miércoles, 21 de octubre de 2009

Pura rutina

Cada dia quan em dirigisc cap a casa després del treball passe per davant d’un tros de carrer que les autoritats locals han tingut a bé habilitar com a punt d’inici i d’acabament dels exàmens teòrics del carnet de conduir.

L’estampa es repeteix tant a primera hora del matí com ja passat el migdia. Un grup de persones, la major part joves, que esperen nervioses o molt nervioses que arribe el seu torn. Molts de nosaltres hem hagut de passar per aquest tràngol i no crec que siga necessari demorar-me en la descripció de l’estat d’ànim amb què s’afronta aquesta prova.

Resulta curiós (encara que només dispose d’uns pocs segons) resseguir els moviments dels que m’imagine deuen ser professors (quasi tots són homes) i la seua interrelació amb altres professors i, si ja és present, amb la figura de l’examinador. Aquests darrers formen rotgle mentre la resta de joves es mantenen en una imposada solitud, equidistants uns dels altres, mentre dansen al compàs del repic d’una cigarreta o de les seues pulsacions.

Però allò que em suscita més dubtes observant la tranquil•litat i la manca absoluta de pressió(almenys aparent) amb què realitzen la seua tasca és la dicotomia de sentiments que cohabiten durant una estona en una espai de temps i en un espai d’espai (és a dir dins l’habitacle del vehicle) tan reduït.

El professor qui és conscient que abans d’eixe examen ja ha acompanyat milers d’examinands i que en el futur n’acompanyarà milers més i que percep eixa prova com un fet quotidià, ordinari i n’està plenament acostumat i el /la jove qui assisteix a l’examen (si no l’han suspés prèviament) com un fet excepcional, extraordinari i n’està plenament alterat.

L’examinand ni pot ni es troba en condicions de posar-se en la pell del seu professor, però, i aquest? És capaç d’empatitzar ni que siga per un instant amb el jove a qui acompanya? O n’està, plenament immunitzat?
Aquesta dicotomia entre habitual, corrent, freqüent i insòlit, puntual, extraordinari, es repeteix ,ara i adés, en multitud d’escenaris.

El cirurgià i el pacient a qui es disposa a operar, el rector/el regidor i la parella que es casa, el funcionari d’hisenda i l’encara adolescent que presenta la declaració per primer cop, el guàrdia civil i el jove que condueix el vehicle, el botxí i el reu condemnat a mort...

Què ocorreria si el pacient decidira operar-se totes les setmanes, l’encara adolescent sovintejara l’administració o el jove fóra aturat totes les setmanes per la benemèrita? Continuarien sent aquestes trobades, abans ocasionals, tan excepcionals? Continuarien provocant-los la mateixa tensió-emoció-expectació ?

Diàriament ens assabentem de milers de notícies greus o molt greus, i els atorguem la importància de què ha de gaudir un fet excepcional, però moltes d’aquestes notícies retornen amb idèntica o semblant silueta cada vegada més freqüentment. El grau d’estupefacció amb què en un principi eren acollides va minvant a mesura que el fet esdevé més usual, fins que arriba un moment que directament l’ignorem o reduïm la seua transcendència.

En l’actualitat sembla que un fet no és bo ni dolent en si mateix sinó en la mesura que es percep i, sobretot en la freqüència d’aquesta percepció. Potser siga una estratègia coneguda pels dolents,perseverar en la seua malícia fins que esdevinga tan ordinària que no pague la pena ni dedicar-li un moment. Fins i tot, alguns d’aquests d’autoadjudiquen la tasca de valorar-ne la importància de l’acció punible que han realitzat i se’n vanaglorien d’aglutinar en una sola persona la figura de jutge, acusat i jurat.

VK

PS. Disculpeu pel rotllo, però jo realment d’allò que volia parlar era d’una estranya coincidència: el puny tancat que apareix en la portada d’El club de la lluita de Palanhiuk coincideix, si fa no fa, amb el puny que apareix en la propaganda del Lidl que m’he trobat a la bústia. Possiblement siga només una coincidència, però i si és algun missatge ocult, quin n’és el vertader significat d’aquesta senyal? Promet reflexionar-ne i parlar-vos-en en profunditat en una propera entrada.

martes, 13 de octubre de 2009

El Fossar de les Moreres
La meua intenció era, bàsicament, veure Garrick del Tricicle, redescobrir l'església de Santa Maria del Mar (ai, Falcones!), visitar el romànic de santa Anna, al Raval, i fer una volteta pel carrer Canuda (a la llibreria de vell on el senyor Millo i jo trobàrem Joan Perucho, a la plaça de Madrid i a la llibreria on està ambientada "L'ombra del vent", de Ruiz Zafón.) Però les coses, de vegades, em vénen rodades de manera distinta...
La bona qüestió és que, a l'eixida de Santa Maria del Mar, em vaig trobar una senyora de huitanta anys que em va contar, amb tots els ets i els uts, la raó per la qual hi havia un grup de persones encorbates a la plaça del Fossar de les Moreres. Se celebrava, em contà, la batalla que enfrontà els catalans, anglesos i austríacs contra les tropes borbòniques.
-També hi havia valencians soterrats, sap vostè?
Quasi de seguida, aterrà un dels homes encorbatats i, després d'assegurar-se que tenia pedigree valencià (d'Algemesí, exactament, li vaig aclarir), em preguntà si m'abellia portar una de les dues corones de llorer que anaven a oferir als caiguts i en aquell monuments (una mena d'escultura allargassada, pintada de roig i amb una torxa encesa a la part superior.) Després, em confirmà el que la dona gran ja m'havia contat:
-Hi havia valencians també.
En resum: a la impensada em vaig veure amb una corona de llorer al costat d'una anglesa i envoltat de banderes de Barcelona, de Catalunya, de la Unió Europea i unes quantes més que supose que representaven les distintes tropes derrotades o vés a saber què.
Al ritme d'un tambor, la comitiva es posà en marxa sota l'atenta mirada dels turistes, dels feligresos que eixien de la missa de dotze de santa Maria del Mar i d'un grapat de policies i mossos d'esquadra que procuraven la seguretat del Conseller d'Indústria de la Generalitat i d'algun altre personatge que no vaig saber identificar.
No sé quins ni quants valencians trobaren al Fossar de les Moreres. Tractaré de saber alguna cosa sobre aquests personatges anònims. Però almenys, per primera vegada, un valencià com ells es va afegir de bona gana a mantenir encesa la flama del seu record.

domingo, 4 de octubre de 2009

El respecte a la ciència i la cultura, element essencial a l’Ajuntament de València.

El Ayuntamiento dice que hará lo que le «dé la gana» con el dictamen de la Acadèmia
«Haremos lo que nos dé la gana». El portavoz del gobierno municipal de Valencia, Alfonso Grau, expresó ayer de esa manera tan directa la autonomía de los Ayuntamientos para aprobar la denominación en valenciano de cada toponimia. La Acadèmia Valenciana de la Llengua dictaminó la de Valencia como «València», lo que choca de frente con un acuerdo plenario que eliminó la tilde.
«Si es obligatorio habrá que seguir la norma», dijo el concejal a preguntas de LAS PROVINCIAS, aunque al saber que no tiene ese carácter, replicó que los académicos podían haberse «ahorrado» el trabajo del diccionario. «Entonces haremos lo que nos dé la gana».
El text anterior, recollit al diari LP, aclareix qualsevol dubte, si encara en quedava cap, sobre el respecte de l'Ajuntament de València al treball dels filòlegs, lexicògrafs, i demés estudiosos de la llengua. Les afirmacions del regidor de l’ajuntament del Cap i Casal il·lustren, en el fons i en la forma, la seriositat i el seny que presideixen les actuacions del consistori, a més de servir d'exemple a d'altres institucions i ciutadans en general. Xapó! O caldria dir Japó! ?