Ara fa uns dies, la junta de l'AELC enviava als associats i, alhora, penjava en la xarxa un escrit, en què parlava de l'Editorial Bromera en termes, si més no, ofensius (per dir-ho d'una manera suau). Doncs bé, he buscat i rebuscat entre tots els blocs algun comentari sobre l'assumpte. Res. Com si ploguera. I això em fa pensar en diverses possibilitats:
a) Que la junta de l'AELC no ho ha enviat a tots els associats (cosa que dubte).
b) Que els associats han decidit callar, empassar-se la píndola i cantar baixet.
c) Que bastant gent ha decidit mirar cap un altre costat i, pel temps, quedar bé amb això de "ui, mira, doncs és la primera notícia que tinc".
d) Que prefereixen deixar-ho córrer i que cadascú es rasque allà on li pique.
e) Que l'AELC té bastant més poder del que jo em pensava (i com m'apunta un veterà de batalletes, ofereix la possibilitat de bolos a un bon grapat de personal.)
Algunes de les possibilitats (b, c, d, e i les que em calle), em semblen poc ètiques envers Bromera que, si alguna cosa té, és seriositat i interés a fer-ho bé amb la gent que, d'una manera o d'altra, ens dediquem a posar paraules una al costat de l'altra amb més o menys gràcia.
Des d'ací, amb tota la modèstia, denuncie la gent que transmet a la junta l'AELC unes informacions que, de bon segur, són errònies i carregades de males intencions.
L’últim concert de Paco Muñoz Volia fer la crònica; però, se m’ha avançat Sergi Gómez al seu Bloc http://sergicarrasca.blogspot.com/ per la qual cosa, me l’estalvie. Al cap i a la fi, el Sergi representa la nova generació de persones que, d’una manera o d’una altra, conformen allò que, pam amunt, pam avall, encara pensem. Heus ací la crònica. Repetisc, del Sergi Gómez, cantant i nét del Sabater de la Vila (d'Ontinyent) i besnét del tio Carrasca, de Cocentaina.
Vam entrar al Teatre Ideal de Castelló de la Ribera, o com siga que ara es diga aquell poble, amb fred i amb el dubte aquell que tots els qui estimem Paco teníem. La nostra autosatisfacció egoista ens feia dubtar i fins i tot riure per sota del nas... Paco retirar-se? Paco fer l’últim concert? No ens imaginem el nostre món sense ell, sense que, de tant en tant i amb ninguna publicitat, ens convoque, ens sorprenga, ens torne a enamorar. Ací ha estat sempre Paco, pels qui ens hem criat amb la seua música, i ens neguem a pensar ni tant sols que Paco, el gran home, estiga cansat, ni que els anys passen. En no res, farà setanta anys que els Reis de l’Orient van regalar tan magnífic esperit al poble valencià, i el poble valencià l’ha escoltat, l’ha seguit i l’ha ignorat, com ha fet sempre amb totes aquelles coses i persones que l’han volgut fer viure. Encara com, Paco ha viscut amb i de la música sent fidel al seu poble i a la llengua que amb ell ha compartit i ha fet més forta i accesible. Encara resulten increïbles, però dissortadament certes, aquelles paraules d’Isabel-Clara Simó que deien que Paco era l’únic valencià que havia pogut viure de la música al seu propi País, així de mal ens van les coses... Poc a poc, però, la sensació final s’imposava. Paco és capaç d’acabar hui de bona veritat. I ha triat un poble xicotet, un teatret menut, un dia amb massa coses, obligacions i autoobligacions nadalenques per això, tancar la paradeta o agafar la barca per anar mar endins. El seu estimat Martí i Pol li deia que val, que l’agafara, però que no s’oblidara de tornar... Res de televisions ni polítics ni espectacle sociobanal. Allí érem els amics i els fidels. Aquell deliciós teatre taquinat i a l’espectativa d’un concert on no importaven més les cançons que l’actitud magnífica d’un Paco cansat defenent-se de l’emoció. I això que se’ns feia un nus en la gola, en escoltar algunes cançons i pensar que ja no les tornarem a sentir en concert, amb tants bons músics a l’escenari, amb la bonhomia de Paco, ficant-se amb el mal govern de la Generalitat com acaronant records. Amb tants ingredients, la cosa, estava clar, anava directa al cor, al sentiment, i ja des d’un bell antuvi vàrem tenir ben present allò de que eixiríem en barqueta, que sol dir-se d'un concert transcencent i catàrtic. Llàgrimes? Totes les que vulgueu... Formació musical de luxe, els germans Murillo, Flores, Latino, totes les quatre veus que l’han acompanyat en la gira darrera, “La meua terra”, i un Paco extraordinàriament vestit de negre, molt ovidià per més que només recordà Ovidi en algun moment puntual. Tampoc no cità Fuster, no cabien. El temps darrer el volia dedicar als amics, a les dones treballadores i a les que pateixen tanta violència de mascle, a les xiquetes dels amics, als amics de tota la trajectòria... Carraixet, Manolo Boix, Armengol, Enric Lluch, Alfons Cervera... Només Juli Mira es va atrevir a pujar amb ell a l’escenari per cantar un “Serra de Mariola” que només es pot comparar al que cantà el públic en l’acomiadament de la Vall d’Albaida, a Bocairent el dia de sant Roc... Si havéreu vist l’emoció de les socarrades que tenia jo al meu costat... Però per a emoció, dues. La més profunda la de la filla de Vicent Andrés Estellés en començar Paco a cantar aquells versos tan bonics sobre la seua mort, uns plors d’estima sincera... I la més difícil, tel·lúrica fins i tot, la de Pepa. Quantes vegades em va venir al cap Pepa, patint a cada gest de cansament de Paco, a cada oblit... I van haver molts, d’oblits, d’oblits d’una lletra que no feia falta cantar sinó plorar, perquè Paco es va emocionar de debò a cada moment... La cosa del canvi de lletra començà prompte, amb “Nabab” mateix, i anà pujant de to fins que arribà el torn del record a Martí i Pol. “Mare si fos mariner” amb Paco plorant, el cor cantant més fort encara i nosaltres aplaudint a mà trencada, ens arribà a l’ànima i construí una imatge que per als assistents serà icònica, perduradora. La mostra màxima de la tendresa... Ah, però això no vol dir que Paco se’n vinguera avall, perquè darrere, i ja al final del concert, va agafar i va brodar, pletòric, el “Romanç del Penyal i de l’Aitana”. I ací si que el públic va treure l’estima i cantà, i s’emocionà realment amb aquella tirallonga de muntanyes i d’amor que ens llega Paco a tall d’himne. “El vell Montgó” ens acorà, “La meua terra” ens erissava... I a la fi, un adéu tranquil, el de la “Serra de Mariola” on més hem plorat i l’inevitable, per desgràcia, per actual sent de les primeres cançons, per ser una mostra de com va de mal la cosa, el “Què vos passa, Valencians?”. I Paco es girà, i envoltat d’una llum grogosa que ressaltava el seu perfil familiar, anà avançant poc a poc, per l’escenari encosterat d’aquell Teatre Ideal, tot dient-nos adéu...
…i com que no ho recordava, va tornar enrere per comprovar si havia passat el forrellat de la porta del carrer. Després, un cop es va assegurar que tothom dormia a casa, Josep entrà a l’estudi i engegà l’ordinador. Era tard, però tenia la ment clara tot i que havia begut alguna copa durant el sorollós sopar d’empresa —cita obligada cada Nadal—, amb la precaució de no passar-se’n per allò del control d’alcoholèmia. Ara, tanmateix, el silenci era quasi absolut. Només s’escoltava el nimzzzz-nimzzzz de l’ordinador que a poc a poc es tornaria imperceptible. En aquells moments de la nit, era quan millor podia concentrar-se i escriure alguna línia que resistira el judici d’una relectura. Quan el sistema operatiu acabà de carregar-se, el monitor, en comptes de presentar la pantalla blaveta amb les icones de Windows, es quedà completament en blanc. Josep parpellejà perplex i es preparà per a una altra avaria. Però per a sorpresa seua, el Word semblà adquirir vida pròpia, i a la pantalla, blanca com la neu, començaren a aparéixer lletres que formaven paraules i paraules que formaven frases. La primera reacció va ser apartar les mans del teclat. Però va ser només un moment, perquè de seguida sentí la necessitat de contestar allò que algú, que li resultava familiar, estava escrivint com en un xat prodigiós. —…per veure si Josep em recorda. —Però, ets tu? No és possible! Després de tants anys… —Ja ho veus. Hi ha persones que sempre tindrem a la memòria. Sobretot, quan arriben les nits d’hivern, nits com aquelles que passàvem al foc de la llar. Te’n recordes? —I tant! Però, sobretot, recorde les nits de Nadal, quan els meus pares anaven de sopar amb els “amigatxos” i jo els demanava quedar-me a cal iaio Baldo, amb tu. Ara mateix, quasi et veig en la pantalla, com en un vídeo, escampant les brases i torrant xulles i rebanades de pa per a posar-hi all-i-oli… Ostres, iaio! Quins soparets més bons! —I els contes, també els recordes? —És clar! Els contes de la Raboseta l el Rabosot? Si saberes que després els he contat als meus fills, l’Arnau i el Pau! Ara bé, t’he de dir que de vegades t’adormies, eh?, i els barrejaves amb el de Peret i Marieta, o el del Cigronet. —Ah, ah! Si tu ho dius… La veritat que em feies molta companyia i jo estava ben content de veure que t’ho passaves bé. —Una nit, et vaig fer una pregunta que et va posar una mica trist. Perdona’m… —Home, és comprensible que preguntares per ella. Tu també la l’estimaves moltíssim. —Quasi estic veient-ho en la pantalla. Eixírem al corral. Feia un fred que pelava, les gallines estaven arraulides. Aleshores, agafant-me pel muscle, assenyalares amb el dit una estrella que brillava més que cap altra, al cel… —…La veus?, et vaig dir. Allà està. Algun dia hi aniré a veure-la. —Vaig veure que et queia una llagrimeta, però em vas dir que era a causa del fred… —Bé, ara que ja ets gran, pots entendre com són aquestes coses. Amb el temps, tot s’entén millor. —Encara que, la conversa d’ aquesta nit, a qui la podria contar? No crec que ho entenga ningú. —No t’esforces massa. Encara hi ha gent que no sap que per Nadal, com per la resta de l’any, qualsevol cosa és possible si la desitges amb il·lusió. Josep parpellejà dues o tres vegades. Era la són? O, potser, l’últim glop de Glenfiddich? Aleshores, engegà la impressora i va prémer la tecla que posaria negre sobre blanc el fet insòlit que acabava de viure. El paper semblà encallar dues o tres vegades, fins que començà a mostrar el prodigi d’aquella nit: un conte de Nadal transformat en estrella que una persona entranyable li enviava des d’algun lloc del cel.
300 b Ahir mateix, em va telefonar. -Què fas? -Doncs...., fent l'indi. -Passe per tu i ens fem un café al Garrofera. Però, mira per on!, que el Garrofera estava tancat i haguérem d'anar a la cafeteria d'enfront. Durant una bona estona parlàrem de feina, és clar, de projectes mig enllestits i de terminis. Parlàrem, també, de preus de dentistes, de llibres llegits i per llegir, d'ànecs a la sal i de la millor (i única) manera d'arribar a ma casa sense perdre's. Després, mentre caminàvem pel carrer Lluís Vives, li vaig deixar caure l'advertència de V.K. sobre el post número 300. Em va contestar: -I de què parle? -Això és el teu problema. -Et promet que he intentat escriure alguna cosa, però aquesta és l'hora que... Vaig entendre que es faria el longuis fins que jo donara el primer pas i actuara de teloner. Doncs bé. Ja està. Aquest és el post 300 b. El 300 a, el bo, l'haurà de fer ell. El problema és sobre què parle. No ho faré sobre política local, perquè el vestit em ve ample, no no m'abelleix i, damunt, no tinc elements objectius per tal d'entrar al capot. I, en aquesta ocasió, no faré cap crònica. O, almenys, fins dissabte que ve, perquè fins aleshores no tinc "saraos" relacionats amb la música o la cultura (cultureta, diria V.K.) O siga, que la cosa està xunga. Podria parlar sobre les espectatives del possible viatge a Tijuana o sobre el concert en record de Joan Baptista Humet (dit al pas, nascut a Navarrès) o, també, sobre les darreres lectures recomanables... A la fi em decidisc per recordar, per allò que s'acaba l'any, uns quants esdeveniments que, d'una manera o d'una altra, m'han deixat una petjada entre els filaments de les neurones: 1. Els premis i reconeixements als meus amics, a Urbà Lozano, a Manolo Baixauli, a Vicent Borràs, a Josep Lozano (no, no és família d'Urbà encara que tinga el mateix cognom i siga també d'Alginet), a Francesc Gisbert, a Antoni Prats, a Paco Muñoz, a Agustín Fernández Paz (premi Nacional LIJ)... 2. Les primeres publicacions com Déu mana, d'altres amics i amigues ben estimats, sobretot V.K. i Jara Gil. 3. L'últim disc de l'amic Paco Muñoz (La meua terra), una mena d'acomiadament, procés del qual en forme part amb molt d'orgull. 4. El fet de participar en els Itineraris de Lectura, que m'han permés conéixer millor com es pot promocionar la lectura amb una organització, seguiment i continuïtat quasi perfectes. (La il·lustració del Webnegre que encapçala el post pretén donar una imatge del que no hauria de ser.) 5. El fet d'haver pogut viatjar amb gent meravellosa i haver conegut gent entranyable. La ruta del romànic d'aquest any amb el Club el Pilaret (el temple d'Etxano encara em lleva la son), el viatge a Mèxic i a Argentina, les nombroses eixides a Barcelona..., en podrien ser uns bons exemples. 6. La publicació del poemari de la meua dona (Poemes de diumenges i dies faeners), que m'ha omplit d'orgull i de satisfacció. 7. Moltes altres coses que ara mateix no en vénen al cap, però que han fet d'aquest any de crisi, un any plenet de moviment i d'activitats. Considere que, per a ser una 300 b, la cosa no ha acabat de donar el pes; però, l'objectiu de fer de teloner del post 300 a està més que complit.
Tal com indica el títol, i si el comptador del blog no ens enganya, amb aquesta entrada ja en van 299. No fa falta ser molt llest (encara que els qui cohabitem en aquest indret virtual fluixegem per aquesta branca dels nombres i les úniques arrels que coneguem són la del taronger i la del queixal de l’enteniment) per a endevinar que la propera serà la 300.
Per motius obvis, confie, desitge i espere, que tant Enric com Josep (podem pactar una 300a i una 330b) sàpiguen festejar amb el seu segell particular aquesta feliç avinentesa. Qui sap si arribarem a la 400 i allò que va davant va davant. Per cert, Josep, hi ha gent que encara em recorda l'assumpte de la paella.
De fet a Tirant a Fotre les commemoracions ja fa alguns dies que han començat. Ara, que com darrerament ens hem prodigat en realitzar puntuals cobertures de tots els saraos culturetes de la rodalia, sembla que ja no li sorprén a ningú que aquesta empresa tire l’ordinador per la finestra i siga un dels pocs mitjans valencians acreditats a la FIL de Guadalajara. Encara que us promet que no ha estat gens fàcil.Us explique tot seguit algun dels entrebancs que el nostre cronista hagué de superar.
Aquest blog preguntà a la gent sabuda quin era el lloc més important on es parlava de llibres. La gent saberuda no dubtà a afirmar que aquest honor requeia sens dubte en el programa de Sánchez Dragó. Com ens pareixia que era massa a prop, preguntàrem de nou, i ens digueren que Frankfurt està bé, que Bolònia també mola, però que, indubtablement, el racó més interessant és Guadalajara. Així que encomanàrem al nostre reporter especialitzat en cròniques socials que agafara el tren i marxara cap a la Manxa. Un cop allí Enric ens telefonà una mica desassossegat per informar-nos que l’única fira que se celebrava en aquestes dates per a aquella contrada era La Feria Navideña del Regalo Artesano de Guadalajara, que si no ens importava carregava uns regalets i se’n tornava cap a casa. L’assumpte finalment s’arreglà, i com heu pogut comprovar a l’entrada anterior, Enric ha complit amb escreix la tasca que li encomanàrem.
VK
A aquesta celebració conjunta he d’afegir una de particular (encara que tant Enric com Josep en són també deutors). Hui, després d’algunes setmanes d’espera, per fi tinc a les meues mans el meu primer llibre. És curtet, és senzillet, és, com no podia ser d’una altra manera, un llibre per infants escrit en valencià (almenys a la contracoberta així ho especifica: A partir de 10 anys) i jo n’estic satisfet. Gràcies a totes les persones que han aportat el seu gra de sorra perquè, malgrat que a la coberta només hi figura el meu nom, es tracta, sens dubte, d’una obra col·lectiva.
Una representació de valencians, relacionats d'una manera o d'una altra amb el món del llibre, hem estat a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (Mèxic, estat de Jalisco). Ha estat una experiència d'allò més interessant i bonica per diverses raons. La primera, per les persones que hem format la colla, cadascuna d'una manera de ser i, potser, de pensar, però totes i tots amb un tarannà tan flexible que ha fet possible uns dies de convivència total sense cap problema. La segona, per l'organització del viatge i de l'estada, realment increïble i exacta, com els millors rellotges suïssos. La tercera per les nostres intervencions, que jo catalogaria d'encertades, agradables i professionals. La quarta, per la mateixa fira, de proporcions que no es poden descriure, i per la quantitat innombrable de gent que l'ompli des de bon matí fins la nit.
L'objectiu del viatge era donar a conéixer la LIJ valenciana a Mèxic i al mercat internacional. He de dir que l'objectiu ha estat més que complit. La primera intervenció, sota el títol de "Cinco escritores valencianos de LIJ hablan los unos de los otros", va tenir el recolzament total del nostre grup i, oh, meravella!, de públic d'altres nacionalitats (fet i fet, els representants de la Fira de Tijuana ens han demanat la nostra presència). Va ser una "passada" en el millor sentit de la paraula. Crec que els assistents s'ho van passar d'allò més bé i, alhora, s'assabentaren que a la nostra terra es fa una Literatura tan digna com es puga fer en qualsevol racó del planeta. I això està bé perquè, fins aleshores, es desconeixia la nostra tasca i, si m'apureu, de quin racó del planeta veníem. Les intervencions individuals (al saló d'autors i amb "chamacos" i "chamaques" mexicans) van resultar, si més no, agradables, interessants i divertides. I, com no!, comptaren amb la presència de tota la colla d'acompanyants. Hi hagué altres moments, clar, amb activitats més formals (la recepció al pavelló d'Espanya amb l'Ambaixador en Mèxic i amb la presència dels peixos grossos de les principals editorials, per exemple), però també hi hagué moments per passar-ho bé, dinar i sopar en confraria (uf, aquella gent menja foc i beu tequila com si fóra aigua) i, fins i tot, per fer alguna escapada al centre de la ciutat i a un poblet (no em feu repetir el nom perquè diria alguna barbaritat) per tal de conéixer l'artesania i poder comprar algun record per a la família.
La llàstima és que Guadalajara estiga tan lluny (dotze hores fins a Mèxic D.F. i una hora més fins arribar a Guadalajara engabiats dins dels avions). La resta, ja us dic, perfecte. Tant de bo aquesta iniciativa continue l'any que ve (i no sols a Guadalajara) per tal d'obrir els nostres escriptors i escriptores a la resta del món. Anècdotes hi ha per a parar un tren de mercaderies. Personalment, em quede amb la senyora mexicana, amb un grapat de "chamacos", a qui li vaig regalar i dedicar un llibre. No he vist tanta alegria i agraïment dins del cos d'una persona.
Aquesta informació, bastant a la "remanguillé" (encara porte el marejol del jet lag o com es diga això, que set o huit hores de diferència en són un bon grapat) es pot completar visitant el bloc de l'amic Pep Castellano http://pep-castellano.blogspot.com/ que, som sempre, s'ha avançat. I és que és una màquina, el Pep!
Fa dues entrades, concretament a la segona part d’aquestes Cròniques tardorenques, explicava que T9 (nom clau amb què havíem decidit batejar l’enigmàtic cap d’informatius de Canal 9) estava més content que unes pasqües per l’arribada del fred i del consegüent descens de les temperatures. Si aquesta brusca davallada, a més a més, anava acompayada de precipitacions en forma de neu en les cotes més altes del nostre País, la festa ja és completa.
Així que, abans fins i tot d’eixir de casa, una llar que m’imagine plena de pantalletes que mostren que ocorre in situ en multitud d’indrets valencians i amb un lluent telèfon blau que presideix la sala d’estar i que deixarem a la intuïció del lector esbrinar quina és la seua funció, bo, com déiem , T9 abans d’abandonar el seu domicili telefona a la redacció dels telenotícies i ordena que totes les patrulles isquen corrents cap a les comarques interiors per realitzar una completa cobertura de com per aquelles contrades han rebut les primeres volves i com s’ha vist alterada la tranquil·la vida d’aquestes viles per l’arribada de la neu.
Onofre i Carmesina (els dos reporters que habitualment realitzen aquest tipus de cobertures) s’han jugata cara o creu qui posarà proa cap al Racó s’Ademús i qui cap a l’Alcalatén. La sort, no debades, és un mot femení.
A les onze del matí ja tenim a Onofre preparat per a la primera connexió del dia, que la gasolina està pels núvols i cal amortitzar el viatge. Abans però el nostre anònim heroi ha hagut de conduir cap al nord-oest de Castelló, ficar les cadenes, esquivar les màquines que llancen sal a la via, descarregar la càmera, col·locar-se l’impermeable vermell tan cridaner, mullar-se una mica les ulleres per donar major credibilitat, saludar a tots els vilatants que s’han apropat fins la plaça, acceptar uns dolços per esmorzar, escoltar un grup de veïns que esqueixaven perquè l’única cosa que arriba des de València és aquell reporter, que potser les inversions es queden pel camí, renegar un grup de xiquets que l’han triat com a improvisada diana dels seus impactes, discutir amb Blai, el fotògraf del poble, sobre la dubtosa qualitat de l’equip que porta per a enregistrar les imatges i convéncer-lo que no cal que li’n llogue un dels seus, que amb el que porta ja va bé ...
Doncs bé, després de superar tots aquests entrebancs Onofre està preparat per eixir en directe. Per tal d’il·lustrar la seua crònica i dotar-la de major versemblança, Onofre ha demanat a Antoni, un vell ramader ja jubilat, que aporte el seu testimoni.
Al telenotícies de les dos, es torna a emetre el reportatge, Onofre torna a ocupar la pantalla i afirma sense titubejar ni instant que eixa nit s’han alcançat temperatures de fins a 11 graus sota zero. Al seu costat preparat per aportar el seu testimoni trobem Antoni, abrigat únicament amb una camisa de màniga llarga que porta els botons superiors descordats i una jaqueteta ben fina.
Alguns telespectadors riberencs (Cal recordar que per als habitants de la Ribera, ells crearen a Déu i aquest, més tard, ja s’apanyà per fer la resta) resten rellevància a la notícia:
-Bah! Onze graus per davall de zero. Això ni és fred ni és res. Tothom sap que allí el fred és sec, i ja en pot fer que ni es nota, en canvi ací quan gela, gela, perquè (i arriba una de les grans aportacions de la Ribera a la història de la ciència) ací el FRED és HUMIT.
VK
PS. Potser si la setmana passada els jugadors del Rosenborg hagueren estats assabentats de la particularitat climàtica de les comarques centrals valencianes no hagueren dubtat ni hagueren fet mofa de la capacitat dels jugadors valencianistes per adaptar-se al fred.
Aquest cap de setmana l’he passat a Alacant. Mai hi havia estat i m’abellia des de feia algun temps pegar una volteta per la part sud del País (no, no m’he desplaçat a Tarifa, estimats amics del llenguatge políticament correcte).
Aquesta curta estada a la capital de l’Alacantí m’ha servit per constatar en primera persona que allò que cridàvem fa alguns anys a les manifestacions “Alacant és important” caldria a hores d’ara matisar-ho. És a dir, convendria iniciar la nostra revisió per definir què entenem per Alacant (la província, les comarques més meridionals o només la capital). Ho dic perquè en aquestes dues últimes accepcions, l’assumpte està agre. També, posats a puntualitzar, caldria especificar quin objectiu perseguia la presumpta importància que llavors preteníem atorgar-li i, sobretot caldria demanar-nos, si podem obligar algú (territori personificat) a esdevenir una part fonamental d’un projecte col·lectiu que no només no comparteix sinó que, a més a més, els resulta completament alié. Resulten més que evidents i inequívocs el continus esforços de les autoritats locals per allunyar-se tan com es puga de qualsevol intent de vertebració de tipus social, cultural o econòmica, alhora que no es deixende mirar de cua d’ull i amb certa complicitat territoris Segura o Meseta enllà. L'exaltació fins a la sacietat que per aquelles terres es féu l'any passat de la figura del Cid i l'oblit de la figura del rei Jaume I esdevenen esperpèntiques.
Del meuvagarejar pels seus carrers i places destacaré dos fets que m’han resultat ben simptomàtics:
-En dos dies no he escoltat cap persona parlar valencià. Ni pel carrer, ni a cap establiment. De fet, com a anècdota gens divertida puc comentar que al bar on dinàrem el primer dia ens atengué una dona d’uns quaranta anys que, pel que li vaig escoltar comentar amb els comensals de la taula del costat, encara que tenia arrels andaluses semblava portar una bona pila d’anys a Alacant. Doncs bé, quan la cambrera ens lliurà la carta, i per cortesia li contestàrem: Gràcies. La dona se’ns queda mirant una mica desconcertada, es prengué uns segons i i tot seguit ens preguntà amablement: Italianos, no?.
-A una explanada cèntrica de la ciutat s’hi celebrava una fira de llibres de vell. Com la meua dona hi és aficionada, passàrem una bona estona escodrinyant per les diferents paradetes. Mentre ella rebuscava a la recerca d’alguna lectura que li interessara jo (m’imagine que per deformació professional) m’entrenia recercant si hi havia alguna obra en valencià. A la majoria de paradetes l’única mostra de literatura en la nostra llengua eren uns quadernets amb obretes de teatre breus tipus sainets o alguns exemplars solts de Jaume Fuster, Mercè Rodoreda o dels bestsellers de literatura juvenil que acostumen a demanar als instituts . A l’última de les paradetes em sorprengué trobar en un lloc prou privilegiat de l’aparador un portada d’un llibre que em resultava familiar, Sala d’espera de Vicent Borràs. Allò que em va sorprendre no va ser trobar aquest volum, sinó que hi figurava al capdamunt d’una pila de llibres que un paperet groguenc que destacava a la vora identificava com a IDIOMAS.
El diumenge per la vesprada mentre refeia el camí cap a la Ribera i travessava les Marines pensava si potser al sud del País està definitivament tot perdut o, potser, és que mai hi hagut res definitivament guanyat. Tal volta cal relativitzar les derrotes i les victòries doncs sovint són intercanviables i acontentar-nos amb allò que som, gaudir-ne, i donar les gràcies per poder continuar fent-ho sense demanar permís ni disculpes als altres.
Xarrava animosament aquest migdia camí de casa amb un amic i company d’escola sobre la fatalitat del destí. És clar, dilluns, acabats d’eixir d’una aula de secundària....
Però no, la gènesi d’aquesta conversa ha estat motivada per un greu problema familiar que ha patit un conegut del qual ens hem assabentat, pràcticament alhora, aquest matí.
Jo he tractat d’esbossar-li un pensament que em persegueix des que aquest estiu, per desgràcia, em tocà viure una situació bastant desagradable de ben a prop. Li he explicat que estic convençut que quan ens “toca” (caldria definir amb molta tranquil·litat aquesta accepció del verb “tocar”) ens toca. Podem ser capaços d'intuir aquesta “fatalitat”, podem prevenir-la, podem amb tots els mitjans de què disposem intentar “ajornar-la, podem distreure-la, podem fingir que no en som conscients o, fins i tot, podem allunyar-nos-en tant com puguem. Però considere que és inútil, que en aquests casos el nostre destí està escrit d’antuvi, i que irremeiablement ,tard o prompte, ens eixirà al davant. I no, no estic referint-me a casos en els quals un es predisposa amb els seus actes o una sèrie de males decisions propicia un final dolent, no, parle de quan el destí est depara una sorpresa independentment de l’escassesa de mèrits que hages acumulat per ser-ne adjudicatari.
Continuava immers en les meues cabòries, fins i tot minuts després d’haver-me acomiadat del meu amic, quan he viscut una situació ben paradoxal.
Caminava per la vorera quan m’he adonat que ja hi era pràcticament a tocar d’un alumne meu de nom Vicent, que transitava cansadament uns pocs passos per davant de mi, quan l’he sobrepassat l’he saludat amb un “Adéu Vicent”, ni dos segons després, tot just enfront, a l’altra vorera, a la porta d’un quiosc, el seu propietari , a qui també conec, de nom Vicent m’ha aixecat la mà per saludar-me, òbviament li he dirigit la salutació pertinent: “Adéu Vicent”, però és que aleshores, en eixe mateix instant, per davant del quiosc creuava un antic alumne a qui educadament he adreçat un “Adéu Vicent” pràcticament solapat a l'anterior. Aquest festival de coincidències (promet que totes han ocorregut en un espai físic d'uns vint metres i en un espai temporal que no ultrapassa els vint segons) ha culminat quan, ja una mica al·lucinat, un cotxe que hi circulava a pocs metres de mi ha fet sonar el clàxon per reclamar la meua atenció, el vehicle l’he reconegut de seguida, el seu propietari, un bon amic meu, em somreia des de l'interior, el seu nom, evidentment, Vicent.
Possiblement una de les persones que, com he esmentat al comentari anterior, més s’alegren de l’arribada d’algun fenomen atmosfèric rellevant que altere l’habitual bonhomia climatològica de què gaudim a la nostra terra, siga el cap d’informatius de Canal 9. Perquè m’imagine que, encara que siga en nòmina, alguna persona ha de dirigir un telenotícies tan plural, objectiu i rigorós.
I no és que aquesta persona (a partir d’aquest moment l’anomenarem T9) tinga problemes de sociabilitat i una gota de sudor freda li regalime pel front cada vegada que entre en un ascensor. El motiu d’aquest desaforat entusiasme té una explicació de tipus professional.
No cal ser un estudiant de l’últim curs de Comunicació Audiovisual per a haver-se adonat que els quatre eixos temàtics a partir dels quals T9 enllesteix el guió de cada telenotícies, a més de la inevitable informació ppolítica, són:
-La cobertura d”eventos” de repercussió universal.
-L’exigència d’aigua a les Comunitats veïnes i la reiterada constatació que els pantans valencians semblen la panxa d’una guitarra.
-El València CF.
-L’oratge.
Si, a més a més, coincideix que el València disputa un partit benèfic al Camp Municipal de Tous sota una intensa pluja, la sacada d’honor la realitza el patró de l’Alinghii a la llotja es troba Bernie Eccleston, ja és per plorar de l’emoció.
Doncs bé, la qüestió és que T9 cada matí quan es desperta, el primer que fa és abocar-se a la finestra per veure si hi ha sort i l’arribada d’una gota freda, d’una ona de calor o d’un llengua de fred polar li estalvia part de la feina. Perquè és un veterà professional i és conscient que només amb la cobertura de les repercussions d’aquests fenòmens arreu del País Valencià ja té més de la meitat del telenotícies ocupat.
Aquestos dies T9 està la mar de content perquè al carrer fa un fred que pela, tant que no abelleix gaire cobrir un dissabte per la vesprada una manifestació multitudinària, i en una casa de Morella ja esperen el reporter de C9 per explicar-li que restaran una nit més incomunicats i que, encara que no ho semble, ja no neva com abans.
Les persones de poques paraules i menys ganes de compartir-les amb altres éssers humans acostumen (rotllo càstig celestial) a trobar-se en multitud de situacions compromeses en les quals, veges per on, estan obligats a emmascarar la seua innata manca d’hàbits socials.
El rànquing de situacions enutjoses o “marrons imprevistos” per aquesta tipus de gent està encapçalat per:
1.Una trobada casual en un ascensor amb un veí amb qui encara no has intercanviat ni un sol mot des que fa cinc anys et traslladares a viure. A les reunions de veïns ni sols participar i si ho fas mostres la teua aprovació amb aplaudiments o desaprovació amb forts colps de palmell sobre la taula. (Aquesta crec que és la pitjor de totes, et veus espentat “per educació” a improvisar una conversa d’uns segons amb una persona amb qui seuries al seua costat al tren i no li diries ni pruna. Però ell sap perfectament que el rumor que has fet córrer per l’escala per evitar relacionar-te amb ningú, que ets sord-mut, no cola).
2.De camí a casa entropesses novament amb la dona del teu veí . Com ja en vas tenir prou amb el seu marit, intentes esquivar la seua companyia dient-li que abans has de passar pel supermercat, però el tir et sol eixir per la culata, perquè és precisament aleshores quan la teua acompanyant recorda que no li vindria malament comprar uns iogurts i llavors et veus obligat a xarrar amb ella per partida doble: de camí a casa i a la cua de la carnisseria.
3.Una visita al centre de salut. Allí no fa falta trobar-te amb cap conegut. Només pel fet de ser-hi, la gent es creu en el dret de contar-te que el seu fill està en l’atur, que sol estiuejar a Cullera (ella, el fill no, que està a l’atur i no s’ho pot permetre encara que algun cap de setmana es deixen caure per menjar paella i nadar a la piscina) i que el doctor Ferrer és un bon professional però ai!, com la doctora Roig, cap ni una, que eixa si que tenia bona mà i no mendica en la prescripció de fàrmacs, que sembla que Ferrer les haja de pagar de la seua butxaca, en recepta poques i quasi tots genèrics.
Per cert, estimades autoritats sanitàries, sí, eixes que es passen la vida aconsellant, per què en un indret públic on està prohibit l’ús de telèfons mòbils i s’aconsella parlar amb veu baixa, la gent sent la imperiosa necessitat de muntar als passadissos una taula redona sobre grips, fàrmacs i plans de millora de la sanitat valenciana i, fins i tot, hi ha parents dels malalts que hi intervenen via telefònica?.
Doncs bé, aquestes persones que defugen les relacions interpersonals i que consideren que l’empatia és un concepte que caldria eliminar dels diccionari, estan d’enhorabona. De fet, hi ha tres moments de l’any en què el seu mal humor muta i, fins i tot, aconsegueixen que un tímid somriure es dibuixe a la seua cara.
El primer és l’arribada de l’estiu i de les altíssimes temperatures que l’acompanyen. El segon és la tardor, especialment els mesos de setembre i octubre, quan acostumen a caure pluges torrencials. El tercer és precisament per aquestes dates, l’arribada del fred, de les primeres neus i de les temperatures en algun indret sota zero. En aquests tres períodes de l’any no els importa gens ni mica quedar-se atrapats a l’ascensor, coincidir de camí cap a casa amb algun veí o passar-se hores i hores a la saleta d’espera de l’ambulatori. Per què? Doncs perquè tenen tema de conversa. Heus ací, com en aquestes èpoques de l’any solventen les situacions compromeses que els mosquegen durant la resta de l’any:
Comentari si es troben a la primera situació: Quina calor? Eh? Açò deu ser causa de l’efecte climàtic o del canvi hivernacle. Amb una ponentà com aquesta paga la pena quedar-se a casa i tancar les finestres i encendre l’aire condicionat.
Comentari si es troben a la segona situació: Quina aigua? Eh? Açò deu ser causa de l’efecte climàtic o del canvi hivernacle. Amb una gota freda com aquesta paga la pena quedar-se a casa i tancar les finestres i encendre la televisió.
Comentari si es troben a la tercera situació: Quin fred? Eh? Açò deu ser causa de l’efecte climàtic o del canvi hivernacle. Amb una gelor com aquesta paga la pena quedar-se a casa i tancar les finestres i encendre la calefacció.
VK
PS. Promet que no volia escriure res d'allò que he escrit, però mira, m'he anat embolicant i el que només havia de ser una curta introducció ha esdevingut una entrada sencera. Així que deixe per ademà allò que pretenia escriure hui, o per a l'altre, qui ho sap.
El passat cap de setmana es commemoraren els 25 anys de l’aprovació de la LUEV (la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià) una fita històrica que hauria d’haver servit per tal d’avançar amb pas ferm en el procés de normalització de la nostra llengua. Una iniciativa que juntament amb altres que s’esbossaren més tard, com la creació de la RTVV , haurien d’haver afavorit que el valencià sortira de l’atzucac en què es trobava després del període de la dictadura.
Per cert, arribat aquest punt he d’afegir que sovint, quan els alumnes em pregunten com és que el valencià compta amb un nombre de parlants tan escàs, jo els convide a replantejar-se la pregunta, és a dir, que tenint en compte els avatars político-socials que ha patit el nostre País en els últims segles, allò que caldria qüestionar-se és: Què ha fet possible que, malgrat tots els entrebancs que ha hagut de véncer, encara quede algú que el parle.
Però bé, com deia, allò que més em va sorprendre d’aquesta jornada de celebració va ser la roda de premsa que Bonnie and Clyde perpetraren per tal de dir-ne la seua al respecte. Jo el primer que vaig pensartenint en compte la situació actual de l’educació valenciana i la filiació professional del Conseller va ser que aprofitarien l’avinentesa per certificar en “vivo y en directo” la defunció de la nostra llengua. Però no, la “parella de moda”, eixa que ha aconseguit mobilitzar i traure al carrer a més gent que les gires d’OT o les victòries del València ens oferí una funció digna dels germans Marx. Entre els titulars que destacà la premsa de l’endemà hi ha unes quantes perles:
-Sembla que la Generalitat està disposada a impulsar la nostra llengua “sin tapujos ni timidez y con orgullo". Ja, per això, predicaren amb l’exemple i en un data tan simbòlicai per a parlar del valencià, ho feren, coherentment en CASTELLÀ. Aleshores qui actua “con tapujos, con timidez y sin orgullo”?
-S’aprofità per llançar una nova campanya que sota el lema “Junts. En valencià, naturalment!” pretén "sensibilizar a la población del uso del valenciano como algo natural sin limitaciones, con libertad y sin imposiciones y en convivencia con el castellano". Junts implica companyia, i gent que realment s’hi dedica com Escola Valenciana ja porta anys caminant tota sola ben conscient que, hui per hui, a l’Adminsitració ni està ni se l’espera. a més, els parlants que ja ens expressem en valencià ja ho fem de forma natural i si ensopeguem amb alguna limitació que atempte contra la nostra llibertat és habitualment per la poca sensibilitat d’organismes i institucions que depenen de la Generalitat. I per descomptat en convivència amb el castellà!. És clar, no siga que se’ls se’n vaja la mà i tinguen que aguantar de part dels seus coreligionaris atacs per la impossibilitat de poder educar els seus fills en castellà.
-S’esgrimí com un dels arguments que havia de fer matisar l’aplicació de la Llei, "la espectacular ola inmigratoria", encara que advertí que "la integración es posible también con la lengua valenciana". Sense comentaris. Molts dels nouvinguts mostren major interés i predisposició envers la nostra llengua que molts dels nostres polítics dirigents que, malgrat portar tota la vida ací i omplir-se la boca amb la defensa de les nostres senyes d’indetitat, només són capaços de cantar l’Himne regional (almenys en versió karaoke) i cridar “Xe, que bo”(amb o tancada).
-El Conseller també se’n vanaglorià que des que governa el PP s’han produït “avances” i que cada dia hi ha més gent que entén, parla i llig en valencià. Caldria que haguera afegit: fet força estarany malgrat el nostre desgavell en matèria de política lingüística i la nostra total manca de voluntat. El grup d’estudiosos en sinologia que recentment han visitat València per parlar del Sant Calze haurien pogut també tractar de trobar alguna explicació a aquest fenomen.
-Per últim, sembla que no pogué evitar-ho, tragué pit de l’”èxit” de l’AVL. M’imagine que serà la mateixa AVL que ell assaltà per la força, rotllo “todos al suelo” i pressionà de forma desproporcionada per tal d’evitar un dictamen sobre la definició i adscripció dialectal del valencià.
Després d’aquesta posada en escena només recomane a C9 que recupere l’emissió de Sainets i que els oferisca protagonitzar-ne un, perquè pel que sembla, de taules per aquests “saraos” en tenen més que a la fàbrica de Talesa.
Advertiment previ: Si per gaudir dels encertats comentaris d'Enric he de romandre "missing" una temporadeta més, promet restar en silenci, aquest mutisme estarà més que justificat. Per cert, aquesta nova tasca que has encetat de croniste no oficial d'actes de reconciliació i desgreuge amb la terra que ens acull considere que és impagable i, sobretot, necessària.
Ahir diumenge mentre practicava un dels meus deports (recreació, esbarjo…Lacreu dixit) dominicals favorits, un dels meus amics amb qui compartia taula i cervesa comentà que per la vesprada havia de fer via cap a València ja que la Muixeranga de què forma part tenia una actuació.
Com les Muixerangues són la selecció nacional del meu poble, una mena d’albiceleste per als argentins, m’hi vaig interessar pel ets i els uts d’aquest nou bolo. Tot seguit m’explicà que actuaven en un telemarató que havia preparat Canal 9 per tal de recaptar diners per a la millora del diagnòstic del càncer. Omitiré qualsevol comentari perquè el tema és força seriós i qualsevol col·laboració és poca, però irremeiablement em passaren pel cap bòlids de F1, caríssims vaixells, televisions que balafien pressupostos milionaris en programes de 2a i personatges de 3a, cortines de fum, tones de cinisme...També m’aclarí que partien cap a les 6 i que a partir de les set eixirien en antena.
Així que còmodament ja aposentat al meu sofà, a partir de les 7 vaig anar fent zapping, tot alternat l’emissió del partit del Barça amb la telemarató de Canal 9.
1r intent: La filla de Concha Piquer vestida de fallera cantant la Maredeueta. Per a desistir.
Gol del Getafe. Valdés com sempre, mal col·locat. Disgustat.
2n intent: Rappel en pantalla com a voluntari agafant cridades telefòniques. Irremeiablement em vingué al capel famós acudit
- Buenas noches, es ahí la Maratón.
- Buenas noches, efectivamente, soy Rappel me puede indicar con quién hablo.
- Pues será usted muy solidario pero como adivino es un desastre.
3r intent: Conversa telefònica amb Cristina Tàrrega. Si aquesta és un de les presentadores estrella de Canal9, com seran les que descarten?
4t intent: L’artista castellonenc Ripollés que sembla que ara està a sou del PP. Coherent, per fi pinta algo.
Les entrevistes en plató s’alternaven amb actuacions en directe amb el Palau de la Música. Actuaren els Porrots de Silla, com jo sabia que després actuarien els meus conciutadans, per un moment em va desconcertar aquesta aposta del canal autonòmic per la cultura tradicional valenciana. L’aparició posterior d’un grup de ballarines amb un look hindú interpretant una coreografia rotllo Bollywood em féu pensar ja en una espècie d’homenatge a l’Aliança de Civilitzacions de ZP.
Finalment aparegué la Muixeranga.
1r gol: en prime time i en ple Palau de la Música sona a toc de tabal i dolçaina la Muixeranga. Moment històric.
2n gol: en l’entrevista prèvia, a peu de gespa al Mestre de la Muixeranga, aquest, en ser preguntat per l’origen d’aquestes torres humanes els cola un gol per tot l’escaire intercalant en la seua resposta un “ País Valencià” pronunciant ben alt i clar. Moment censurat si arriba a emetre’s en diferit.
El hat trik estigué a punt d’arredonir-se quan amb els cinc pisos ja aixecats el xiquet que coronava la torre es disposava a desplegar una banderola. Per uns instants vaig pensar: si ara se’ls ocorre desplegar una quadribarrada, aquests de Canal 9 i part de la parentela es caguen damunt. Però no, el logotip del programa sobreimpressionat sobre el cartell em retornà a la realitat.