lunes, 23 de marzo de 2009

Superlatius, hipèrboles i metonímies

Després de rellegir la carta enviada per Josep Lluís Bausset al diari Levante i que aquest blog reproduïa en la seua entrada anterior i de pensar-hi una mica (no massa, la veritat, que parlar de política a València és com parlar de bon futbol al Bernabeu, el que hi ha, juga, i allò que importa són els resultats) he conclòs que alguna cosa no acaba d’estar clara.


En primer lloc, la lectura de la carta abans esmentada posa de manifest que l’edat i la lucidesa poden avançar agafades de la mà. O potser, caldria afirmar que fa falta comptar amb la suficient experiència vital per realitzar comentaris vertaderament lúcids. Disculpeu-me qui ja es trobeu a la vora de la jubilació, no patiu, hi ha més camps (perdoneu-me novament, espere que com aquest nomes hi haja només un), és a dir, hi ha més àrees i no només la laboral per manifestar, compartir i actuar de manera lúcida.


En segon lloc, abans d’afirmar la coneguda sentència del cinc milions d’amics que més avant comentaré, el Molt Honorable afirmà que tenia la consciència tranquil·líssima. (compte amb el grau de l’adjectiu!). Imagina’t que arribes a ta casa i el teu fill t’espera a la porta amb un ampli somriure en la boca i t’amolla:

Podeu estar tranquil·líssims pares, durant la vostra absència m’he portat superbé.

Veritat que et fiques en alerta i tot seguit comences a sospitar de la criatura, ben segur que hi ha gat amagat. No ho sé, però mai no m’han agradat els superlatius, preferisc la humilitat i concisió del grau positiu.


A més el criteri per tal de mesurar el grau d’assossegament de la nostra consciència és bastant difús, quants entrenadors de futbol asseguren a la fi del partit tenir la consciència tranquil·la després d’haver plantejat mal el partit, haver errat amb les substitucions i haver acabat escridassat pel públic; tu amb tu mateix, pots estar tranquil, però hi ha ocupacions professionals amb un cert ressò públic en les quals també cal tenir en compte l’opinió dels altres, amb els quals tens, per així dir-ho, un deute moral.


En tercer lloc, m’ha encantat la reflexió proposada en l’entrada anterior sobre l’amistat. Crec que cap dirigent polític valencià gosa atorgar-se l’estima de cinc milions de valencians si no és utilitzant aquesta expressió grandiloqüent amb un sentit hiperbòlic, és a dir, amb la intenció d’explicitar que considera avalada la seua trajectòria política per un gran nombre de valencians. Si és així, cap problema. I si no, si es referma en la literalitat de l’expressió, se n’ha passat tres pobles, dos PAIs i un circuit de F1.


Perquè si tenim en compte els resultats de les últimes eleccions, una dada més que objectiva, encara que ací semble que tothom vote al PP, aquest partit “només” aconseguí 1.272.000 vots, xifra molt, però que molt allunyada dels cinc milions abans esmentats. Ara bé potser, el líder popular considera que la gent que votà altres opcions polítiques (PSOE, Compromís, EU..., entre tots més d’un milió), els menors de 18 anys, les persones que es van abstenir i els qui optaren per no votar, tots plegats, tingueren un mal dia i per aquest motiu no encertaren a l’hora d’acarar l’urna. Molt probablement si els comicis s’hagueren celebrat l’endemà el nombre d’electors haguera oscil·lat en alguns milions.


Possiblement la resposta cal buscar-la en la tradicional afició valenciana a la metonímia: els polítics tot ho fan teòricament per tots els valencians, quan realment els qui s’omplen la butxaca són uns quants i consideren que beneficiant uns pocs estan millorant la situació del conjunt de la societat valenciana, i fins i tot, l’efecte placebo arriba a tal punt que molts valencians espectadors privilegiats, però no beneficiaris, d’aquesta modernitat efímera de cartró pedra cauen rendits víctimes de l’efecte sthendal, en veure’s envoltats de tant de luxe, glamour i sumptuositat. Puja a l’escenari, participa en la funció, però ni respires, recorda que ets un “extra”.


O potser, l’assumpte és força simple i tot el problema es redueix a les diferents interpretacions que cadascú fa d’aquest concepte sovint tan edulcorat de l’amistat. Jo se’ns dubte m’apunte a la que glossa Josep Lluís Bausset i que entronca directament amb el sentiment, la reciprocitat i el do.


Mentre divaguem, Roberto Carlos estrena una nova versió ampliada del seu popular “Un millón de amigos” i als PROP de totes les capitals valencianes, com si es tractara dels concessionaris de Ford, una llarga cua d’aturats aspira ha aconseguir un nova ocupació més estable tot dient que “sóc amic del President”


VK

sábado, 21 de marzo de 2009

CARTES AL DIRECTOR (Levante-EMV, dissabte 21 març 2009

Amb mi no compte, Sr. Camps

El passat dijous 5 de març, el president
Francisco Camps, imputat
en el cas Giirtel pel jutge Garzon,
deia en aquest mateix diari:
«Mis amigos son los 5 millones de
valencianos».
Mire Sr. Camps: L’amistat és
un do que es fan les persones. Un
do gratuït i recíproc! Al llarg dels
meus 98 anys Sr. Camps, he tingut
molts bons amics, alguns
dels quals ja han faltat Joan Fuster,
Vicent Ventura, Vicent Andrés
Estelles, Sanchis Guarner,
Innocenci Signes, Joan Garai,
Francesc Ferrer Pastor ... D'altres,
per sort, encara estan vius:
Francesc Burguera, Josep Iborra,
Josep Garcia Richart, Joan F.
Mira, Agustí Ventura ... L'amistat
es possible, perquè hi ha entre
les persones una relació, un lligam
de sensibilitats. I en l’amistat,
com que es un regal, ningú
no es pot arrogar la capacitat de
ser amic, si no hi ha una correspondència
per l’altra part. Per
tant, en el meu cas, ni vosté ni
cap altra persona es pot arrogar
la facultat de trindre'm d’amic, a
no ser que entre eixa persona i
jo, hi haja una relació de confiança,
d'afecte i d'aficions. I com
comprendrà, no es vostè una
persona que jo puga tindre d’amic.
Ni pot ser-ho, ni ho vull que
ho siga. De la mateixa manera
que vosté tria el seus consellers,
jo també trie el meus amics. I de
cap de les maneres no l'he triat
a vosté d’amic. Ni li tinc confiança,
ni afecte, ni simpatia, ni empatia.
Ni compartim aficions, ni
gustos Literaris, ni idees.
Deia el filòsof Aristòtil (384-
322 aC) «Alguns creuen que per a
ser amics, n'hi ha prou en voler
ser-ho. Com si per a estar sa n'hi
haguera prou en desitjar la salut
». No Sr. Camps, ni som amics,
ni crec que ho pugam ser. Per
tant, no compte amb mi que s'arroga
la idea de tindre 5 milions
de valencians com amics. Dels
altres 4.999.999 valencians, no li
puc dir res. Però pel que fa referència
a mi, no em compte com
amic seu.-Josep Lluís Bausset
i Ciscar. L’Alcúdia.

miércoles, 18 de marzo de 2009

El meu segon nét, Arnau

Va nàixer dilluns, més o menys, a l'hora en què els vampirs comencen a disfressar-se amb tots els atifells que calen per començar la ronda. Segurament, el primer soroll fort que va poder escoltar va ser el d'un masclet d'una falla que queda a uns cinquanta metres de l'hospital de La Salut, on va nàixer. Mira per on, amb l'escassa afició familiar, al nanet li pega pel cap nàixer en aquestes dates. Espere que no siga cap pronòstic; però, si és, benvingut siga. Al meu nou nét li diuen Arnau, pesa 3 quilos llargs i, si no passa res, tractaré que també em diga "iaio", tot i estar assabentat que és una denominació, diguem-ne infantiloide. Tant se'm dóna. Ah! No he ficat cap foto perquè, a banda que no dispose de la meua càmera, no sé si sabria incorporar-la sense l'ajut d'alguna persona "tècnica" en aquests menesters. Però, qui conega el meu nét major, Pau, us diré que és com ell, però plegable, menut i embolicat amb seixanta corfes de tela. D'altra banda, també em sent molt satisfet pel fet de guanyar per 2-1 a l'amic Millo. Ja era hora que el derrotara en alguna cosa, no?

domingo, 1 de marzo de 2009

I, per si de cas algú té gossera d'anar a l'article...

...ací ve com apareix
JOSEP MIQUEL BAUSET(*)
Em sap greu que el Govern del meu país faça el ridícul com ho està fent, pel tema de la llengua. Fa uns dies, el Congrés i el Senat aprovaven la reciprocitat de les emissions de TV3 i de Canal 9. Ràpidament el conseller Vicente Rambla rebutjava que la reciprocitat de TV3 i de Canal 9, «se base en que compartan la lengua». El conseller Rambla lamentava l´aprovació d´aquesta moció (que el Senat va fer per unanimitat, també amb els vots de PP!) considerant inadmissible que «los socialistas valencianos consideren a la Comunidad Valenciana y a Cataluña un lugar en el que se comparte la misma lengua». Per cert que el senador valencià del PP, Pedro Agramunt, que va votar a favor, afortunadament va qualificar l´entesa aconseguida al Senat, com «un acuerdo bueno para todos». Torne a repetir-ho : em sap greu que el Govern del meu país faça el ridícul com ho està fent !! Algú s´imagina un conseller valencià negant la selecció natural de Darwin? O l´heliocentrisme de Copèrnic? O la llei de la gravetat de Newton? O el moviment pendular estudiat per Galileu? Un conseller que actuara d´eixa manera, no seria cessat immediatament per ignorant? Algú s´imagina, que un conseller o un ministre negara l´homologació de la llengua que es parla a Madrid, amb la que es parla a Buenos Aires, Bogotà o Mèxic? I el conseller Rambla encara afirmava que «de ninguna manera vamos a tolerar la homologación con la lengua catalana». I això ho diu, coneixent com coneix les nombroses sentències favorables de l´alt Tribunal, que certifiquen que estar en possessió de la llicenciatura en Filologia Catalana, avala sobradament el coneixement de la llengua del País Valencià, anomenada valenciana per l´Estatut, i catalana en l´àmbit internacional i acadèmic ! El conseller Rambla rebutjarà també el Dictamen de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua de 9 de febrer de 2005, quan afirma que «el valencià... forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d´Autonomia dels territoris hispànics de l´antiga Corona d´Aragó reconeixen com a llengua pròpia»?. El conseller Rambla i el Govern valencià rebutjarà també l´acord de la Secció Lexicogràfica de l´AVL (23 abril 2008) que va aprovar l´entrada «valencià», a l´esborrany del Diccionari Normatiu, com un dels dos noms que rep la llengua pròpia dels territoris de l´antiga Corona d´Aragó? Em sap greu que el Govern del meu País, faça el ridícul! I encara em sap més greu, que el Govern del meu país manipule i jugue amb els sentiments dels valencians.Quan l´any 1975 (la cosa ja ve de lluny) hi hagué un intent (com ara) de negar la unitat de la llengua, la Real Academia de la Lengua, amb la signatura favorable dels seus acadèmics, donà a conèixer un document en el afirmava que «el valenciano es una variante dialectal del catalán». Aquest document continuava així: «nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda, por personas que claramente utilizan sus propios prejuicios como fuente de autoridad científica. Se hace fácil suponer que tras esas posiciones negativas se ocultan consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de un hecho sufientemente claro para la filologia». Entre els firmants del document hi havia el cardenal Vicent Enrique i Tarancon, que afegia: «Firmo con mucho gusto el documento presentado por mis compañeros de Academia y no tengo ningún inconveniente en que se haga pública mi adhesión. No comprendo como se puede defender la postura contraria». Ara comprenc per què en el centenari del naixement del cardenal de Borriana, la Generalitat Valenciana no ha tingut cap mena de sensibilitat en homenatjar al Cardenal valencià. Hi ha hagut reconeixements als cardenals Carles i Cañizares, però no al Cardenal Tarancon.Em sap greu, de veritat, el ridícul que fa el Govern valencià. I em sap greu la manera com es juga amb els sentiments dels valencians. El conseller Rambla creu que en passar l´Ebre hem de canviar de llengua ? Creu el conseller Rambla que en anar a Veneçuela o Argentina, els espanyols canvien de llengua? Per què el Govern Valencià no escolta la gent de Morella, de Vinaròs, de Sant Mateu o d´el Forcall, i veu les diferències que troben amb la llengua que parlen els habitants de Tortosa o d´Alcanar? Per què el conseller Rambla no tradueix al valencià aquest article meu? Si creu que català i valencià són llengües diferents, per què no prova a trobar les paraules que són distintes? Podria ser clarificador veure quines paraules valencianes, no són catalanes. Quantes en trobaria? No sap el conseller Rambla les expressions que hi ha a Xile o Guatemala, diferents de les que hi ha a Madrid o a Burgos, i no per això, no es nega la unitat de l´espanyol? O serà capaç de negar que la llengua que es parla a Bolívia, El Salvador o Nicaragua, no és la mateixa que es parla a Toledo o a Màlaga? Li recomanaria al conseller Rambla que llegira els llibres d´Octavio Paz, García Márquez o Isabel Allende, a veure si, malgrat les expressions que no entén, és capaç de dir que eixos llibres no estan escrits en espanyol. Em sap greu el ridícul que fa el Govern valencià. Darwin, Copèrnic, Newton o Galileu, van tindre dificultats en que s´acceptaren les seues teories. Però tothom recorda hui en dia a Darwin, Copèrnic, Galileu i Newton, i ningú no té en compte als ignorants que es van oposar a aquests grans científics. Com deia recentment una persona extraordinària, qualificada per Fuster com un «personatge subterrani», tothom sap qui era Joan Fuster. I tothom sap qui era Newton, Darwin, Copèrnic o Galileu: hòmens que van treballar per mostrar la veritat, malgrat les incomprensions o persecucions que van patir. Però d´ací uns anys, ningú no sabrà qui va ser Francisco Camps o Vicente Rambla. A no ser que els recorden com aquells que van lluitar contra la veritat. Diuen que la llengua és com la columna vertebral d´un país. Pretenen, atacant la nostra llengua, desvertebrar el nostre país ? Hagués preferit no escriure aquest article. De veritat, Sr. Camps! Però no he pogut callar davant la vergonya que tinc, en veure com el Govern del meu país fa el ridícul. El mateix ridícul que van fer els qui s´oposaven a Darwin, Copèrnic o Galileu. Diuen que rectificar és de savis. De veritat que m´agradaria que reconegueren allò que és evident : una mateixa llengua compartida per catalans, valencians, mallorquins i andorrans. Com la llengua espanyola és compartida a Madrid, a l´Havana, o a Caracas. Però encara que no ho reconeguen, Eppur si muove.

*Monjo de Montserrat.