USA versus Madrid

Sembla que bé siga per una arbitrària conjunció astral, bé perquè tots els gats negres del país deambulen sense cap vergonya per la Villa y Corte (i no, no em referisc a la mani del dissabte) o bé, perquè tots els espills de la capital s’hagen clevillat alhora, la bona qüestió és que no bufen precisament vents d’optimisme per la Meseta sinó més bé un intens vendaval de procedència nord-atlàntica pròleg d’una borrasca que ha començat a manifestar-se en forma de pluja dissortada sobre la mateixa Puerta del Sol.

Aquest període d’infàmia fou encetat fa unes setmanes amb la publicació d’un polèmic reportatge en “The New York Times” on es decrivia què fer a la capital en 36 hores i ja a la primer cullerà, mosca: "Pobre Madrid. Anclada en la mitad de España, durante mucho tiempo la ciudad ha sido vista como la hermana aletargada y provinciana de Barcelona. Incluso hoy, puedes ver niñas pequeñas vestidas igual que lo hacían sus madres, con vestidos al estilo de los años cuarenta y el abrigo a juego. Pero ése es el encanto de Madrid". El reportatge sembla que ha corregut per Internet i ha encés en flama els preservadors de les essències més castisses que paradoxalment es queixen de la imatge endarrerida i provinciana que sembla oferir l’extens article.

Només un parell de dies més tard el rellotge vital madrileny es tornà a aturar en sec, ningú s’ho volia creure i no, ni era 28 ni molt menys desembre, les portades es feren ressò, els telenotícies cobriren amb tots els mitjans disponibles l’assumpte: el “glamour” i el rotllo “fashion” que només feia uns anys s’havia instal·lat al Passeig de la Castellana es disposava a alçar el vol de nou i amb la mateixa manca de discreció amb què havia aterrat a Barajas, anunciava la seua imminent partida cap a la Meca del Cine. L’ós sumit en una profunda depressió agafava amb força la soca de l’arbocer per no caure i mentre es fotia l’últim culet d’alcohol que restava a l’ampolla de vodka cridava amb força: David, per què?. Renuncies al millor club de la galàxia per decorats de cartó pedra i un futbol de vídeo joc? Què serà de mi, dels restaurants, dels saraos, dels perruquers, de les boutiques?...

El “chulapo” malgrat tot tirava d’amor propi “no hay mal que cien años dure” mentre aferrat a la parella dansava espasmòdic damunt d’una rajola quan la melodia de l'orguenet es tallà de sobte. L’amic Allen de nom Woody s’aplicava allò de “con la música a otra parte” i anunciava a bombo i platerets que després d’abandonar Manhattan i amb ella mitja vida es disposava a continuar la seua gira per Europa. Després d’haver rodat a París i Londres ha decidit continuar el seu periple pel vell continent aquest estiu a Barcelona.
Desencantada en conéixer la notícia, Doña Espe convocà una roda de premsa, l’acompanyaven el “chulapo”, l’ós i l’arborcer. Després d’engolir saliva no dubtà a afirmar: estem tranquils, no conec millor escenari per a filmar la segona part de “La caída del Imperio Romano” que ací, a la nostra ciutat.

visèkimé