jueves, 31 de enero de 2008

Llibertat, Amnistia i Antivirus pa ta tia!

En breu publicaré en aquest mateix blog les actes del I Congrés riberenc de virus, spywares, troians i altres bitxets de mal viure que s’ha celebrat al llarg d’aquesta última setmana a l’Aula magna del disc dur del meu ordinador.

El proppassat dilluns, a la sessió inaugural, el President del Comité Organitzador el Sr. Viddbers donà la benvinguda als 575 virus convidats i a la delegació de jokes establerts al portàtil. A continuació agraí la presència de les nombroses autoritats presents arribades des de multitud de correus amics, i tot seguit, procedí a explicar com anava a ser el desenvolupament de les sessions i quins anaven a ser els seus ponents.

Per cloure l’acte protocol·lari, i abans de donar pas al vi d’honor que em fotria la connexió a Internet durant més de cinc hores, és reté un merescut homenatge al sr. Creeper, el primer virus informàtic conegut, creat allà pel 1973 i que es berenà senceret una primitiva màquina IBM Sèrie 360. El seu fill Creeper.2 visiblement emocionat descobrí una placa commemorativa i recordà la figura del seu pare en un emotiu discurs que acabà amb un ovacionat: Llibertat, Amnistia i Antivirus pa ta tia!.

Al llarg d’aquests quatre dies de conferències, xarrades i exposicions s’han debatut molts i variats temes que afecten l’actualitat vírica mundial i s'han signat un grapat d'acords bilaterals entre les principals potències memoricides.

Destacà la presentació del llibre: Nous mètodes de contagi. Guia definitiva per evitar antivirus i filtres de fitxers, a càrrec del Premi Nobel d’infecció mortal Algred Malware, i l’assemblea que aplegà la totalitat dels caps dels principals sindicats de troians on, entre d’altres acords, es pactà una prolongació temporal de les infeccions, un augment de subsidi de desocupació durant els anàlisis i un augment de recursos per tal de lluitar contra la sinistralitat laboral.

En l’acte de clausura, avançat un dia per la imminent instal·lació d’una versió actualitzada del Panda Antivirus Platinum es lliurà a cadascun dels virus assistents un bossa de viatge que incloïa dos documents de word per rossegar per al camí, un plànol amb els equips més vulnerables de la contornà i un botiquí de primers auxilis (amb mutacions, evolucions i altres recursos per escapar de la foguera).

Per la nit es celebrà un sopar de gala on els assistents pogueren assaborir un magnífic menú-degustació que incloïa tot tipus d’arxius: *.EXE, *.DRV, *.DLL, *.BIN, *.OVL, *.SYS i inclús BAT. La festa d’acomiadament acabà amb un concert a càrrec del grup castellà Virus residentes y los que infectan el sector de arranque.

Gràcies a Bill Gates i a la nul·la eficàcia de l’antivirus que VK, amfitrió d’aquest congrés, tenia instal·lat en el seu equip, al llarg d’aquestos dies de trobada destructiva no s’han hagut de lamentar víctimes.
VK

miércoles, 30 de enero de 2008

Classes i classes

Fabra: "Aquí se puede llamar corrupto al que se quiera" (El País)
No home no, a qualsevol no, que fins i tot dintre de l’art de la corrupció hi ha categories.

Comenten que a dintre d’un important despatx s’escoltà algú que despotricava:
Serà possible! Ara a qualsevol “xanxullero arribista novel” se l’anomena corrupte.
Tants anys currant-me un nom dins d’aquest gremi tan selecte per a què, una vegada he arribat al cim, aplegue qualsevol mindundis amb un grapat de poder i contactes i es crega que està al meu nivell. Que es crega uno més de la colla Joan Palomo (Lo mío, mío y lo tuyo lo tomo)
O abans de ficar etiquetes es demana un currículum als qui opten a “corruptes” (quantes requalificacions, quantes prevaricacions, quants suborns...) i els periodistes es documenten i garbellen el gra de la palla o trenquem la baralla.

VK

Però per a accedir-hi també hi ha cursos de postgrau?

martes, 29 de enero de 2008

El collidor virtual

Promet que hui no tenia cap intenció de publicar cap entrada, però mira, estava llegint la premsa i he ensopegat amb una notícia que m'ha atret amb força:

Segons un enquesta publicada hui al diari Levante només 3 de cada 100 valencians són bloggers. És precisament eixe “només” allò que em mosqueja perquè per a qualsevol altre gremi (què sé jo: forners, jugadors de futbol, consellers o parapsicòlegs), acaparar el 3% de la població no comportaria un menyspreu, sinó, ben al contrari, denotaria que es tracta d’un feina amb una àmplia presència social.

L’estudi també reflexa que la Comunitat que compta amb més bitàcoles a la xarxa és Aragó, (sembla que l’oposició al transvasament mobilitza cada cop a més simpatitzants), Madrid (blogs nombrosos a més de “xulos” ) i Astúries (Bitàcola querida!).

Segons la seua temàtica els que més hi abunden són els dedicats a la música, els blogs professionals (que s’entén per blog professional? no em digues que per açò també es cobra) i els de literatura.

O siga que si seguim fil per randa aquestes dades demoscòpiques, el retrat robot del blogger hispà ens oferiria (si fa no fa) el següent perfil: un aragonés aficionat a les “jotes” que treballa d’informàtic i llig còmics manga.

Pel que fa a la presència de la nostra llengua en els blogs valencians, aquesta no arriba al 3% (sí, sí, més del 97% en castellà). Fet que confirma novament la presència ínfima que el valencià té a la xarxa. Sembla que els internautes autòctons no la consideren apta per parlar de temes seriosos (o divertits) i fins i tot prefereixen optar abans per l’anglés.

Així que si fem cas de les enquestes, estimats lectors d’aquest blog (riberenc i en valencià) delecten-se tranquil·lament amb la lectura d’aquesta bitàcola casolana i diàfana, perquè quasi sense adonar-se, estan contemplant de ben a prop una raresa diga d’un futur museu etnocibernètic.

Per cert, el blog més visitat al País Valencià s’anomena Kirai i conta (en castellà i anglés) les aventures d’un geek (un apassionat per la tecnologia i la informàtica) que està vivint a Japó. Per a què després ens diguen que escriure bajanades no pot tenir el seu públic.

De fet seguint aquest model exitós d’explicitació de continguts, ja tinc preparat l’eslògan per a la pròxima campanya publicitària d’aquest blog als mitjans de comunicació: Tirant a Fotre, satsumes intel·lectuals per a collidors virtuals.
VK
PS1. Camps confía en tener nuevo socio en la lucha por el agua (El Mundo)
Es tracta de Robert Williams Jr actual president de la multinacional Coca-Cola

PS2. González Pons afirma que De la Vega usa aviones del Ejército para ir a sus actos (Levante-EMV)
Augmenta la tensió en una campanya electoral que es presenta força bel·ligerant

PS4. Telecinco suprime 'Aquí hay Tomate'
Un nou colp contra la televisió de qualitat; la freda daga de l’audiència deixa un nou cadàver catòdic al seu pas.

lunes, 28 de enero de 2008

GHETTOS (2a part)

Zona 30 en el Carmen.

Malgrat les mesures força restrictives aprovades per l’ajuntament de València per tal de prohibir l’accés als majors de 30 anys a les zones d’oci del centre de la Ciutat (veure
Ghettos), sembla que aquestes colles de trenta i tants continuen pul·lulant impunement per aquestos llocs de marxa nocturna.

Aquest incompliment reiterat de les ordenances municipals ha creat un clima de malestar generalitzat al barri i es tem que derive en incidents al carrer de tipus intergeneracional.

De fet, i com mostra la fotografia que il·lustra aquesta notícia, ahir mateix només la presència policial evità que una trobada fortuïta en un bar de copes entre col·lectius de joves adolescents exaltats i un grup de matrimonis que celebrava un aniversari, arribara a les mans.

Caldrà que ens facen un carnet per accedir-hi o que ens realitzen anàlisis d’ADN per evitar aquest atac continu a la joventut, estem ben farts d’haver de compartir espai de barra i pistes de balls amb eixos grups de carrosses que ho arrosseguen tot amb la seua totpoderosa VISA - ha manifestat a aquest blog Kevin Púber, coordinador de la Plataforma NCA ( Netegem el Carme d’Adults )

VK

PS 1. La nueva 'guerra del agua' se libra en las ondas hertzianas (LEvante-EMV)
Fins i tot han ressuscitat Orson Welles perquè rememore en directe la seua apassionada locució de la Guerra de los Mundos

PS 2. González Pons se compromete a plantar 35 árboles por cada voto recibido el 9-M (El Mundo)
I on pensa plantar-los, en les redones de les comarcals, en els “merenderos” dels camps de golf o en les voreres de les urbanitzacions? O potser caldrà llogar uns quants quilòmetres quadrats de bosc a les Comunitats veïnes?

PS 3. Pons reivindica a Lizondo y asume la herencia del valencianismo político (El Mundo)
Quina fixació la d’aquest paio per captar el vot blaver. Però ja posats, quina part de l’herència de l’exdirigent regionalista hi reivindica: el model de llengua secessionista, les seues formes estrafolàries de fer política, la visió costumista i jocfloralista de la nostra societat o potser tot plegat?

PS 4 Aconselle la lectura d’aquest article d’opinió de Maria Josep Picó publicat avui al Levante:
El capritx del quart aeroport

domingo, 27 de enero de 2008

Un mundo sin fin


Ken Follett i Un mundo sin fin.
Tenia ganeta de llegir-me'l i així ho he fet. De primeres, dir que m'ha semblat una obra impressionant. Es pot dir el que es vulga, fins i tot, traure la veneta de l'enveja i comentar el que a cadascú li passe pel pirri. Tot i això, considere que, amb temps, informació a punta pala, introducció d'uns personatges versemblants, un excel·lent esquema narratiu i la tranquil·litat econòmica necessària per a escriure una novel·la, la cosa resulta bastant més fàcil. Clar que això ho té Ken Follet i uns quants privilegiats més. La resta, ens hem de conformar-nos en intents de novel·letes tractant de buscar temps d'on no hi ha, limitant-nos a una quantitat de pàgines, etc. O siga, que mai no podrem fer una cosa com aquesta a no ser que ens isca la loteria i puguem dedicar-nos en cor i ànima a un projecte semblant. Què anem a fer-li? O això, o busquem un mecenes carregat de duros que crega en projectes similars, cosa més que dubtosa en un país on els interessos van per altres camins molt més pragmàtics.
La novel·la de Follet, ambientada també a Kingsbridge, arranca un parell de segles després de la construcció de la catedral (base argumental de Los pilares de la tierra.). Les reformes en la catedral, la construcció d'un pont de pedra i d'uns hospitals, les crisis econòmiques i socials, l'ambientació encertada del sistema feudal anglés, uns personatges ben construïts, seran la base de la narració. De bell nou, l'ambició, la dualitat amor-odi, la venjança, seran els elements amb què jugarà l'autor. A més, amb el rerefons de la pesta negra de 1348 i tot el va significar. Un retrat molt aconseguit de les darreries de l'Edat Mitja, clapejat d'assassinats, guerres, fams, injustícies, intrigues, etc. Una ficció històrica amb moltíssima documentació i sense massa errades. Recomanable i rabiosament envejable.

sábado, 26 de enero de 2008

A qui se burla l'heliport li furga

Fa alguns dies en aquest mateix blog ens fèiem ressò del projecte de construcció d’un nou aeroport a Alzira (veure: Tot per l'aire), i ens referíem amb aquestes paraules:
Si a aquest projecte aeri afegim el de l’aeroport de Guadassuar (dedicat a avionetes, helicòpters i aviació de missatgeria) i el d’Albalat en funcionament des de fa alguns anys (ultralleugers), en un futur no molt llunyà la nostra comarca podria comptar amb tres aeroports i situar-se al capdavant del rànquing mundial de l’aviació civil i comercial.

Tot seguit em preguntava si el meu poble anava a deixar passar aquest tren (o millor dit aquest reactor) cap al progrés:
I què passa amb el meu poble, Algemesí, situat al bell mig d’aquestes tres poblacions riberenques? Anem a quedar-nos amb un pam de nassos i pensem assistir sense immutar-nos a l’enlairament econòmic i industrial dels nostres veïns?

Doncs bé, sembla que el Consistori Local sempre atent a les peticions dels seus conciutadans ha decidit ficar-se mans a l’obra i sumar-se a aquesta aposta riberoaèria. Seria molt fàcil que aquest blog s'apuntara el mèrit d'haver despertat consciències municipals i haver contribuït de forma decisiva al progrés economicosocial de la nostra vila, però som un blog humil i no ho anem a fer, dedicant-nos un carrer (de volta, això sí) creiem que en serà suficient.

Tanamateix l'Ajuntament no ha decidit seguir els nostres consells a peus junts i apostar pels globus aerostàtics: silenciosos, no contaminants i sense problemes d’aterratge (veure: Llegaste tarde, forastero. ), ni tampoc pensar-ne un de propi (massa car i massa feina), sinó que ha triat el camí més curt: apropiar-se d’un projecte guadassuarenc. Així aconsegueixes penjar-te tu les medalles i a més a més, fotre al teu veí (per cert, no sé que és més reconfortant)

Algemesí da luz verde a la construcción de un gran helipuerto con escuela de pilotos (Levante-EMV).
Hala, para el cabàs Tomàs! Això si que és pensar amb el cap i decidir en funció de les necessitats dels teus veïns prioritzant aquelles actuacions que van a satisfer millor les seues necessitats quotidianes.

Perquè, qui no té un helicòpter al garatge? Bo, sí algun “alternatiu” d’aquestos que s’ompli la boca diguent que va a tot els llocs en bicicleta. Però llevat de quatre “raros” tot el món compta amb el seu helicòpter: esportiu, familiar,de luxe... De fet el poble ja compta amb tres concessionaris, dos tallers de xapa, hèlixs i pintura i està a punt d'obrir una botiga de recanvis i accessoris per a aquests aparells.

El que no m’explique és com aquesta mesura no s’havia pres abans. I és que la circulació aèria per Algemesí era tot un caos:embotellaments, helicòpters aparcats en doble fila, problemes per avançar en núvol continu, cues per a fer la ITH...

Si fa un mes quan el Reis Mags arribaren al meu poble en helicòpter tothom ha xiuxiuejava: què poc originals, mira, com tots els anys...veges tu si no hagueren pogut calfar-se el cap i vindre amb una carrossa o amb uns camells... la gent s'acomoda i tots els anys fan el mateix.

A més de l’heliport sembla que també es construirà una escola de pilots. Aquest fet farà variar també moltes de les expressions populars; així com a mostra, l’expressió paternal: o estudies o a collir taronja, serà substituïda per una altra de més esnob: o estudies o et fas pilot (o en la versió més lírica: Qui val, val, i qui no a pilotar"

Ja ho estic veient: passar llargues estones des del meu balcó gaudint dels enlairaments i harmoniosos aterratges d’aquestes naus. Evocaré amb nostàlgia aquelles vesprades quan només era un xiquet i esperava amb gran emoció l’hora de veure MASH a la tele, eixa gran sèrie americana de metges i infermeres on no paraven d’eixir helicòpters plens de ferits.
Ah! Per cert, hui un bon amic meu em comentava que esperava que una volta construïdes les pistes, triaren adientment els operaris encarregats de retolar-la (almenys que tinguen el graduat), no siga que des de l'aire als pilots els cree un gran desconcert veure una gran E pintada en terra.
VK
PS. Per a Enric i Josep, pels seus amables comentaris en l'entrada anterior. També per a Pau, vertader autor intel·lectual d'aquest text.

viernes, 25 de enero de 2008

CREATIVITAT


Què contestaríeu si algú us preguntara què és per a vosaltres la CREATIVITAT? Va ser durant la sobretaula, després d’un àpat amb els amics, en un d’aquells moments en què la conversa general es dispersa i es fa més propera. Clar que qui em va fer la pregunta és algú que ha fet de la seua professió un exercici permanent de creació plàstica que ha assolit un nivell… extraordinari? excepcional? màxim? Qualsevol qualificatiu seria l’adient. El cas és que, sorprés per aquella qüestió quan a penes portàvem 2 glopets de Ballantines, vaig estar a punt de retrucar-li amb la mateixa pregunta. Però, no. Estic segur que vosaltres tampoc no ho hauríeu fet. Eixes coses no es fan, i menys als amics. Clar que li hauria pogut preguntar:
“—I tu em fas a mi, eixa pregunta?”
Així que em vaig enrotllar amb alguns circumloquis pseudofilosòfics mentre, en el meu endins, intentava bastir una resposta mínimament fonamentada o, almenys, sostenible.
Què hauríeu contestat vosaltres?

miércoles, 23 de enero de 2008

Buenos días Perú


Bona nit estimats televidents de la comunitat andina. Els parla Teófilo Cubillas presentador de Buenos días Perú, el seu magazín vespertí. Passem sense més demora amb els titulars de hui dimecres:

El bueno,el feo y el malo
Camps: El PP se mide con un ministro "expulsado", otro "fracasado" y con la vicepresidenta del "peor gobierno" (Las Provincias)
Doncs, amb uns rivals de tan poca entitat, com el PP perda les eleccions a veure com ho justifiquen?

La dedocràcia
El 95% de los barracones y el 50% de las asistencias de Ciegsa se otorgan a dedo (Levante-EMV)
Tot és una gran mentida, ha afirmat el Conseller, orquestrada pels socialistes. L’adjudicació dels barracons no es pren tan a la lleugera, els projectes s’atorguen mitjançant un sistema just i arbitrari: ho rifem “a trenta i el ou” entre les empreses amigues.

Minicampanya electoral
El Bloc hará campaña por la plaza de Jaume I (Levante-EMV)
Segons ha afirmat hui mateix el màxim dirigent de la formació valencianista, degut a la manca de pressupost que pateixen, la propaganda electoral per a les properes eleccions generals es limitarà a la Plaça de l’Ajuntament de València i, a tot estirar, als carrers dels voltants.

De bon rotllo...
El arzobispado envía un discurso del Papa y una estampa del cardenal a una apóstata (Levante-EMV)
El paquet també incloïa una motxilla de peregrí de la Trobada de les famílies, un rosari i una edició en cuir del Nou Catecisme. S’espera, que afalagada per tants presents, l’apòstata reconsidere la seua inconscient decisió i es reincorpore al seu lloc de treball a la Universitat de València, on fins aleshores impartia classes de Teologia
Turisme de sol i platja
El nivel del mar Mediterráneo subirá medio metro en 50 años (Las Provincias)
De cine, d’ací vint anys quan acabe de pagar la hipoteca, el meu pis s’haurà revaloritzat un 200% (Es ven pis a Algemesí: cèntric, lluminós i a primera línia de platja)

Lliga espanyola. Mercat d'hivern
El cardenal se reafirma como ariete de los obispos al atacar de nuevo las reformas del Gobierno (Levante-EMV)
No cal que Koeman continue sondejant el mercat a la recerca d’un bon rematador, el té a casa. El cardenal de València es consolida com a davanter centre titular de l’equip episcopal i com a referència indiscutible en l’atac.

Almoines solidàries: Blasco recorta el 90% de ayudas a una plataforma de ONG que lo criticó (Levante-EMV)

A això s'anomena crítica constructiva. Aconsellem a aquesta organització solidària per recuperar el crèdit i els recursos institucionals perduts "tunejar" lleugerament les sigles. 1r pas: Fer desaparéixer la O: NG; 2n pas: doblar les sigles: NNGG. Una volta clos el procés de rebatejament que tornen a provar sort.

Mesures educatives municipals pioneres
El Consistorio de Carlet acondiciona cuatro parques saludables para realizar ejercicios físicos (Las Provincias)
L’ajuntament carletí, preocupat pel baix nivell dels alumnes de la localitat que cursen el Batxiller científic ha decidit prendre aquesta innovadora mesura acadèmica. Els alumnes disposaran a més de les comoditats d'estudiar a l'aire lliure, d’un banc de fusta, una calculadora científica i un professor de recolzament. En les properes setmanes s’incorporaran taules periòdiques d’elements i laboratoris mòbils per treballar també la Química en unes millors condicions.

Teófilo Cubillas

martes, 22 de enero de 2008

Ghettos

Si haguera fet cas dels malaventurosos aficionats a les sentències populars (no, no estic parlant del recurs a l’Estatut), aquest 2007 haguera hagut d’estar el meu agnus horribilis ja que al llarg de l’any passat coincidiren dos dels esdeveniments preferits per aquesta gent per a propagar la seua malastrugança: em vaig casar (“t’has casat, t’has cagat”) i vaig complir 30 anys (tio espavila, ara tot va molt de pressa, i sense adonar-te ja estàs en els quaranta).

Per sort, estic feliçment casat i considere que porte la trentena prou dignament.

Però sembla que una part d’aquestos pronòstics que auguraven un futur gens prometedor als meus companys de generació manejaven part de raó.

De fet a València capital ja han començat a prendre mesures per evitar que els caps de setmana les colles dels meus coetanis (+30) colonitzen les àrees d’oci del Cap i Casal. En aquesta edat, qualsevol excusa és vàlida per eixir a sopar, omplir els pubs i allargar la nit: reunions de companys d’EGB, sopars d’amigues, aniversaris, celebracions de l’equip de futbet...i clar, a les institucions locals els resulta molt violent advertir-los de manera “solapada” que ja no tenen vint anys i que deuen deixar pas i gaudir amb total llibertat als vertaders adjudicataris d’aquest espai d’oci urbà: els nascuts a la fi dels huitanta i principis dels noranta.

I com els qui com jo vingueren al món amb la democràcia no semblen adonar-se que ja no tenen edat (o el que és pitjor, que en tenen més de la que cal), el govern local ha decidit optar per la força: o abandoneu la nit abans que la nit us abandone a vosaltres o us impedim accedir-hi.

I així ho han fet, han limitat l’accés a la zona de marxa de València (El Carme) als menors de 30 anys. A més a més, per fer més explícita aquesta prohibició han col·locat senyals com la que apareix a la imatge.
Aquesta mesura tan taxativa i restrictiva no ha fet sinó activar la picaresca dels majors de 30 anys que ja han començat a piratejar els seus DNI’s, sovintejar les perruqueries de moda i a fer acopi de roba de Zara i Pull&Bear per passar desapercebuts. Fins i tot, els més agosarats reben classes particulars de “botellot” i escriptura d’SMS.
VK
PS1. El Govern Valencià continua amb la seua desaforada carrera per carregar-se l’ortografia. Ara han col·locat els signes de puntuació en el seu punt de mira. I a més a més a càrrec del pressupost general:

PS2. Sabeu si Gallardón sap anglés?
Requisitos: coche propio, inglés... y ser de derechas (El País)

PS3. Gónzalez I El prestidigitador continua animant les eleccions a casa nostra:
El 23 de mayo será el Día del Palleter en la Comunitat, el equivalente al 2 de mayo, si el PP gana las elecciones generales (Las Provincias)
Siguem seriosos, qui va a oposar-se a tenir un dia més de festa? Més que Popular, el partit hauria d’anomenar-se PPP (Populistes a Punta Pala)

PS4.
Lo Rat Penat proclama a Carolina Giner Regina dels Jocs Florals
El director de un programa de la Cope lanza una soflama anticatalanista en su discurso como mantenedor (Levante-EMV)
Va, ja tardem, César Vidal president de l’AVL ja! Que tio, si manipula la Filologia com ho fa amb la Història...d’ací dos dies el valencià és un subdialecte del castellà farcit de mossarabismes.

lunes, 21 de enero de 2008

Diumenge i bon dia

González Pons compara el canon digital con la Ley de vagos y maleantes
El cabeza de lista del PP por Valencia aprovechó este acto para pedirle a De la Vega que diferencia el valenciano del catalán en la web de Vicepresidencia
(El Mundo)
"Si el PSOE gana De la Vega volverá al Gobierno pero si gana el PP puede que esté yo" (Levante-EMV)
El PP insiste en que el empadronamiento de la vicepresidenta es ilegal y lo lleva al fiscal (Las Provincias)

Sembla que al flamant número per València se li han pujat el fums i a hores d’ara ja encapçala el llistat de gasos causants de l’efecte hivernacle.

Anem a pams, el vice-president del Consell compara el cànon digital amb un Llei força restrictiva i esperpèntica del franquisme. Llei que segons pareix coneix prou bé.

Per una altra banda, les seues fantasies demoscòpiques li dibuixen un panorama ben prometedor, ja s’imagina fent “los Madriles” i ocupant algun ministeri. Quina obsessió la dels polítics valencians en pegar a fugir cap a la “Vila y Corte”. Què serà cert allò que diuen que “quan més lluny més miracles”? Arribes, t’estableixes i en dos dies ja tan posat un piset de dos-cents metres quadrats a la Castellana. Ah! i tots els matins l’esmorzar pagat en alguna tertúlia radiofònica. Però compte, que la seu del PP al carrer Gènova ja és "popularment" coneguda com a Sllepy Hollow.

Però allò que realment em crida l’atenció i que, per tant, passaré a analitzar més exhaustivament, és el temeta del presumpte empadronament il·legal de De la Vega i el ja clàssic de la llengua.

Començaré pel primer. Arribats a aquestes altures del partit crec que importa un rave que De la Vega estiga o no empadronada a Beneixida. Si aquest i el que veurem tot seguit són els únics arguments amb què compta el PP, “apaga i vámonos”.
Si De la Vega no pot presentar-se per València, Zapatero (nascut a Lleó) i Rajoy (gallec fins el dit gros del peu) tampoc podrien fer-ho per Madrid. Però per què es reincideix una i altra volta en aquest fet? Doncs perquè el PP creu que aquesta anècdota biogràfica convenientment publicitada li pot ajudar a guanyar vots.
I és arribats a aquest punt on jo m’encenc perquè el populars prenen als ciutadans per faves. O siga, que els valencians no han de tolerar que una vice-presidenta del govern (nascuda o no a València) es presente per aquesta província, però a aquestos mateixos ciutadans no els ha d’haver importat gens ni mica estar governats per un murcià (Zaplana) i per un manxec (Olivas) uns quants anys.

I què us diré del tema de la llengua? De la Vega (i per extensió el govern d’Espanya) apliquen els criteris científics (dins de l’àmbit acadèmic la unanimitat és del 100%) i jurídics (veure entrada anterior) i et donen l’opció de navegar per la web de presidència en castellà, català, basc i gallec. Fins ací tot normal. Però estem en temps d’eleccions i ací tot val. Així que González Pons per tal de captar un grapat de vots del sector més ranci de la societat valenciana (ell, que fou Conseller d’Educació i mantingué contactes amb la Generalitat Catalana!) trau a passejar el fantasma del pancatalanisme. Una ideologia, la secesionista, que no compta amb cap suport acadèmic i que només persegueix la reducció i posterior desaparició de la nostra llengua (alguna cosa així com “antes lengua muerta o castellana que catalana!).
Evidentment València no és terra de polítics i per aquest motiu la campanya electoral més que un període de propostes i arguments esdevé un temps de atacs furibunds, mentides i manipulació. Per cert, ahir gaudírem d’un diumenge suau i lluminós. Que, malgrat tot, el sol no renuncie a continuar eixint cada matí.
VK

sábado, 19 de enero de 2008

Esto es un infierno


El anticatalanismo le cuesta al Consell once condenas en tres años (El País)
El Tribunal Superior de Justícia ha emés un grapat de sentències idèntiques per no reconèixer Filologia Catalana. Una dita antiga que ja ha esdevingut un lloc comú (força erosionat pel seu excessiu ús) afirma que l’ésser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.
Però què podem dir de l’ésser que hi reincideix quasi una dotzena de vegades? Ara, que per a condemna, i a més a més perpètua, la nostra, per haver d’aguantar a uns governants tan limitats i a una oposició tan incompetent.

Canal 9 registra el peor dato de audiencia de su historia (El País)
I ara què? A la seu de Blanqueries la cúpula (si la hi haguera) del PSPV deu estar tremolant: perquè, si com afirmen les enquestes, Canal 9 ja no ho veu ningú, aleshores, privats de l’excusa de la manipulació informativa, com justifiquen ara els seus reiterats desastres electorals?

València continua al capdavant de l’avantguarda cultural mundial, i fent bona la predicció nadalenca de Camps, continuarà aquest any lluitant per albergar els esdeveniments més importants. No han tardat massa en començar. Ací en tenim una bona mostra:
Valencia 'pelea' por acoger el estreno en España de la película 'John Rambo'
(El Mundo)
Rambo se acerca a Valencia (Las Provincias)

Les comparacions mai són justes però sovint resulten ben eloqüents:
Woody Allen tria per rodar i presentar la seua última pel·lícula la Ciutat de Barcelona.València mentre, sospira per acollir l’estrena de la darrera pel·lícula de Sylvester Stallone, una producció on explota (un cop més) un dels seus personatges més intransigents i violents.

Bé, ja no continue, que és dissabte. estic envoltat de "xarlies" i "ya no me siento las piernas".

VK

jueves, 17 de enero de 2008

Citius et fortius però sobretotus altius


Efectivament, tal com ha constatat l’alcalde d’aquest municipi riberenc, ja s’han comptabilitzat més de cinquanta veïns de més dos metres. Aquesta alçada tan elevada que presenten alguns montserraters els comporta nombrosos problemes d’accessibilitat, sobretot a l’hora d’acudir a algunes instal·lacions municipals.
Segons ha afirmat el regidor d’infrastructures, ja s’han començat a prendre les mesures pertinents per a minimitzar les dificultats “com és més fàcil ampliar una porta que tallar cinquanta caps, el consistori local ja s’ha ficat mans a l’obra i ha modificat algunes portes per tal de facilitar l’entrada d’aquestos conciutadans. El problema és que amb la substitució dels tradicionals accessos per uns de nous amb arcs lobulats, l’ajuntament sembla més una mesquita que la casa del poble”.
VK

miércoles, 16 de enero de 2008

La Grossa i el peix gros

Diari EL PAÍS.

Diumenge passat.

Pàg. 22

Secció Nacional

Titular: La suerte juega en negro

Entradeta o “lead”: La venta de décimos premiados es delito si sirve para lavar dinero negro. Los premios no pagan fisco

S’hi destaca: Hacienda reconoce que se trata de una práctica “bastante común”. Es fácil seguir la pista de los billetes premiados, según los técnicos.

Imatge que il·lustra la notícia: Fotografia de Carlos Fabra (President de la Diputació de Castelló)

Sense paraules
VK

PS. De hui mateix: Fabra firma con los presidentes de diputación un compromiso de "buena gobernanza" (Levante-EMV)
Carlos Fabra ha subscrit un conveni que té com a objectiu impulsar el municipalisme “"a través del fomento de la democracia interna en las administraciones para garantizar la trasparencia y el buen gobierno".
Democràcia, transparència, bon govern...?

martes, 15 de enero de 2008

Llegaste tarde, forastero.

Algemesí se adelanta a Guadassuar y a Alzira.
(De nuestro corresponsal Federico Paniagua.)
Mentre els ajuntaments de Guadassuar i Alzira continuen en converses amb les distintes administracions per tal de contruir un aeroport, uns veïns d'Algemesí, "a capela", han organitzat una línia de globus aerostàtics que transportarà caixons de taronja i cabassos plens de melons d'Alger i de tot l'any, més enllà de les nostres fronteres. Les primeres proves han estat un èxit i, a hores d'ara, algunes empreses locals mantenen converses amb la companyia per tal d'exportar arròs, tomaques, bajocó i bajoqueta de trencar a distintes zones de la Comunitat Europea aficionades a la paella. Després d'aquesta experiència pilot, les autoritats veïnes s'han tirat les mans al cap i han decidit interposar un recurs contra una companyia "que no tiene lisencia de vuelo sin motor y practica una competensia ilegal". Per la seua banda, el portaveu de la companyia VAP (Vols a pèl) ha manifestat que "continuaremos con nuestros vuelos manque rebiente el pantano".

lunes, 14 de enero de 2008

Tot per l'aire


Així que ja vegeu, la pròpia alcaldessa d’Alzira ha confirmat públicament allò que fins fa només unes setmanes no era més que un rumor.

Segons ha explicat la màxima autoritat municipal, l’aeroport en qüestió seria de propietat i gestió privada (encara que tindria un ús públic general) i allotjaria especialment vols de baix cost.

Si a aquest projecte aeri afegim el de l’aeroport de Guadassuar (dedicat a avionetes, helicòpters i aviació de missatgeria) i el d’Albalat en funcionament des de fa alguns anys (ultralleugers), en un futur no molt llunyà la nostra comarca podria comptar amb tres aeroports i situar-se al capdavant del rànquing mundial de l’aviació civil i comercial.

I què passa amb el meu poble, Algemesí, situat al bell mig d’aquestes tres poblacions riberenques? Anem a quedar-nos amb un pam de nassos i pensem assistir sense immutar-nos a l’enlairament econòmic i industrial dels nostres veïns?

Doncs no. Algemesí compta amb una llarga tradició en el món de l’aviació. A Pasqua encara es conserva la tradició d’elaborar i fer volar les milotxes amb gran destresa i per celebrar l’entrada de la Mare de Déu de la Salut, quan clou la processó, s’envola un globus de paper de certa grandària.

Així que jo propose que, per tal de complementar l’oferta aèria de la comarca, Algemesí projecte un camp d’aterratge, enlairament i fabricació de globus aerostàtics. No cal molt d’espai, i si en cal, la taronja ja no és negoci i s’hi pot arrancar algun camp. La torre de control es pot situar al campanar de la Plaça Major i la venda de bitllets a la Caixa Rural (ací té un fum d’oficines). Per tal de facilitar la posada en marxa i posterior consolidació d’aquest negoci es poden fer descomptes a escolars i jubilats i complementar l’oferta realitzant la davallada del Xúquer amb piragua.
Un vegada totes aquestes iniciatives estiguen en funcionament es podria optar per una marca corporativa que les agrupara i les donara a conéixer de forma conjunta per tot el món, tal volta “La Ribera a vista d’ocell”?
VK

sábado, 12 de enero de 2008

Pur teatre

Ahir vaig anar al teatre. Com molts algemesinencs, davant la sequera cultural que pateix el meu poble vaig recercar nous horitzons a la veïna Alzira. Allí érem un fum d’exiliats. Tots coincidíem en la poca atenció que els nostres governs locals dediquen a aquest assumpte i que, com en el país dels cecs el borni és el rei, Alzira dins d’aquesta mediocritat esdevé un cop més una “illa”. M’he tret l’abonament trimestral i ahir feien la primera obra. Un clàssic actual: El Método Gronholm.

Faltaven uns minuts, jo estava ja assegut còmodament, i mentre la meua muller xerrava animosament amb una companya de l’institut, jo m’entretenia llegint el programa de l’obra. Molts rostres televisius i una bona posada en escena.

Quan vaig cloure la lectura d’aquell díptic vaig centrar la meua atenció, no per voluntat pròpia sinó per inevitabilitat acústica (cridaven molt i jo sóc curiós però no tafaner) en la conversa que mantenien dues parelles assegudes al nostre costat, a la mateixa fila.

Mentre les dones parlaven sobre la recent reforma del Gran Teatre i debatien sobre la idoneïtat del recinte per albergar les presentacions falleres, els respectius marits raonaven sobre la programació teatral. Sembla que ambdós coincidien en la qualitat de les obres programades i en la notable acceptació que havia tingut per part del públic.
Però només li trobaven un lleuger inconvenient. Arribat a aquest punt he d’explicar que l’abonament inclou quatre obres en castellà, un espectacle de dansa moderna i una única representació en valencià. Doncs als meus companys de filera, aquesta distribució no els satisfeia plenament. I no, no reivindicaven més obres en valencià sinó que el seu desacord estava motivat perquè se n’haviaprogramat alguna. De fet coincidien en què assistirien a totes les funcions excepte a la de “Bebé” (l’única en valencià).

Els motius d’aquesta disconformitat eren els següents: Està bé que es parle en valencià però només una estoneta que tota un obra ja cansa i si no hi ha una altre remei que utilitzen el valencià del carrer. Resulta graciós incloure insults i alguna que altra barbaritat, però només per fer broma. Tota la resta, i més si es un obra "en serio" en castellà. És que, continuaven queixant-se, jo no comprenc res, i amollen cada paraulota que no coneix ningú, i jo per a no comprendre res i ficar-me nerviós em quede a casa. Sí, alguns autors ho fan bé, però, tant els costa fer-ho en castellà? Segur que tindrien més èxit.

Jo, que aleshores ja seguia la conversa com a filòleg-entomòleg (llàstima no poder enregistrar la conversa, estava balafiant un document sociolingüístic impagable), pensava en Bernat i Baldoví i en Escalante i reflexionava sobre el seu èxit i la perpètua vigència dels sainets que amb tant d’afany conrearen. Continuen, dècades més tard, tenint el seu públic, un públic, a més a més, entés i fidel.
VK

PS. Per cert, si en algun recull de frases fetes calguera il·lustrar amb alguna imatge la dita “fer i de fer, feina de matalafer” considere que no hi hauria cap imatge millor que una fotografia del Teatre Romà de Sagunt.

Ah!, i com una cosa porta a una altra, ha sigut pensar en romans i venir-me al cap la coneguda sentència de l’Astèrix “estan bojos aquestos romans” que per què? Digueu-me sinó com expliqueu les dues últimes propostes de l’imperi popular que ens governa:
El PP reclama a De la Vega que defienda a García-Gasco (El País)
Que no enté prou amb Jiménez Losantos? No era fa unes setmanes De la Vega una apàtrida paracaigudista incompetent?
El Consell exige la dimisión de la Síndic de Greuges tras sus críticas (El País)
Tots a una veu, visca la democracia! Com se li ocorre a un Síndic de Greuges acomplir amb zel la seua feina? Però de debó s’ha cregut el càrrec, quan d’ingenu.

jueves, 10 de enero de 2008

Aquesta escola és una ruïna!

Un centenar de colegios padecen defectos de construcción (El País)

Ja m’imagine al Conseller d’Educació, Alejandro Font de Mora, preocupat després d’haver llegit al Levante aquest titular. Assegut darrere de la seua taula de fusta noble amb el cap recolzat sobre el palmell de la seua mà dreta i ben disposat a recapacitar sobre el rumb (potser per desorientació o simplement per absència) que està seguint la Conselleria que ell comanda.

El primer que pensa és que cal actuar de manera ràpida. El segon és que potser no cal precipitar-se, perquè a quin llunàtic li interessa l’educació a la nostra terra amb tants entreteniments lúdics com hi ha? Bé, tal volta cal tenir el cap fred i fer un poc d’autocrítica que de tant en tant no fa malany.

Anem a pams, sóc conseller, sóc del PP, el meu partit governa amb majoria absoluta; per si fóra poc, en matèria d’educació tenim totes les competències (quina paradoxa!) transferides, així que Madrid no pot dir ni pruna. Aleshores per què he de preocupar-me? Si el Levante diu això, doncs que Canal 9 diga el contrari i més vegades, que ací té més raó qui més xilla.

Però si tot aquest assumpte és una ximpleria i encara em passa poc per fer cas a l’oposició, als sindicats, als mestres, als alumnes i als seus pares, què sabran ells?. Si per a estudiar només calen ganes i menys excusses. Pot ser algú els ha contat que vivim en un democràcia i ells, tan ingenus, s'ho han cregut

Ells volien més aules, i jo va, i els amolle un fum de containers, vull dir d’AGM (aules de gran mobilitat), barracons per a què ens entenguem. I resulta que no els volen (seran desagraïts, que no saben que “A cavall regalat...” i que “De bades ningun flare...”), i jo que hi pense, ui!els sociates que tiquismiquis i refinolis ens han eixit. Però bé, que ja ho diu el catecisme que cal ser misericordiosos amb els més necessitats. Munte un xiringuito amb quatre amics meus (CIEGSA) i els construïsc alguns col·legis. I ara va, i perquè apareixen uns quants clevills posen el crit en el cel.
Si ja els ho deia jo, com els barracons ho hi ha res millor, que a Àfrica ens els furtarien de les mans. Serà possible, cap ens tants pocs metres quadrats "més dignitat i confort"?. I és que “pero que público más tonto tengo”. Definitivament, no em mereixen.
VK
PS. País de bojos: el PP a la seua, el PSOE decapitat, Esquerra Des-unida, el Bloc (però de formigó) i ara els que faltaven: Una nueva coalición propone instaurar la República Valenciana (Levante). Muntem un parc temàtic de tipus polític, perquè atraccions, números sorprenents i figurants, per aquestes contrades en sobren.

martes, 8 de enero de 2008

VK a Roma (3a part)

Usos i costums II

Pose amb aquesta tercera entrada punt i final al relat detallat dels dubtes i inquietuds que m’ha suscitat la meua recent estada a Roma. M’imagine que el fet que no afegiu cap comentari es deu a què esteu una mica molestos per les opinions ací vessades sobre la Città, si és així, lamente haver desmitificat aquell viatge o escapadeta que féreu fa uns anys i que recordàveu de forma tan meravellosa, i si pensàveu anar-hi i us he sabotejat el viatge, us demane perdó, però què voleu que us diga? sóc de poble menut, prou inquiet i porte ulleres, així que tot em crida l’atenció.

I. Es pot qualificar d’autoodi que els italians en els seus quefers diaris no empren els nombres romans sinó (com també fem nosaltres) la numeració aràbiga?

II. Era pujar al tren o a l’autobús i venir-me al cap el genial autor Dario Fo. En veure com cap dels passatgers pagava l’import del bitllet només pensava: Ací no paga ni Déu!

III. Ah! Només un aclariment al comentari anterior, sí que hi havia un col·lectiu que pagava, portava i “ticava” el bitllet corresponent: els dels turistes ingenus com jo. Així que ja que nosaltres mantenim el sistema públic de transport italià almenys podrien agrair-nos-ho, què sé jo, imprimint alguna foto de grup al dors dels bitllets o que el conductor sacsejara una campaneta cada cop que algun passatger desprevingut abona l’import del passatge.

IV. Un dels llocs més bonics de Roma és la Piazza Navona, una de les places més famoses del món, de forma ovalada i farcida d’obres d’art (fontanes de Bernini, el Palazzo Doria-Pamphili i l’església de Sant’Agnese de Borromini). Doncs bé, en un entorn tan seré, plàcid i clàssic es troba l’Ambaixada de Brasil (fàcil de localitzar perquè del balcó hi penja una bandera verde-amarela més gran que la que col·locà Trillo a Madrid). Això si que és trencar l’estètica d’un lloc, i la resta bajanades.

V. Als arquitectes de la Roma clàssica cal reconéixer-los (i a més a més molt justament) una gran habilitat, destresa i gust. Convertiren Roma a més d’en la capital d’un Imperi en la ciutat amb més obres d’art per quilòmetre quadrat. Tanmateix cal adjudicar-los una lleugera errada. Hem de ser equitatius i afirmar que en la construcció dels Arcs (els de Septimio Severo, el de Tito...) fracassaren una mica. Potser només es tracte d’un error de càlcul, però que mira per on, ha passat a la posteritat: calcularen malament el pressupost, erraren en la previsió. Així que començaren a col·locar rajoles, a esculpir els relleus i sembla que es gastaren tots els diners en el marc i que no els quedaren denaris per a les portes. Així continuen molts segles després.

VI. Osti tu amb els carabinieri! molta fama, molt seriosos, molt ben vestits però a l’hora de la veritat pareixien figurants disfressats menys operatius que la policia local del meu poble. Vigilaven, caminaven com si foren els protagonistes d’algun spot i si algú els cridava l’atenció se li quedaven mirant amb menyspreu i li contestaven asprament: Això no és Cosa Nostra.

VII. Els italians malgrat la fama que arrosseguen juntament amb els espanyols i resta de pobles llatins, són un poble treballador. De fet vaig poder constatar que treballaven fins i tot els diumenges. Quan li vaig preguntar a un jove que currava a un supermercat si obrien el diumenge, ell em contestà que per descomptat. Jo, molt sorprés, vaig afegir: però vosté no és italià i el diumenge és el dia del Senyor i tot això? Ell em mirà fixament i em respongué: sí, jo sóc italià però els meus avis són catalans, i què vols que et diga, la pela és la pela.

VIII. Els italians són uns apassionats del calcio. A Roma malgrat coexistir dos bons equips la Roma i el Lazio, sembla que majoritàriament els romans es decanten pel primer. És més, moltíssima gent anava vestida amb jerseis, xandalls, bufandes... i qualsevol altra cosa que evidenciara la seua filiació romanista. Jo l´últim dia mentre dinàvem pasta en un baret prop del Colisseu quan vaig observar que el cambrer que ens atenia portava una jaqueta de la Roma, no ho vaig poder resistir més. Li vaig demanar que s’apropara i quan em preguntà si volia alguna cosa més, el vaig abraçar i li vaig contestar: Sí, que pel que més vulgueu, elimineu al Madrid de la Champions.
VK

domingo, 6 de enero de 2008

VK a Roma (2a part)

Usos i costums I

Abans de començar ja us avise que per la ingent quantitat de material que he arreplegat (només en tres dies, digueu-me observador) em veig en l’obligació d’escriure una tercera part que pose punt i final aquesta trilogia romana. Mentre, mamprenc aquesta segona:

1. Ja feia temps que ho sospitava, sobretot escoltant les declaracions que alguns jugadors i entrenadors italians que militen en equips espanyols feien en televisió, però ara, i després de poder comprovar-ho in situ, no hi tinc cap dubte: l’italià és un dialecte del valencià, parlat amb més desgana i allargant molt les vocals si voleu, però el fet inqüestionable és que hi forma part del nostre domini lingüístic. Per tant a Llull, March, Martorell i resta de la colla, d’ara ençà caldrà afegir en la nòmina de pares de la llengua a Dante, Petrarca i Bocaccio.

2. Roma és mundialment coneguda com a la ciutat eterna, jo no endevinava el motiu, ara que l’he patit, ja us en puc fer partícips: per la llarguíssima estona que has d’esperar a les parades a què passe l'autobús que necessites. De fet es comenta que els bombers romans no arribaren a hora d’apagar el foc encetat per Neró perquè es desplaçaven amb transport públic.

3. El nostre règim alimentari mentre romanguérem a Roma fou el Menú PP. I no, no estic parlant de menjar a tot hora gavina a la cassola adobada religiosament amb molt de conservant, sinó de la combinació de Pizza i Pasta. Per cert, qui li posa el nom a les pizzes? M’imagine que el mateix que a les esglésies de la ciutat, perquè ho sinó no s’explica.

4. Un dels molts aspectes urbanístics que desconeixia d’aquest lloc era la profusió d’obeliscos (mira, com l’amic de les trenes vermelles d’Astèrix) que s’aixequen a les places romanes. Per la forma deuen ser antenes de telefonia mòbil, ofrenes paganes a les divinitats de la fecunditat o un model italià de decoració ple d’avantatges: no necessita cap manteniment, no ocupa massa lloc i segons on et col·loques, et pot fer ombra. No hi ha espai públic important que no compte amb un obelisc de més de vint metres alçat allí enmig. I a més a més portats (o millor dit arrabassats) de l’antic Egipte:
-Mira Agripina, que te porte un record de la nostra victòria a Egipte
–Ai, com ets Octavi August, algun vestidet o potser algunes arracades?
Òbviament en veure tan peculiar obserqui, Agripina es quedà de pedra.

5. Era hivern, però malgrat aquest fer tan anecdòtic, no deixà de sorprendre’m que a Roma es fa de nit molt aviat. Acabaves de dinar i quan sorties al carrer ja era fosc, òbviament tornaves a entrar al bar, t’asseies i demanaves la carta per a sopar. És a dir, una mena de bucle temporal, possiblement orquestrat pel gremi romà de l’hostaleria per tal d’augmentar els seus beneficis a càrrec dels gremi de turistes despitats. Jo aviat vaig descobrir aquest engany i prompte em vaig fer en un Tutto a Euro amb un casc d’eixos de miner amb llanterna inclosa. Òbviament a més de llum, el casc em permetré entrar al Foro de bades, el xic de l’entradeta em degué confondre amb algun dels arqueòlegs que s’encarrega de classificar les restes.

6. Per cert, de la manera que estaven disposades les restes arqueològiques al Foro (a la intempèrie, fetes malbé, totes per terra, amuntegades sense cap criteri...) no vaig tenir cap dubte. Per això em vaig adreçar a un carabinieri i li vaig preguntar: Podria parlar amb l’espanyol que està al càrrec del jaciment?

7. Em sorprengué l’exquisit tracte amb què ens atenien els integrants del sector terciari italià, només calia que ens desplegaren la catifa vermella a l’entrar en algun dels seus locals. Llàstima que aquest comportament tan amable no es fera extensiu a l’hora de pagar. Quan demanàvem el compte i el cambrer s’adonava que érem espanyols (almenys així consta al DNI, fins ara ser de la Ribera sembla que no és prou en el context internacional) ens aplicava un augment del 20% sobre el total. Una mena d’impost per ser els “nous rics” de la UE. A quina mala hora se li ocorregué anunciar al ministre Solbes fa unes setmanes que per primera vegada la nostra economia havia superat a la italiana. I més sabent quin caràcter tenen aquests. Des d’eixe moment a l’hora d’exigir el compte ho féiem en portugués o en grec, que aquestos sembla que continuen per darrere.

8. Una curiositat: si en italià cotxe és “machina” i l’aparell per a fer café s’anomena “machinetta”; quan alguna italiana et diu que ets una”màquina”, què cal entendre, que ets un tipus àgil, potent i veloç o que estàs com una cafetera?
VK

viernes, 4 de enero de 2008

VK a Roma (1a part)

Passejant per la ciutat eterna

Abans de començar a recontar les meues peripècies nadalenques per la capital de l’Imperi vull aprofitar per desitjar bon any als dos gerents d’aquest bloc, als caps d’alguns blocs amics i a tots els lectors que amablement tenen a bé sovintejar aquest indret de postcultura i entremaliadures vàries

Dividiré la meua contracrònica en dues parts, avui us oferisc de franc la primera. Demà o despús-demà l’altra, però aquesta segona serà de bades.

Començaré el meu relat amb una visita guiada per set dels llocs més famosos de la Città.

Plaça d’Espanya: Fou el punt d’inici del meu passeig. Era de nit i feia un fred que pelava. Em vaig situar a dalt de tot, a l’església de la Trinità dei Monti, i a poc a poc vaig baixar el fum d’escalons que et condueixen fins la boca de la Via Condetti (una mena de carrer Colón de València però peatonal, més estret i molt més pijo). Quan ja em vaig situar a la part inferior vaig alçar la mirada cap amunt i la vaig fixar a dalt de tot. Aleshores vaig mirar al meu voltant i em vaig preguntar, sí, molt bonic, però on collons està la plaça?.

Així que per evitar confusions aconselle a les autoritats romanes (ja m’imagine a algun centurió amb capa i casc amb el seu ordinador Pentium III llegint aquest blog) canviar el nom d’aquest lloc; res de plaça d’Espanya ni de l’Estat de les autonomies, a partir d’ara que s’anomene Scalinatta d’Espanya, menys pretensiós però molt més ajustada a la seua vertadera fisonomia urbana.

Fontana di Trevi: La veritat és que després d’estar més de deu minuts admirant la bellesa d’aquell lloc, no ho vaig poder resistir i em vaig adreçar a un carabinieri: Per favor, em podria dir on puc trobar el Sr. Trevi? És que m’agradaria felicitar-lo pel seu bon gust, açò sí que és un bon “alicatat” i no els banys de Porcelanosa.

Com no podia ser d'una altra manera, complint amb la tradició em vaig disposar a llançar una moneda a la font, vaig dubtar una mica, però finalment vaig optar per una moneda de 10 cèntims, la gent del voltant em mirava (possiblement pensaria, que agarrat!), jo els vaig explicar que el meu ministre d’Economia ja havia advertit que les propines massa generoses havien llançat a perdre l’economia espanyola i que per tant, no estava l’assumpte com per a balafiar en excés. Com vaig efectuar un bon llançament, em vaig animar una mica i com un dia és un dia, vaig decidir invertir en valors aquàtics i llançar una segona moneda. Quan ja estava pràcticament en l’aire, la meua dona visiblement esglaiada m’aturà ens sec, clar... segons m’explicà a continuació, la tradició afirma que la segona moneda és per a trobar un nou amor i la tercera per a casar-se.

Per cert, per més que em vaig fixar en un grup nombrós de japonesos que pul·lulava per la font, ningú d'aquests gosà llançar una tercera moneda, amb raó tenen fama de ser un poble molt avançat i intel·ligent.

El Panteó: Des que hi vaig entrar alguna cosa en aquell lloc em resultava familiar. Quan poc després vaig escoltar que aquell antiquíssim temple circular també era conegut popularment com “La Rotonda” ja ho vaig tindre clar.

Plaça Venècia: Allí es troba el monument més gran del país (i no, no estic parlant d'una italiana impressionant de 2 metres 20), sinó d'una mena d’estàtua eqüestre de Franco però a la italiana (és a dir, amb més pasta) que representa a Víctor Manuel. Jo no vaig poder resistir la temptació i mentre taral·larejava “El abuelo fué picador” em vaig proposar trobar pels voltants l'estàtua d’Ana Belén que segurament no estaria molt lluny.

El Foro Romà: Com Sagunt, però més gran.

El Colisseu: Com Sagunt però amb més altures.

Què voleu que us diga? De menut els germans Maristes ens portaren d’excursió un fum de vegades a la capital del Camp de Morvedre i a la fi, una mala praxis com aquesta acaba per traumatitzar. De fet jo he continuat amb aquesta tradició i ja hi he portat els meus alumnes un parell de voltes. Així que no és d’estranyar que el Teatre Romà de Sagunt i els seus voltants siguen la unitat de mesura que jo utilitze per a valorar qualsevol tipus de monument antic o de troballa arqueològica.

La Ciutat del Vaticà: Què voleu que us conte d’un estat on no hi ha cap dona i només quatre-cents retors de l’altra jerarquia. Ara que mentre hi passejava no vaig parar de pensar: Andorra en té, les Isles Feroe també, fins i tot, Sant Marí...doncs, a què espera el Vaticà amb tant d’home a tenir selecció nacional de futbol?.

Per cert, a Roma hi ha tantes esglésies que per posar-les nom ja han esgotat tot el santoral i la Sagrada Família, ara han tingut que tirar mà per batejar els nous temples de la Creu, els pastorets i el llistat de clients habituals de la Fusteria.

Capilla Sixtina: Inclosa dins de la visita als Museus Vaticans, però per la seua bellesa i espectacularitat mereix capítol a banda. Entràrem i de seguida ens adonàrem que allò estava ple de gom a gom...luxe, art per donar i vendre (ho haurà fet algun deixble de Calatrava?). Jo em vaig col·locar al bell mig d’aquella sala i de sobte em va venir al cap el Capità Moro d’Alcoi (versió Xavi Castillo) i vaig em vaig dir: Però açò que val?....Doncs no se’n parle més que açò ho pague jo.
VK