Cròniques tardorenques (2a part)

Possiblement una de les persones que, com he esmentat al comentari anterior, més s’alegren de l’arribada d’algun fenomen atmosfèric rellevant que altere l’habitual bonhomia climatològica de què gaudim a la nostra terra, siga el cap d’informatius de Canal 9. Perquè m’imagine que, encara que siga en nòmina, alguna persona ha de dirigir un telenotícies tan plural, objectiu i rigorós.

I no és que aquesta persona (a partir d’aquest moment l’anomenarem T9) tinga problemes de sociabilitat i una gota de sudor freda li regalime pel front cada vegada que entre en un ascensor. El motiu d’aquest desaforat entusiasme té una explicació de tipus professional.

No cal ser un estudiant de l’últim curs de Comunicació Audiovisual per a haver-se adonat que els quatre eixos temàtics a partir dels quals T9 enllesteix el guió de cada telenotícies, a més de la inevitable informació ppolítica, són:

- La cobertura d”eventos” de repercussió universal.

- L’exigència d’aigua a les Comunitats veïnes i la reiterada constatació que els pantans valencians semblen la panxa d’una guitarra.

- El València CF.

- L’oratge.

Si, a més a més, coincideix que el València disputa un partit benèfic al Camp Municipal de Tous sota una intensa pluja, la sacada d’honor la realitza el patró de l’Alinghi i a la llotja es troba Bernie Eccleston, ja és per plorar de l’emoció.

Doncs bé, la qüestió és que T9 cada matí quan es desperta, el primer que fa és abocar-se a la finestra per veure si hi ha sort i l’arribada d’una gota freda, d’una ona de calor o d’un llengua de fred polar li estalvia part de la feina. Perquè és un veterà professional i és conscient que només amb la cobertura de les repercussions d’aquests fenòmens arreu del País Valencià ja té més de la meitat del telenotícies ocupat.

Aquestos dies T9 està la mar de content perquè al carrer fa un fred que pela, tant que no abelleix gaire cobrir un dissabte per la vesprada una manifestació multitudinària, i en una casa de Morella ja esperen el reporter de C9 per explicar-li que restaran una nit més incomunicats i que, encara que no ho semble, ja no neva com abans.

VK

CRÒNIQUES TARDORENQUES (1a part)

Les persones de poques paraules i menys ganes de compartir-les amb altres éssers humans acostumen (rotllo càstig celestial) a trobar-se en multitud de situacions compromeses en les quals, veges per on, estan obligats a emmascarar la seua innata manca d’hàbits socials.

El rànquing de situacions enutjoses o “marrons imprevistos” per aquesta tipus de gent està encapçalat per:

1.Una trobada casual en un ascensor amb un veí amb qui encara no has intercanviat ni un sol mot des que fa cinc anys et traslladares a viure. A les reunions de veïns ni sols participar i si ho fas mostres la teua aprovació amb aplaudiments o desaprovació amb forts colps de palmell sobre la taula. (Aquesta crec que és la pitjor de totes, et veus espentat “per educació” a improvisar una conversa d’uns segons amb una persona amb qui seuries al seua costat al tren i no li diries ni pruna. Però ell sap perfectament que el rumor que has fet córrer per l’escala per evitar relacionar-te amb ningú, que ets sord-mut, no cola).

2.De camí a casa entropesses novament amb la dona del teu veí . Com ja en vas tenir prou amb el seu marit, intentes esquivar la seua companyia dient-li que abans has de passar pel supermercat, però el tir et sol eixir per la culata, perquè és precisament aleshores quan la teua acompanyant recorda que no li vindria malament comprar uns iogurts i llavors et veus obligat a xarrar amb ella per partida doble: de camí a casa i a la cua de la carnisseria.

3.Una visita al centre de salut. Allí no fa falta trobar-te amb cap conegut. Només pel fet de ser-hi, la gent es creu en el dret de contar-te que el seu fill està en l’atur, que sol estiuejar a Cullera (ella, el fill no, que està a l’atur i no s’ho pot permetre encara que algun cap de setmana es deixen caure per menjar paella i nadar a la piscina) i que el doctor Ferrer és un bon professional però ai!, com la doctora Roig, cap ni una, que eixa si que tenia bona mà i no mendica en la prescripció de fàrmacs, que sembla que Ferrer les haja de pagar de la seua butxaca, en recepta poques i quasi tots genèrics.

Per cert, estimades autoritats sanitàries, sí, eixes que es passen la vida aconsellant, per què en un indret públic on està prohibit l’ús de telèfons mòbils i s’aconsella parlar amb veu baixa, la gent sent la imperiosa necessitat de muntar als passadissos una taula redona sobre grips, fàrmacs i plans de millora de la sanitat valenciana i, fins i tot, hi ha parents dels malalts que hi intervenen via telefònica?.

Doncs bé, aquestes persones que defugen les relacions interpersonals i que consideren que l’empatia és un concepte que caldria eliminar dels diccionari, estan d’enhorabona. De fet, hi ha tres moments de l’any en què el seu mal humor muta i, fins i tot, aconsegueixen que un tímid somriure es dibuixe a la seua cara.

El primer és l’arribada de l’estiu i de les altíssimes temperatures que l’acompanyen. El segon és la tardor, especialment els mesos de setembre i octubre, quan acostumen a caure pluges torrencials. El tercer és precisament per aquestes dates, l’arribada del fred, de les primeres neus i de les temperatures en algun indret sota zero. En aquests tres períodes de l’any no els importa gens ni mica quedar-se atrapats a l’ascensor, coincidir de camí cap a casa amb algun veí o passar-se hores i hores a la saleta d’espera de l’ambulatori. Per què? Doncs perquè tenen tema de conversa. Heus ací, com en aquestes èpoques de l’any solventen les situacions compromeses que els mosquegen durant la resta de l’any:

Comentari si es troben a la primera situació: Quina calor? Eh? Açò deu ser causa de l’efecte climàtic o del canvi hivernacle. Amb una ponentà com aquesta paga la pena quedar-se a casa i tancar les finestres i encendre l’aire condicionat.

Comentari si es troben a la segona situació: Quina aigua? Eh? Açò deu ser causa de l’efecte climàtic o del canvi hivernacle. Amb una gota freda com aquesta paga la pena quedar-se a casa i tancar les finestres i encendre la televisió.

Comentari si es troben a la tercera situació: Quin fred? Eh? Açò deu ser causa de l’efecte climàtic o del canvi hivernacle. Amb una gelor com aquesta paga la pena quedar-se a casa i tancar les finestres i encendre la calefacció.

VK

PS. Promet que no volia escriure res d'allò que he escrit, però mira, m'he anat embolicant i el que només havia de ser una curta introducció ha esdevingut una entrada sencera. Així que deixe per ademà allò que pretenia escriure hui, o per a l'altre, qui ho sap.

ALTRA VOLTA PUM

El passat cap de setmana es commemoraren els 25 anys de l’aprovació de la LUEV (la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià) una fita històrica que hauria d’haver servit per tal d’avançar amb pas ferm en el procés de normalització de la nostra llengua. Una iniciativa que juntament amb altres que s’esbossaren més tard, com la creació de la RTVV , haurien d’haver afavorit que el valencià sortira de l’atzucac en què es trobava després del període de la dictadura.

Per cert, arribat aquest punt he d’afegir que sovint, quan els alumnes em pregunten com és que el valencià compta amb un nombre de parlants tan escàs, jo els convide a replantejar-se la pregunta, és a dir, que tenint en compte els avatars político-socials que ha patit el nostre País en els últims segles, allò que caldria qüestionar-se és: Què ha fet possible que, malgrat tots els entrebancs que ha hagut de véncer, encara quede algú que el parle.

Però bé, com deia, allò que més em va sorprendre d’aquesta jornada de celebració va ser la roda de premsa que Bonnie and Clyde perpetraren per tal de dir-ne la seua al respecte. Jo el primer que vaig pensar tenint en compte la situació actual de l’educació valenciana i la filiació professional del Conseller va ser que aprofitarien l’avinentesa per certificar en “vivo y en directo” la defunció de la nostra llengua. Però no, la “parella de moda”, eixa que ha aconseguit mobilitzar i traure al carrer a més gent que les gires d’OT o les victòries del València ens oferí una funció digna dels germans Marx. Entre els titulars que destacà la premsa de l’endemà hi ha unes quantes perles:

- Sembla que la Generalitat està disposada a impulsar la nostra llengua “sin tapujos ni timidez y con orgullo". Ja, per això, predicaren amb l’exemple i en un data tan simbòlica i per a parlar del valencià, ho feren, coherentment en CASTELLÀ. Aleshores qui actua “con tapujos, con timidez y sin orgullo”?

- S’aprofità per llançar una nova campanya que sota el lema “Junts. En valencià, naturalment!” pretén "sensibilizar a la población del uso del valenciano como algo natural sin limitaciones, con libertad y sin imposiciones y en convivencia con el castellano". Junts implica companyia, i gent que realment s’hi dedica com Escola Valenciana ja porta anys caminant tota sola ben conscient que, hui per hui, a l’Adminsitració ni està ni se l’espera. a més, els parlants que ja ens expressem en valencià ja ho fem de forma natural i si ensopeguem amb alguna limitació que atempte contra la nostra llibertat és habitualment per la poca sensibilitat d’organismes i institucions que depenen de la Generalitat. I per descomptat en convivència amb el castellà!. És clar, no siga que se’ls se’n vaja la mà i tinguen que aguantar de part dels seus coreligionaris atacs per la impossibilitat de poder educar els seus fills en castellà.

- S’esgrimí com un dels arguments que havia de fer matisar l’aplicació de la Llei, "la espectacular ola inmigratoria", encara que advertí que "la integración es posible también con la lengua valenciana". Sense comentaris. Molts dels nouvinguts mostren major interés i predisposició envers la nostra llengua que molts dels nostres polítics dirigents que, malgrat portar tota la vida ací i omplir-se la boca amb la defensa de les nostres senyes d’indetitat, només són capaços de cantar l’Himne regional (almenys en versió karaoke) i cridar “Xe, que bo”(amb o tancada).

- El Conseller també se’n vanaglorià que des que governa el PP s’han produït “avances” i que cada dia hi ha més gent que entén, parla i llig en valencià. Caldria que haguera afegit: fet força estarany malgrat el nostre desgavell en matèria de política lingüística i la nostra total manca de voluntat. El grup d’estudiosos en sinologia que recentment han visitat València per parlar del Sant Calze haurien pogut també tractar de trobar alguna explicació a aquest fenomen.

- Per últim, sembla que no pogué evitar-ho, tragué pit de l’”èxit” de l’AVL. M’imagine que serà la mateixa AVL que ell assaltà per la força, rotllo “todos al suelo” i pressionà de forma desproporcionada per tal d’evitar un dictamen sobre la definició i adscripció dialectal del valencià.

Després d’aquesta posada en escena només recomane a C9 que recupere l’emissió de Sainets i que els oferisca protagonitzar-ne un, perquè pel que sembla, de taules per aquests “saraos” en tenen més que a la fàbrica de Talesa.

VK

diumenge i bon dia

Advertiment previ: Si per gaudir dels encertats comentaris d'Enric he de romandre "missing" una temporadeta més, promet restar en silenci, aquest mutisme estarà més que justificat. Per cert, aquesta nova tasca que has encetat de croniste no oficial d'actes de reconciliació i desgreuge amb la terra que ens acull considere que és impagable i, sobretot, necessària.

Ahir diumenge mentre practicava un dels meus deports (recreació, esbarjo…Lacreu dixit) dominicals favorits, un dels meus amics amb qui compartia taula i cervesa comentà que per la vesprada havia de fer via cap a València ja que la Muixeranga de què forma part tenia una actuació.

Com les Muixerangues són la selecció nacional del meu poble, una mena d’albiceleste per als argentins, m’hi vaig interessar pel ets i els uts d’aquest nou bolo. Tot seguit m’explicà que actuaven en un telemarató que havia preparat Canal 9 per tal de recaptar diners per a la millora del diagnòstic del càncer. Omitiré qualsevol comentari perquè el tema és força seriós i qualsevol col·laboració és poca, però irremeiablement em passaren pel cap bòlids de F1, caríssims vaixells, televisions que balafien pressupostos milionaris en programes de 2a i personatges de 3a, cortines de fum, tones de cinisme...També m’aclarí que partien cap a les 6 i que a partir de les set eixirien en antena.

Així que còmodament ja aposentat al meu sofà, a partir de les 7 vaig anar fent zapping, tot alternat l’emissió del partit del Barça amb la telemarató de Canal 9.

1r intent: La filla de Concha Piquer vestida de fallera cantant la Maredeueta. Per a desistir.

Gol del Getafe. Valdés com sempre, mal col·locat. Disgustat.

2n intent: Rappel en pantalla com a voluntari agafant cridades telefòniques. Irremeiablement em vingué al cap el famós acudit

- Buenas noches, es ahí la Maratón.

- Buenas noches, efectivamente, soy Rappel me puede indicar con quién hablo.

- Pues será usted muy solidario pero como adivino es un desastre.

3r intent: Conversa telefònica amb Cristina Tàrrega. Si aquesta és un de les presentadores estrella de Canal9, com seran les que descarten?

4t intent: L’artista castellonenc Ripollés que sembla que ara està a sou del PP. Coherent, per fi pinta algo.

Les entrevistes en plató s’alternaven amb actuacions en directe amb el Palau de la Música. Actuaren els Porrots de Silla, com jo sabia que després actuarien els meus conciutadans, per un moment em va desconcertar aquesta aposta del canal autonòmic per la cultura tradicional valenciana. L’aparició posterior d’un grup de ballarines amb un look hindú interpretant una coreografia rotllo Bollywood em féu pensar ja en una espècie d’homenatge a l’Aliança de Civilitzacions de ZP.

Finalment aparegué la Muixeranga.

1r gol: en prime time i en ple Palau de la Música sona a toc de tabal i dolçaina la Muixeranga. Moment històric.

2n gol: en l’entrevista prèvia, a peu de gespa al Mestre de la Muixeranga, aquest, en ser preguntat per l’origen d’aquestes torres humanes els cola un gol per tot l’escaire intercalant en la seua resposta un “ País Valencià” pronunciant ben alt i clar. Moment censurat si arriba a emetre’s en diferit.

El hat trik estigué a punt d’arredonir-se quan amb els cinc pisos ja aixecats el xiquet que coronava la torre es disposava a desplegar una banderola. Per uns instants vaig pensar: si ara se’ls ocorre desplegar una quadribarrada, aquests de Canal 9 i part de la parentela es caguen damunt. Però no, el logotip del programa sobreimpressionat sobre el cartell em retornà a la realitat.

Finalment el Barça aconsegueix l'empat.

VK

Premis i premiats

Premis i premiats
Com que els meus socis de bloc estan missing (potser perquè són més treballadors que no jo) i, aprofitant que ahir va ser un dia especial, passe a informar a propis i estranys que l'amic i conciutadà Vicent Borràs acaba de guanyar el premi Constantí Llombart de Narrativa (el Ciutat de València, per a entendre'ns) amb la novel·la Lennon i Anna. De Vicent diré que és una autèntica formigueta en açò d'escriure, un autor d'aquells que a penes es fan de notar (continua sent tan modest i introvertit com sempre), però que paga la pena llegir. De veritat de la bona. Espere amb molta gana veure publicada la novel·la per tal de gaudir d'una prosa acurada i d'una història que promet ser molt interessant. D'altra banda, anit i a Silla, a l'amic Paco Muñoz li van lliurar el Porrot d'Honor de les Lletres Valencianes, amb la qual cosa, ja forma part d'un equip de personatges tan representatius com Andrés Estellés, Vicent Ventura, Enric Valor, Matilde Salvador, Ramon Lapiedra o, més recentment, l'amic comú Alfons Cervera. Clar que hi vaig anar! Com que em tocà fer el parlament d'homenatge i amb molt de gust. Hi havia molta gent, molta. I Paco, per a variar, es va tornar a emocionar. També es desplaçaren a posta Jaume Pérez Muntaner, Diego Gómez i Alfons Cervera, clar. Després del sopar, mentre tornava a casa, vaig pensar que havia estat un dia complet: a dos amics els havien lliurat dos premis molt importants i això no passa tots els dies. Aquestes situacions sempre alegren l'ànima i ens permeten veure el futur amb més optimisme, no?

Premis ciutat d'Alzira

Premis Ciutat d'Alzira
Anit se celebrà la cerimònia de lliurament dels Premis Ciutat d'Alzira. De primeres, comentar que n'érem un exèrcit sencer i que el comentari que més vegades vaig escoltar va ser, més o menys, "osti, tio, on t'has col·locat que no t'he vist?". És clar, allò era com tres o quatre noces totes plegades i, tot el que s'ha guanyat en parafernàlia (i això està molt bé), s'ha perdut en familiaritat. De manera que, alguns dels costums (com desfilar en comitiva cap al lavabo per tal d'escoltar els últims acudits de Carles Cano i de Llorenç i, al temps, confabular en contra i a favor de mig món), es convertiren en petits comités de cinc o sis persones que tractarem de salvar la tradició de la millor manera. Tampoc no aconseguírem posar-nos d'acord a l'hora d'eixir a fumar i, per si en faltara alguna cosa, s'oblidaren de posar les estufes al porxo, amb la qual cosa, ens quedàrem erts com els difunts mentre tractàvem d'escalfar-nos en rotgle i amb el fum del tabac. Sí, sí. Els fidels de sempre desfilàrem a la zona zero (Domènech, Verònica, Ascensió, Ferran Santos, Paco Signes "vosaltres acabeu de seguida, però jo, que fume purets no ho tinc fan fàcil", Rosa, Urbà Lozano, arrimat a la paret per evitar el "relente"...). La cerimònia? A veure, a mi em va semblar, en alguns moments, més llarga que la quaresma, sobretot pel que respecta a alguna intervenció, infumable i fora de context. Em va agradar el parlament de Josep, el del Rector, el de Josep Maria Cataluña i quasi tots els dels premiats. Encara que he de reconéixer que alguns no els vaig poder escoltar amb atenció. I entre discurs i discurs, entre eixides i entrades, vaig xarrar una estoneta amb els amics i coneguts, amb Joan ("a que esteu parlant de feina"), amb Ramon Ferrer, amb Josep i Maria Dolors, amb Diego i Anna ("estàvem a l'exili"), amb Enric Salom, amb Emili i Mari Creu, amb Enric Morera ("no cregues que m'he oblidat del que em digueres"), amb Vicent i Xelo, amb Rafa i Mati ("un poc llarguet, no"?), amb Lozano senior ("tu saps on he de seure? Sí, crec que a la nou"), amb el capo di tutto capi ("osti, tio, has canviat de look, ja no sembles dels Pekos"), amb Vicent Ramon, l'alcalde del meu poble, i la senyora, amb Francesc Bodí ("ié, no t'havia vist")... I vaig notar a faltar, encara que és possible que hi assistiren escaquejats, Àlan, Glòria Marcos, Paco Machirant, Teresa Broseta, Josep Franco ("mon pare té un peu fotut i no ha pogut vindre"), Pepa Guardiola, Mercé i Marçal ("estan amb la filla, a Mèxic"), Emili Piera, Voro Vendrell... Ah, sí! Acabàrem de desxifrar el misteri del café de fa un any entre Tobies i Urbà. Definitivament, pagà Urbà ( a qui vaig felicitar en viu i en directe per"Plagis") amb la qual cosa, Tobies pagarà el de l'any que vé. Vaig felicitar també els guanyadors, clar, a Francesc Gisbert a l'entrada ("ja ho tens bé, col·lega. No em digues res, que m'opere en uns dies"), a Carmel Ferragud ("ja parlarem quan puguem"), a Josep Ballester ("però no has cobrat? Doncs, Millo i jo que pensàvem a atacar-te entre els canyars i fotre't el grapat d'euros, que això ja ho férem amb l'Andreu Martín quan guanyà".) Abans d'hora, Empar i Jaume feren mutis pel foro ("demà hem de fer matinada"), Llorenç desaparegué en combat ("tinc mitja família malalta i m'he deixat el mòbil a casa"). La resta, Anna, Adelina, Carles ("he muntat una empresa, col·lega, que no sé ni com es diu ni a què es dedicarà"), la meua dona i jo, tancàrem el local fent pinya amb Millo, Mari Carme, Cristian ("com està la jefa? La notem a faltar"), Josep Antoni, Eugènia, Alba, Joan Charles i Desirée. I encara com que dom Giusseppe em portà a l'hort amb el seu cotxàs ("t'has pres el viagra indi? Que sí, col·lega, però no funciona"), perquè ja eren les dues ben passades i el meu cotxe era l'únic que quedava a la vista entre els contenidors, paret mitgera amb els horts.
Tota una festa de les lletres i de la cultura, de veritat; però, potser, caldria marcar els tempos d'intervenció (sobretot si estan buit de contingut) i, potser també, seria bo signar i segellar per tal que allò que expressen determinades persones damunt de l'escenari, es convertisca en una realitat i no siga, com sempre, fum de palla, paraules i paraules... Però, és clar, açò són altres calces.
Ah! I un últim apunt: com sol ser normal, per al suplement Posdata i per als mitjans de comunicació en general, tan sols existeix el Premi de Novel·la. La resta són, com sempre, teloners de regional preferent sense opció a omplir diari. A veure, Posdata i altres mitjans, repetisquen, per favor: Pre-mis (plural). En fi, perdre el temps, com sempre.

Tu mateixa.

Tu mateixa
Divendres, abans d'una presentació, una persona que ha publicat algunes narracions infantils en valencià em comentava que tenia seriosos dubtes a l'hora de seguir insistint en aquest camp, per dir-ho d'alguna manera. "He presentat alguna altra coseta a algunes editorials i ni tan sols m'han contestat", assegurava. Després, com qui no vol la cosa, afegí que s'havia posat a escriure coses més serioses i en castellà. Em va fer pensar, i no és la primera vegada, si pel fet de dedicar-me a a fer "aquestes cosetes", m'hauré equivocat de camí, perquè aquella persona, sense adonar-se, havia clavat la fletxa enmig del metge de moltes de les persones que ens dediquem a fer LIJ. "Coses més serioses i en castellà", va dir. El que venia a significar que el que havia fet fins aleshores, ni era seriós ni estava escrit en una llengua de "prestigi". I aplicant-me la història, havia invertit un grapat d'anys de la meua vida, a fer coses que, des del punt de vista d'aquella persona ( i des de moltes altres visions) eren, més o menys, la bufa la gamba. Us promet que em va fer pensar i molt sobre la nostra situació. Fins i tot, vaig estar a punt de fer una proposta als meus companys i companyes per tal de fer una vaga general de tecles caigudes fins que els grans ajatollahs ens tingueren en compte d'una punyetera vegada. O, en tot cas, que ells, que tenen tant de coneixement, s'ocuparen de la LIJ mentre nosaltres ens dedicàvem a cantar guajires a l'ombra d'una figuera.
Després, com sempre em passa, el cabreig se'm va esborrar perquè, al cap i a la fi, era el camí que vaig triar i pel que continue caminant de manera voluntària. Sóc conscient (crec que des de fa temps també), que forme part d'un col·lectiu que serveix per a omplir buits de pàgina i poca cosa més. I ningú no m'obliga a seguir-lo. Qui sap si algun dia no se'm creuaran els cables i em dedicaré a fer altres coses, com deia aquella persona, més serioses i en una llengua de prestigi. No seré el primer ni, possiblement, l'últim. Tinc l'avantatge, si es pot dir així, de no dependre de ningú ni que ningú no depenga de mi. Ara per ara, la nostra tasca és, un poc, com la del mascle de la mantis de la foto: produir fins que ens devore la gran femella literària entre els budells de l'oblit.
Hui, ho he tornat a pensar i crec que el que em va posar de mala bava va ser el fet d'escoltar que una persona que tenia intencions d'escriure en la nostra llengua no va rebre, ni tan sols, una paraula, una frase o jo què sé (què poc costa picar i enviar un mail!) dels editors que, suposadament, amb tanta força i interés recolzen la nostra LIJ.
Torne al divendres. Abans d'abandonar la conversa, un poc disgustat, tan sols li vaig poder contestar a aquella persona: "Tu mateixa". I és que, la veritat, de vegades em sent cansat de lluitar contra tantes muralles.

Quin nivell!
Mira per on que han posat un dels meus llibres en la mateixa llista de "prohibits" i alhora "disponibles" de manera gratuïta per a membres d'un foro o alguna cosa així. M'han fet arribar el llistat, però no el nom del missatger. No pense buscar-lo; per a mi, ja és un honor aparéixer al costat d'obres tan importants.
I ací, el mail:


LLISTAT (DEFINITIU DE MOMENT) DE LLIBRES DISPONIBLES PER MEMBRES DEL FORO PER A QUE NO TINGAU QUE GASTAR NI UN PAVO EN "LLITERATURA CULTA" * SOCIOLINGÜISTICA PER A JOVES (UNA PERSPECTIVA CATALANA), de Jordi Solé i Camardons * ALOMA, de Mercè Rodoreda (Edicions 62) * LAURA A LA CIUTAT DELS SANTS, de Miquel Llor (Edicions 62) * LA VIDA I LA MORT D´EN JORDI FRAGINALS, de Josep Pous i Pagès (Edicions 62) * LA LLENGUA DEL VALENCIANS, de M. Sanchis Guarner (3 i 4, el Eliseo) * TIRANT LO BLANC, de Joanot Martorell (Bromera Llibres, coleccio Els Nostres Autors) * "El manuscrit perdut" Xavier Moret * "Rondalles Valencianes" Enric Valor, Ed. Bullent * "Mor una vida es trenca un amor" Joan Pla, Ed. Bromera * "Historia de Jaco Xalabín" Anonim, Ed. Bromera * "Vanina Vanini" Stendhal, Ed. Bromera * "Neu i gossos, quin embolic!" Enric Lluch, Ed. Bromera * "La presencia" Mercé Company, Ed. Bromera * "L'espos infernal" Jordi Mata, Ed. Bromera * "El misteri de la lluna negra" Francesc Gisbert, Ed. Tabarca * "Cuit a foc lent" Josep Lluis Segui, Ed. Gregal * " La plaça del diamant" Mercé Rodereda, Ed. Bromera * "Esborratí, esborratot" Mercé Viana, Ed. Alfaguara * "LLIBRE DELS FECHS" * L'ESTRANYA MORT DE VERTA" * "QUE, T'ANGOIXA NURIA?" * "I ARA QUE NURIA?" * "MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN" * "LES CRONIQUES MARCIANES" * "Blau Turquesa" Marina Rubio i Martori, Ed. laGalera * "Venjances" Manuel Talens (Traducció Albert Dasí) Ed. Tàndem * "Júlia" Isabel-Clara Simó, Ed. "Edicions de la Magrana" * "El manuscrit perdut" Xavier Moret, Ed. Empúries * "EUROCONTES" (Ed.La Magrana) * "JOSAFAT" de Prudenci Bertrana (Edicions 62)


Vingaaaa! Mes fem catalanista per a la llisteta... NI UN VALENCIANISTE COMPRANT UN PUTO LLIBRE CATALANERO! Afegiu les vostres aportacions... no consintam que cap companyo del foro gaste els seus diners en ixe fem i al mateix temps ompliga la bolchaca del Eliseo i els seus amigachos... prou diners tenen ya de lo que furten ab les subvencions inmereixcudes.

Què anem a fer-li?