APLEC D’ESCRIPTORS I ESCRIPTORES DE LA RIBERA

PARACRÒNICA MITJANAMENT ENFOCADA

Alguna cosa ha fet impossible que l’aplec d’enguany es situara al voltant de sant Blai, i hem anat a caure en mans d’un tal sant Onèsim, bisbe també, però, què voleu que us diga?, sense el glamour ni la tradició que el sant del rotllos ha exercit entre nosaltres des que érem infants.
Coincidència o no, els anteriors aplecs —a Cullera, Benifaió-Alginet i l’Alcúdia—, havien caigut pels volts del 3 de febrer, celebració del sant, metge i bisbe, que segons conta la tradició va viure en la segona meitat del segle III i va destacar per la seua saviesa com a metge, allà lluny, en Armènia; una fama que ha arribat fins a nosaltres en forma de prec: “Sant Blai gloriós, deixa la xica i emporta’t la tos”. El seu final, com molts de la seua època, va ser el martiri a mans de l’emperador Licinio. Els emperadors d’aquella època no es caracteritzaven precisament pel seu “talante”, no permetien vel·leïtats de cap tipus en època preelectoral, ni tenien per costum anar a sopar a cal representant del Vaticà. I fent una transposició a l’època actual, no puc evitar un pensament pervers i una pregunta retòrica, que finalment no formularé per considerar-ho innecessari.
Bé, siga com siga, el ben cert és que, possiblement, com a represàlia per aquesta infidelitat, el sant ens ha negat la pluja en la convocatòria d’enguany. Una pluja que puntualment ens ha acompanyat en cada aplec. Perquè heu de saber que Llombai ens ha rebut amb un sol cordial i amigable, igual que l’actitud dels amfitrions, amb Vicent Climent al cap. Una represàlia greu i de conseqüències imprevisibles, la del sant, si tenim en compte l’època de sequera que travessem. Tanmateix, cal dir que per l’altra banda, aquest mateix sant ha obrat el miracle que tant havíem ansiejat des dels inicis d’aquesta república assembleària i efímera en què ens constituïm cada any. El miracle ja l’heu llegit a la crònica i fa innecessari que el consigne de nou, però des d’ara mateix tothom desitja que arribe a assolir rang de normalitat.
De la resta de la jornada ben poc queda a ressenyar perquè ja queda dit en el post anterior: visites interessants a llocs d’interés històric, cultural, antropològic, etc. Tot amenitzat amb informacions breus, documentades i assenyades. Els amfitrions aconsegueixen que et trobes a gust i gaudisques d’una visita que sempre ens satisfà i sobrepassa les expectatives inicials. I si, a més a més, passeges, dines i xarres amb amics i coneguts, doncs, què més podria demanar a un dissabte de febrer decorat amb un sol amb matisos primaverals? Poca cosa més, veritat? Sí, potser sí demanaríem alguna coseta més al sant Blai: que la pre-primavera no s’estroncara bruscament i continuara sense entrebancs després del 9 de març.