Estem a mitjans de febrer, i ja és present la primavera. Si eixim al camp en descobrirem els símptomes. Ho veurem en la flor dels ametllers, de les bresquilleres, en les essències noves de l'aire... Però sobretot hi ha la llum. Una llum quasi diàfana, impossible de copsar. La natura se prepara. Alguns ocells assagen amb refilets encara una mica desafinats. D'altres, com les cigonyes, simplement tornen per a confirmar que la vida, no solament continua, sinó que es renova. És com si ens eixira un brot. Un brot que és, alhora, un gest vital i una entranyable prometença. Al capdavall, una experiència indescriptible que ens fa pensar que, potser, estem vivint un somni. Veritat, Fina? Veritat, Enric?
2 comentarios:
La veritat és que tens més raó que tot el santoral junt. Amb l'aparició del nou rebrot, em vénen al cap moltes idees, però cap tan poètica com la teua. Gràcies, amic.
Cigonyes, primavera, rebrots...Ui, Ui, Ui... O molt m'enganye, o açò em sona a alguna cosa que té a vore amb bebés... Pa' bé que siga! (A qui siga)
Anònim profung
Publicar un comentario