Estimada Unió Europea :

Ahir alguns mitjans de comunicació es feien ressò de la notícia que els ciutadans podran adreçar-se a les institucions europees en català, gallec i èuscar.

El diari Levante titulava aquesta notícia així: Los ciudadanos podrán dirigirse a la Unión Europea en valenciano.

Allò ben curiós era que en el cos de la notícia esmentava quatre vegades el nom de la llengua amb un resultat d’empat a 2: dues vegades catalán/valenciano i dues més, només valenciano. Els balears, per cert, sembla que s’han tornat tots muts o directament ja han adoptat l’alemany com a llengua pròpia.

Però bé, allò que m’interessa no és constatar la notícia, que independentment del guirigall onomàstic, és sens cap dubte molt positiva, sinó analitzar els comentaris que realitzava la gent i que podríem agrupar en quatre grups:

En primer lloc, una minoria que consideraven que el següent objectiu ha de ser aconseguir que el català siga llengua oficial de la UE.

En segon lloc, possiblement el grup més nombrós, que carregava contra el redactor de la notícia tot afirmant que el text no parla en cap moment del “valencià” o almenys del. valencià que ells senten com a propi. Aquests comentaristes feien les seues manifestacions, com de costum, en castellà o en el registre “valencià MCMC” (valencià de ma casa i del meu carrer) i tiraven mà de la típica retòrica idiosincràtica.

Però possiblement les aportacions més interessants, almenys des del punt de vista sociolingüístic, són les següents:

Les d'aquells no se n’alegren gens de la notícia perquè argumenten que la llengua que ens representa al món és el castellà i que, a més, adverteixen del perill que pot provocar la introducció de “las lenguas vernáculas en Bruselas, ya que se armarà otra Torre de Babel”. Ja m’imagine jo què pot ocórrer la primera vegada que algú adrece un text en valencià a la UE. De sobte el cel esdevindrà fosc i tot seguit ens caurà un càstig diví damunt que riu-te tu del decàleg de plagues egípcies.

Per últim hi ha el grup “liberalista” que considera que una organització internacional no es pot permetre perdre el temps amb tanta bajanada, així que considera que només cal emprar l’anglés com a única llengua oficial en aquests organismes.

Simplement i tenint en compte la data d’avui 25 d’abril considere que encara que la notícia és molt bona, allò que cal fer és, alhora que s’aconsegueixen èxits internacionals, incidir en els avanços locals, tot començant per intentar contrarestar amb arguments aquest “autoodi” que tant minva les possibilitats de normalització de la nostra llengua. Desgraciadament el suport institucional és escàs i amb remordiments, i fins i tot ,en casos com el (no) tracte que dispensen a un moviment tan vertebrador com són les Trobades esdevé esperpèntic. Possiblement la notícia que molts valencians esperem és: “Els polítics valencians podran utilitzar el valencià en les seues intervencions públiques”.Fins i tot, sembla que algun diputat ja ha amenaçat en iniciar una vaga de fam per tal d'aconseguir aquest objectiu.

Mentre esperem asseguts, hui per tal de contrarestar notícies favorables com les d’ahir, ens despertem amb la constatació que la meitat dels col·legis no oferta programes d’ensenyament en valencià o amb el tractament quasi heroic que la premsa “progressista?” atorga a uns pares de Xàtiva que han aconseguit constituir un grup de castellà en un centre de línia en valencià. Ja tarden a erigir-los un monument!

VK

El meu poble a les terres de Les Garrigues

El meu poble a les terres de Les Garrigues
Mira per on que hui, a Les Borges Blanques, he estat xarrant amb un nombrós grup de xiquets i de xiquetes sobre allò que, cerimoniosament, s'anomena Literatura. A penes he plegat, un xiquet se m'ha apropat i m'ha dit si li podia signar un paper que duia entre mans. Li he preguntat el nom i m'ha contestat que li deien Boran. Com que m'he adonat que parlava amb una poca de dificultat, m'he interessat pel lloc d'on procedia. I m'ha contestat que va nàixer a Romània (sic) però ell era d'Algemesí. Podeu suposar la meua sorpresa, perquè el xiquet no duia cap llibre on s'hi parlara de les meues dades biogràfiques ni res per l'estil. Així que, intrigat, he demanat pel barri on vivia.
-Al costat del camp de futbol vell i de la piscina descoberta, molt a prop de la via del tren-m'ha explicat.
Aleshores, li he preguntat si sabia de quin poble era jo.
-No.
-Jo sóc d'Algemesí-li he dit.
El xiquet s'ha quedat bocabadat. Després, amb tota la inocència del món, ha mussitat:
-Aleshores, som del mateix poble, no?
-Sí.
A la porta de l'escola l'esperava el pare. He vist de reüll que Boran li explicava alguna cosa i, tot seguit, l'home se m'ha apropat i, amb els ulls arran de terra, m'ha dit:
-Boran m'ha contat que vosté també és d'Algemesí...
-Sí.
Durant uns minuts, fins que el comercial que em porta d'un lloc cap a un altre engegava el cotxe, Boran i el seu pare han estat contant-me coses, records diria jo, del meu poble-també del que senten com a propi-i, mira per on que, durant aquell instant, un fil invisible ens ha unit a un grapat de quilòmetres d'Algemesí.
Abans de marxar, el pare de Boran (Pietro, li diuen) m'ha donat records per a un grapat de persones conegudes, moltes d'elles relacionades amb el món de la construcció. Una vegada dalt del cotxe, encara ha afegit que, a penes puga, tornarà, entre altres coses perquè així li ho demana, cada dia, el seu fill Boran.
Pietro, el pare romanés, va marxar d'Algemesí per la crisi de la construcció. Ara mateix treballa a una fàbrica d'oli des de les huit del matí a les tres de la vesprada.

UNA OFICINA GENS SINISTRA

Vulguem o no, tothom, o quasi, venim de la terra, vull dir, del camp: allò que en el llenguatge de la gent de poble anomenem "horta". Amb aquest antecedent, o currículum ocult, les oficines sovint m'han semblat llocs distants, de ciutat, lògobres i francament sospitosos d'amagar negocis poc clars -no m'atreviré a qualificar-los d'obscens-, que fugen de la transparència i de la llum del sol per a perpetrar-se. Per això, l'èxit aquella vinyeta humorística intitulada La oficina siniestra, que apareixia en un mitjà de comunicació el nom del qual no aconseguisc recordar, i que venia a denunciar en clau d'humor el tòpic d'una forma de veure el món.

Ara, molts anys després, he descobert un altre tipus d'oficina que ha tirat per terra tot aquell concepte, bastit, he de confessar-ho, amb una bona dosi de prejudicis injustificats. En resum: ni que siga en converses privades, mai no pots usar l'experiència com un argument discursiu.

I és que l'oficina que acabe de conèixer, L'oficina dels contes a mida, m'ha deixat d'una peça. Però, qui anava a sospitar que entre les quatre parets d'una sala d'espera podies trobar-te un pirata sense barba, una fantasma urbana o un vaquer sense vocació? I no solament això. Si m'haguéreu acompanyat, us hauríeu meravellat encara més en veure com un especialista prodigiós pot escriure un conte a mida per a cadascun d'aquests personatges.

No us en contaré més. Però us recomane que visiteu aquesta oficina i, si arribeu a temps, acudiu el dia de la seua inauguració oficial. Estic segur que hi serviran canapés farcits d'idees fabuloses i beurem l'elixir de la millor companyonia i amistat.