Un article de Pilar Rahola que m'ha semblat interessant...
No sóc la primera que va llançant -segurament al vent- l'alarma sobre la llengua. A més de les preocupacions històriques, generalment sorgides dels àmbits universitaris, els darrers temps hi ha hagut veus diverses que han enviat un SOS preocupat respecte a la salut del català. M'afegeixo, amb trist convenciment, a aquesta veu coral que intenta generar alguna mena de reflexió i, no cal dir-ho, d'actuació intel·ligent. El català agonitza. Aquest titular estrident, que podria formar part de l'estètica grandiloqüent del periodisme actual, és fonamentada en un rotund seguit d'indicadors que, tots ells, situen la fletxa en davallada. És cert que el miratge d'una realitat amb televisions pròpies, escriptors d'anomenada, un teatre força dinàmic i reeixit, i una vida política majoritàriament en català -si més no al Principat-, podrien fer creure que no n'hi ha per tant, que el català va fent, amb tanta pena com glòria, i que els temps no poden donar més de si. Aquesta idea, que és força majoritària, parteix d'una deliberada -o inconscient- ignorància sobre la situació real de l'idioma, i no fa altra cosa que rubricar la pitjor de les conclusions: que si el català agonitza, no sembla que vulguem fer res per impedir-ho.Quins són aquests símptomes que permeten una afirmació tan pessimista? Totes les que determinen l'estat d'una llengua i la seva prospectiva. En resum, aquestes: ús social del català, en davallada permanent. Desaparició completa de l'idioma en algunes zones, com ara illes idiomàtiques senceres del País Valencià. Desprestigi en altres àrees, on encara es parla de manera cada vegada més residual, amb Ciutat de Mallorca com a paradigma. Davallada en l'ús que en fan les noves generacions, amb la foto del pati d'escola del Principat com a exemple d'escolarització en català, però jocs, relacions i complicitats en castellà. Desprestigi creatiu, fins al punt que cantar, escriure o fer qualsevol disciplina creativa en català esdevé un acte d'estranya resistència. Represtigi de tots els aspectes de la vida fets en castellà a les àrees catalanoparlants, on es practica un autoodi tan patològic que sovint es valora com a rellevant un autor pel sol fet d'haver escrit en l'idioma forà. Baixa autoestima dels discursos polítics favorables a l'enfortiment del català, en coincidència amb un desacomplexament arrogant dels discursos anticatalans. Incapacitat absoluta de penetrar en els fluxos migratoris, els quals, de manera aclaparadora, s'apunten al castellà. I, finalment, un enfortiment del castellà com a llengua d'estat democràtic, clarament confrontat amb un català que rep algunes almoines, però que pateix la manca de sobirania política, la tebior dels seus representants, la indiferència ciutadana i les lleis de l'estat que li són obertament contràries. I el panorama podria seguir. No hi ha, doncs, ni un sol indicador que permeti l'optimisme. Aleshores, per què aquesta indiferència? El català pot desaparèixer. O comencem a dir-ho, o ens lleparem les ferides quan hagi esdevingut un idioma exòtic.
2 comentarios:
Sí, és veritat tot el que diu la Pilar.´Lamentablement no se n'ha passat ni un pèl: la situació de la llengua, la nostra, és agònica. Diguen el que diguen. És una cosa que es veu, que es palpa. El discurs nigromàntic és l'adient. Tanmateix, voleu que us confesse una cosa? A mi la xicona aquesta em mareja. Els va-i-ve que ha fet des que era lider polític junt a Àngel Colom Colom (Sis Ales, per als amics, ho recordeu?)distorsionen tot el que ara diu. Què passa? Que ha decidit sentar el cap i parlar de coses sèries? Em sembla perfecte, però no puc esborrar de la memòria la seua participació en tertúlies i programes on la seua presència em deixava K.O. Ho sent, Pilareta.
L'HOME DEL CARRER
PILAR RAHOLA
Rafael del Barco Carreras
Introduciendo mi nombre en GOOGLE aparece entre las primeras etiquetas Pilar Rahola, su blog, con un inquietante y amenazador estribillo… “sería interesante investigar a Rafael del Barco Carreras”. Me inquieta tanto que desata mis irrefrenables ganas de escribir. Estoy hasta las narices de leer lo que consultado el blog ella atribuye a un comentarista, un tal García. Sin más asegura que miento, y tras pedir que se me investigue, se auto alegra de que por suerte mi peso mediático es nulo. Doña Pilar criba los comentarios, es decir, que aun suponiendo que exista es ella quien le da pie, por tanto es su parecer. “Nulo”, eso son los millones que no tenemos la suerte o desgracia de su celebridad. NADA, “no somos NADA”, solo formamos parte de la manada que pagamos su vida de charlatán.
No entra en comentar la serie de escritos, que ateniéndome al suyo de “Lo sabía toda Barcelona” sobre la larga carrera delictiva del Juez Luis Pascual Estevill y Juan Piqué Vidal (mis nefastos y corruptos abogados), dejé y dio entrada en su blog, sino que por su expresión pretende MATAR AL MENSAJERO. Por lo visto, ella puede escribir sobre esa GRAN CORRUPCION (dejando en el tintero la parte correspondiente a sus amigos), pero el resto de los mortales, y una de sus más sangrantes VICTIMAS, yo mismo, deben callarse, y ni hablar de arremeter contra los asociados de tan amorales personajes, sus propios Serra y Maragall, los del Grupo Z, y toda la zarabanda barcelonesa. Eso ni hablar, ¡a por él!.
¡Buen elemento Doña Pilar!, primero de ERC, Teniente Alcalde con Maragall, después con el Grupo Z, y sus apaños con sionistas, conferencias, y Televisiones (en todas, o sea, la Única), y ahora con la Vanguardia. Todos los que no quieren que yo haya existido, mejor dicho, que exista, recordándoles su corrupta historia.
¡No se preocupe Doña Pilar!, soy muy consciente de mi NULIDAD, y de que también los organismos públicos, que son de los pocos que entran en mi web con inquietante asiduidad, no lo hacen para reparar el daño sufrido sino para INVESTIGAR, y “empapelarme”, ¡cómo mínimo!.
Me advierten que no me meta con usted, que es muy vengativa. Pero debería aplicarse mucho, porque menos maricón me lo han atribuido TODO (la invención de pervertidor y golfo la repitieron hasta la saciedad), y denuncias falsas ya he toreado unas cuantas, con sentencias de absolución incluidas. Ocho años de cárcel, por culpa de sus “amigos”, repartidos en los últimos treinta, curten tanto, que sus amenazas son alaridos de chihuahua, o sea, NADA, y hasta me van bien porque me preparan para las de los que si pueden hacer daño, los triunfantes y enriquecidos en sus cargos públicos con la GRAN CORRUPCION.
Publicar un comentario