Hisenda i la mare que la va matricular

Quan arriben aquestes dates a qualsevol se li fica el ventre agre tan sols en pensar que s'apropa l'hora de fer la declaració. Fins ara, a més de castigar-me, fer-me allò que es diu "paral·leles", donar-me pel sac amb l'IVA durant tres anys seguits, ventar-me'n a dreta i esquerra, etc., ho he suportat tot amb paciència franciscana. Això sí, he posat una ratlleta a la pantalla (aproximadament al 32% de la llargària) per tal de recordar quina part d'allò que faig s'emporta Hisenda sense fer una llapisserada. En fi, he suportat també (amb menys paciència, això sí) veure com la meua part corresponent s'inverteix sovint en paranoies de polítics i administradors en general. Que deia jo que, si pague en funció d'una activitat cultural casolana(com molts dels meus companys i companyes), alguna part s'hauria d'invertir en cultura casolana també i no en parafernàlies culturals que beneficien, tan sols, uns quants espavilats. Doncs bé. També això ho he suportat quasi amb estoïcisme, quasi amb indiferència envers el dolor que em provoquen les punyalades en forma de declaracions. Fins i tot, el comentari que he escoltat sovint, aquell que diu "paguem a nivell escandinau i tenim serveis tercermundistes", a força de repetir-lo, em sona a música celestial. Ah! Però, ahir mateix, en escoltar una notícia (que després vaig confirmar en premsa) em vaig posar d'una mala bava que em té preocupat: els futbolistes de primera línia, aquells que guanyen un ou i part del rovell de l'altre, paguen un màxim d'un 22% dels ingressos. A veure, a veure. O siga que nosaltres, jo en aquest cas, que faig més hores que un rellotge, pel fet de desenvolupar una activitat diguem-ne cultural, pague un 32 % i encara els sembla poc, i els futbolistes paguen un màxim d'un 22%? De mala bava, repetisc, m'he posat de mala bava i estic barrinant seriosament a fer-me objector d'alguna cosa, no sé de quina, però relacionada amb aquesta Agència Tributària que, a més de criminalitzar la cultura sacralitza el futbol. Sí. És veritat. Haver-te apuntat a futbolista, direu. Doncs no. Ni tinc edat ni condicions; però, pel que sembla, tampoc ell en tenen per a fer el que jo faig i paguen bastant menys que jo a la maleïda Hisenda.

afonia

En una delegació del PROP del Cap i Casal:

- Hola. Bon dia.

- Buenos días. Qué desea?

- Sóc un representant d’Escola Valenciana i desitjaria lliurar-li un permís per tal que l’ajuntament ens autoritze a utilitzar un equip de megafonia i una pantalla en una concentració que tenim prevista per al proper dijous.

- Y dónde me ha dicho que desean montar el “sarao”?

- En la plaça de Manises, enfront del Palau de la Generalitat

- Pues, va a ser que no.

- I em pot explicar per quin motiu.

- Pues, porque como decía mi abuelo, en juny fruites madurades i moltes migdiades.

- Què?

- Que a esas horas el vecindario está durmiendo la siesta y está prohibido por las ordenanzas municipales armar jaleo.

- I a les set encara hi dormen?

- Menudos intolerantes, se creen con el derecho de mandar cuándo ha de dormir la gente. Bueno, menos cháchara que me caliento, pase a la ventanilla D y, si lo desea, deposite su escrito.

- Però si la finestreta per a la sol·licitud d’autoritzacions per a concentracions cíviques és la C?

- Efectivamente, pero ésa es para los organismos que tienen permitido por decreto ley el uso de abundante aparato acústico en sus festejos, ya sabe, clubs de fútbol, fallas, partidos con reiterada mayoría absoluta y eventos varios de amplia repercusión universal.

Ja a la finestreta D

- Per favor, és vosté l´últim?

- L’últim i el primer. Tot el món que hi entra va directe a l’altra cua i ací em té, tot sol en aquesta andana, esperant més de tres anys que algun responsable m’escolte.

VK

Una gossada

Ahir divendres, com tots els divendres del curs, vaig compartir taula i menú amb un company d’escola. Es tracta d’un d’aquests costums que quasi sense adonar-te esdevé una cita setmanal d’obligat compliment.

Aquesta trobada de plat, segon plat i postres té almenys per a mi una finalitat terapèutica ja que el meu interlocutor adopta el paper de psicoanalista amateur pel mòdic preu dels nou euros que ens costa el menú. Els bons consells en temps de crisi sempre resulten un valor rendible.

La tertúlia o la suma de soliloquis que anem concatenat versa sobre els aspectes més diversos depenent del dia, la gent amb qui compartim sala o el plat que prepara Arguiñano en la tele que ocupa un dels cantons d’aquell bar.

Ahir, per exemple, el meu amic començà per recordar-me amb tot jocós que el diumenge no m’oblide d’anar a votar. El to irònic amb què acompanyava les seues paraules resultava ben perceptible ja des de la Creu Coberta. Després d’observar la meua cara d’indiferència ja que em mostrava més interessat per la varietat dels trossets d’hortalisses que suraven en el gaspatxo que pel futur de l’ Europa unida, ell inicià el seu parlament.

Va començar tractant d’argumentant-me l’apatia que li provoca aquesta nova cita amb les urnes (expressió, per cert, força curiosa) i no pel fet que això d’Europa ens pare lluny o molt lluny, sinó per la tarannà moral dels professionals encarregats de mobilitzar-nos o almenys de motivar-nos a participar-hi.

Per tal d’exemplificar la seua postura em contà, quasi com qui confessa un pecat a cau d’orella, que una nit d’aquesta setmana passada intentà seguir un d’aquests debats entre caps de llista que emeten en la tele. Pareix que la calor ennuvola l’intel•lecte i les nits d’estiu fem coses que ens sorprendrien la resta de l’any. L’únic que tragué en clar és que:

- D’Europa no es parlà ni un instant. Sembla que no els interessa ni als propis partits. Deu ser que el Parlament europeu és com les meigues que tothom n’ha sentit parlar-ne però ningú gosa garantir la seua existència. Hi ha gent que afirma que es tracta d’una maqueta o d’un part temàtic rotllo Terra Mítica i que els polítics que s’hi asseuen als escons són fidels reproduccions de cartró pedra. De fet sembla que Julio Monterrubio, artífex de les falles de Nou Campanar, ja es troba a Brussel•les treballant en una nova ampliació del complex comunitari.

- Els candidats estan més preocupats a desacreditar l’oponent que a lliurar-se a una argumentada exposició de les seues propostes. Donen per fet que els votants no els van a creure i per tant pretenen establir diferents graus en l’escala de la credibilitat: “Jo sóc poc creïble, però el meu adversari no ho és gens”.

- La classe política, no és que vaja per un costat, i la societat, per un altre, sinó que des d’un temps ençà transiten per direccions totalment oposades. Els polítics actuals actuen com a neoil•lustrats però tot confonent els interessos del poble amb els seus propis.

Per tal de cloure el seu raonament i de demostrar-me d’una manera ben explícita en què consistí el debat em digué que entre tant d’atac verbal, tanta vena unflada i tanta ferocitat, allò semblava una “gossada” (bé, exactament ell utilitzà el barbarisme menys normatiu però més plàstic:“jauría”).

Arribat aquest punt he intuït que el meu amic possiblement havia llegit l’entrada anterior d’aquest blog (Una mala nit), ja que hi coincidia plenament amb la percepció exposada per l’amic Lletra. Però, no, de fet, ni en coneixia la seua existència, fet que demostra que quan tothom coincideix a valorar d’una mateixa manera una qüestió és que el motiu de la coincidència resulta ben evident.

I ara què? Tres solucions es plantegen per al col•lectiu d’electors desmotivats:

No anar a votar. Sens dubte l’opció gran guanyadora d’aquestes eleccions. Encara que ràpidament sorgiran analistes que culparan a l’oposició mediambiental (la platja, el sol, l’estiu...) de la manca de participació.
El vot en blanc. Eixe gran desconegut. I que realment pocs saben per a què serveix. Continua perseverant eixa llegenda urbana que sentencia que “el vot el blanc va a la majoria”. Aquesta màxima sovint és enunciada per aquells que se saben perdedors.
El vot a la contra. O com em comentava un altre amic dels club dels desencantats la setmana passada “No tinc decidit per quin partit votar perquè desconfie de tots, però almenys tinc ben clar a quin mai no votaria”. Decididament, qui no es consola és perquè no vol.

I és que posats a buscar motius que expliquen la “poca qualitat” d’aquesta campanya electoral (tal com coincideixen els experts) caldria pensar en eixos jugadors de futbol que durant la lliga regular i els partits compromesos de Champions no compten per a l’entrenador (seuen a la banqueta o ni tan sols van convocats) però quan cal disputar partits poc transcendentals de Copa o amistosos, no només formen part de l’onze inicial sinó que a més a més se’ls carrega amb l’obligació de guanyar, no se’ls permet cap excusa i si perden se’ls acusa de baixa forma i, aleshores, es considera lògic que no compten per a l’entrenador. Trist destí per a un professional del baló, a canvi, això sí, d'un grapat d'euros que esmorteix els remordiments.

VK

Una mala nit

Va i resulta que anit vaig anar a prendre café i l'amo del bar m'informà que hi havia un debat a cinc bandes sobre les properes eleccions. I va i resulta que m'entrà la temptació i vaig engegar la tele. I va i resulta que sí, que hi havia un debat amb cinc representants de cinc partits polítics. S'havia de parlar d'economia, de l'àmbit social europeu, en fi, del present i del futur d'Europa, segons ho veia cadascun dels representants...Doncs bé. Allò, almenys fins que ho vaig poder suportar, va ser una mena de concurs a veure qui era menys efectiu, tenia més defectes, havia enganyat més el personal o tenia una història més tèrbola. Fins que vaig desconnectar, no vaig escoltar massa coses que tractaren d'Europa en el sentit que estava anunciat, sobre el futur de les nacions, sobre la possibilitat de funcionar junts amb la resta de les nacionalitats. No, no. D'Europa, poc. Es tractà d'una tirallonga, llistat o com vulgueu dir-li, de les coses que cadascú havia fet malament des de l'època d'Adam i Eva. "Tu favaloi i lladre". "Tu més encara". "Tu mentider." "I tu en dius de tan grosses que no les salta un cangur amb una perxa". Depriment. Des d'ara, quan algú em diga que hi ha un debat televisiu, agafaré la gossa i em donaré una volta per terme. Potser, conversant amb ella o senzillament escoltant lladrucs, traga més entrellat que escoltant barbaritats sense sentit.

ARTICLE DE J.BAUSSET. LEVANTE-EMV EL 27 DE MAIG 2009

RITA BARBERÀ I LA LLENGUA

Josep Lluís Bausset

Amb 98 anys que tinc fets, ja no em sorprèn res ! Com que n´he vist de tots colors, ja no m´estranya res. Dic això, perquè amb motiu de l’homilia de Carlos Osoro, nou arquebisbe de València, l’alcaldessa del Cap i Casal afirmava: «Hay que reconocer el esfuerzo que ha hecho», valorant molt positivament, (com jo mateix també ho valore) la utilització del valencià per part del nou pastor de la diòcesi. Llàstima que ella mateixa no faça també l´esforç que va fer l´arquebisbe. Crec que l´alcaldessa de València, si tant valora el gest fet per l’arquebisbe, podria demanar al president Francisco Camps, o al conseller Alejandro Font de Mora, o a la presidenta de les Corts Valencianes Milagrosa Martínez, que també feren l’esforç d’utilitzar la nostra llengua, en compte de marginar-la. Crec que l’alcaldessa de València hauria de començar a utilitzar el valencià ella mateixa, i potenciar més la nostra llengua, i dir-li al conseller Font de Mora que es deixe d´experiments ridículs, com l´intent de donar l´assignatura d´Educació per a la Ciutadania en anglès, o pretendre impartir el xinès mandarí als nostres xiquets. L´alcaldessa de Valencia, si tant valora l´esforç que va fer el nou arquebisbe, podria haver aconsellar a la presidenta de les Corts Valencianes que en compte d´escriure l´article «Por un futuro mejor», amb motiu del 25 d´abril, haguera fet l´esforç d´escriure´l en valencià, la llengua pròpia del país, i paradoxalment, la menys protegida. I ella mateixa podria tindre una miqueta més de trellat, per tal de no fer el ridícul quan reivindica «l´origen del valenciano antes de la Conquista de Jaime I». Per què no reivindica també l´origen de l´espanyol a Cuba o a Mèxic, abans de la conquesta de Cristóbal Colón ?L´alcaldessa de València, si tant valora l´esforç que va fer l´arquebisbe Osoro en la seua homilia, perquè no denuncia l´actitud de l´Ajuntament d´Alcoi (només és un exemple dels molts casos que hi ha) quan incumplix la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià, en referència a l´absència de la nostra llengua en la retolació viària, la publicitat institucional i la comunicació amb els ciutadans ? Per què l´alcaldessa de València no protesta públicament, pel fet que segons un informe de l´Escola Valenciana, un 52,2% dels centres no aporten cap línia d´ensenyament en valencià ? Un 52,2%! I per què no protesta, ella que valora tant «el esfuerzo que ha hecho» l´arquebisbe, pel fet que només un 26,2 % de l´alumnat d´infantil, primària i secundària de les escoles públiques ensenyen en valencià? Per què no denuncia públicament que el percentatge de crèdits impartits en valencià a les nostres universitats és, simplement, testimonial? Per què no protesta pel fet que a l´Administració valenciana, dels 15669 empleats públics (tal i com informava l´Escola Valenciana) només a 193 se´ls ha exigit un determinat grau de coneixement del valencià, cosa que suposa un 1,2 % del total? Aquestes xifres indiquen que el dret dels ciutadans a ser atesos en la nostra llengua pels empleats de la Generalitat, es veu molt reduït. Què passaria si hi haguera un 1,2% dels empleats que només atengueren els ciutadans en castellà, i el 98,8% restant només atengueren en valencià? En eixe cas, sí que l´alcaldessa del Cap i Casal posaria el crit al cel, per la «discriminación que sufren los castellanohablantes». Però en el cas contrari, que és el que es dóna, l´alcaldessa de València no veu cap mena de discriminació.Per què l´alcaldessa, ella que proclama als quatre vents el respecte a la justícia (quan li dóna la raó, evidentment!) no acata les 17 sentències (!!!!) del Tribunal Constitucional, Suprem i Superior de Justícia Valencià, que han provat l´equivalència legal de les denominacions català-valencià per a la nostra llengua, i encara s´obstina en negar una evidència científica?A la llum de totes aquestes preguntes que li faig a la senyora Rita Barberà, i que ja sé que no obtindré resposta, he de dubtar molt i molt, que l´alcaldessa de València s´alegrara de l´esforç que va fer l´arquebisbe Osoro, en la seua primera homilia al Cap i Casal. Si l´arquebisbe no haguera dit cap paraula en la llengua de Sant Vicent Ferrer, d´Ausiàs March o de Joanot Martorell, l´alcaldessa de València haguera protestat, o ja ho haguera trobat bé? Tinc la impressió, o millor dit, la convicció, que la senyora Rita Barberà ho haguera trobat «normal», perquè ella que és tan «valenciana», sempre que fa alguna declaració o intervé al ple de l´Ajuntament, ho fa en castellà, tot i que valorava positivament, «el esfuerzo que ha hecho» l´arquebisbe, en fer una part de l´homilia en valencià. Per què la senyora Rita Barberà, que valora tan positivament l´esforç de l´arquebisbe, no va presentar cap protesta al cardenal Garcia-Gasco (un altre arquebisbe Mayoral) quan va bloquejar el missal en valencià presentat per l´Acadèmia Valenciana de la Llengua, el 2002? Per què no protesta l´alcaldesa de València a l´Arquebisbat, pel fet que al Cap i Casal només n´hi ha misses en valencià a l´Oratori de Sant Felip Neri, i a les parròquies de Sant Pasqual Baylon i Sant Marcel·lí? Va els diumenges la sra. Rita Barberà a alguna d´eixes celebracions en valencià, o va a misses en castellà, que deuen ser més «elegants»? Per què l´alcaldessa de València, que valora tant el gest de l´arquebisbe Osoro, no fa un homenatge públic als capellans Antoni Sanchis, Emili Marín, Vicent Cardona, Llorenç Gimeno, Juli Ciges, Josep Mª Ruix, Vicent Micó, Vicent Sarrió, August Monzon, Pere Riutort, J. A. Comes o Andreu Peiró... que, malgrat les dificultats i el nul recolzament del cardenal Garcia-Gasco (un altre arquebisbe Mayoral) ja fa temps que celebren les misses en valencià?Per cert, sra. alcaldessa, vostè que presumeix de ser tan valenciana: l´any passat, en celebrar-se el VIIIè Centenari del naixement del rei Jaume I, el Consell Valencià de Cultura va aconsellar que l´actual plaça de l´Ajuntament del Cap i Casal, passara a anomenar-se plaça de Jaume I. A tots ens haguera agradar un gest de «valenciania» de la seua part ! Vostè va negar qualsevol possibilitat de canvi, argumentant el cost econòmic que suposaria això per als veïns de la plaça. Però hi ha una cosa que no entenc: quan vostè va canviar el nom de plaça del País Valencià per plaça de l´Ajuntament, els veïns no van sofrir cap mena de cost econòmic? Per què en el primer cas no va tindre en compte el cost econòmic que suposaria per als veïns el canvi de nom de la plaça, i ara sí ? Costaria tant canviar el nom del carrer Arzobispo Mayoral (un arquebisbe nefast per als valencians) al costat mateix de l’ajuntament per mossèn Vicent Sorribes? O és que vostè li té una devoció particular, i es troba tan a gust amb aquest arquebisbe que va desvalencianitzar la nostra Església?Amb 98 anys ja no em sorprèn res. Ni tan sols les declaracions de l´alcaldessa de València, que parla sempre castellà, tot i que, això sí, s´alegra de les paraules en valencià de l’arquebisbe Osoro. A qui pretén enganyar o confondre senyora alcaldessa? A mi, de segur que no! Ja tinc molts anys i em conec aquella gent que s´alegra «del esfuerzo que ha hecho el arzobispo», però ells no l’imiten.

Grans e pocs peix a recors correreran, e cercaran amagatalls secrets

…i només girar el cantó, vaig veure el mestrepàgina, esperant-me enmig del carrer, impacient i amb la gossa fent bots al seu voltant. “Va, aparca ací, que estava reservant-te el lloc.” “Però, tu creus que de bon matí puc clavar el cotxe en un trosset tan menut?” “Vinga, home, vinga; encara que el deixes un tros damunt de la vorera no passa res. Que no estàs en la ciutat, nano; açò és Algemesí”. La segona parada, cent metres després de pujar al cotxe, per injectar-nos el primer café del dia. La tercera, cinquanta metres després per a fer un beset al Pau, que portava son pare a l’escola. A la fi, una marjal boirosa, grisenca i humida es va obrir davant dels nostres ulls mentre serpentejàvem per una de les carreteretes, entre els milers de reguerots que la travessen. L’espectacle era impagable. Si haguéreu vingut amb nosaltres, hauríeu al·lucinat per la bellesa de les imatges que l’aigua dels camps i les garses i els ànecs i el agrons ens regalaven. En aquell trajecte fascinant, vaig recordar els dies en què portava mon pare a pescar a cavall del cotxet que acabava de comprar-me. L’home, ja gran, estava que se n’eixia de veure que tenia tot un matí per davant per a traure totes les tenques possibles i poder mostrar-les al seu veí com un trofeu de caça. “Doncs a mi la marjal em recorda les matinades per anar a segar arròs i, el que és pitjor, en setmana de bous”. El Perelló estava desert i mut, la botigueta dels aparells i esquer, tancada, així que passejàrem… “Està fent-se tard. No pescarem ni la meitat de prou”. A la fi, un home prim i alopècic alçà cerimoniosament la persiana metàl·lica de la botiga com qui alça déu, o siga, de forma rutinària. “Hem intentat traure cuc de la màquina que té vosté en la finestra però no en queda”, explicació innecessària, però alguna cosa havíem de dir. “La màquina no és meua. Ací ve un home vell que diu que els condons cal comprar-los en la farmàcia; doncs jo dic el mateix: el cuc cal comprar-lo en la botiga”. Explicació definitiva i concloent. Poc després, enfortits els ànims amb la calidesa humana del gremi del comerç i la plenitud del matí, i proveïts amb armes i bagatges, iniciàrem la nostra singladura saltant sobre la crinera rocosa de l’escullera, convençuts que Posidó ens depararia una pesca, si no memorable, almenys tan copiosa que ens permetera entrar a les nostres llars amb la cara ben alta. Després dels preparatius de rigor, llançàrem les canyes a l’aigua com aquell que llança una part de l’esperança inherent a l’aficionat a la pesca. Sí, és cert: férem un mosset, un glopet d’aigua i intercanviàrem unes frases d’ànim tan necessàries com escassa era la disposició dels peixos a prendre en consideració els àpats que els oferíem a la punta dels hams. “Clar, com van a picar?” explicà el mestrepàgina. “No veus el golfàs com salta ací davant? El peix més a prop deu ser allà on brama la tonyina”. No vaig poder evitar el record del vell adagi: “Pescador de canya i moliner de vent, amb la punta de la …… farà el testament” Però en aquells moments, ja sospitava que alguna cosa més que el golfàs tenia la culpa de la desolació que envaïa la fauna marina i a nosaltres mateixos. Jo intentava consolar el meu amic oferint-li el tub de protector solar (factor 50) però ell havia caigut en un estat pre-depressiu tan evident que feia com que no em sentia. Vaig escoltar unes veus confoses al lluny i, en llevar la mirada del suro per primera vegada en tres hores, em vaig adonar que les veus procedien de l’horitzó marí, com si diguérem de la ciutat de València, a bord d’un vent de gregal força 2-3. A poc a poc les veus esdevingueren un clamor i anà adquirint gran força i claredat, molt semblant a l’eslògan de moda als Estats Units: “Yes, we can”, encara que no exactament igual, alguna cosa així com “Yes, we cams”, com si els que el pronunciaven no foren anglesos. Em vaig preguntar què estaria passant al cap i casal en aquelles hores del matí, perquè, de sobte, les pedres de l’escullera començaren a somoure’s i l’aigua del mar semblà a bullir “com la cassola al forn”. El cel començà a ennuvolar-se amenaçadorament. El meu amic em mirà esglaiat. Pel seu cap, tan desproveït de cabells que pots endevinar-li els pensaments, travessà una idea que no vaig tardar a fer meua. Tanmateix, vaig poder reprimir la por que m’envaïa i vaig assenyalar la mar mentre li deia: “Tranquil, no passa res. Mira!” I era que, sobre la superfície de l’aigua, de nou encalmada, una imatge impressionant de l’honorable, que s’estenia des de l’escullera del Perelló fins la porta del palau de justícia, ens mostrava el millor dels seus somriures i ens mirava amb els ulls farcits d’innocència. Una vegada més, el bé havia vençut sobre el mal. Almenys, aquell dia. No obstant això, cap dels dos no es trobava tranquil, i per si de cas l’estat encalmat de la mar era l’anunci d’un tsunami, el meu amic i jo plegàrem les canyes i tornàrem per on havíem vingut. El savi senyor Manuel, que ens havia deixat les tisores per a fer-li un lífting a una salpa, feia estona que s’havia acomiadat amb l’excusa que tenia hora amb el sastre.

Sobre pesca i mosquits tigre

Ha estat una setmana mogudeta. Dimecres, el propietari del bloc i un servidor ens embolicàrem la manta al cap i anàrem a pescar. Raons? Ninguna, que jo sàpia. Així que a les 8,30 del matí, amb una canyeta plegable prestada, un carret i un grapat de caragols avellanecs, travessàrem la marjal i anàrem a parar al Perelló a comprar cucs. Clar que la botiga no obria fins les 10, per la qual cosa deixàrem passar el temps amb el segon café , amb la ruta turística (Ié, ací no hi havia un forn?), amb diversos intents de traure cucs d'una màquina buida i amb la contemplació de les cucales, que es una manera fina de maleir l'amo de la botiga, que no aparegué fins les deu ben passades i amb una cara que despatxava hostes. Sí,sí, dues caixetes de coreà. I l'home ens presentà els cucs, ens explicà les raons per les quals la màquina no funcionava i encetà un somriure, que ja era mèrit en una cara pròpia d'una pel·lícula de terror. Agafàrem dues canyetes del pleistocé que un servidor tenia guardades i, amb l'esmorzar (tonyina amb olivetes) i aigua embotellada, ens dirigírem als pedrots traïdors que conformen l'escullera. L'amo del bloc, a l'hora de preparar la canyeta, es tirà mitja hora llarga. Després, començà amb la parafernàlia de les cremes, del barret, de la posició més adient per a seure (Et porte una butaca?)...Fins i tot, els escassos peixos que n'hi havia, pararen de nadar per tal de veure les múltiples operacions d'aquell aspirant a pescador ( Què fas, col·lega, que no comences? Vas a pintar-te els llavis també?). A la fi, llençà la canyeta quan el company ja estava fins al pirri de pescar i de no traure res. M'han picat!, exclamà. Efectivament, una salpa guerrera que calia netejar de seguida. Tens tisores? Qui, jo?, què va! Encara com que el tio Manuel (85 anys i amb més moral que l'Alcoià) en tenia unes que podien presidir un museu arqueològic. No et poses crema a la cara, no, que ja voràs com acabes. I jo, xulo de mi, que ni crema ni mariconades, que no fa sol i damunt vull posar-me moré. Esmorzar i tenca pudenta, camal a l'aigua i malediccions en fila índia. Altre mos i bosseta de peix al clot. Ací hi ha gats? A la fi, amb la salpa i una palometa despistada que s'enganxà en l'ham perquè no tenia cap altra cosa a fer, tornàrem a casa després de repartir els cucs entre els peixos més famolencs. En fi, com una ONG dedicada a l'alimentació dels éssers vius de l'escullera, perquè hi participà també un cranc més negre que el cul d'una paella. Repetirem, no? Sí, home, tu avises. Els primers problemes vingueren a la nit, perquè el xulet de la pel·lícula, és a dir, jo mateix, tenia la cara i els braços com per a posar-nos a trossos en un plat menjar-se'ls com si foren gambes. I la cosa no acaba, no, perquè ahir mateix, a sant Boi, m'atacaren els mosquits tigres, exactament, als llocs que més ablamats tenia: la cara i els braços. L'explicació, pel que em digueren, és bastant senzilla. Pel que sembla, aquests insectes ataquen el color roig, és a dir, sóm com els bous de lídia, però en mosquit i amb trompeteta. Ara mateix, mentre escric aquesta entradeta, coent i travessat per les picades mosquiteres pense que, si torne a pescar, aniré disfressat d'astronauta. Em lliuarà de les cremades de sol i, sobretot, de les possibles picades d'un tipus de mosquit que ni tan sols sabia que existia. I és que, quan més gran et fas, més te n'adones que no saps res sobre moltes coses. I menys encara, sobre l'art de la pesca i sobre la tipologia dels mosquits.