lunes, 28 de abril de 2008

Metàfora rosàcia


romeu m. Pelegrí que va en romiatge a un santuari.
pelegrí m. Persona que fa per devoció un romiatge a algun santuari, sol o en companyia d'altres.
Ara només caldrà definir quina serà la millor ruta fins el santuari i si pagarà la pena acarar la travessia sol o en segons quina comapanyia.
VK

jueves, 24 de abril de 2008

Una inesgotable Font de surrealisme

Abandone el meu retir momentani ( hui camine per l'Alcalatén, demà per l'Alcoià, diumenge qui sabrà...) per arreplegar, rotllo Picú, una petició d’un bon amic.

Abans però, ja que m’hi fique, no puc si no fer-me ressò de dues notícies també apareudes avui a la premsa:

Per un costat, El Levante encapçala una notícia amb aquest titular La discapacidad en primera persona i tot seguit la il·lustra amb una fotografia de Rita Barberà amb els ulls embenats. Sense comentaris. O tal volta, sí, un guardó al redactor per la seua subtilitat.

La Acadèmia aprueba una definición de valenciano que avala la unidad de la lengua
Una definició a prova, a prova de què? A prova de bomba, a prova de secessionistes o a prova fins que se’ls ocórrega una altra de més ambigua i més farcida de subterfugis. Però aquesta gent que utilitza, criteris científics, assemblearis o de rendibilitat econòmica?

I ara sí. Anem amb la NOTICIOTA d'aquesta primavera:
Us reproduïsc pel seu ingent valor documental una notícia apareguda al Levante. La història va així: un meteoròleg compareix davant la premsa per tal d’anunciar el pronòstic de l’oratge per a la pròxima setmana. Però l’especialista en solets i núvols comença la seua comparecència afirmant que la paella que fa sa mare no està gens malament però que per a bons plats, la fideuà que feia la seua àvia. Tot seguit un periodista, una mica estranyat, li demana que què hi ha de l’oratge?. El metereòleg li contesta que com prendre’s un all i pebre a l’Albufera no hi ha res. Un altre periodista, visiblement mosquejat, li amolla si no pensa dir ni pruna de l’oratge. Molt sorprés l’home del temps, li tira en cara que com gosa menysprear així la gastronomia valenciana, per tot seguit, abandonar força enutjat la sala de premsa, abans, però, encara té un segons per acomiadar-se de tots els presents amb un lacònic: BON PROFIT!

Doncs això és, si fa no fa, el resum de la intervenció del conseller d’Educació avui a la sessió de control. Però no us avance més, llegiu, llegiu...

Font de Mora pide el trasvase como solución para el fracaso escolar o las Trobades
El conseller de Educación, Alejandro Font de Mora, comenzó ayer todas sus intervenciones en la sesión de control al Consell reclamando el trasvase del Ebro, que "mejoraría la situación socioeconómica para mejorar todas las políticas" reclamadas por la oposición en materia de fracaso escolar, adscripción de centros de primaria a los de secundaria y el apoyo a las Trobades d'Escoles en Valencià.
A la pregunta del socialista Sanmartín sobre la adscripción de colegios de primaria en centros de secundaria, el conseller destacó la "importancia que el trasvase del Ebro tiene en un tema como el que nos ocupa, porque de producirse ese trasvase tendríamos un mejor estatus socioeconómico y por tanto, tendríamos más centros públicos y concertados y podríamos distribuir mejor nuestros recursos". Y lo mismo hizo cuando le preguntó sobre el fracaso escolar. Eso, y sostener que el fracaso escolar en la Comunitat "no se incrementa, sino que disminuye".
La misma receta del Ebro dio a la pregunta de Enric Morera (Compromís) sobre la colaboración con las Trobades. Font de Mora dijo: "Si la fuente de mi apellido pudiera paliar la carencia de agua de la Comunitat, ya me daría por satisfecho, pero hace falta el trasvase, porque con ese trasvase, mejoraría nuestra posición socioeconómica y tendríamos más dinero" para estas políticas. Sanmartín criticó el deterioro de la educación y Morera las "irrisorias" ayudas a las Trobades.
VK

martes, 15 de abril de 2008

Entrenadors i filòlegs, o a l'inrevés

Avui dimarts 60 ciutadans interrogaran al plató de “Tengo una pregunta para usted” el seleccionador nacional de futbol Luis Aragonés.

El programa de TVE en qüestió ha despertat un gran interés en la societat i per aquest motiu tots els mitjans li vaticinen una audiència milionària.

Sembla que l’èxit d’aquest espai, la figura de l’entrenador més polèmic dels últims anys ( i mira que el llistó estava alt: Clemente, Camacho...) i el fet que diuen que cada ciutadà de l’Estat amaga en el seu interior un seleccionador frustrat, tot plegat, provoca que tot el món espere amb força expectació l’inici del qüestionari públic.

Però, si de cada espanyol, s’afirma amb rotunditat que amaga ben a dintre un seleccionador de futbol, o expressat a l’inrevés, que a Espanya hi ha més de quaranta milions d’onzes possibles, en el cas valencià s’afig una particularitat més.

I és que el País Valencià és el territori no només que compta amb més entrenadors de futbol per metre quadrat sinó que, a més a més, disposa del major nombre de filòlegs per càpita del món (amb o sense titulació).
Tothom, amb o sense coneixement de causa, parla, opina o fins i tot pontifica sobre aspectes relacionats amb la nostra llengua. Bé siga sobre el seu nom, sobre la seua adscripció dialectal o sobre allò que sense cap dubte no és encara que s’ignore allò que realment siga. A més per tal del corroborar-ho, cada valencià assegura tenir a casa llibres, documents, incunables o un veí mossàrab que avalen la seua tesi lingüística.

Per aquest motiu, i també per intentar ajudar Canal 9 a recuperar una mica d’audiència, jo propose que oferisca en viu i en directe un debat rotllo el que emet TVE al voltant del tema de la llengua. Ben segur que els audímetres explotarien. Les famílies es reunireien a la vora del televisor per assistir a un moment històric per a la nostra societat. I és clar, la convidada no seria Ascensión Figueres, presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Per cert, manda huevos, que diria Trillo, que la cap del cotarro lingüístic valencià es diga Ascensión i que la nova aposta de ficció de Canal 9 (a banda dels Notícies 9) s’anomene Evolució. Visca el sarcasme!.

Bé, com deia, el convidat, qui s’asseuria el centre del plató ben disposat a respondre totes les preguntes del públic, seria com no, el Valencià. Sí, sí, la nostra llengua, a pèl.
Ja m’ho imagine. Ell amb els lèxics creuats, un mig somriure a la gramàtica i l’ortografia perfectament acomodat sobre el respatller de la cadira ben disposat a cantar a la fi, sense intermediaris, les seues veritats. Com te diuen? Quina edat tens? Quins records tens de la teua infantesa? Com et trobes de salut? El mallorquí que és: un germà, un cosí o un company d’escola amb qui fa any que trencares palletes? Què opinies de qui et defén emprant una altra llengua? Què seràs de major?

Ah, i son pare el llatí ben orgullós de la seua criatura a la grada, assegut entre Llull i March. I ben a prop, Josep Pla que intenta consolar Jaume I, ben trist en veure quin ús sectari i partidista està fent el govern valencià del seu llegat polític, cultural i literari.
VK

Notes de premsa


El PSPV tilda a Camps de 'chiquilicuatre' (El Mundo)
Y el Paco Eventi se baila así:
Uno, no hay trasvase
Dos, la American Cups
Tres, la Fórmula 1
Cuatro, el Congreso del Partido


Educación instala barracones para 170 alumnos en un parque público de Sedaví (Levante-EMV)
Mesura pedagògica capdavantera, sense dubte. Amb aquesta nova ubicació, els escolars de Paterna, augmentaran força el seu rendiment en assignatures com Biologia o Coneixement del Medi.


Camps advierte a sus diputados de que en el PP no hay disidencia (El País)
"Los disidentes están en Cuba, Corea y China", avisa el presidente del Consell
- El camarada Camps tiene toda la razón del mundo- no ha dubtat a afirmar la líder popular anteriorment coneguda com a Esperança Aguirre, Chi-e-pera De-che-pera, poc abans de recollir la seu nova documentació a l’ambaixada xinesa a Madrid.


El PSPV pide una guardería en las Cortes (El Mundo)
Home, el comportament d’alguns dels diputats és molt infantil, però d’ahí a institucionalitzar-lo…

Una región rumana adopta el modelo hídrico valenciano (El Mundo)
Quina, Transilvània?



VK

viernes, 11 de abril de 2008

Emocions perifèriques

Más de 9 millones de espectadores apoyaron al Getafe (Levante-EMV)
España sufrió con el Getafe (Marca)

Sense menystenir el mèrit de l’equip madrileny considere que els mitjans de comunicació (tan generalistes com esportius) se n’han passat tres pobles. Sembla que cal fabricar herois quasi que a diari ja que ajuden a vendre més diaris o a guanyar espectadors.

Però fins i tot la hipèrbole té límits. Llegint la premsa o escoltant les notícies de hui divendres pareix com si anit el Getafe haguera guanyat la Champions League. Negar l’evidència seria un error, i cal reconéixer que només la mala sort i un arbitratge dolent evità els madrilenys passar de ronda. Però allò flagrant del cas apareix a l’hora de comparar, gestes i tractaments ben properes en el temps.

Només fa uns anys un humil equip valencià, en la seua primera participació en la màxima competició continental, arribà, després de desfer-se d’un grapat de favorits, a les semifinals. De fet, només una pena màxima errada per Riquelme a cinc minuts de la fi, privà el Vila-real d’enfrontar-se al Barça en la final. Aquesta gesta esportiva fora de les fronteres de la nostra Comunitat a penes tingué repercussió.

Si comparem, Getafe compta amb uns 200.000 habitants, Vila-real crec que amb poc més de 50.000. L’equip madrileny anit jugava els quarts de final de la UEFA; l’equip groguet, llavors disputava la semifinal de l’antiga Copa d’Europa.

Però ahir al Coliseu Alfonso Pérez pareix que s’aplegaren gran part del poder reial, polític i mediàtic de l’estat i amb aquests, més de mitja Espanya. Pel que es veia i s'escoltava, en eixe partit es decidia el futur immediat del país.

Analitzant-ho tot plegat pareix que pel que fa a les lleis que regulen les emocions i els sentiments d’aquest estat, l’única força que continua imperant és la centrípeta.
VK

jueves, 10 de abril de 2008

Un valencià anglòfon a Nova York

Llig a les Províncies l’inici d’una notícia titulada "I'll be very glad when in a few years a debate like this will be sustained in english" i em fique a tremolar, i més encara després de comprovar que el 28 de desembre ja fa mesos que passà:

"Mister presidente, their honours, I'll be very glad when in a few years a debate like this one that we are starting, will be sustained in english", así comenzó ayer el conseller de Educación, Alejandro Font de Mora, su intervención en la tribuna de Les Corts para defender que el Consell haya aprobado que la asignatura Educación para la Ciudadanía se imparta en inglés en la Comunitat Valenciana.Ante el asombro de los diputados que siguieron ayer por la tarde el pleno de la Cámara valenciana, Font de Mora continuó con su intervención en la lengua de la reina Isabel II: "And, I’m sure that will be possible, because of measures that the valencian government of the popular party is taking right now".

Resumint, que sembla que allò que volia explicitar el Conseller d’Educació és que li plauria que d’ací a uns anys el mateix debat que s’estava produint al Parlament poguera plantejar-se en anglés.

Simplement al·lucinant. Per a pegar a fugir (segons les indicacions de la parella d’homes de les vies públiques) al racó més amagat d’Argentina o a l’interior de la Gran Piràmide.

O siga, que sembla que abans assistirem a una sessió plenària en anglés que a una plenament en valencià. I ho diu tot seriós.

Ara que, continuant amb l’ataquet de angloestima que els ha entrat als nostres governants, en tenim un altra de ben grossa:
Un centro valenciano en Nueva York (El Mundo)
1.600 valencianos en Nueva York (Levante)

Hui mateix en Consell ha anunciat que en breu crearà un Centre Valencià a Nova York, ciutat on sembla que resideixen uns 1.600 valencians. I per què no gasta eixos diners en hospitals, escoles i biblioteques al País Valencià on sembla que viuen uns quants valencians més?

Però deixeu-me somniar: ja ho estic veient, passejar per la Big Apple, abandonar Central Park, abocar-se a la 5a avinguda, deixar enrere els impressionants aparadors de les botigues més exclusives: joieries, alta costura, perfums i de sobte, creuar el carrer i ensopegar amb un rètol que et resulta familiar: Òndia, Events i foc (NY)! El comerç que mercadeja amb les essències valencianes ja ha esdevingut franquícia d’abast mundial. I segons em permeten veure els meus ulls plorosos, a la fi ha obert una nova seu a la capital del món.

I per poder pagar-la el Consell ha optat per anar desprén-se’n d’alguns dels seus béns més preuats:
La sede del PP de Benidorm, a subasta (El País)

Així que ja ho sabeu, qui vulga emportar-se un trosset de Terra Mítica cap a sa casa que espavile, que contacte amb l’Ajuntament de Benidorm i que quantifique la seua oferta. Tant les atraccions com el material d’atrezzo porten segell d’autenticitat: la signatura de Zaplana i una fotocòpia de la factura que anà a compte de tot el poble valencià.

VK

martes, 8 de abril de 2008

Gent jove, pa blanet

Un instituto de Alzira habilita aulas en los lavabos (Levante-EMV)

Ja estem una altra volta amb allò de les deficients i insuficients infraestructures escolars valencianes. I és que sembla que excepte reconéixer les errades pròpies, la progressia docent ja no sap on mirar per tal de justificar les elevades xifres de fracàs escolar al nostre territori.

Perquè anem a veure, no ens enganyem, per a educar i estudiar només calen ganes, la resta bajanades.
A África els alumnes han de recórrer un grapat de quilòmetres per rebre classes en rudimentàries cabanes i ningú es queixa. Però a casa nostra, amb l’excusa que som europeus, sembla que els alumnes tiquismiquis i els professors tecletes si no és en un palau daurat d’eixos de les Mil i una nits no sabem impartir i rebre classe. A més a més, jo ho mire per on ho mire, a això d’habilitar aules als banys només li trobe avantatges:

-- Amb instal·lacions tan reduïdes es contribueix a aturar el canvi climàtic ja que el consum energètic del centre escolar es redueix a més de la meitat.

-- Les classes continuaran sent insípides però a més a més algunes esdevindran incolores i inodores.

-- Els alumnes ja no han d’interrompre la classe per tal de demanar permís per anar al servei.Només girar-se.

-- No hi haurà cap problema i mai es produirà eixa situació tan compromesa d’anar al bany i adonar-te que no queda paper. A la fi els alumnes li trobaran algun profit a les llibretes.

-- S’adapta a Europa eixe costum tan americà que a les grans empreses, homes i dones compartisquen el bany.
-- Es pot donar una nova espenta al pla d’higiene bucodental i per conscienciar-los, cada alumne pot deixar el seu raspall de dents al taller.

-- No caldrà que els alumnes abandonen l’aula cada cop que necessiten aigua per a les seues experiències. Ara, només podran estirar la cadena una volta per hora i grup de treball.

-- Es pot treballar in situ els temes dels termos de gas i la canalització de les conduccions sanitàries de la llar i fer alguna demostració pràctica

-- En un espai tan reduït es fomenta el companyerisme i la convivència entre els docents i el grup escolar. A més els alumnes ja no podran ser expulsat de l'aula, però si cara la pica.

-- Els alumnes van conscienciant-se de com d’agre està això d’accedir al primer habitatge i a la llarga valoraran positivament allò de viure en els pisos de 30m2

-- Els alumnes que no pensen cursar batxiller aprofitararn el temps:podran realitzar pràctiques de manobre i dissenyar i canviar l’alicatat de l’estança.

-- Si algun alumne arriba fet pols després d’haver passat una mala nit pot abans d’iniciar la classe pegar-se una dutxa amb aigua gelada.

Ara només cal reciclar algunes instal·lacions més per tal d'acabar de deconstruir els centres escolars: així la garita del bidell pot convertir-se en el saló d’actes, molt més íntim i personal; l’habitació del material esportiu, pot emprar-se com a aula d’exàmens; i el laboratori reutilitzar-se com a pavelló cobert. Ah, i qui tinga jardí, que faça un bon clot, l’òmpliga d’aigua i hi diposite un bosseta de glaçons , i ja està, quan arribe la calor, piscina climatitzada.
VK

sábado, 5 de abril de 2008

Events i foc

L’altre dia, mentre passejava pel centre d’Alzira, em vaig adonar (el fet de tenir una façana prou cridanera en facilità la tasca) que a la plaça de la Societat Musical ha obert un nou establiment. L’esmentat comerç de recent obertura s’anomena EVENTS I FOC.

Jo després d’apropar-me i examinar exhaustivament tant el rètol com l’aparador, em vaig decidir a entrar.

Mira! Sembla que de debò el govern valencià- vaig pensar- ha inaugurat un nou centre PROP a Alzira, ben a prop de casa, i jo sense saber-ho. A més, normalment esdeveniments com a aquest (tots els dies no obri la seu d’un organisme institucional) solen anunciar-se amb bombo i platerets i amb una àmplia repercussió mediàtica.

Un cop dintre, em vaig adreçar directament a una finestreta, vaig pensar que potser seria la d’informació. Un xic jove m’atengué:

- Buenos días. Qué desea?

- Doncs mira, em primer lloc felicitar als teus caps, ja era hora que obríreu una delegació a Alzira, perquè cada vegada que volies tramitar qualsevol paper havies d’anar a València. I en segon lloc, voldria fer-li tres preguntes:

1.Ací que han d’estar ben informats, és que porte ja vàries setmanes sense poder dormir: ja saben si finalment la Copa de l’Amèrica es tornarà a celebrar aquest estiu? o bé confiaran en què els monoplaces de Fórmula 1, a més de córrer a tota llet per l’asfalt, siguen bon creients i malgrat que siga amb rodes de mullat puguen també navegar per les aigües de la Malva-rosa?

2. Si nosaltres que vivim a la Comunitat que no para d’ofrenar noves glòries a Espanya, com és que ara ens ha pegat per ofrenar multimilionàries ofrenes a velles glòries del baló?

3. Amb aquest idea de batejar aquesta seu com a “Events i focs” qui s’haurà omplit la butxaca serà Paco Camps, propietari en exclusiva de la marca “Eventos”, no?
El xic, que havia estat tota l’estona observant-me amb un rostre d’explícita incredulitat, quan es va adonar que havia conclòs el meu parlament, només a gosà a preguntar-me?

- Bueno, pero la traca, cómo la quiere de 25 o de 50 metros?
VK

jueves, 3 de abril de 2008

Tan lluny en l'espai i en el temps... (I)



La primera vegada que vaig veure una foto de la piràmide de Keops tenia 12 anys. La imatge em va cridar tant l’atenció que, només descobrir-la, em vaig adonar que aquella lliçó no seria com les altres. L’aridesa expositiva, pròpia els llibres d’història de batxillerat dels anys 50, es va transformar misteriosament i vaig aprendre de seguida tot sobre els faraons, les batalles, les intrigues, els imperis Alt i Baix…, com si es tractara d’un conte fantàstic, a l’estil dels que trobaria més tard en les Mil i una nits. Alguns anys després, continuava col·leccionant imatges visuals de les piràmides al meu cervell, dels temples egipcis, del Nil amb mil “faluques” de veles blanques… i, creixia en mi l’esperança que algun dia hi podria anar. Però quan consultava l’”Atlas” i comprovava la distància, m’assaltava el desànim. En aquells anys, els viatges eren matèria reservada per a rics o aventurers, o per a rics aventurers. Era evident que seria del tot impossible viatjar a un indret tan allunyat. Per això, a la fi, vaig decidir que tot allò era irreal, inexistent, un muntatge, una invenció. En el fons, el que volia era renunciar a seguir somiant en un lloc on no hi podria anar.
Però, el cas és que hi he anat, aquests dies, durant les vacances pasqüeres. “No és el millor moment”, digueren alguns. “No sé, no sé…Hi ha la cosa terrorista”. Però jo no podia esperar, si el que volia era anar i no que em portarem.
Per conèixer Egipte, vull dir, l’Egipte tour-operator, —l’idioma i les ocupacions no em permeten altres possibilitats—, sols has d’agafar l’avió i anar-hi. La resta queda fora del teu control. El país entra dins de tu a través dels teus ulls, del nas, de les orelles, de la boca, de les mans… El Nil t’acull amb una abraçada benvolent i ancestral, com si haguera estat esperant-te tots aquests anys. I tot seguit, el vaixell on t’han embarcat, comença la travessia que, misteriosament, et transporta segles i mil·lenis enrera, com una màquina del temps que t’agafa de l’aeroport de Luxor —entre soldats amb metralletes— per a portar-te a l’antesala del temple de Karnak, on el déu Horus, el rei falcó, fill d’Osiris, t’espera amb la seua mirada, entre displicent i misteriosa, com recordant-te la teua condició de turista. O d’intrús. Que tant hi fa.
L'home del carrer.