Tres. Tres. Tres-cents trenta-tres

Doncs això. Com indica el títol, després de tres anys i tres-centes trenta-tres entrades ens acomiadem. El primer tres, correspon, i disculpeu-me la meua autoinclusió, al nombre de tirant a fotedors que durant aquest temps ens hem deixat caure per aquest indret virtual. Sense dubte, unes xifres força redones per signar el punt i seguit.

Pep Guardiola, d’una manera força assenyada, en ser interpel·lat pels periodistes sobre per quin motiu després de finalitzar la temporada més exitosa del club decidia desprendre’s d’un dels jugadors més importants del seu planter, no dubtà a afirmar que sovint cal canviar per a què tot continue igual.

Potser calia un nou enfocament, una nova espenta, una nova il·lusió. Així que la parella d’Homes de les vies públiques, fundadors i coadministradors d’aquest bloc, han decidit que abandonem aquesta espartana residència d’estudiants i que ens traslladem a un nou emplaçament, un loft, més ampli, confortable i lluminós.

Portem ja alguns dies de mudança. I la veritat que anem una mica a corre-cuita. L’amic Lletra desitja tenir-ho ja tot enllestit per donar de forma oficial la benvinguda aquest nou espai de trobada tri-pulat amb la tradicional crònica a la contra del sopar de lliurament dels Premis Ciutat d’Alzira.

Així que ja ho sabeu, si us ve de gust, passeu i vegeu el piset: 

LES TRES BEN TOCADES

VK

Anàvem sobrats!

Recull la notícia des de l'AEPV:


Cultura fica la tisora en el sector del llibre i redueix les ajudes un 35%
El Palau de les Arts perd només un 4,8% en un pressupost molt restrictiu en totes les àrees - L'IVAM es queda per davall dels deu milions en patir un retall del 13%
La consellera de Cultura, Trinidad Miró, ja va avisar fa una setmana que hi hauria retalls importants en els pressuposts de 2010. I així ha sigut. Clar que la tisora no ha funcionat igual en totes les àrees. El sector del llibre ha resultat especialment ferit: les ajudes a l'edició, que en 2009 s'han mantingut amb l'argument del risc de pèrdua de llocs de treball en aquesta indústria, pateixen de cara al 2010 una reducció del 35%, tant per als llibres en valencià com en castellà. El percentatge contrasta amb la reducció mitjana del 15% que experimenta Cultura.Els 227.500 euros disposats per a títols en la llengua pròpia suposa retrocedir a xifres anteriors a l'any 2000. En el cas del castellà, la dotació no era tan baixa des de 2005.El conveni amb el Ministeri de Cultura per a la compra de llibres per a les biblioteques també es veu afectat. La conselleria mai ha arribat als 2,2 milions proposats pel Govern, però s'havia anat acostant fins a quasi 1,6 milions enguany. No obstant això, les dos partides per a aquest concepte del pressupost de 2010 es queden en 810.000 euros.

La notícia completa, es pot llegir a Levante: http://www.levante-emv.com/cultura/2009/11/03/cultura-cultura-mete-tijera-sector-libro-reduce-ayudas/647812.html

Em pregunte si anem tan sobrats quant als índexs de lectura que ens podem permetre el luxe de retallar pressupostos en aquets apartat i mantenir i/o augmentar els capítols referits als "grans esdeveniments", tipus Open de tennis i similars. I m'agrada el tennis, jo diria que amb deliri; però, per l'amor de Déu!, retallar un 35% els diners dedicats a la promoció i divulgació del llibre! En quin país vivim! I el més greu és que a la gent en general li la porta fluixa i "pendulona".

Pura rutina

Cada dia quan em dirigisc cap a casa després del treball passe per davant d’un tros de carrer que les autoritats locals han tingut a bé habilitar com a punt d’inici i d’acabament dels exàmens teòrics del carnet de conduir.

L’estampa es repeteix tant a primera hora del matí com ja passat el migdia. Un grup de persones, la major part joves, que esperen nervioses o molt nervioses que arribe el seu torn. Molts de nosaltres hem hagut de passar per aquest tràngol i no crec que siga necessari demorar-me en la descripció de l’estat d’ànim amb què s’afronta aquesta prova.

Resulta curiós (encara que només dispose d’uns pocs segons) resseguir els moviments dels que m’imagine deuen ser professors (quasi tots són homes) i la seua interrelació amb altres professors i, si ja és present, amb la figura de l’examinador. Aquests darrers formen rotgle mentre la resta de joves es mantenen en una imposada solitud, equidistants uns dels altres, mentre dansen al compàs del repic d’una cigarreta o de les seues pulsacions.

Però allò que em suscita més dubtes observant la tranquil•litat i la manca absoluta de pressió(almenys aparent) amb què realitzen la seua tasca és la dicotomia de sentiments que cohabiten durant una estona en una espai de temps i en un espai d’espai (és a dir dins l’habitacle del vehicle) tan reduït.

El professor qui és conscient que abans d’eixe examen ja ha acompanyat milers d’examinands i que en el futur n’acompanyarà milers més i que percep eixa prova com un fet quotidià, ordinari i n’està plenament acostumat i el /la jove qui assisteix a l’examen (si no l’han suspés prèviament) com un fet excepcional, extraordinari i n’està plenament alterat.

L’examinand ni pot ni es troba en condicions de posar-se en la pell del seu professor, però, i aquest? És capaç d’empatitzar ni que siga per un instant amb el jove a qui acompanya? O n’està, plenament immunitzat?
Aquesta dicotomia entre habitual, corrent, freqüent i insòlit, puntual, extraordinari, es repeteix ,ara i adés, en multitud d’escenaris.

El cirurgià i el pacient a qui es disposa a operar, el rector/el regidor i la parella que es casa, el funcionari d’hisenda i l’encara adolescent que presenta la declaració per primer cop, el guàrdia civil i el jove que condueix el vehicle, el botxí i el reu condemnat a mort...

Què ocorreria si el pacient decidira operar-se totes les setmanes, l’encara adolescent sovintejara l’administració o el jove fóra aturat totes les setmanes per la benemèrita? Continuarien sent aquestes trobades, abans ocasionals, tan excepcionals? Continuarien provocant-los la mateixa tensió-emoció-expectació ?

Diàriament ens assabentem de milers de notícies greus o molt greus, i els atorguem la importància de què ha de gaudir un fet excepcional, però moltes d’aquestes notícies retornen amb idèntica o semblant silueta cada vegada més freqüentment. El grau d’estupefacció amb què en un principi eren acollides va minvant a mesura que el fet esdevé més usual, fins que arriba un moment que directament l’ignorem o reduïm la seua transcendència.

En l’actualitat sembla que un fet no és bo ni dolent en si mateix sinó en la mesura que es percep i, sobretot en la freqüència d’aquesta percepció. Potser siga una estratègia coneguda pels dolents,perseverar en la seua malícia fins que esdevinga tan ordinària que no pague la pena ni dedicar-li un moment. Fins i tot, alguns d’aquests d’autoadjudiquen la tasca de valorar-ne la importància de l’acció punible que han realitzat i se’n vanaglorien d’aglutinar en una sola persona la figura de jutge, acusat i jurat.

VK

PS. Disculpeu pel rotllo, però jo realment d’allò que volia parlar era d’una estranya coincidència: el puny tancat que apareix en la portada d’El club de la lluita de Palanhiuk coincideix, si fa no fa, amb el puny que apareix en la propaganda del Lidl que m’he trobat a la bústia. Possiblement siga només una coincidència, però i si és algun missatge ocult, quin n’és el vertader significat d’aquesta senyal? Promet reflexionar-ne i parlar-vos-en en profunditat en una propera entrada.

El Fossar de les Moreres
La meua intenció era, bàsicament, veure Garrick del Tricicle, redescobrir l'església de Santa Maria del Mar (ai, Falcones!), visitar el romànic de santa Anna, al Raval, i fer una volteta pel carrer Canuda (a la llibreria de vell on el senyor Millo i jo trobàrem Joan Perucho, a la plaça de Madrid i a la llibreria on està ambientada "L'ombra del vent", de Ruiz Zafón.) Però les coses, de vegades, em vénen rodades de manera distinta...
La bona qüestió és que, a l'eixida de Santa Maria del Mar, em vaig trobar una senyora de huitanta anys que em va contar, amb tots els ets i els uts, la raó per la qual hi havia un grup de persones encorbates a la plaça del Fossar de les Moreres. Se celebrava, em contà, la batalla que enfrontà els catalans, anglesos i austríacs contra les tropes borbòniques.
-També hi havia valencians soterrats, sap vostè?
Quasi de seguida, aterrà un dels homes encorbatats i, després d'assegurar-se que tenia pedigree valencià (d'Algemesí, exactament, li vaig aclarir), em preguntà si m'abellia portar una de les dues corones de llorer que anaven a oferir als caiguts i en aquell monuments (una mena d'escultura allargassada, pintada de roig i amb una torxa encesa a la part superior.) Després, em confirmà el que la dona gran ja m'havia contat:
-Hi havia valencians també.
En resum: a la impensada em vaig veure amb una corona de llorer al costat d'una anglesa i envoltat de banderes de Barcelona, de Catalunya, de la Unió Europea i unes quantes més que supose que representaven les distintes tropes derrotades o vés a saber què.
Al ritme d'un tambor, la comitiva es posà en marxa sota l'atenta mirada dels turistes, dels feligresos que eixien de la missa de dotze de santa Maria del Mar i d'un grapat de policies i mossos d'esquadra que procuraven la seguretat del Conseller d'Indústria de la Generalitat i d'algun altre personatge que no vaig saber identificar.
No sé quins ni quants valencians trobaren al Fossar de les Moreres. Tractaré de saber alguna cosa sobre aquests personatges anònims. Però almenys, per primera vegada, un valencià com ells es va afegir de bona gana a mantenir encesa la flama del seu record.

El respecte a la ciència i la cultura, element essencial a l’Ajuntament de València.

El Ayuntamiento dice que hará lo que le «dé la gana» con el dictamen de la Acadèmia
«Haremos lo que nos dé la gana». El portavoz del gobierno municipal de Valencia, Alfonso Grau, expresó ayer de esa manera tan directa la autonomía de los Ayuntamientos para aprobar la denominación en valenciano de cada toponimia. La Acadèmia Valenciana de la Llengua dictaminó la de Valencia como «València», lo que choca de frente con un acuerdo plenario que eliminó la tilde.
«Si es obligatorio habrá que seguir la norma», dijo el concejal a preguntas de LAS PROVINCIAS, aunque al saber que no tiene ese carácter, replicó que los académicos podían haberse «ahorrado» el trabajo del diccionario. «Entonces haremos lo que nos dé la gana».

El text anterior, recollit al diari LP, aclareix qualsevol dubte, si encara en quedava cap, sobre el respecte de l'Ajuntament de València al treball dels filòlegs, lexicògrafs, i demés estudiosos de la llengua. Les afirmacions del regidor de l’ajuntament del Cap i Casal il·lustren, en el fons i en la forma, la seriositat i el seny que presideixen les actuacions del consistori, a més de servir d'exemple a d'altres institucions i ciutadans en general. Xapó! O caldria dir Japó! ?

POETES DE POBLE, POETES DEL POBLE

Viure en un poble menut té una caterva d’avantatges que vas descobrint amb el pas del temps. I quan el temps que has viscut és bastant dilatat, valores en la justa mesura l’espai, les coses i les persones que coneixes. Ara recorde que quan era un xiquet de 9 o 10 anys, és a dir, un poc abans del pleistocé, passava les vesprades dels diumenges assistint a les representacions que tres pallassos dedicaven als més menuts en un teatret de fantasia. Ens divertíem moltíssim! Un d’ells era l’autor dels diàlegs i de la lletra de les cançons —sempre en valencià—, que tant ens feien riure, alguna de les quals encara retinc a la memòria:

“En l’Alcúdia de Carlet,
quan no fa calor fa fred,
i en Madrid, per ser Madrid,
quan no és de dia és de nit!”

Anys després, quan em vaig enganxar amb açò de la literatura i em donà per llegir i escriure algun vers, em vaig assabentar que aquell home era l’autor d’un bon grapat de versos de temàtica diversa i que gaudia d’un notable èxit i acceptació popular. Però no seria fins l’eclosió dels concursos literaris en format jocfloralesc que me n’adonaria que Joan, aquest és el seu nom, escrivia alguna cosa més que versos ocurrents i graciosos. Una vesprada inoblidable em va recitar alguns dels seus poemes més estimats, entre els quals hi havia una elegia, on es vessava una emoció profunda i una tendresa tan humana i tan divina com només la poesia és capaç de transmetre. Em faria il·lusió veure la seua obra publicada algun dia, perquè la seua veu és, també, la veu del poble. Com la de tants altres poetes dels altres pobles.
Clar que, el seu caràcter jovial i optimista el traeix prou sovint i no pot evitar escriure sobre les coses més prosaiques, però que tenen una indubtable connexió amb la realitat quotidiana. I aquesta vegada, com no podia ser d’altra manera, ha escrit un poema sobre el tema de la grip que no puc resistir-me a publicar-lo en aquest bloc. Abans, però, he d’informar-vos que hui Joan és un jove de huitanta-i-tants anys, d’aquells que veuen sempre la botella mig plena, pare de set fills i filles, i avi de vint-i-un néts i nétes. De moment.
Ah! per cert, el poema diu així:

LA GRIP A

Un amic que el nom no dic
per no tirar de la manta,
no para de donar la llanda
perquè parle un poc del grip.
Jo que no sóc ni doctor
ni veterinari em crec ,
replegue el guant del seu prec
perquè el tema em fa por.
I exposaré en rima fina
uns clars i senzills consells,
que encara que són molt vells,
prevenen la pesta porcina.
Abriga’t bé , perquè el fred
ataca sense mesura,
el canvi de temperatura
molt brusc, té mala llet.
Frega’t amb aigua i sabó
les mans moltes vegades,
eliminen si et llaves
microbis si fas fricció.
A i C , són gran vitamina
que has de tindre en la memòria,
guaiaba i safanòria,
la taronja i mandarina,
pinya, papaia i la llima.
Barata la medicina!
I explicar-te amic no cal,
exprimir con l’esponja
llimó, llima i taronja
de forma molt natural.
Evita reunions de gent,
sobretot en llocs tancats,
el virus com els pecats
no tenen cap mirament.
No vull crear-te cansera
tingues clar el que jo he escrit,
i prompte, si tens la grip,
al metge de capçalera!

JOAN MARTÍN GALLUR. 2.009 L´Alcúdia

Un article interessant

Acaba l'estiu i els companys blocaires continuen cantant guantanameres a l'ombra d'una palmera. O tenen molta pasta-i si és del cas, ja els enviaré algun missatger disfressat d'inspector d'Hisenda-, o han perdut la gana d'escriure en aquest mitjà, cosa bastant comprensible per allò de la mandra.
Tampoc jo no tenia massa ganotes de posar-me a teclejar i, més encara, quan no hi ha massa a dir. Què voleu? U és de poble i, a més d'escèptic en moltes coses, no està molt informat sobre d'altres.
Però, després de rebre una carta de CEDRO i de llegir uns quants articles d'opinió a propòsit dels drets d'autor i de la situació cultural en general, he decidit reproduir un article d'Elvira Lindo (companya de batalletes en açò de la LIJ) que em va semblar interessant i, segurament, aclaridor sobre la jerarquia de valors que ens envolten.
Allà va.
Cultura para todos y todas
Tres personas me escribieron la semana pasada para preguntarme si el nombramiento de la nueva ministra de cultura me podía beneficiar en algo. Ole, ése es mi país. Nunca decepciona. Nombran ministra a alguien que tú conoces e inmediatamente hay gente que no sólo piensa que puedes pillar cacho sino que vas a estar dispuesta a ello. No me sorprende. Cuando mi marido era director del Instituto Cervantes de Nueva York había ciudadanos que me preguntaban cómo era nuestra residencia oficial. ¡Residencia, ja! Había otros que pensaban que necesitabas el puesto para salir de pobre. ¡Ja, ja! Había algún grupo en cuyas filas se comentaba que si había aceptado ese carguillo sería porque aspiraba a uno mayor. Si no de qué. Y hubo incluso un escritor (lo cual ya me parece más grave) que en este mismo periódico expresó públicamente su indignación porque alguien que se había beneficiado de las instituciones se permitiera luego criticarlas (¡ja, ja, ja!). De tal afirmación se deducen dos lugares comunes, a cual más grave: primero, que toda persona que acepta un cargo público lo hace con la sola idea de forrarse y, segundo, que lo natural de quien ostenta un cargo público es que sea dócil para siempre jamás con el partido bajo el que fue nombrado. De alguna manera, ese escritor pasó a limpio lo que tristemente piensan muchos españoles, porque la relación que ha tenido Españita con la cultura ha sido siempre complicada. Decía Fernán-Gómez que nuestro pecado no es la envidia sino el desprecio. Desprecia cuanto ignora, decía Machado. Estos días, a cuenta de la procedencia cinematográfica de la nueva ministra los blogs y demás medios digitales hervían con la cantinela de siempre: no hay actor en España ni director ni guionista que no sea un chorizo. En los escritores se fijan menos, son menos visibles, pero ahí está flotando la preguntita irónica cada vez que uno gana el Planeta: "¿Qué va a hacer usted con esa cantidad de millones?". En el fondo, se digiere mejor que los futbolistas ganen cantidades extravagantes o que las ganen las estrellas de la tele, los arquitectos estrella, los cocineros michelín o los diseñadores de moda. Durante todos estos años pasados a nadie se le ocurrió preguntar, por cierto, a la pandilla de especuladores inmobiliarios que destrozaban la costa en colaboración estrecha con los ayuntamientos, de dónde sacaban tanto. A nadie le molestó la ostentación de los GilyGiles. En nuestro país se ve natural que un zopenco se lo lleve crudo. Da igual que destroce el mundo. Dadas las reacciones que se leen en los periódicos o la participación de numerosos opinadores internautas, consideramos infinitamente más peligroso a un individuo que recibe una subvencioncita para montar una obra de teatro que a un tío que ha untado a un ayuntamiento para conseguir que se recalifique un terreno protegido. España y la cultura no se llevan bien. Y no es de ahora. Así se quejaba amargamente Galdós, "éste es un país donde un solo ejemplar lo leen cuatrocientas personas". Sí, sí, éste es el país donde se exige la gratuidad de la cultura, aunque uno no tenga el más mínimo interés en consumirla. Sólo por si aca. Recuerdo una discusión airada que mantuve con un camarada en "aquellos maravillosos años". Se indignaba el camarada porque habían anunciado una subida en la entrada del Museo del Prado. Perdimos como dos horas dándole vueltas al célebre derecho del pueblo a acceder libremente al patrimonio cultural. Hasta que harta de aquella discusión interminable, le dije, "pero tú, ¿cuántas veces has ido al Prado en los últimos cinco años? Si el único museo que tú visitas es el Museo del Jamón". Ahí está la clave. A la gente parece no importarle la subida de precios en los museos jamoneros. Pagamos con gusto. E incluso invitamos. ¡Ésta la pago yo! Somos de natural flamenco. Ése es mi pueblo. Cada uno según sus posibilidades, claro, pero bares y restaurantes, un viernes por la tarde, están que se salen. Eso sí, deme usted gratis la cultura. En eso se pone de acuerdo parte de la derecha y parte de la izquierda. El odioso populismo. Libros de texto gratis para todos y todas. Cine gratis ("encima de la mierda que es, dicen, vamos a tener que pagarlo"). Ah, y que a los profesores no se les ocurra mandarle a los niños libritos de literatura. Sí, queridos amigos, yo he viajado por Españita dando charlas y he visto muchas cosas. He visto que los mismos padres que compraban en masa a una compañía americana un tipo de mochilas absurdas con ruedas (carísimas, claro), que les daban dinero a los críos para cien mil chucherías y que se dejaban una pasta en el convite de la comunión, ponían luego el grito en el cielo cada vez que un pobre maestro recomendaba una novelita. Recuerdo hace diez años, en el colegio de un pueblo rico, el de las mochilas americanas: una criatura se levantó para hacerme una pregunta sobre mis personajes. La niña, inocente y candorosa, me dijo que había tenido la suerte de conseguir toda la colección de mis libros gratis. ¿Te la regalaron?, le pregunté. "No, me la fotocopió mi papá, que es teniente de alcalde del ayuntamiento". Qué mona, estaba en esa edad en la que crees que tu padre es un héroe, aunque sea un pirata. -
Elvira Lindo