lunes, 29 de octubre de 2007
Tirantalcap
Per a la gent que vulga saber com han anat les coses per Frankfurt (o Frànkfort o com cadascú vulga dir aquest poble que sona com una escopetada), haurà de passar-se pel bloc tirantalcap.blogspot.com
La perspectiva, opinions i vivències són en viu i en directe. No debades, el propietari del bloc ha estat present en aquell esdeveniment que, segons conten i no acaben, representarà un colp de timó en el futur editorial del país.
Enhorabona, JC, per la informació i pels comentaris.
domingo, 28 de octubre de 2007
Edició dominical
Cultura
Enric Lluch i Silvestre Vilaplana guanyadors del premi de Narrativa Juvenil i de Poesia de Torrent (millortorrent.blogspot.com)
Simplement enhorabona! A les prestatgeries de casa Enric ja hi ha més premis que a la Sala de Tofeus del Reial Madrid. I aquestos, a més, en color i ben merescuts.
Incultura
Censurar, vetar, corregir, convergir
El PP censura una exposición en Nules
Los populares vetan que la gerente de Fundar dé explicaciones en las Corts
La RACV crea un corrector para la normativa contraria a la unidad de la lengua
Vicente Simó Santonja: «Es difícil un acuerdo con la AVL mientras mantenga la convergencia con el catalán» (Levante-EMV)
Postcultura
El silenci heroic guanya per golejada a l’apoteosi popular. PP 15.000 – Héroes del Silencio 80.000.
Els valencians ho tenen ben clar, menys política i més roch&roll. Bunbury President!.
Rajoy reclama en Valencia los votos de la izquierda para evitar que España se rompa
Apoteósica despedida de los héroes (Levante-EMV)
Enric Lluch i Silvestre Vilaplana guanyadors del premi de Narrativa Juvenil i de Poesia de Torrent (millortorrent.blogspot.com)
Simplement enhorabona! A les prestatgeries de casa Enric ja hi ha més premis que a la Sala de Tofeus del Reial Madrid. I aquestos, a més, en color i ben merescuts.
Incultura
Censurar, vetar, corregir, convergir
El PP censura una exposición en Nules
Los populares vetan que la gerente de Fundar dé explicaciones en las Corts
La RACV crea un corrector para la normativa contraria a la unidad de la lengua
Vicente Simó Santonja: «Es difícil un acuerdo con la AVL mientras mantenga la convergencia con el catalán» (Levante-EMV)
Postcultura
El silenci heroic guanya per golejada a l’apoteosi popular. PP 15.000 – Héroes del Silencio 80.000.
Els valencians ho tenen ben clar, menys política i més roch&roll. Bunbury President!.
Rajoy reclama en Valencia los votos de la izquierda para evitar que España se rompa
Apoteósica despedida de los héroes (Levante-EMV)
VK
lunes, 22 de octubre de 2007
A la brasa i al caliu.
Paco Muñoz, des de València. (Un article de Joan Alcaraz.)
El mercat lingüístic i cultural dels Països Catalans -que hi és, tal com existeix efectivament aquesta àrea nacional, però només a determinats nivells- no ha funcionat de manera eficaç en el cas de Paco Muñoz. Tanmateix, una desena de discos -l'últim, La meua terra- constitueix el llegat remarcable d'aquest cantautor nascut a València en un llunyà i col·lectivament malaurat 1939.
He accedit a la seva producció massa tard, i encara a instàncies d'ell. Em contactà recentment per correu electrònic gràcies a Miquel Pujadó per tal de fer-me arribar La meua terra (2005), el seu darrer disc i qui sap si l'últim, tal com ha anunciat, ja que "hi ha molt de futur darrere nostre, bons músics joves que vénen amb molta força i s'ha de deixar lliure el camí".Tanta generositat, personal i col·lectiva -la d'un artista que també s'ha dedicat molt a recopilar i interpretar cançons per a infants-, bé es mereix un mínim d'atenció. I més quan Paco Muñoz, com explica el mateix Pujadó al seu indispensable Diccionari de la Cançó. D'Els Setze Jutges al Rock Català (Enciclopèdia Catalana, 2000), "és un exemple clar de la inexistència del tan necessari mercat lingüístic unificat: popularíssim i gran venedor de discos al País Valencià, és pràcticament un desconegut al Principat i a les Illes malgrat una obra important i de gran qualitat". De manera que el fet de no haver tastat la seva producció -tot i saber-ne la referència des de feia anys- té algun eximent...
Escoltades les cançons, he trobat en La meua terra -publicat per la pròpia productora del cantant, PM Produccions- un disc que té prou interès. Les seves lletres i melodies, els seus arranjaments, la seva inspiració -hi ha dos temes amb músiques de Mikis Theodorakis i Manos Handjithakis, respectivament-, m'han permès endinsar-me, un cop més, en la cadència dels ecos mediterranis, que tanta gent –promotors musicals òbviament inclosos- procura malmetre'ns. I m'ha impressionat molt especialment -és un tema que no pararia de sentir- Tot i esperant Ulisses, en lletra i música de l'inoblidable Ovidi, Ovidi Montllor.
Paco Muñoz, amb la seva singular veu aguda, sap dir les cançons des d'una estètica clàssica, que potser no depara sorpreses però que resulta ben agradable d'escoltar. I sap ser l'intèrpret -entre molts altres, de més joves o tan grans (Raimon és de la lleva del 40)- d' "una terra, una mar, una llengua, un amor i uns records que ens són comuns i que, massa vegades, han estat segrestats i manipulats per uns interessos que poc tenen a veure amb l'essència del que som i del que volem ser", tal com escriu Enric Lluch a la presentació d'un disc que ha comptat amb col·laboradors de luxe com Lluís Llach, Miquel Gil o Joan Bibiloni.
El meu desconeixement dels seus nou treballs anteriors m'impedeix, ara com ara, de saber si és prou apropiada la representació del Paco a l'esplèndida antologia La nova cançó. 1965-1982, que es difon en 18 llibres-CD a través de l' Avui. M'adono, si més no, que figura a la selecció del 1977 amb el tema Què vos passa, valencians?, i me n'alegro. En fi, jo mateix, que vaig fer una ràpida visita a la ciutat de València a finals de l'any passat -massa centrada preferentment en la Ciutat de les Arts i de les Ciències-, no sé si seria capaç de contestar prou bé la pregunta. El que sí que sé és que hi ha molts valencians, massa, que no dirien el que diu -i ha escrit- Muñoz a la cançó Jo vull un país: "Jo vull un país/ que parle la llengua/ que un dia ens negaren/ i feren malbé./ Que sobre la pena/escriga un poema:/ "nosaltres Al Vent"./ I et diuen que Espanya/ és una i t'ho creus./ I caus en la trampa/ i tens por de dir/ que això és tot mentida:/ que som d'un gran poble/ amb una cultura/ que es nega a morir."
He accedit a la seva producció massa tard, i encara a instàncies d'ell. Em contactà recentment per correu electrònic gràcies a Miquel Pujadó per tal de fer-me arribar La meua terra (2005), el seu darrer disc i qui sap si l'últim, tal com ha anunciat, ja que "hi ha molt de futur darrere nostre, bons músics joves que vénen amb molta força i s'ha de deixar lliure el camí".Tanta generositat, personal i col·lectiva -la d'un artista que també s'ha dedicat molt a recopilar i interpretar cançons per a infants-, bé es mereix un mínim d'atenció. I més quan Paco Muñoz, com explica el mateix Pujadó al seu indispensable Diccionari de la Cançó. D'Els Setze Jutges al Rock Català (Enciclopèdia Catalana, 2000), "és un exemple clar de la inexistència del tan necessari mercat lingüístic unificat: popularíssim i gran venedor de discos al País Valencià, és pràcticament un desconegut al Principat i a les Illes malgrat una obra important i de gran qualitat". De manera que el fet de no haver tastat la seva producció -tot i saber-ne la referència des de feia anys- té algun eximent...
Escoltades les cançons, he trobat en La meua terra -publicat per la pròpia productora del cantant, PM Produccions- un disc que té prou interès. Les seves lletres i melodies, els seus arranjaments, la seva inspiració -hi ha dos temes amb músiques de Mikis Theodorakis i Manos Handjithakis, respectivament-, m'han permès endinsar-me, un cop més, en la cadència dels ecos mediterranis, que tanta gent –promotors musicals òbviament inclosos- procura malmetre'ns. I m'ha impressionat molt especialment -és un tema que no pararia de sentir- Tot i esperant Ulisses, en lletra i música de l'inoblidable Ovidi, Ovidi Montllor.
Paco Muñoz, amb la seva singular veu aguda, sap dir les cançons des d'una estètica clàssica, que potser no depara sorpreses però que resulta ben agradable d'escoltar. I sap ser l'intèrpret -entre molts altres, de més joves o tan grans (Raimon és de la lleva del 40)- d' "una terra, una mar, una llengua, un amor i uns records que ens són comuns i que, massa vegades, han estat segrestats i manipulats per uns interessos que poc tenen a veure amb l'essència del que som i del que volem ser", tal com escriu Enric Lluch a la presentació d'un disc que ha comptat amb col·laboradors de luxe com Lluís Llach, Miquel Gil o Joan Bibiloni.
El meu desconeixement dels seus nou treballs anteriors m'impedeix, ara com ara, de saber si és prou apropiada la representació del Paco a l'esplèndida antologia La nova cançó. 1965-1982, que es difon en 18 llibres-CD a través de l' Avui. M'adono, si més no, que figura a la selecció del 1977 amb el tema Què vos passa, valencians?, i me n'alegro. En fi, jo mateix, que vaig fer una ràpida visita a la ciutat de València a finals de l'any passat -massa centrada preferentment en la Ciutat de les Arts i de les Ciències-, no sé si seria capaç de contestar prou bé la pregunta. El que sí que sé és que hi ha molts valencians, massa, que no dirien el que diu -i ha escrit- Muñoz a la cançó Jo vull un país: "Jo vull un país/ que parle la llengua/ que un dia ens negaren/ i feren malbé./ Que sobre la pena/escriga un poema:/ "nosaltres Al Vent"./ I et diuen que Espanya/ és una i t'ho creus./ I caus en la trampa/ i tens por de dir/ que això és tot mentida:/ que som d'un gran poble/ amb una cultura/ que es nega a morir."
Ha mort Paco Caldera.
Paco Caldera era una persona anònima, un desconegut, un senzill esporgador de Montserrat. Tan sols això. Però, de vegades, aquestes persones necessiten que algú, també amb senzillesa, els recorde ni que siga una vegada.
M'ho ha comunicat via e-mail l'amic de l'ànima, Paco Muñoz: La veritat, Enric, és que estic afectat perquè divendres- ja ha descansat-, es va morir el meu amic Paco Caldera.
I m'ha vingut al cap l'anècdota.
Anava a començar Lluís Llach un concert quan s'adonà que el piano quedava massa a la vora de l'escenari. Així que va demanar ajuda. Pujaren Paco Caldera i el tio Conrado i entre els tres, empentaren l'instrument. Uns anys després, tornà Llach i, en acabar el concert, Paco Caldera se li apropà i el saludà com si es tractara d'un amic de tota la vida. Lluís, tímid de naixement, se'l va mirar un tant estranyat. Aleshores, Paco Caldera li va dir:
- Que no em recorda? Si tocarem junts el piano!
Uns dies abans de morir-se, li va comentar a Paco Muñoz:
- Digues-li al teu amic que es va a quedar sense pianista...
- Que no em recorda? Si tocarem junts el piano!
Uns dies abans de morir-se, li va comentar a Paco Muñoz:
- Digues-li al teu amic que es va a quedar sense pianista...
Ja sé que tan sols és una simple anècdota. Però, què voleu? A mi aquestes coses em toquen la fibra.
jueves, 18 de octubre de 2007
Éramos pocos y parió la burra... (una altra notícia d'urgència.)
Pla ha caigut al perol. Potser per l'assumpte dels 78.000 euros. Tant se'n dóna, perquè haguera caigut igual. Tenia menys futur que un caramel a la porta d'una escola. Ara hi ha una gestora presidida per Lerma. Per salut democràtica, molts altres amb bastants més motius, haurien d'estar al mateix perol. I és que el PSPV-PSOE de València és la llet en rodes: alcen un cap i, tot seguit, el descaboten.
Premsa nacionalista al PV
Rebuscant en les seccions de cultura dels diaris valencians a veure si hi ha alguna notícia sobre allò que ha estat la Fira de Frankfurt pel que fa a la delegació valenciana o sobre alguna novetat editorial que pague la pena, entropesse amb el següent titular: Dos millones de personas no leen nunca diarios en Valencia, Cataluña y Baleares, recollons! (disculpeu l’expressió) però és que esglais majúsculs com aquest a les 2 del migdia és per a caure de la cadira.
I, no, allò que em causa estupefacció no és la informació que es refereix: tothom sap que hi ha molta gent que només utilitza el diari d’embolcall per a l’esmorzar o per a evitar xafar el pis després de passar el motxo; sinó l’abast geogràfic de la notícia: València, Catalunya i les Illes, només ha faltat afegir la Franja de Ponent, l’Alguer i la Catalunya Nord.
Apologia dels Països Catalans a la premsa valenciana, inconcebible!, però en la secció de Cultura de Las Provincias, sense paraules. Viure per a veure.
Apologia dels Països Catalans a la premsa valenciana, inconcebible!, però en la secció de Cultura de Las Provincias, sense paraules. Viure per a veure.
VK
miércoles, 17 de octubre de 2007
Versión española: Hoy, Cuéntame (la película)
Mayor Oreja se niega a condenar el franquismo y Acebes evita desautorizarle (El País)
Versió orginal
En l'edició del passat diumenge de La Voz de Galicia es publica una entrevista a l’eurodiputat del PP i exministre Mayor-Oreja en la qual se li pregunta per la Llei de la Memòria Històrica i el franquisme.
Versió orginal
En l'edició del passat diumenge de La Voz de Galicia es publica una entrevista a l’eurodiputat del PP i exministre Mayor-Oreja en la qual se li pregunta per la Llei de la Memòria Històrica i el franquisme.
El periodista pregunta a l’exministre "¿Por qué le cuesta tanto al PP condenar el franquismo?". "Porque eso forma parte de la historia de España. Yo no lo he condenado, yo elogio y alabo la transición democrática. ¿Cómo voy a condenar lo que, sin duda, representaba a un sector muy amplio de españoles?". El periodista replica que tampoc caldria criticar el nazismo o l’estalinisme perquè molts alemanys i soviètics els donaren suport. "En la guerra hubo dos bandos y en el nazismo sólo uno", insisteix Mayor. ¿Y en la dictadura?: "También hubo dos [bandos durante la dictadura], porque el franquismo fue la consecuencia de una Guerra Civil en la que hubo dos bandos. No es lo mismo que el régimen nazi, donde había un solo verdugo".
El dirigent popular rebutja la comdemna "por muchas razones". "¿Por qué voy a tener que condenar yo el franquismo si hubo muchas familias que lo vivieron con normalidad y naturalidad? En mi tierra vasca hubo unos mitos infinitos. Fue mucho peor la guerra que el franquismo. Algunos dicen que las persecuciones en los pueblos vascos fueron terribles, pero no debieron serlo tanto cuando todos los guardias civiles gallegos pedían ir al País Vasco. Era una situación de extraordinaria placidez. Dejemos las disquisiciones sobre el franquismo a los historiadores", arriba a afirmar.
Versió subtitulada
El dirigent popular rebutja la comdemna "por muchas razones". "¿Por qué voy a tener que condenar yo el franquismo si hubo muchas familias que lo vivieron con normalidad y naturalidad? En mi tierra vasca hubo unos mitos infinitos. Fue mucho peor la guerra que el franquismo. Algunos dicen que las persecuciones en los pueblos vascos fueron terribles, pero no debieron serlo tanto cuando todos los guardias civiles gallegos pedían ir al País Vasco. Era una situación de extraordinaria placidez. Dejemos las disquisiciones sobre el franquismo a los historiadores", arriba a afirmar.
Versió subtitulada
Ángel Acebes, després de ser interpelat per les declaracions del seu company de partit, no les desmenteix, ni les desautoritza, sinó que les dóna per bones i a més, a més, en un esforç d’inusitada caritat s’ofereix a interpretar-les per a què així les arribe a compendre el poble pla: "Lo que ha dicho Jaime Mayor es que este debate, que divide y enfrenta a los españoles, es un debate del pasado que incumbe a los historiadores", apuntà Acebes.
"Traer a la actualidad el dolor del enfrentamiento que supuso la Guerra Civil entre españoles no aporta nada bueno. Creo que esto es lo que ha criticado Jaime Mayor"
"Traer a la actualidad el dolor del enfrentamiento que supuso la Guerra Civil entre españoles no aporta nada bueno. Creo que esto es lo que ha criticado Jaime Mayor"
VK
martes, 16 de octubre de 2007
Passatemps catòdic
Uneix el títol de les següents sèries de TV amb la notícia de hui dimarts que més s’ajuste al seu contingut.
1. Pepa y Pepe
2. Cañas y Barro
3. Manos a la obra
4. Aquellos maravillosos años
5. Premonition
6. Los tres mosqueteros
2. Cañas y Barro
3. Manos a la obra
4. Aquellos maravillosos años
5. Premonition
6. Los tres mosqueteros
A. Ayuntamiento, Generalitat y Gobierno prometen colaborar contra las riadas
Alzira acoge la primera jornada de las conferencias de los Premis Literaris (Las Provincias)
Alzira acoge la primera jornada de las conferencias de los Premis Literaris (Las Provincias)
B. Mil vecinos de Polinyà pasan 18 horas sin luz en pleno temporal por un mero cambio de fusibles (Levante-EMV)
D. Mayor Oreja, del PP, se niega a condenar el franquismo "Muchas familias lo vivieron con naturalidad", "era una situación de extraordinaria placidez" (El País)
E. Calatrava asegura que avisó hace 10 años de la inundabilidad del Palau de les Arts y reclama una solución definitiva (Levante-EMV)
VK
lunes, 15 de octubre de 2007
L'únic blau, el del cel!
Encara que amb uns dies de retard, ens arriba des de la República Progressista Riberenca de Polinyà una instantània que reflecteix com de dolç pot ser el sentiment nacionalista per aquelles contrades.
Sabem de molt bona font que aquest pastís serví de brillant punt i seguit a tot un dia de celebracions en un hort del terme protagonitzades per un grapat de bons amics del matrimoni “masover”. Ingredients per animar el “cotarro” no en faltaren: cançons reivindicatives, xerrades, degustacions gastronòmiques, i per suposat, el tradicional ball i cordà amb què clogué l’esdeveniment.
Segons ens ha confirmat el mateix amfitrió i alma mater de la festa, hagué de pleitejar una mica amb el pastisser que elaborà el pastís ja que aquest es mostrava incisiu a l’hora de reclamar el blau per a la bandera. Però el nostre protagonista es mostrà inflexible en aquest punt, tirà de repertori popular per tal d’aclarir-li a l’artesà xocolater que “qui paga mana” i que ell volia la quadribarrada i que l’únic blau que toleraria eixe 9 d’octubre a la seua caseta, seria el blau del cel.
VK
sábado, 13 de octubre de 2007
ACI 2009 (American’s Cap Indoor)
La Ciudad de las Artes de Valencia se llena de agua
El Palau de les Arts hace agua
La lluvia vuelve a inundar parte del teatro de la ópera y obliga a cerrar l'Hemisfèric (El País)
El Palau de les Arts hace agua
La lluvia vuelve a inundar parte del teatro de la ópera y obliga a cerrar l'Hemisfèric (El País)
Davant de les dificultats jurídiques amb què està topant la celebració d'una nova competició de la Copa de l'Amèrica a terres valencianes (millor dit a les costes valencianes), el Comité Organitzador d'aquest esdeveniment esportiu d'abast mundial ha decidit pegar un ferm colp de timó i preparar-se per superar possibles inconvenients que llancen a perdre tota la inversió realitzada.
Així que en primer lloc han afluixat de nou la mosca (açò ho pague jo!) El consorcio pagará a ACM 5 millones aparte de los 105 de canon como «contribución adicional» (Levante EMV) i en segon lloc han anunciat una importantíssima novetat : La Pròxima edició de la Copa Amèrica es celebrarà en pista coberta.
La pista indoor estarà ubicada a l’antic llit del riu Túria i per no perdre temps el Comité organitzador ha aprofitat aquest pont festiu per tal de realitzar les primeres proves i valorar l’adequació dels vaixells a la nova pista de regates.
Sembla que a algun dels operaris encarregat de controlar el nivell de l'aigua s'ha despistat amb la clau de pas i una important quantitat d'aigua ha eixit a l'exterior del recinte.
L'alcaldessa de València ha restat importància a aquest infortuni i ha manisfestat que cal realitzar una lectura positiva d'aquest xicotet incident: "Valencia ya está en condiciones de albergar el próximo mundial de piragüismo".
VK
viernes, 12 de octubre de 2007
12 d'octubre. Agua para todos
Rajoy pide 'gestos' de orgullo de ser español (El País, edició digital)
REAL MADRID . TANTO EN EL BERNABÉU COMO A DOMICILIO
El equipo lucirá en su camiseta la bandera de España en los partidos internacionales (Marca)
REAL MADRID . TANTO EN EL BERNABÉU COMO A DOMICILIO
El equipo lucirá en su camiseta la bandera de España en los partidos internacionales (Marca)
Impactat i per què no dir-ho, encara una mica abduït pel missatge pseudoinstitucional llançat pel carismàtic líder de l’oposició mitjançant un vídeo en què animava als vertaders espanyols a hui dia 12 d’octubre realitzar algun “gest” que refermara la intrínseca condició hispànica de la nostra existència, he decidit secundar aquesta iniciativa.
He pensat en assistir aquesta vesprada a la manifestació que els joves pacifistes i tolerants d’Espanya 2000 realitzen a València (per cert, qui dóna els permisos?; es prendran les mateixes mesures de seguretat que en la del passat dimarts?), però l’eslògan no em semblava massa contundent (Los españoles primero), massa ambigu i poc contundent, xics, espavilem que ens estem amanerant i el PP ens furta l’audiència.
He pensat en assistir aquesta vesprada a la manifestació que els joves pacifistes i tolerants d’Espanya 2000 realitzen a València (per cert, qui dóna els permisos?; es prendran les mateixes mesures de seguretat que en la del passat dimarts?), però l’eslògan no em semblava massa contundent (Los españoles primero), massa ambigu i poc contundent, xics, espavilem que ens estem amanerant i el PP ens furta l’audiència.
Una volta desestimada aquesta opció a l’aire lliure he pensat a hissar una bandera bicolor al balcó de ma casa, però sembla que no hi ha massa demanda de l’ensenya nacional perquè al basar xinés del cantó (i mira que aquesta gent està avispada per al negoci) no en tenien ni en catàleg, i com sembla que la XXXL que féu crear Trillo per a aixecar-la al centre de Madrid ha estat ja convertida en milers de draps pel govern de ZP a indicacions dels seus socis de govern, doncs tampoc sembla una opció plausible.
Així que com la virtut comença per u mateix i els entesos afirmen que la processó va per dintre, m’he decantat a la fi per un festeig original, sentit i en la intimitat. M’he dirigit a la cuina, he obert un potet d’olives La Espanyola per a picar, m’he preparat un bon entrepà de truita d’aquesta mateixa nacionalitat i m’he dirigit al saló. Després d’acomodar-me, he polsat l’1 al comandament i entre mos i mos i oliva i oliva he gaudit quasi entre llàgrimes d’emoció mal contingudes de la Desfilada de les Forces Armades que com tots els anys emet TVE, serà possible!, la cabra de la legió cada volta està més jove.
Així que com la virtut comença per u mateix i els entesos afirmen que la processó va per dintre, m’he decantat a la fi per un festeig original, sentit i en la intimitat. M’he dirigit a la cuina, he obert un potet d’olives La Espanyola per a picar, m’he preparat un bon entrepà de truita d’aquesta mateixa nacionalitat i m’he dirigit al saló. Després d’acomodar-me, he polsat l’1 al comandament i entre mos i mos i oliva i oliva he gaudit quasi entre llàgrimes d’emoció mal contingudes de la Desfilada de les Forces Armades que com tots els anys emet TVE, serà possible!, la cabra de la legió cada volta està més jove.
Llàstima que hui no jugue la “roja”, que continuen sense convocar a Raül, que el PSOE insistisca a trencar Espanya, que s’hagen de retirar els símbols d’una altra època... però sobretot llàstima que a la truita li falte un poc de sal i que ja no facen olives com les d’abans.
VK
jueves, 11 de octubre de 2007
No tots els pianistes viuen a l'Antàrtida
Reproduïsc una breu entrevista a un jove pianista de Carlet (afincat des de fa un parell d'anys a Algemesí) que publica hui el diari Las Provincias. Per què? Per ser company de batalles docents, un bon amic i sobretot un geni creador (i compositor) poc convencional encara per descobrir. La setmana passada actuà a Carlet i en pròximes dates a Alzira. Qui vulga escoltar el seu nou treball "Sagnant" només ha de demanar-m'ho.
Alfred García Lacal compositor y pianista
“Te nace crear y no sabría decirte cómo ni por qué”
Tiene más de 70 composiciones escritas para piano y acaba de editar su último trabajo: ‘Sagnant’, que incluye diez temas originales
- Por dónde pasa su currículum musical?
Tiene más de 70 composiciones escritas para piano y acaba de editar su último trabajo: ‘Sagnant’, que incluye diez temas originales
- Por dónde pasa su currículum musical?
–Desde los 10 años recuerdo que estoy tocando el piano. Ya mayor compaginé mis estudios de música en el Conservatorio de Valencia al mismo tiempo que estudiaba físicas en Burjassot. Acabadas las carreras me puse a trabajar de maestro de música. Es en ese momento cuando me planteo seriamente escribir en “plan industrial” todas esas ideas que durante años había ido acumulando.
–En su familia hubo un pianista famoso…
–El maestro Perfecto García Chornet. Fue mi padrino y tío, primo hermano de mi padre. Su García es el mismo García de mi apellido. El conservatorio que hay en Carlet lleva su nombre. No tenía pensado acabar la carrera de música y mi tío me animó a que lo hiciera. Ha sido todo un referente en la familia que me ha animado y ayudado a trazar un camino.
–¿Dónde se sitúa su música hoy por hoy?
–Está a medio camino entre la música clásica y la música india. Es una especie de punto intermedio entre ambas, porque no tiene el formato de la música india pero tampoco llega a tener la armonía de la música clásica.
–¿Qué siente cuando toca y crea con el piano?
–No sientes nada y lo sientes todo a la vez. Te sale, te nace crear y no sabría decirte ni cómo ni por qué. En algunas condiciones que no estás predispuesto a nada es curioso que nazca la melodía. Hay otras veces que lo provocas y lo consigues, pero hay otras que dices: es imposible en estos momentos, y de pronto surge.
–¿El piano para toda la vida…?
–Es que no sé expresarme de otra manera. Si supiera coger un saxo o otro instrumento y expresar lo mismo que con el piano lo haría también.
–¿Alguna reflexión para el mundo de la música?
–El mundo de la música es auto regulativo. Yo soy una minoría dentro de las minorías, esa es mi reflexión. No hay espacios para escuchar música, o pocos espacios, pero reivindicarlos no sirve de mucho cuando la gente no viene a escucharla.
PS. Espere disculpeu que no estiga en valencià però crec que aquest diari no té encara edició en la nostra llengua
miércoles, 10 de octubre de 2007
9 d'Octubre a l'Alt de les Creus (2a part)
Xino-xano, sense pressa però sense pausa, futbol és futbol, no hi ha rival petit (bo, prou de tòpics), a la marxeta i una vegada hem deixat enrere els pedregosos accessos al camí muntanyenc hem adoptat una notable velocitat creuer i hem tirat decididament cap avant.
Rotllo peregrins de les Useres i alternant moments de silencis i altres d’animosa xerrameca hem anat arrapant metres a la senda que sovint es mostrava clara i explícita i altres vergonyosa i esquiva i no teníem un altre remei que intuir-la entre branques, algun toll i un ampli ventall d’arbustos.
Ja des del primer moment, inclús abans d’aturar-nos en una fonteta d’on brollava de forma intermitent un aigua ben transparent, he pensat en com tan a prop de casa nostra hi ha paratges tan bells, tan tranquils i sobretot i per sort tan pocs sotmesos a la petjada humana, pot semblar un tòpic, doncs no, res de relats bucòlics i pastorils, una bona dosi de natura mediterrània entre nuclis urbans, PAI’s projectats, carreteres i camps de tarongers.
Hem pogut contemplat un catàleg ric i variats de plantes i plantetes, pocs però robustos pins i un munt d’estampes memorables. L’oratge ens ha acompanyat o almenys ho ha fet a mitges, ja que la temperatura era més que agradable però els núvols baixos i la manca de sol en gran part del trajecte ens ha impedit albirar el litoral i les muntanyes que s’aixecaven quilòmetres més enllà.
Caminant sobre una catifa de cudols (alguns d’aquests força esmolats per l’erosió) i flanquejats per un perpetu sotabosc hem anat acostant-nos al nostre destí. Hem parlat sobre allò humà i allò diví, sobre política local, pel·lícules memorables, rutes i gastronomia; hem constatat la sana enveja que sentim per la programació cultural de poblacions veïnes i hem atés a les explicacions sobre flora autòctona realitzades pel més veterà de nosaltres.
Al llarg del trajecte ens hem adonat que no estàvem sols en aquell entorn: petjades, excrements i unes taques de sang, ens han permés reconéixer la presència (sembla que habitual) de porcs senglars per aqueixa zona.
Després de quasi dues hores d’entusiasta passejada, una gran creu metàl·lica allà lluny ens avisa que finalment hem arribat. L’opinió unànime ha estat que ha valgut la pena, la matinada, la caminata i l’esforç. Ens aturem ben a la vora d’un enorme penya-segat d’uns centenars de metres. Simplement impressionant. Allò que des d’allí es divisa no té preu. Darrere, tota la Valldigna, Simat i el Monestir; enfront el Mondúver; davall Tavernes que s’estén de cap a cua. I a l’altre costat el Mediterrani, des de Cullera, passant pel Brosquil, la platja de Tavernes, Xeraco i fins allà lluny el Montgó.
Admirats però encara amb la panxa buida, que la bellesa ompli però no alimenta, ataquem amb gana l’entrepà mentre fem fotografies, ens abriguem una mica i continuem parlant sobre les excel·lències del lloc. Realitzem la instantània de rigor damunt d’un munt de pedres de major grandària amb la quadribarrada desplegada, hem de deixar constància gràfica de la nostra fita (almenys per a uns urbanites de poble menut com nosaltres així ho sembla). Algú comenta deixant-se portar per l’eufòria que la foto treta de context pot passar per les d’Al filo de lo imposible després d’haver coronat un huit mil, segurament no siga per a tant.
Abans d’iniciar la tornada observem per última vegada tot allò que des d’aquest punt privilegiat aconsegueix aprehendre la nostra mirada, especialment les tres grans creus que situades a uns metres d’on estem nosaltres serveixen per a donar nom a aquell indret.
Recomponem la filera i comencem a caminar. Amb la panxa plena i l’objectiu assumit i gaudit la tornada esdevindrà un plaent passeig en barca.
VK
PS. Per als companys de caminada, per la bona estona
martes, 9 de octubre de 2007
9 d’Octubre a l’Alt de les Creus (1a part)
Hui, dimarts, festa i bon dia, m’he alçat ben prompte. Possiblement haguera estat millor quan encara estic restablint-me d’un constipat cundidoret haver prolongat les hores de son i després de desdejunar-me a consciència tirar-me en el sofà i delectar-me amb la visió (via Canal 9) del grapat d’actes institucionals (promonàrquics i promocionals) i processons cíniques que es celebren a València amb motiu del dia de la “Comunidad”; però mira, cadascú es mortifica com vol i és de justícia triar la penitència pròpia. Així que hui, carretera i manta, o millor dit, caminata i llarga.
Encara era fosc i una boira de catàleg de fenòmens atmosfèrics cobria de forma homogènia la plaça on es situa el meu pis. He repassat mentalment la llista d’objectes i de roba imprescindibles per a l’eixida de hui: pantalons llargs (sembla que una part del camí transitarà entre esbarzers i altres plantes punxants), entrepà, fruita, agua (temperada, això sí, que la meua gola no està per a moltes agressions), la càmera de fotos (m’ha assegurat el promotor de l’escapada que pagarà la pena), un gaiato (adquirit a la fira de Xàtiva que em serà útil per afrontar les costeres), un impermeable (que vaig comprar per a córrer i que encara no he estrenat) i un barret.
Perfectament equipat, els meus virus i jo hem baixat al carrer per esperar a l’amic que havia de passar a arreplegar-nos.
Semblava enmig de la boira i amb la meua caracterització un peregrí a punt d’acarar els últims quilòmetres del Camino. Puntual com les domiciliacions bancàries ha aparegut el Seat Ibiza blanc (cortesia d’un gran empresa energètica) que ens ha servit de transport.
- Bon dia
- Bon dia, què molta son, no?
- Sí, anit em vaig gitar tard i hui no anem precisament a dedicar-nos a la contemplació estàtica dels cossos celestials.
- Bon dia
- Bon dia, què molta son, no?
- Sí, anit em vaig gitar tard i hui no anem precisament a dedicar-nos a la contemplació estàtica dels cossos celestials.
Silenci. S’escolta de fons la ràdio mentre ens dirigim cap al centre del poble a arreplegar al promotor, guia i “alma màter” de l’eixida. Aturem el cotxe en el carrer Muntanya, el nostre gurú muntanyenc iniciàtic aguaita pel portal i apareix amb samarreta taronja i pantalons militars (després ens explicarà que són una donació d’un exalumne). Ara només ens cal passar a per l’últim integrant de l’expedició i cap al nostre destí.
Creuem Alzira, la Barraca i quasi sense adonar-nos-en ens endinsem en la Valldigna, subcomarca que hui dimarts ens servirà d’amfitriona. Pocs metres després de passar el cartell que constata la identitat pròpia d’aquest tridu municipal, peguem la volta a una redona (per ací no, Simat; per ací tampoc, Benifairó; aquesta...crec que no; ara, per ahí, on fica “camí”).
Abandonem un asfalt ample i en bon estat, per un altre estret i mal pavimentat i sobretot que pica tota l’estona cap amunt. Cinc minuts després aparquem el cotxe a la vora d’un caminal, ens carreguem les motxilles a l’esquena, agafem els gaiatos (hi ha de més sofisticats de fibra de carboni i regulació telescòpica) i iniciem l’ascensió, molt tranquils i expectants.
A la primera cullerà, mosca!. Les rampes que ens donen la benvinguda farien riure a les de l’Angliru o del Tourmalet, quatre o cinc costeres llargues i pronunciadíssimes que van alternant trams pavimentats amb altres de terra i pedra. Quinze minuts més tard quan sembla que les corbes amb destinació celestial ja han acabat, apareix una darrera, recta i llarga com una rampa de salt de trampolí inversa , però mira, què anem a fer, cap amunt, ben geladets sense cap escalfament previ i sense cap piolet, arnés o corda que ens facilite l’ascensió. A punt de coronar aquesta primera dificultat orogràfica llegim sobre l’asfalt en sentit contrari a la nostra direcció “Bajada peligrosa”. Ja, adverteixen que la baixada és perillosa però de la pujada no diuen res, serà perquè és per a morir-se.
(continuarà)
VK
domingo, 7 de octubre de 2007
Fuster, Sanchis Guarner i...Maluenda
Dues notícies d'ahir dissabte publicades en el diari Levante cridaren la meua atenció una mica mermada pel primer constipat de la tardor:
Maluenda (PP): «Jaume I hablaba el bajo latín»
El rechazo del Consell a un múltiplex igual que el catalán impide el pacto para mantener TV3
Sembla que el govern valencià ha decidit eixir-se’n amb la seua i es mostra ben disposat a aplicar la resolució judicial que ell mateix ha auspiciat. Es posa fi als repetidors d’ACPV i de pas també a un dels pocs reductes de llibertat d’expressió audiovisual en la nostra llengua. Llàstima que catalans i balears no puguen gaudir de Bertín Osborne, de telenotícies amb rigor i d’un àmplia oferta de televisió en la llengua que compartim.
El rechazo del Consell a un múltiplex igual que el catalán impide el pacto para mantener TV3
Sembla que el govern valencià ha decidit eixir-se’n amb la seua i es mostra ben disposat a aplicar la resolució judicial que ell mateix ha auspiciat. Es posa fi als repetidors d’ACPV i de pas també a un dels pocs reductes de llibertat d’expressió audiovisual en la nostra llengua. Llàstima que catalans i balears no puguen gaudir de Bertín Osborne, de telenotícies amb rigor i d’un àmplia oferta de televisió en la llengua que compartim.
Llàstima que amb l’aplicació taxativa d’aquesta mesura se’ns prive als valencians de rebre una programació variada, de qualitat i ... en llatí.
Per favor, a qui corresponga, a què esperen a realitzar controls d’alcoholèmia en els plens de les Corts?, perquè o als diputats se’ls se n’ha anat la mà amb el carajillo o determinades declaracions no s’expliquen.
Ah! i ja posats que la Conselleria d'Educació col·loque el Llibre dels Fets com a lectura obligada per als estudiants que al Batxiller opten pel llatí i el grec.
VK
Suscribirse a:
Entradas (Atom)