Pau

Li diuen Pau i és el meu nét. El primer. Mai no haguera pogut creure que aquest esdeveniment haguera modificat tant la meua visió de la vida i això que estava avisat (a que sí, Josep?). Ara mateix, mentre tracte d'ordenar parauletes una al costat de l'altra, em ve la imatge de fa menys d'una hora del meu Pau dins l'aigua, movent els peuets i tractant de fugir del líquid element. Per això, perquè també té els peus sempre gelats, perquè quan li conte alguna animalada para de plorar (hui, per exemple, li he contat les aventures i desventures del dia en què em vaig clavar un ham del sis en el dit, ja veieu si la barbaritat és gran), perquè quan l'agafe entre els braços sent que forma part de la meua pell... Per tot això i per moltes altres coses que no vénen al cas, sé que és sang de la meua sang. Sí, sí. Li diuen Pau i jo sóc el seu iaio. Em fa una poca de vergonya contar-vos el que li conte o el que li cante quasi a cau d'orella; però us assegure que, en qualsevol altra circumstància, mai no ho haguera fet. Però, pel meu nét, ara mateix seria capaç de pujar a l'escenari de l'Òpera i cantar El barbero de Sevilla sense partitures.