jueves, 18 de enero de 2007

Reinventar un univers entre quatre parets


Seure davant d’una pantalla, fer relliscar els dits entre un munt de botons, tant s’hi val que siguen d’un comandament a distància, del ratolí de l’ordinador o els minúsculs dels mòbils, i deixar que les hores passen mentre s’aboquen a un passeig virtual per altres èpoques, altres galàxies, altres ciutats...
Quan la natura esdevé només el paisatge de fons d’un joc d’ordinador, quan les converses eternes amb els amics es redueixen a missatges intel·ligibles transmesos amb un mòbil, quan l’esport resta com una activitat del passat, i ja no física sinó visual, quan la lectura és substituïda per pel·lícules d’acció baixades d’Internet, és quan hem d’advertir que l’adolescent no és submergeix en un ventall divers d’activitats d’oci sinó esdevé un captiu solitari en una presó amb els barrots d’or.
Amb un munt de companys de joc (tots ells electrònics), amb uns armaris farcits de multitud de roba, amb mòbils d’última generació, amb moderns equips de música, és complicat que s’hi valore l’esforç que s’ha de realitzar per aconseguir-los i molt més que es renuncie a la seua companyia. Ara l’adolescent en la seua recerca d’intimitat troba un lloc de recolliment perfecte on té ben a l’abast tot allò que li cal, fomenta sense adonar-se’n molt més el seu jo, però ho fa en detriment del seu nosaltres.
Per això, cada vegada més, s’hi nota entre l’alumnat unes majors dificultats en la seua relació dins l’aula, cada vegada augmenta el seu egoisme, la seua apatia, el seu materialisme i el seu localisme, indubtablement exigeixen més temps, però no per aprofitar-lo sinó per ofrenar-lo a activitats que absorbeixen la seua col·lectivitat.
Per tant, ha de ser una tasca prioritària en el nostre quefer diari a l’escola afavorir la seua interrelació amb la resta de companys, realitzar propostes que conjuguen allò lúdic i didàctic, reforçar els seu sentiment d’adscripció a un col·lectiu, fomentar hàbits que els formen i a l’hora bandejar aquells que els deformen, però per damunt de tot, educar el seu esperit crític que serà a curt, i sobretot a llarg termini, el que els permetrà des de la seua llibertat escollir allò que els siga més adient.
Aquest objectiu però, serà inabastable, restarà del tot incomplet, si no comptem amb la col·laboració i el suport dels pares i mares, els seus primers i principals educadors, amb la complicitat dels fills, destinataris ineludibles, i amb un marc d’actuació, com és la societat dels nostres dies, a hores d’ara tampoc propícia, que prima l’hedonisme, la imatge i l’èxit, i que menysprea els mitjans i vanagloria els fins.


VISÉKIMÉ

domingo, 14 de enero de 2007

Un article d'Isabel-Clara Simó

Un article d'Isabel-Clara Simó
Escriu la Isabel :

Tinc una insana enveja de la llengua espanyola, dels seus promotors i, sobretot, del seu pressupost. Quan escoltes no sols la prepotència, sinó l'entusiasme i l'autoconfiança amb què en parlen, em cau l'ànima als peus. Les ganes que té l'espanyol de conquerir el món estan a anys llum de distància de les ganes -per definició, modestíssimes- que té el català de ser parlat a casa seva mateix, mentre els fanàtics ens insulten per la nostra bel·ligerància (?) lingüística.El dinàmic director de l'Institut Cervantes és l'escriptor César Antonio Molina, que està fent una campanya d'expansió de la seva llengua digna de lloa. Jo tinc enveja perquè l'espanyol té objectius imperials i en canvi els catalans no tenim objectius ni tan sols casolans. I tinc enveja per la manca de complexos, per estar segurs d'estar assistits per la raó, perquè ningú no els discuteix el dret a la llengua, ni a ningú se li ocorre dir-los mai que "imposen" la seva llengua ni que és -ai, horror!- obligatòria a les escoles. Ara mateix, l'Instituto Cervantes està obrint un gavadal de seus al Brasil (!), i també està fent-ho a Alemanya, on és la llengua estrangera més sol·licitada, i tot just s'inicia una etapa d'expansió asiàtica. L'Institut Cervantes -¿cal que recordi que també el paguem els catalans?- té molt bona salut, la reialesa l'aplaudeix i els periodistes en diuen lloances. Esclar que en tinc enveja! Antonio Molina ha fet un símil que gairebé m'ha fet saltar del seient: "La llengua és el nostre petroli. Cal extraure'l, refinar-lo, transportar-lo i saber vendre'l". ¿Us imagineu qualsevol polític català dient això mateix del català?

Segon avís i novetats


Segon avís i novetats
Com ja va avisar l'amic Millo, el proper dia 3 de febrer, dia de sant Blai, queda convocada la III Trobada d'Escriptors (ho pose en majúscules per a donar-li color al drap, clar.). Com podeu observar, la colla és ben nombrosa, les persones que la integren estan de bon any i..., no tenim cap persona del sexe femení! O siga que, per la meua banda estic fent les gestions oportunes per tal que s'incorporen dones a aquesta mena de conclave informal. Ah! La trobada serà a l'Alcúdia i ens veurem a la porta de la casa de la cultura, més o menys, a l'hora del café del matí. De tota manera, els veterans rebreu una convocatòria "oficial" del nostre guia espiritual. La resta, tot i que no rebreu convocatòria (el guia espiritual no té la vostra adreça electrònica), doneu-se per convidats.

jueves, 11 de enero de 2007

Martí Domínguez (II)

Martí Domínguez (II)
Per a reflexionar.
Fa uns quants dies, parlava de Martí i del premi Josep Pla. I tractava de reproduir algunes de les seues manifestacions. Deia Martí:

A València ningú se interessa per mi. Diuen que escric en català i, per tant, em consideren un estrany en la meua terra. En realitat, hi ha una absoluta persecució, amagada, subtil, envers tots els que escrivim en la nostra llengua.Sóc com un petit Voltaire al País Valencià, on escriure català està perseguit.

Al blog-o bloc- Tirantalcap, trobe una altra declaració vivencial de Martí:

... Barcelona és dura, exigent i insolidària, va molt a la seua i sovint oblida la necessitat de conservar la riquesa que prové del País Valencià i les Illes.

Uf! Ara mateix ( i tant de bo que puga canviar d'opinió) trobe el futur més negre que els atributs sexuals (m'he fet fi) d'un goril·la.

BIBLIOTECA I LECTURA ALS CENTRES DOCENTS



Ningú no posa en dubte la importància de comptar amb una biblioteca als centres educatius. A que no? És clar, sobretot, una biblioteca amb un fons important que resulte, a més a més, funcional i adequat i als seus usuaris. Doncs bé, imaginem que els RR MM, Santa Claus, Papa Noel o qui siga, va i obra el miracle i la porta a un centre. I no solament això, sinó que hi “crea” un espai amb il·luminació natural —cara a sol de migdia—, mobiliari de disseny i tota la pesca. Després de recuperar-se de la sorpresa i de donar les gràcies als anònims benefactors, el professorat es frega les mans, pensa que acaben de solucionar-se els problemes de lectura de l’alumnat i es prometen un futur feliç. Però passen les setmanes, els dies i els mesos i allò no funciona, no rula, o siga, que res de res. Per si faltava alguna cosa, va i un professor té la feliç idea de manar un llibre per a llegir (tots el mateix) al seus alumnes i fer-ne un examen. El lloc triat per a perpetrar-lo és (ai senyor!!) la biblioteca. Des d’aquell moment, és nomenar la paraula “biblioteca” i tothom fuig cridant “biblioteca,! " Sincerament, crec que hem d’ajudar-los. Algú té alguna recepta per a ells? Vinga, animeu-vos a suggerir-ne alguna de ben original. A veure si queda algun rostoll d’això que s’anomena “espiritu de la Navidad”.

lunes, 8 de enero de 2007

Martí Domínguez


Martí Domínguez
L’amic, l’home amb cara de xiquet entremaliat, acaba de guanyar el Premi Josep Pla, un dels més prestigiosos de les lletres catalanes, encara que un dels menys ben dotats (6.000 euros), per la seua novel·la El retorn de Voltaire.
No parlaré gens ni miqueta de Martí. Sé que no li agraden les floretes. Però, no em resistisc a reproduir algunes de les seues manifestacions (privades i públiques) que, d’altra banda, poden ser il·lustratives sobre la seua manera de ser i de pensar:


Vaig nàixer a Madrid però jo sempre dic que sóc d’Algemesí, perquè de fet la meua cultura valenciana en ve d'allí.
La música de la muixeranga aglutina un gran sentiment de valencianisme i d’autenticitat.
A València ningú se interessa per mi. Diuen que escric en català i, per tant, em consideren un estrany en la meua terra. En realitat, hi ha una absoluta persecució, amagada, subtil, envers tots els que escrivim en la nostra llengua.
Sóc com un petit Voltaire al País Valencià, on escriure català està perseguit. A Catalunya ja és difícil, però a València ho és doblement. Els escriptors que escrivim en català vivim en una mena d'exili i les institucions ens fan el buit.
El problema és que encara que denunciem la situació trobem poc ressò i topem amb un gran conformisme per part de la societat.

Quan veig que personatges com Zaplana han passat per la facultat de Dret, em dic que alguna cosa va malament i que s'han de fer canvis profunds.


Enhorabona, Martí.

viernes, 5 de enero de 2007

LA SERIETAT (?) D'ALGUNS ESCRIPTORS




De manera casual, m’he fet amb la correspondència via e-mail entre dos suposats escriptors. Vade retro, Satanàs, i quanta barbaritat junta! Jutgeu vosaltres mateix. La història és, més o menys, aquesta:
A propòsit d’un text poètic comentat per un dels escriptors, l’altre assegura que més valdria que, en comptes de bramar-se el cervell amb un poema, telefone i el convide a sopar. Així ho fa el primer; però, el segon, en comptes d’esperar la telefonada, se’n va de farra amb un altre intel·lectual del cante jondo. Per la qual cosa, el primer envia aquest primer mail:
De: primer
A: segon.
Els infidels que perseguia el Capitan Trueno eren mongetes ursulines al teu costat. Ah! Em suggereixes que et convide a sopar, i quan telefone per a formalitzar la cita...., ja te n'havies anat amb un altre, so Sanguango! T'imagines com m'he quedat? Que em siga infidel una dona és comprensible, però que em siga infidel un tio.... No em diràs que no és per a suïcidar-se! Doncs no, no pense fer-ho, pero ara mateix vaig a parlar amb els RR MM perquè et porten no solament carbó, sino tota la hulla, antracita, coc i lignit de la Conca Asturiana. Mal amic! Infidel! Promiscu! Ai, quan Melcior se n'assabente!!!!!!!!
Davant d’aquest atac frontal, el segon respon al primer:
De: segon
A: primer
Melcior està malalt de les angines, col·lega. O siga, que niente de niente. En el seu lloc ve una mongeta ursulina barbuda que treballava en un circ que va tancar per falta de lleons. S'ho parlaren amb sis monjos peluts, però aquests es passaven el dia badallant i no treien cap bramit que resultara potable. Així que ja ho saps: no intentes parlar amb Melcior. I menys encara amb Garpar i Baltasar perquè, des que s'han assabentat de la malaltia del més veterà dels reis, han decidit eixir de l'armari i, des de fa dos dies, treballen en un cabaret. En resum: si has d'escriure alguna carta, posa en el sobre Para Sor Medallitas con mucho cariño. Ah! No t'oblides de posar això del "cariño", que la mongeta ursulina, tot i tenir barba, és molt sensible.

Ja ho veieu. Si aquesta és la seriositat dels nostres escriptors, com volem aconseguir una cultura fina i delicada?