IV Encontre

Crònica del IV Encontre (crònica d'urgència)
Primera cullerada, una mosca. Fluixà i jo ens perdem entre els carrers de l'Alcúdia. Pel que sembla, l'ajuntament ha decidit emportar-se el semàfor que ens servia de referència i Millo no ens ha avisat. Arribem a Llombai, a la plaça de l'esglèsia i ens trobem...DONES! La mare que va i quanta raó tenien els ajatollahs d'Alginet ("Nosaltres aconseguirem que vinguen dones escriptores"). I són de veritat, o siga, que no són paios disfressats. Café i paga Tobies, que sembla tenir més duros que pesa. Quan aterra la resta dels integrants de la tribu, passem llista. Cupó negre: Enric Ramiro, Vicent Borràs, Pepito Franco i Isidre Crespo. Els dos primers, enfeinats; Pepito perdut pel món, supose, i Isidre que telefona i s'excusa dient que no l'havien avisat...Ai, Isidre, l'edat que no perdona! Primera visita: l'església. Vicent Climent-no V.K. (que té més feines que la Xata), l'altre Vicent Climent-, en pla homilia, ens explica allò dels Borja i el rector obri unes portetes, rere de les quals, hi ha el document papal de fundació de la parròquia. Hi ha tres mòmies (o són tres escriptors congelats?). Passem al claustre. Quina llàstima! Preciós, però fet pols de la vida. Paco Muñoz em comenta que no es queda a dinar perquè el metge el té castigat a menjar verd, com els conills. Després, seguim amb el celler ( o és bodega?) I Emili Piera, amb tota la seua sapiència, m'explica la diferència, que no repetiré perquè, entre llatinades i etimologies aconsegueix escalfar-me les neurones. Arinyó em fa un escoltet i m'explica alguna cosa referida a les dones que tampoc puc reproduir perquè..., perquè Arinyó és cullerot i els cullerots, potser per la humitat de la mar, tenen grills enmig del cervell. Al cotxe que ens porta a despoblat d'Alèdua descobrisc una cosa que no sabia: Millo té energia positiva repartida pel cos. I si no és energia, és alguna cosa semblant perquè li he tocat la cuixa i la té més calenta que un titot. Ara arriba Joan Carles! De segur que havia fet bola! Ens porten a una casa-molí o molí-casa i comprove, una altra vegada, allò de l'energia de Millo. Ah! I Vicent Simbor, mentre, en cos de camisa. Ié, tio, és que jo sóc jove-diu. Descobrisc-i descobrim-, que Piera no s'ho sap tot, perquè no tenia ni idea d'un tal Noséquèespert que havia pegat a fugir durant la guerra i s'havia casat amb una gavatxa( d'açò no em féu massa cas, perquè no ho he escoltat massa bé.) Josep Lozano es trau un ull intentant fer una foto amb la meua càmera. On he de posar el dit?-pregunta. No li conteste, però ho pense. Baixem al poble, a cal Ladio i comprovem que en som un exèrcit i, a més, tots i totes amb bona gana. Lozano fa el repàs general, ens reparteixen els llibres (set o huit) i un calendari (això del calendari no sé si es repartia o no, però jo en tinc un a casa.) L'arròs al forn, bo, però encara no sé si la marca era bomba o explosiu, perquè els dos Josep (Lozano i Millo) no m'ho deixen clar. Remember. Ostris, mira que són vells! Comencen a parlar del que feien quan jo encara no havia nascut...Critiquem la gent que no està present (a l'altra, que vinguen.) Àlan, Santi i Vicent Nàcher xarren allà al fons, on a penes els puc veure i, pel que sembla, sobre coses metafísiques (són joves, què anem a fer-li?). En territori neutral, Piera, Fluixà i Voro porten la batuta. Al racó del fons, Lozano i Millo continuen amb les batalletes... (Fins i tot, comenten no sé què d'un company d'estudis anomenat Publius Cornelius Scipio.) Ens acomiadem a la porta del restaurant i observe, de cua d'ull, que en el mateix cotxe van Voro Vendrell i Arinyó. Només falta una metxa perquè allò pegue un esclafit. Simbor ja s'ha posat la jaqueteta. Fluixà torna amb Joan Carles, i Millo i jo- Abdón i Senén-, tornem cap a casa cantant guajires i alguna balalaika. L'any que ve, a Alzira. El següent, a Algemesí. I el següent, a Antella...O siga, tenim plans per a tres anys més.
I, ara, a esperar la contracrònica.