jueves, 12 de noviembre de 2009

Tres. Tres. Tres-cents trenta-tres


Doncs això. Com indica el títol, després de tres anys i tres-centes trenta-tres entrades ens acomiadem. El primer tres, correspon, i disculpeu-me la meua autoinclusió, al nombre de tirant a fotedors que durant aquest temps ens hem deixat caure per aquest indret virtual. Sense dubte, unes xifres força redones per signar el punt i seguit.

Pep Guardiola, d’una manera força assenyada, en ser interpel·lat pels periodistes sobre per quin motiu després de finalitzar la temporada més exitosa del club decidia desprendre’s d’un dels jugadors més importants del seu planter, no dubtà a afirmar que sovint cal canviar per a què tot continue igual.

Potser calia un nou enfocament, una nova espenta, una nova il·lusió. Així que la parella d’Homes de les vies públiques, fundadors i coadministradors d’aquest bloc, han decidit que abandonem aquesta espartana residència d’estudiants i que ens traslladem a un nou emplaçament, un loft, més ampli, confortable i lluminós.

Portem ja alguns dies de mudança. I la veritat que anem una mica a corre-cuita. L’amic Lletra desitja tenir-ho ja tot enllestit per donar de forma oficial la benvinguda aquest nou espai de trobada tri-pulat amb la tradicional crònica a la contra del sopar de lliurament dels Premis Ciutat d’Alzira.

Així que ja ho sabeu, si us ve de gust, passeu i vegeu el piset: 
LES TRES BEN TOCADES

VK

miércoles, 4 de noviembre de 2009

Anàvem sobrats!

Recull la notícia des de l'AEPV:


Cultura fica la tisora en el sector del llibre i redueix les ajudes un 35%
El Palau de les Arts perd només un 4,8% en un pressupost molt restrictiu en totes les àrees - L'IVAM es queda per davall dels deu milions en patir un retall del 13%
La consellera de Cultura, Trinidad Miró, ja va avisar fa una setmana que hi hauria retalls importants en els pressuposts de 2010. I així ha sigut. Clar que la tisora no ha funcionat igual en totes les àrees. El sector del llibre ha resultat especialment ferit: les ajudes a l'edició, que en 2009 s'han mantingut amb l'argument del risc de pèrdua de llocs de treball en aquesta indústria, pateixen de cara al 2010 una reducció del 35%, tant per als llibres en valencià com en castellà. El percentatge contrasta amb la reducció mitjana del 15% que experimenta Cultura.Els 227.500 euros disposats per a títols en la llengua pròpia suposa retrocedir a xifres anteriors a l'any 2000. En el cas del castellà, la dotació no era tan baixa des de 2005.El conveni amb el Ministeri de Cultura per a la compra de llibres per a les biblioteques també es veu afectat. La conselleria mai ha arribat als 2,2 milions proposats pel Govern, però s'havia anat acostant fins a quasi 1,6 milions enguany. No obstant això, les dos partides per a aquest concepte del pressupost de 2010 es queden en 810.000 euros.

La notícia completa, es pot llegir a Levante: http://www.levante-emv.com/cultura/2009/11/03/cultura-cultura-mete-tijera-sector-libro-reduce-ayudas/647812.html

Em pregunte si anem tan sobrats quant als índexs de lectura que ens podem permetre el luxe de retallar pressupostos en aquets apartat i mantenir i/o augmentar els capítols referits als "grans esdeveniments", tipus Open de tennis i similars. I m'agrada el tennis, jo diria que amb deliri; però, per l'amor de Déu!, retallar un 35% els diners dedicats a la promoció i divulgació del llibre! En quin país vivim! I el més greu és que a la gent en general li la porta fluixa i "pendulona".

miércoles, 21 de octubre de 2009

Pura rutina

Cada dia quan em dirigisc cap a casa després del treball passe per davant d’un tros de carrer que les autoritats locals han tingut a bé habilitar com a punt d’inici i d’acabament dels exàmens teòrics del carnet de conduir.

L’estampa es repeteix tant a primera hora del matí com ja passat el migdia. Un grup de persones, la major part joves, que esperen nervioses o molt nervioses que arribe el seu torn. Molts de nosaltres hem hagut de passar per aquest tràngol i no crec que siga necessari demorar-me en la descripció de l’estat d’ànim amb què s’afronta aquesta prova.

Resulta curiós (encara que només dispose d’uns pocs segons) resseguir els moviments dels que m’imagine deuen ser professors (quasi tots són homes) i la seua interrelació amb altres professors i, si ja és present, amb la figura de l’examinador. Aquests darrers formen rotgle mentre la resta de joves es mantenen en una imposada solitud, equidistants uns dels altres, mentre dansen al compàs del repic d’una cigarreta o de les seues pulsacions.

Però allò que em suscita més dubtes observant la tranquil•litat i la manca absoluta de pressió(almenys aparent) amb què realitzen la seua tasca és la dicotomia de sentiments que cohabiten durant una estona en una espai de temps i en un espai d’espai (és a dir dins l’habitacle del vehicle) tan reduït.

El professor qui és conscient que abans d’eixe examen ja ha acompanyat milers d’examinands i que en el futur n’acompanyarà milers més i que percep eixa prova com un fet quotidià, ordinari i n’està plenament acostumat i el /la jove qui assisteix a l’examen (si no l’han suspés prèviament) com un fet excepcional, extraordinari i n’està plenament alterat.

L’examinand ni pot ni es troba en condicions de posar-se en la pell del seu professor, però, i aquest? És capaç d’empatitzar ni que siga per un instant amb el jove a qui acompanya? O n’està, plenament immunitzat?
Aquesta dicotomia entre habitual, corrent, freqüent i insòlit, puntual, extraordinari, es repeteix ,ara i adés, en multitud d’escenaris.

El cirurgià i el pacient a qui es disposa a operar, el rector/el regidor i la parella que es casa, el funcionari d’hisenda i l’encara adolescent que presenta la declaració per primer cop, el guàrdia civil i el jove que condueix el vehicle, el botxí i el reu condemnat a mort...

Què ocorreria si el pacient decidira operar-se totes les setmanes, l’encara adolescent sovintejara l’administració o el jove fóra aturat totes les setmanes per la benemèrita? Continuarien sent aquestes trobades, abans ocasionals, tan excepcionals? Continuarien provocant-los la mateixa tensió-emoció-expectació ?

Diàriament ens assabentem de milers de notícies greus o molt greus, i els atorguem la importància de què ha de gaudir un fet excepcional, però moltes d’aquestes notícies retornen amb idèntica o semblant silueta cada vegada més freqüentment. El grau d’estupefacció amb què en un principi eren acollides va minvant a mesura que el fet esdevé més usual, fins que arriba un moment que directament l’ignorem o reduïm la seua transcendència.

En l’actualitat sembla que un fet no és bo ni dolent en si mateix sinó en la mesura que es percep i, sobretot en la freqüència d’aquesta percepció. Potser siga una estratègia coneguda pels dolents,perseverar en la seua malícia fins que esdevinga tan ordinària que no pague la pena ni dedicar-li un moment. Fins i tot, alguns d’aquests d’autoadjudiquen la tasca de valorar-ne la importància de l’acció punible que han realitzat i se’n vanaglorien d’aglutinar en una sola persona la figura de jutge, acusat i jurat.

VK

PS. Disculpeu pel rotllo, però jo realment d’allò que volia parlar era d’una estranya coincidència: el puny tancat que apareix en la portada d’El club de la lluita de Palanhiuk coincideix, si fa no fa, amb el puny que apareix en la propaganda del Lidl que m’he trobat a la bústia. Possiblement siga només una coincidència, però i si és algun missatge ocult, quin n’és el vertader significat d’aquesta senyal? Promet reflexionar-ne i parlar-vos-en en profunditat en una propera entrada.

martes, 13 de octubre de 2009

El Fossar de les Moreres
La meua intenció era, bàsicament, veure Garrick del Tricicle, redescobrir l'església de Santa Maria del Mar (ai, Falcones!), visitar el romànic de santa Anna, al Raval, i fer una volteta pel carrer Canuda (a la llibreria de vell on el senyor Millo i jo trobàrem Joan Perucho, a la plaça de Madrid i a la llibreria on està ambientada "L'ombra del vent", de Ruiz Zafón.) Però les coses, de vegades, em vénen rodades de manera distinta...
La bona qüestió és que, a l'eixida de Santa Maria del Mar, em vaig trobar una senyora de huitanta anys que em va contar, amb tots els ets i els uts, la raó per la qual hi havia un grup de persones encorbates a la plaça del Fossar de les Moreres. Se celebrava, em contà, la batalla que enfrontà els catalans, anglesos i austríacs contra les tropes borbòniques.
-També hi havia valencians soterrats, sap vostè?
Quasi de seguida, aterrà un dels homes encorbatats i, després d'assegurar-se que tenia pedigree valencià (d'Algemesí, exactament, li vaig aclarir), em preguntà si m'abellia portar una de les dues corones de llorer que anaven a oferir als caiguts i en aquell monuments (una mena d'escultura allargassada, pintada de roig i amb una torxa encesa a la part superior.) Després, em confirmà el que la dona gran ja m'havia contat:
-Hi havia valencians també.
En resum: a la impensada em vaig veure amb una corona de llorer al costat d'una anglesa i envoltat de banderes de Barcelona, de Catalunya, de la Unió Europea i unes quantes més que supose que representaven les distintes tropes derrotades o vés a saber què.
Al ritme d'un tambor, la comitiva es posà en marxa sota l'atenta mirada dels turistes, dels feligresos que eixien de la missa de dotze de santa Maria del Mar i d'un grapat de policies i mossos d'esquadra que procuraven la seguretat del Conseller d'Indústria de la Generalitat i d'algun altre personatge que no vaig saber identificar.
No sé quins ni quants valencians trobaren al Fossar de les Moreres. Tractaré de saber alguna cosa sobre aquests personatges anònims. Però almenys, per primera vegada, un valencià com ells es va afegir de bona gana a mantenir encesa la flama del seu record.

domingo, 4 de octubre de 2009

El respecte a la ciència i la cultura, element essencial a l’Ajuntament de València.

El Ayuntamiento dice que hará lo que le «dé la gana» con el dictamen de la Acadèmia
«Haremos lo que nos dé la gana». El portavoz del gobierno municipal de Valencia, Alfonso Grau, expresó ayer de esa manera tan directa la autonomía de los Ayuntamientos para aprobar la denominación en valenciano de cada toponimia. La Acadèmia Valenciana de la Llengua dictaminó la de Valencia como «València», lo que choca de frente con un acuerdo plenario que eliminó la tilde.
«Si es obligatorio habrá que seguir la norma», dijo el concejal a preguntas de LAS PROVINCIAS, aunque al saber que no tiene ese carácter, replicó que los académicos podían haberse «ahorrado» el trabajo del diccionario. «Entonces haremos lo que nos dé la gana».
El text anterior, recollit al diari LP, aclareix qualsevol dubte, si encara en quedava cap, sobre el respecte de l'Ajuntament de València al treball dels filòlegs, lexicògrafs, i demés estudiosos de la llengua. Les afirmacions del regidor de l’ajuntament del Cap i Casal il·lustren, en el fons i en la forma, la seriositat i el seny que presideixen les actuacions del consistori, a més de servir d'exemple a d'altres institucions i ciutadans en general. Xapó! O caldria dir Japó! ?

jueves, 24 de septiembre de 2009

POETES DE POBLE, POETES DEL POBLE

Viure en un poble menut té una caterva d’avantatges que vas descobrint amb el pas del temps. I quan el temps que has viscut és bastant dilatat, valores en la justa mesura l’espai, les coses i les persones que coneixes. Ara recorde que quan era un xiquet de 9 o 10 anys, és a dir, un poc abans del pleistocé, passava les vesprades dels diumenges assistint a les representacions que tres pallassos dedicaven als més menuts en un teatret de fantasia. Ens divertíem moltíssim! Un d’ells era l’autor dels diàlegs i de la lletra de les cançons —sempre en valencià—, que tant ens feien riure, alguna de les quals encara retinc a la memòria:

“En l’Alcúdia de Carlet,
quan no fa calor fa fred,
i en Madrid, per ser Madrid,
quan no és de dia és de nit!”

Anys després, quan em vaig enganxar amb açò de la literatura i em donà per llegir i escriure algun vers, em vaig assabentar que aquell home era l’autor d’un bon grapat de versos de temàtica diversa i que gaudia d’un notable èxit i acceptació popular. Però no seria fins l’eclosió dels concursos literaris en format jocfloralesc que me n’adonaria que Joan, aquest és el seu nom, escrivia alguna cosa més que versos ocurrents i graciosos. Una vesprada inoblidable em va recitar alguns dels seus poemes més estimats, entre els quals hi havia una elegia, on es vessava una emoció profunda i una tendresa tan humana i tan divina com només la poesia és capaç de transmetre. Em faria il·lusió veure la seua obra publicada algun dia, perquè la seua veu és, també, la veu del poble. Com la de tants altres poetes dels altres pobles.
Clar que, el seu caràcter jovial i optimista el traeix prou sovint i no pot evitar escriure sobre les coses més prosaiques, però que tenen una indubtable connexió amb la realitat quotidiana. I aquesta vegada, com no podia ser d’altra manera, ha escrit un poema sobre el tema de la grip que no puc resistir-me a publicar-lo en aquest bloc. Abans, però, he d’informar-vos que hui Joan és un jove de huitanta-i-tants anys, d’aquells que veuen sempre la botella mig plena, pare de set fills i filles, i avi de vint-i-un néts i nétes. De moment.
Ah! per cert, el poema diu així:

LA GRIP A

Un amic que el nom no dic
per no tirar de la manta,
no para de donar la llanda
perquè parle un poc del grip.
Jo que no sóc ni doctor
ni veterinari em crec ,
replegue el guant del seu prec
perquè el tema em fa por.
I exposaré en rima fina
uns clars i senzills consells,
que encara que són molt vells,
prevenen la pesta porcina.
Abriga’t bé , perquè el fred
ataca sense mesura,
el canvi de temperatura
molt brusc, té mala llet.
Frega’t amb aigua i sabó
les mans moltes vegades,
eliminen si et llaves
microbis si fas fricció.
A i C , són gran vitamina
que has de tindre en la memòria,
guaiaba i safanòria,
la taronja i mandarina,
pinya, papaia i la llima.
Barata la medicina!
I explicar-te amic no cal,
exprimir con l’esponja
llimó, llima i taronja
de forma molt natural.
Evita reunions de gent,
sobretot en llocs tancats,
el virus com els pecats
no tenen cap mirament.
No vull crear-te cansera
tingues clar el que jo he escrit,
i prompte, si tens la grip,
al metge de capçalera!

JOAN MARTÍN GALLUR. 2.009 L´Alcúdia

martes, 15 de septiembre de 2009

Un article interessant

Acaba l'estiu i els companys blocaires continuen cantant guantanameres a l'ombra d'una palmera. O tenen molta pasta-i si és del cas, ja els enviaré algun missatger disfressat d'inspector d'Hisenda-, o han perdut la gana d'escriure en aquest mitjà, cosa bastant comprensible per allò de la mandra.
Tampoc jo no tenia massa ganotes de posar-me a teclejar i, més encara, quan no hi ha massa a dir. Què voleu? U és de poble i, a més d'escèptic en moltes coses, no està molt informat sobre d'altres.
Però, després de rebre una carta de CEDRO i de llegir uns quants articles d'opinió a propòsit dels drets d'autor i de la situació cultural en general, he decidit reproduir un article d'Elvira Lindo (companya de batalletes en açò de la LIJ) que em va semblar interessant i, segurament, aclaridor sobre la jerarquia de valors que ens envolten.
Allà va.
Cultura para todos y todas
Tres personas me escribieron la semana pasada para preguntarme si el nombramiento de la nueva ministra de cultura me podía beneficiar en algo. Ole, ése es mi país. Nunca decepciona. Nombran ministra a alguien que tú conoces e inmediatamente hay gente que no sólo piensa que puedes pillar cacho sino que vas a estar dispuesta a ello. No me sorprende. Cuando mi marido era director del Instituto Cervantes de Nueva York había ciudadanos que me preguntaban cómo era nuestra residencia oficial. ¡Residencia, ja! Había otros que pensaban que necesitabas el puesto para salir de pobre. ¡Ja, ja! Había algún grupo en cuyas filas se comentaba que si había aceptado ese carguillo sería porque aspiraba a uno mayor. Si no de qué. Y hubo incluso un escritor (lo cual ya me parece más grave) que en este mismo periódico expresó públicamente su indignación porque alguien que se había beneficiado de las instituciones se permitiera luego criticarlas (¡ja, ja, ja!). De tal afirmación se deducen dos lugares comunes, a cual más grave: primero, que toda persona que acepta un cargo público lo hace con la sola idea de forrarse y, segundo, que lo natural de quien ostenta un cargo público es que sea dócil para siempre jamás con el partido bajo el que fue nombrado. De alguna manera, ese escritor pasó a limpio lo que tristemente piensan muchos españoles, porque la relación que ha tenido Españita con la cultura ha sido siempre complicada. Decía Fernán-Gómez que nuestro pecado no es la envidia sino el desprecio. Desprecia cuanto ignora, decía Machado. Estos días, a cuenta de la procedencia cinematográfica de la nueva ministra los blogs y demás medios digitales hervían con la cantinela de siempre: no hay actor en España ni director ni guionista que no sea un chorizo. En los escritores se fijan menos, son menos visibles, pero ahí está flotando la preguntita irónica cada vez que uno gana el Planeta: "¿Qué va a hacer usted con esa cantidad de millones?". En el fondo, se digiere mejor que los futbolistas ganen cantidades extravagantes o que las ganen las estrellas de la tele, los arquitectos estrella, los cocineros michelín o los diseñadores de moda. Durante todos estos años pasados a nadie se le ocurrió preguntar, por cierto, a la pandilla de especuladores inmobiliarios que destrozaban la costa en colaboración estrecha con los ayuntamientos, de dónde sacaban tanto. A nadie le molestó la ostentación de los GilyGiles. En nuestro país se ve natural que un zopenco se lo lleve crudo. Da igual que destroce el mundo. Dadas las reacciones que se leen en los periódicos o la participación de numerosos opinadores internautas, consideramos infinitamente más peligroso a un individuo que recibe una subvencioncita para montar una obra de teatro que a un tío que ha untado a un ayuntamiento para conseguir que se recalifique un terreno protegido. España y la cultura no se llevan bien. Y no es de ahora. Así se quejaba amargamente Galdós, "éste es un país donde un solo ejemplar lo leen cuatrocientas personas". Sí, sí, éste es el país donde se exige la gratuidad de la cultura, aunque uno no tenga el más mínimo interés en consumirla. Sólo por si aca. Recuerdo una discusión airada que mantuve con un camarada en "aquellos maravillosos años". Se indignaba el camarada porque habían anunciado una subida en la entrada del Museo del Prado. Perdimos como dos horas dándole vueltas al célebre derecho del pueblo a acceder libremente al patrimonio cultural. Hasta que harta de aquella discusión interminable, le dije, "pero tú, ¿cuántas veces has ido al Prado en los últimos cinco años? Si el único museo que tú visitas es el Museo del Jamón". Ahí está la clave. A la gente parece no importarle la subida de precios en los museos jamoneros. Pagamos con gusto. E incluso invitamos. ¡Ésta la pago yo! Somos de natural flamenco. Ése es mi pueblo. Cada uno según sus posibilidades, claro, pero bares y restaurantes, un viernes por la tarde, están que se salen. Eso sí, deme usted gratis la cultura. En eso se pone de acuerdo parte de la derecha y parte de la izquierda. El odioso populismo. Libros de texto gratis para todos y todas. Cine gratis ("encima de la mierda que es, dicen, vamos a tener que pagarlo"). Ah, y que a los profesores no se les ocurra mandarle a los niños libritos de literatura. Sí, queridos amigos, yo he viajado por Españita dando charlas y he visto muchas cosas. He visto que los mismos padres que compraban en masa a una compañía americana un tipo de mochilas absurdas con ruedas (carísimas, claro), que les daban dinero a los críos para cien mil chucherías y que se dejaban una pasta en el convite de la comunión, ponían luego el grito en el cielo cada vez que un pobre maestro recomendaba una novelita. Recuerdo hace diez años, en el colegio de un pueblo rico, el de las mochilas americanas: una criatura se levantó para hacerme una pregunta sobre mis personajes. La niña, inocente y candorosa, me dijo que había tenido la suerte de conseguir toda la colección de mis libros gratis. ¿Te la regalaron?, le pregunté. "No, me la fotocopió mi papá, que es teniente de alcalde del ayuntamiento". Qué mona, estaba en esa edad en la que crees que tu padre es un héroe, aunque sea un pirata. -
Elvira Lindo

sábado, 18 de julio de 2009

Pica'm

L'amic Àlan Greus em demana que us transmeta l'existència d'un diari digital, Pica'm, i que us us faça partíceps d'un seguit d'articles d'opinió de Carles Andrés Raga. Àlan és amic meu des que teníem cabellera espesa, és un home amb molt de seny i si ell diu que els articles són bons, és que ho són. Per la qual cosa, accepte de bon grat el consell de l'amic i reproduïsc un dels articles d'opinió. Allà va.

Els “San Fermín” mediàtics
18 juliol de 2009 a espectacle, TV

per Carles Andrés Raga
Cada juliol les cites obligades, com marca la tradició, són el Tour i els “San Fermín”. Tot plegat, un aiguabarreig estiuenc èpic i fastigós (s’apeguen les cames a la cadira i els braços a l’hule de la taula: mare, que no saps fer res de fresquet per dinar, que estic suant la pega?). Èpic, dic, en allò que toca a les mítiques escalades pirenenques o alpines, pedalada rere pedalada, dels sempres sospitosos herois de la muntanya –vists des de la sobreprotectora talaia del sofà, tot esgrimint per única defensa, xarrup rere xarrup, un got de civada o de malta gelada, amb el tec del ventilador clavant-se’t al cervell.

Quant a la cita taurina, a pur de repetir-ho cada matí, en cada noticier de migdia, vesprada i nit, els mitjans ens van marcant l’agenda d’interés fester que cal seguir. I, en eixa línia ‘informativa’, durant més d’una setmana, ens volen fer creure que els “Sanfermins” són les festes més increïbles i espectaculars del món –i no seré jo qui diga el contrari, que el personal és força susceptible quan li toquen els mites.

Ara, com les pamploneses –quant al contingut taurí- què volen que els diga; que en trobarem a centenars arreu de la península, cadascuna d’elles amb la seua idiosincràsia, la seua tradició i el seu punt gloriós. Això sí, el que fa diferent la festa navarresa de la resta de festes conegudes és la cobertura mediàtica i la tolerància amb què és vist allò que no deixa de ser un ‘pet col·lectiu’ com un piano, i poc més (després vindran amb romanços hipòcrites de les tertúlies televisives i radiofòniques sobre la indecència intolerable de l’‘ampollot’ juvenil).

Ignore, d’altra banda, l’oferta cultural o festívola que complementa les desencaixonades i corregudes matineres. Tanmateix, és ben palés que la imatge que transcendeix de l’esmentada festa és sobretot la delsmozos –de totes les edats, colors i nacionalitats- amb faixa i mocador rojos al coll i, en l’entreacte, alcohol a dojo; i no m’ho invente jo; els reportatges televisius en van plens.

I, què hi farem, probablement és una imatge totalment esbiaixada i inexacta de la realitat pamplonesa –no ho dubte-; però és la que se’n fa un observador extern –perplex per la incongruència de combatre l’ampollot, com hem dit, i, això no obstant, identificar d’una manera directa i brutal diversió ‘adulta’ amb consum desmesurat d’alcohol.

La tradició popular és, al meu entendre, pam amunt pam avall, la mateixa a tot arreu: música i alcohol en diferents graus (prohibiu-los i voreu què hi queda. Als valencians, almenys, la pólvora…). I, en el cas que comentem, quan hom comença a comptar cadàvers damunt la taula, s’imposa la pregunta: què seria d’aquella heroïcitat de ‘la calle Estafeta’ i els Miura aterridors si aquell literat nord-americà no l’haguera posada de moda fa uns anys i els mitjans de comunicació d’ara no li donaren la cobertura que té –i que, poster, també mereixerien desenes de manifestacions populars igualment atractives i amb un missatge més edificant i no tan temerari.

Independentment de quina siga la reposta, allò realment discutible és si és lícit, per als mitjans públics, propagar –identificar- la imatge de festa amb borratxers monumentals, que no permeten, per exemple, retransmissions o connexions televisives sense que els mozos –fins allà dalt d’alegria i alcohol- la facen malbé.

Tot i que una carrera davant un bou pot ser heroica a Pamplona, no ho és menys a Santa Pola, Picassent o a la Vall d’Uixò. L’únic que falta és una càmera, una periodísta a qui no deixen fer el seu treball quatre passats de rosca, i un famós que apadrine la cosa. Després només resta repetir-ho any rere any fins que el personal acabe creient que no hi ha cita festera més gran. Els del terreny, entretant, pegaran a fugir ben lluny d’aquella setmana de passió, que tancarà amb una rastrera de comes etílics, rius de pixum i destrosses en el mobiliari urbà. A partir d’aleshores, les hieràtiques i serioses autoritats municipals pensaran la forma política d’eradicar d’una vegada per sempre la intolerable moda incívica del botelló, que fa malbé el descans nocturn dels ciutadans de bé.

En fi, la mort en directe, a Pamplona o on siga, sempre és atractiva mediàticament –coses de la morbositat, car l’espectador, en el fons, el que espera és alguna enganxada al corredor o al torero-, però summament incòmoda per als responsables de la programació televisiva –si fa no fa els polítics reponsables, en el cas dels mitjans públics- perquè fa ben palesa l’absurditat d’una mort injustificada, estúpida i en nom de no se sap ben bé quina tradició.

I el pitjor és que, no ho dubten, tot el destarifo arriba, via satèl·lit, en directe a tot del món. I aquest, astorat, es demana el perquè d’aquesta mostració espectacular –i innecessària- de la barbàrie humana feta espectacle mediàtic. I que conste que, a mi, em té igual que el veí es bufe fins al col·lapse mental o es jugue la vida davant un bou de sis-cents quilos. Al capdavall, ja s’ho farà.

D’altra banda, el tour és, al meu entendre, bastant més edificant i èpic que no la dèria taurina navarresa, car ací el que hi ha és una lluita cos a cos amb els límits de l’ésser humà (bella i innòcua metàfora guerrera). El contingut en valors –esforç, disciplina, sacrifici, coratge, etc.- que atresora la cursa ciclista és, socialment parlant, bastant més engrescadora que al d’una festa que, a ulls de la majoria, ha esdevingut pur parc temàtic on es ret culte a qualsevol manifestació alcohòlica imaginable.

En fi, dues cites estivals ineludibles –romanticismes a banda, sospitoses de dopatge ambdues, aqueixa és la veritat- acaben de la mateixa forma: dormint-la. En el primer cas, la mona; en el segon, la becadeta, tot i que, caguendénia, se t’ha fet agre el dinar i tens la galta marcada i refregida per l’entapissat vellutat del sofà.

miércoles, 24 de junio de 2009

Hisenda i la mare que la va matricular



Quan arriben aquestes dates a qualsevol se li fica el ventre agre tan sols en pensar que s'apropa l'hora de fer la declaració. Fins ara, a més de castigar-me, fer-me allò que es diu "paral·leles", donar-me pel sac amb l'IVA durant tres anys seguits, ventar-me'n a dreta i esquerra, etc., ho he suportat tot amb paciència franciscana. Això sí, he posat una ratlleta a la pantalla (aproximadament al 32% de la llargària) per tal de recordar quina part d'allò que faig s'emporta Hisenda sense fer una llapisserada. En fi, he suportat també (amb menys paciència, això sí) veure com la meua part corresponent s'inverteix sovint en paranoies de polítics i administradors en general. Que deia jo que, si pague en funció d'una activitat cultural casolana(com molts dels meus companys i companyes), alguna part s'hauria d'invertir en cultura casolana també i no en parafernàlies culturals que beneficien, tan sols, uns quants espavilats. Doncs bé. També això ho he suportat quasi amb estoïcisme, quasi amb indiferència envers el dolor que em provoquen les punyalades en forma de declaracions. Fins i tot, el comentari que he escoltat sovint, aquell que diu "paguem a nivell escandinau i tenim serveis tercermundistes", a força de repetir-lo, em sona a música celestial. Ah! Però, ahir mateix, en escoltar una notícia (que després vaig confirmar en premsa) em vaig posar d'una mala bava que em té preocupat: els futbolistes de primera línia, aquells que guanyen un ou i part del rovell de l'altre, paguen un màxim d'un 22% dels ingressos. A veure, a veure. O siga que nosaltres, jo en aquest cas, que faig més hores que un rellotge, pel fet de desenvolupar una activitat diguem-ne cultural, pague un 32 % i encara els sembla poc, i els futbolistes paguen un màxim d'un 22%? De mala bava, repetisc, m'he posat de mala bava i estic barrinant seriosament a fer-me objector d'alguna cosa, no sé de quina, però relacionada amb aquesta Agència Tributària que, a més de criminalitzar la cultura sacralitza el futbol. Sí. És veritat. Haver-te apuntat a futbolista, direu. Doncs no. Ni tinc edat ni condicions; però, pel que sembla, tampoc ell en tenen per a fer el que jo faig i paguen bastant menys que jo a la maleïda Hisenda.

jueves, 18 de junio de 2009

afonia

En una delegació del PROP del Cap i Casal:

- Hola. Bon dia.

- Buenos días. Qué desea?

- Sóc un representant d’Escola Valenciana i desitjaria lliurar-li un permís per tal que l’ajuntament ens autoritze a utilitzar un equip de megafonia i una pantalla en una concentració que tenim prevista per al proper dijous.

- Y dónde me ha dicho que desean montar el “sarao”?

- En la plaça de Manises, enfront del Palau de la Generalitat

- Pues, va a ser que no.

- I em pot explicar per quin motiu.

- Pues, porque como decía mi abuelo, en juny fruites madurades i moltes migdiades.

- Què?

- Que a esas horas el vecindario está durmiendo la siesta y está prohibido por las ordenanzas municipales armar jaleo.

- I a les set encara hi dormen?

- Menudos intolerantes, se creen con el derecho de mandar cuándo ha de dormir la gente. Bueno, menos cháchara que me caliento, pase a la ventanilla D y, si lo desea, deposite su escrito.

- Però si la finestreta per a la sol·licitud d’autoritzacions per a concentracions cíviques és la C?

- Efectivamente, pero ésa es para los organismos que tienen permitido por decreto ley el uso de abundante aparato acústico en sus festejos, ya sabe, clubs de fútbol, fallas, partidos con reiterada mayoría absoluta y eventos varios de amplia repercusión universal.


Ja a la finestreta D


- Per favor, és vosté l´últim?

- L’últim i el primer. Tot el món que hi entra va directe a l’altra cua i ací em té, tot sol en aquesta andana, esperant més de tres anys que algun responsable m’escolte.


VK

sábado, 6 de junio de 2009

Una gossada

Ahir divendres, com tots els divendres del curs, vaig compartir taula i menú amb un company d’escola. Es tracta d’un d’aquests costums que quasi sense adonar-te esdevé una cita setmanal d’obligat compliment.

Aquesta trobada de plat, segon plat i postres té almenys per a mi una finalitat terapèutica ja que el meu interlocutor adopta el paper de psicoanalista amateur pel mòdic preu dels nou euros que ens costa el menú. Els bons consells en temps de crisi sempre resulten un valor rendible.

La tertúlia o la suma de soliloquis que anem concatenat versa sobre els aspectes més diversos depenent del dia, la gent amb qui compartim sala o el plat que prepara Arguiñano en la tele que ocupa un dels cantons d’aquell bar.

Ahir, per exemple, el meu amic començà per recordar-me amb tot jocós que el diumenge no m’oblide d’anar a votar. El to irònic amb què acompanyava les seues paraules resultava ben perceptible ja des de la Creu Coberta. Després d’observar la meua cara d’indiferència ja que em mostrava més interessat per la varietat dels trossets d’hortalisses que suraven en el gaspatxo que pel futur de l’ Europa unida, ell inicià el seu parlament.

Va començar tractant d’argumentant-me l’apatia que li provoca aquesta nova cita amb les urnes (expressió, per cert, força curiosa) i no pel fet que això d’Europa ens pare lluny o molt lluny, sinó per la tarannà moral dels professionals encarregats de mobilitzar-nos o almenys de motivar-nos a participar-hi.

Per tal d’exemplificar la seua postura em contà, quasi com qui confessa un pecat a cau d’orella, que una nit d’aquesta setmana passada intentà seguir un d’aquests debats entre caps de llista que emeten en la tele. Pareix que la calor ennuvola l’intel•lecte i les nits d’estiu fem coses que ens sorprendrien la resta de l’any. L’únic que tragué en clar és que:

- D’Europa no es parlà ni un instant. Sembla que no els interessa ni als propis partits. Deu ser que el Parlament europeu és com les meigues que tothom n’ha sentit parlar-ne però ningú gosa garantir la seua existència. Hi ha gent que afirma que es tracta d’una maqueta o d’un part temàtic rotllo Terra Mítica i que els polítics que s’hi asseuen als escons són fidels reproduccions de cartró pedra. De fet sembla que Julio Monterrubio, artífex de les falles de Nou Campanar, ja es troba a Brussel•les treballant en una nova ampliació del complex comunitari.

- Els candidats estan més preocupats a desacreditar l’oponent que a lliurar-se a una argumentada exposició de les seues propostes. Donen per fet que els votants no els van a creure i per tant pretenen establir diferents graus en l’escala de la credibilitat: “Jo sóc poc creïble, però el meu adversari no ho és gens”.

- La classe política, no és que vaja per un costat, i la societat, per un altre, sinó que des d’un temps ençà transiten per direccions totalment oposades. Els polítics actuals actuen com a neoil•lustrats però tot confonent els interessos del poble amb els seus propis.

Per tal de cloure el seu raonament i de demostrar-me d’una manera ben explícita en què consistí el debat em digué que entre tant d’atac verbal, tanta vena unflada i tanta ferocitat, allò semblava una “gossada” (bé, exactament ell utilitzà el barbarisme menys normatiu però més plàstic:“jauría”).

Arribat aquest punt he intuït que el meu amic possiblement havia llegit l’entrada anterior d’aquest blog (Una mala nit), ja que hi coincidia plenament amb la percepció exposada per l’amic Lletra. Però, no, de fet, ni en coneixia la seua existència, fet que demostra que quan tothom coincideix a valorar d’una mateixa manera una qüestió és que el motiu de la coincidència resulta ben evident.

I ara què? Tres solucions es plantegen per al col•lectiu d’electors desmotivats:

No anar a votar. Sens dubte l’opció gran guanyadora d’aquestes eleccions. Encara que ràpidament sorgiran analistes que culparan a l’oposició mediambiental (la platja, el sol, l’estiu...) de la manca de participació.
El vot en blanc. Eixe gran desconegut. I que realment pocs saben per a què serveix. Continua perseverant eixa llegenda urbana que sentencia que “el vot el blanc va a la majoria”. Aquesta màxima sovint és enunciada per aquells que se saben perdedors.
El vot a la contra. O com em comentava un altre amic dels club dels desencantats la setmana passada “No tinc decidit per quin partit votar perquè desconfie de tots, però almenys tinc ben clar a quin mai no votaria”. Decididament, qui no es consola és perquè no vol.

I és que posats a buscar motius que expliquen la “poca qualitat” d’aquesta campanya electoral (tal com coincideixen els experts) caldria pensar en eixos jugadors de futbol que durant la lliga regular i els partits compromesos de Champions no compten per a l’entrenador (seuen a la banqueta o ni tan sols van convocats) però quan cal disputar partits poc transcendentals de Copa o amistosos, no només formen part de l’onze inicial sinó que a més a més se’ls carrega amb l’obligació de guanyar, no se’ls permet cap excusa i si perden se’ls acusa de baixa forma i, aleshores, es considera lògic que no compten per a l’entrenador. Trist destí per a un professional del baló, a canvi, això sí, d'un grapat d'euros que esmorteix els remordiments.

VK

jueves, 4 de junio de 2009

Una mala nit

Va i resulta que anit vaig anar a prendre café i l'amo del bar m'informà que hi havia un debat a cinc bandes sobre les properes eleccions. I va i resulta que m'entrà la temptació i vaig engegar la tele. I va i resulta que sí, que hi havia un debat amb cinc representants de cinc partits polítics. S'havia de parlar d'economia, de l'àmbit social europeu, en fi, del present i del futur d'Europa, segons ho veia cadascun dels representants...Doncs bé. Allò, almenys fins que ho vaig poder suportar, va ser una mena de concurs a veure qui era menys efectiu, tenia més defectes, havia enganyat més el personal o tenia una història més tèrbola. Fins que vaig desconnectar, no vaig escoltar massa coses que tractaren d'Europa en el sentit que estava anunciat, sobre el futur de les nacions, sobre la possibilitat de funcionar junts amb la resta de les nacionalitats. No, no. D'Europa, poc. Es tractà d'una tirallonga, llistat o com vulgueu dir-li, de les coses que cadascú havia fet malament des de l'època d'Adam i Eva. "Tu favaloi i lladre". "Tu més encara". "Tu mentider." "I tu en dius de tan grosses que no les salta un cangur amb una perxa". Depriment. Des d'ara, quan algú em diga que hi ha un debat televisiu, agafaré la gossa i em donaré una volta per terme. Potser, conversant amb ella o senzillament escoltant lladrucs, traga més entrellat que escoltant barbaritats sense sentit.

jueves, 28 de mayo de 2009

ARTICLE DE J.BAUSSET. LEVANTE-EMV EL 27 DE MAIG 2009



RITA BARBERÀ I LA LLENGUA

Josep Lluís Bausset

Amb 98 anys que tinc fets, ja no em sorprèn res ! Com que n´he vist de tots colors, ja no m´estranya res. Dic això, perquè amb motiu de l’homilia de Carlos Osoro, nou arquebisbe de València, l’alcaldessa del Cap i Casal afirmava: «Hay que reconocer el esfuerzo que ha hecho», valorant molt positivament, (com jo mateix també ho valore) la utilització del valencià per part del nou pastor de la diòcesi. Llàstima que ella mateixa no faça també l´esforç que va fer l´arquebisbe. Crec que l´alcaldessa de València, si tant valora el gest fet per l’arquebisbe, podria demanar al president Francisco Camps, o al conseller Alejandro Font de Mora, o a la presidenta de les Corts Valencianes Milagrosa Martínez, que també feren l’esforç d’utilitzar la nostra llengua, en compte de marginar-la. Crec que l’alcaldessa de València hauria de començar a utilitzar el valencià ella mateixa, i potenciar més la nostra llengua, i dir-li al conseller Font de Mora que es deixe d´experiments ridículs, com l´intent de donar l´assignatura d´Educació per a la Ciutadania en anglès, o pretendre impartir el xinès mandarí als nostres xiquets. L´alcaldessa de Valencia, si tant valora l´esforç que va fer el nou arquebisbe, podria haver aconsellar a la presidenta de les Corts Valencianes que en compte d´escriure l´article «Por un futuro mejor», amb motiu del 25 d´abril, haguera fet l´esforç d´escriure´l en valencià, la llengua pròpia del país, i paradoxalment, la menys protegida. I ella mateixa podria tindre una miqueta més de trellat, per tal de no fer el ridícul quan reivindica «l´origen del valenciano antes de la Conquista de Jaime I». Per què no reivindica també l´origen de l´espanyol a Cuba o a Mèxic, abans de la conquesta de Cristóbal Colón ?L´alcaldessa de València, si tant valora l´esforç que va fer l´arquebisbe Osoro en la seua homilia, perquè no denuncia l´actitud de l´Ajuntament d´Alcoi (només és un exemple dels molts casos que hi ha) quan incumplix la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià, en referència a l´absència de la nostra llengua en la retolació viària, la publicitat institucional i la comunicació amb els ciutadans ? Per què l´alcaldessa de València no protesta públicament, pel fet que segons un informe de l´Escola Valenciana, un 52,2% dels centres no aporten cap línia d´ensenyament en valencià ? Un 52,2%! I per què no protesta, ella que valora tant «el esfuerzo que ha hecho» l´arquebisbe, pel fet que només un 26,2 % de l´alumnat d´infantil, primària i secundària de les escoles públiques ensenyen en valencià? Per què no denuncia públicament que el percentatge de crèdits impartits en valencià a les nostres universitats és, simplement, testimonial? Per què no protesta pel fet que a l´Administració valenciana, dels 15669 empleats públics (tal i com informava l´Escola Valenciana) només a 193 se´ls ha exigit un determinat grau de coneixement del valencià, cosa que suposa un 1,2 % del total? Aquestes xifres indiquen que el dret dels ciutadans a ser atesos en la nostra llengua pels empleats de la Generalitat, es veu molt reduït. Què passaria si hi haguera un 1,2% dels empleats que només atengueren els ciutadans en castellà, i el 98,8% restant només atengueren en valencià? En eixe cas, sí que l´alcaldessa del Cap i Casal posaria el crit al cel, per la «discriminación que sufren los castellanohablantes». Però en el cas contrari, que és el que es dóna, l´alcaldessa de València no veu cap mena de discriminació.Per què l´alcaldessa, ella que proclama als quatre vents el respecte a la justícia (quan li dóna la raó, evidentment!) no acata les 17 sentències (!!!!) del Tribunal Constitucional, Suprem i Superior de Justícia Valencià, que han provat l´equivalència legal de les denominacions català-valencià per a la nostra llengua, i encara s´obstina en negar una evidència científica?A la llum de totes aquestes preguntes que li faig a la senyora Rita Barberà, i que ja sé que no obtindré resposta, he de dubtar molt i molt, que l´alcaldessa de València s´alegrara de l´esforç que va fer l´arquebisbe Osoro, en la seua primera homilia al Cap i Casal. Si l´arquebisbe no haguera dit cap paraula en la llengua de Sant Vicent Ferrer, d´Ausiàs March o de Joanot Martorell, l´alcaldessa de València haguera protestat, o ja ho haguera trobat bé? Tinc la impressió, o millor dit, la convicció, que la senyora Rita Barberà ho haguera trobat «normal», perquè ella que és tan «valenciana», sempre que fa alguna declaració o intervé al ple de l´Ajuntament, ho fa en castellà, tot i que valorava positivament, «el esfuerzo que ha hecho» l´arquebisbe, en fer una part de l´homilia en valencià. Per què la senyora Rita Barberà, que valora tan positivament l´esforç de l´arquebisbe, no va presentar cap protesta al cardenal Garcia-Gasco (un altre arquebisbe Mayoral) quan va bloquejar el missal en valencià presentat per l´Acadèmia Valenciana de la Llengua, el 2002? Per què no protesta l´alcaldesa de València a l´Arquebisbat, pel fet que al Cap i Casal només n´hi ha misses en valencià a l´Oratori de Sant Felip Neri, i a les parròquies de Sant Pasqual Baylon i Sant Marcel·lí? Va els diumenges la sra. Rita Barberà a alguna d´eixes celebracions en valencià, o va a misses en castellà, que deuen ser més «elegants»? Per què l´alcaldessa de València, que valora tant el gest de l´arquebisbe Osoro, no fa un homenatge públic als capellans Antoni Sanchis, Emili Marín, Vicent Cardona, Llorenç Gimeno, Juli Ciges, Josep Mª Ruix, Vicent Micó, Vicent Sarrió, August Monzon, Pere Riutort, J. A. Comes o Andreu Peiró... que, malgrat les dificultats i el nul recolzament del cardenal Garcia-Gasco (un altre arquebisbe Mayoral) ja fa temps que celebren les misses en valencià?Per cert, sra. alcaldessa, vostè que presumeix de ser tan valenciana: l´any passat, en celebrar-se el VIIIè Centenari del naixement del rei Jaume I, el Consell Valencià de Cultura va aconsellar que l´actual plaça de l´Ajuntament del Cap i Casal, passara a anomenar-se plaça de Jaume I. A tots ens haguera agradar un gest de «valenciania» de la seua part ! Vostè va negar qualsevol possibilitat de canvi, argumentant el cost econòmic que suposaria això per als veïns de la plaça. Però hi ha una cosa que no entenc: quan vostè va canviar el nom de plaça del País Valencià per plaça de l´Ajuntament, els veïns no van sofrir cap mena de cost econòmic? Per què en el primer cas no va tindre en compte el cost econòmic que suposaria per als veïns el canvi de nom de la plaça, i ara sí ? Costaria tant canviar el nom del carrer Arzobispo Mayoral (un arquebisbe nefast per als valencians) al costat mateix de l’ajuntament per mossèn Vicent Sorribes? O és que vostè li té una devoció particular, i es troba tan a gust amb aquest arquebisbe que va desvalencianitzar la nostra Església?Amb 98 anys ja no em sorprèn res. Ni tan sols les declaracions de l´alcaldessa de València, que parla sempre castellà, tot i que, això sí, s´alegra de les paraules en valencià de l’arquebisbe Osoro. A qui pretén enganyar o confondre senyora alcaldessa? A mi, de segur que no! Ja tinc molts anys i em conec aquella gent que s´alegra «del esfuerzo que ha hecho el arzobispo», però ells no l’imiten.

lunes, 25 de mayo de 2009

Grans e pocs peix a recors correreran, e cercaran amagatalls secrets

…i només girar el cantó, vaig veure el mestrepàgina, esperant-me enmig del carrer, impacient i amb la gossa fent bots al seu voltant. “Va, aparca ací, que estava reservant-te el lloc.” “Però, tu creus que de bon matí puc clavar el cotxe en un trosset tan menut?” “Vinga, home, vinga; encara que el deixes un tros damunt de la vorera no passa res. Que no estàs en la ciutat, nano; açò és Algemesí”. La segona parada, cent metres després de pujar al cotxe, per injectar-nos el primer café del dia. La tercera, cinquanta metres després per a fer un beset al Pau, que portava son pare a l’escola. A la fi, una marjal boirosa, grisenca i humida es va obrir davant dels nostres ulls mentre serpentejàvem per una de les carreteretes, entre els milers de reguerots que la travessen. L’espectacle era impagable. Si haguéreu vingut amb nosaltres, hauríeu al·lucinat per la bellesa de les imatges que l’aigua dels camps i les garses i els ànecs i el agrons ens regalaven. En aquell trajecte fascinant, vaig recordar els dies en què portava mon pare a pescar a cavall del cotxet que acabava de comprar-me. L’home, ja gran, estava que se n’eixia de veure que tenia tot un matí per davant per a traure totes les tenques possibles i poder mostrar-les al seu veí com un trofeu de caça. “Doncs a mi la marjal em recorda les matinades per anar a segar arròs i, el que és pitjor, en setmana de bous”. El Perelló estava desert i mut, la botigueta dels aparells i esquer, tancada, així que passejàrem… “Està fent-se tard. No pescarem ni la meitat de prou”. A la fi, un home prim i alopècic alçà cerimoniosament la persiana metàl·lica de la botiga com qui alça déu, o siga, de forma rutinària. “Hem intentat traure cuc de la màquina que té vosté en la finestra però no en queda”, explicació innecessària, però alguna cosa havíem de dir. “La màquina no és meua. Ací ve un home vell que diu que els condons cal comprar-los en la farmàcia; doncs jo dic el mateix: el cuc cal comprar-lo en la botiga”. Explicació definitiva i concloent. Poc després, enfortits els ànims amb la calidesa humana del gremi del comerç i la plenitud del matí, i proveïts amb armes i bagatges, iniciàrem la nostra singladura saltant sobre la crinera rocosa de l’escullera, convençuts que Posidó ens depararia una pesca, si no memorable, almenys tan copiosa que ens permetera entrar a les nostres llars amb la cara ben alta. Després dels preparatius de rigor, llançàrem les canyes a l’aigua com aquell que llança una part de l’esperança inherent a l’aficionat a la pesca. Sí, és cert: férem un mosset, un glopet d’aigua i intercanviàrem unes frases d’ànim tan necessàries com escassa era la disposició dels peixos a prendre en consideració els àpats que els oferíem a la punta dels hams. “Clar, com van a picar?” explicà el mestrepàgina. “No veus el golfàs com salta ací davant? El peix més a prop deu ser allà on brama la tonyina”. No vaig poder evitar el record del vell adagi: “Pescador de canya i moliner de vent, amb la punta de la …… farà el testament” Però en aquells moments, ja sospitava que alguna cosa més que el golfàs tenia la culpa de la desolació que envaïa la fauna marina i a nosaltres mateixos. Jo intentava consolar el meu amic oferint-li el tub de protector solar (factor 50) però ell havia caigut en un estat pre-depressiu tan evident que feia com que no em sentia. Vaig escoltar unes veus confoses al lluny i, en llevar la mirada del suro per primera vegada en tres hores, em vaig adonar que les veus procedien de l’horitzó marí, com si diguérem de la ciutat de València, a bord d’un vent de gregal força 2-3. A poc a poc les veus esdevingueren un clamor i anà adquirint gran força i claredat, molt semblant a l’eslògan de moda als Estats Units: “Yes, we can”, encara que no exactament igual, alguna cosa així com “Yes, we cams”, com si els que el pronunciaven no foren anglesos. Em vaig preguntar què estaria passant al cap i casal en aquelles hores del matí, perquè, de sobte, les pedres de l’escullera començaren a somoure’s i l’aigua del mar semblà a bullir “com la cassola al forn”. El cel començà a ennuvolar-se amenaçadorament. El meu amic em mirà esglaiat. Pel seu cap, tan desproveït de cabells que pots endevinar-li els pensaments, travessà una idea que no vaig tardar a fer meua. Tanmateix, vaig poder reprimir la por que m’envaïa i vaig assenyalar la mar mentre li deia: “Tranquil, no passa res. Mira!” I era que, sobre la superfície de l’aigua, de nou encalmada, una imatge impressionant de l’honorable, que s’estenia des de l’escullera del Perelló fins la porta del palau de justícia, ens mostrava el millor dels seus somriures i ens mirava amb els ulls farcits d’innocència. Una vegada més, el bé havia vençut sobre el mal. Almenys, aquell dia. No obstant això, cap dels dos no es trobava tranquil, i per si de cas l’estat encalmat de la mar era l’anunci d’un tsunami, el meu amic i jo plegàrem les canyes i tornàrem per on havíem vingut. El savi senyor Manuel, que ens havia deixat les tisores per a fer-li un lífting a una salpa, feia estona que s’havia acomiadat amb l’excusa que tenia hora amb el sastre.

sábado, 23 de mayo de 2009

Sobre pesca i mosquits tigre

Ha estat una setmana mogudeta. Dimecres, el propietari del bloc i un servidor ens embolicàrem la manta al cap i anàrem a pescar. Raons? Ninguna, que jo sàpia. Així que a les 8,30 del matí, amb una canyeta plegable prestada, un carret i un grapat de caragols avellanecs, travessàrem la marjal i anàrem a parar al Perelló a comprar cucs. Clar que la botiga no obria fins les 10, per la qual cosa deixàrem passar el temps amb el segon café , amb la ruta turística (Ié, ací no hi havia un forn?), amb diversos intents de traure cucs d'una màquina buida i amb la contemplació de les cucales, que es una manera fina de maleir l'amo de la botiga, que no aparegué fins les deu ben passades i amb una cara que despatxava hostes. Sí,sí, dues caixetes de coreà. I l'home ens presentà els cucs, ens explicà les raons per les quals la màquina no funcionava i encetà un somriure, que ja era mèrit en una cara pròpia d'una pel·lícula de terror. Agafàrem dues canyetes del pleistocé que un servidor tenia guardades i, amb l'esmorzar (tonyina amb olivetes) i aigua embotellada, ens dirigírem als pedrots traïdors que conformen l'escullera. L'amo del bloc, a l'hora de preparar la canyeta, es tirà mitja hora llarga. Després, començà amb la parafernàlia de les cremes, del barret, de la posició més adient per a seure (Et porte una butaca?)...Fins i tot, els escassos peixos que n'hi havia, pararen de nadar per tal de veure les múltiples operacions d'aquell aspirant a pescador ( Què fas, col·lega, que no comences? Vas a pintar-te els llavis també?). A la fi, llençà la canyeta quan el company ja estava fins al pirri de pescar i de no traure res. M'han picat!, exclamà. Efectivament, una salpa guerrera que calia netejar de seguida. Tens tisores? Qui, jo?, què va! Encara com que el tio Manuel (85 anys i amb més moral que l'Alcoià) en tenia unes que podien presidir un museu arqueològic. No et poses crema a la cara, no, que ja voràs com acabes. I jo, xulo de mi, que ni crema ni mariconades, que no fa sol i damunt vull posar-me moré. Esmorzar i tenca pudenta, camal a l'aigua i malediccions en fila índia. Altre mos i bosseta de peix al clot. Ací hi ha gats? A la fi, amb la salpa i una palometa despistada que s'enganxà en l'ham perquè no tenia cap altra cosa a fer, tornàrem a casa després de repartir els cucs entre els peixos més famolencs. En fi, com una ONG dedicada a l'alimentació dels éssers vius de l'escullera, perquè hi participà també un cranc més negre que el cul d'una paella. Repetirem, no? Sí, home, tu avises. Els primers problemes vingueren a la nit, perquè el xulet de la pel·lícula, és a dir, jo mateix, tenia la cara i els braços com per a posar-nos a trossos en un plat menjar-se'ls com si foren gambes. I la cosa no acaba, no, perquè ahir mateix, a sant Boi, m'atacaren els mosquits tigres, exactament, als llocs que més ablamats tenia: la cara i els braços. L'explicació, pel que em digueren, és bastant senzilla. Pel que sembla, aquests insectes ataquen el color roig, és a dir, sóm com els bous de lídia, però en mosquit i amb trompeteta. Ara mateix, mentre escric aquesta entradeta, coent i travessat per les picades mosquiteres pense que, si torne a pescar, aniré disfressat d'astronauta. Em lliuarà de les cremades de sol i, sobretot, de les possibles picades d'un tipus de mosquit que ni tan sols sabia que existia. I és que, quan més gran et fas, més te n'adones que no saps res sobre moltes coses. I menys encara, sobre l'art de la pesca i sobre la tipologia dels mosquits.

jueves, 14 de mayo de 2009

Mare, com està el pati!


Després de la moguda del mes d'abril i dels primers dies de maig, les aigües tornen a la mare, almenys pel que a xarrades, fires, presentacions i coses semblants es refereix. Al llarg d'aquests dies he constatat:
1) Que els companys de bloc continuen missings. Tem que els haja entrat un ataquet o alguna cosa semblant.
2) Que alguns polítics desbarren cada vegada més i, fins i tot, hi ha qui s'ha convertit en filòleg per la via ràpida i ofensiva. El cas del senyor Rus en podria ser un exemple del que no hauria de fer un representant elegit pel poble.
3) El PSOE, a nivell autonòmic, és cada vegada més PSOE i menys PSPV.
4) Els professors d'Universitat van arpa a la grenya per qüestions de denominació de la nostra llengua. Quina barbaritat. Em comentava un amic que es nota que hi ha una plaça a l'AVL i els aspirants tracten de mostrar-se "moderats i flexibles", per si de cas els cau la loteria.
5) El BLOC, també a nivell autonòmic, continua el festeig amb CIU. Ara que, vistos els acords entre partits, aquest projecte matrimonial no hauria d'estranyar.
6) La crisi galopant enfosqueig els pensaments i no hi ha manera que els polítics es posen d'acord a l'hora de trobar solucions conjuntes. País, com deia el Forges!
7) Serrat i Raimon, cadascú des de la seua manera de ser i de fer, continuen cantant tan bé com sempre.
8) El PP, també a nivell autonòmic, intenta bandejar els problemes que se li amunteguen.
Mare, com està el pati!

sábado, 25 de abril de 2009

Estimada Unió Europea :

Ahir alguns mitjans de comunicació es feien ressò de la notícia que els ciutadans podran adreçar-se a les institucions europees en català, gallec i èuscar.


El diari Levante titulava aquesta notícia així: Los ciudadanos podrán dirigirse a la Unión Europea en valenciano.


Allò ben curiós era que en el cos de la notícia esmentava quatre vegades el nom de la llengua amb un resultat d’empat a 2: dues vegades catalán/valenciano i dues més, només valenciano. Els balears, per cert, sembla que s’han tornat tots muts o directament ja han adoptat l’alemany com a llengua pròpia.


Però bé, allò que m’interessa no és constatar la notícia, que independentment del guirigall onomàstic, és sens cap dubte molt positiva, sinó analitzar els comentaris que realitzava la gent i que podríem agrupar en quatre grups:


En primer lloc, una minoria que consideraven que el següent objectiu ha de ser aconseguir que el català siga llengua oficial de la UE.


En segon lloc, possiblement el grup més nombrós, que carregava contra el redactor de la notícia tot afirmant que el text no parla en cap moment del “valencià” o almenys del. valencià que ells senten com a propi. Aquests comentaristes feien les seues manifestacions, com de costum, en castellà o en el registre “valencià MCMC” (valencià de ma casa i del meu carrer) i tiraven mà de la típica retòrica idiosincràtica.


Però possiblement les aportacions més interessants, almenys des del punt de vista sociolingüístic, són les següents:

Les d'aquells no se n’alegren gens de la notícia perquè argumenten que la llengua que ens representa al món és el castellà i que, a més, adverteixen del perill que pot provocar la introducció de “las lenguas vernáculas en Bruselas, ya que se armarà otra Torre de Babel”. Ja m’imagine jo què pot ocórrer la primera vegada que algú adrece un text en valencià a la UE. De sobte el cel esdevindrà fosc i tot seguit ens caurà un càstig diví damunt que riu-te tu del decàleg de plagues egípcies.


Per últim hi ha el grup “liberalista” que considera que una organització internacional no es pot permetre perdre el temps amb tanta bajanada, així que considera que només cal emprar l’anglés com a única llengua oficial en aquests organismes.


Simplement i tenint en compte la data d’avui 25 d’abril considere que encara que la notícia és molt bona, allò que cal fer és, alhora que s’aconsegueixen èxits internacionals, incidir en els avanços locals, tot començant per intentar contrarestar amb arguments aquest “autoodi” que tant minva les possibilitats de normalització de la nostra llengua. Desgraciadament el suport institucional és escàs i amb remordiments, i fins i tot ,en casos com el (no) tracte que dispensen a un moviment tan vertebrador com són les Trobades esdevé esperpèntic. Possiblement la notícia que molts valencians esperem és: “Els polítics valencians podran utilitzar el valencià en les seues intervencions públiques”.Fins i tot, sembla que algun diputat ja ha amenaçat en iniciar una vaga de fam per tal d'aconseguir aquest objectiu.


Mentre esperem asseguts, hui per tal de contrarestar notícies favorables com les d’ahir, ens despertem amb la constatació que la meitat dels col·legis no oferta programes d’ensenyament en valencià o amb el tractament quasi heroic que la premsa “progressista?” atorga a uns pares de Xàtiva que han aconseguit constituir un grup de castellà en un centre de línia en valencià. Ja tarden a erigir-los un monument!

VK


jueves, 16 de abril de 2009

El meu poble a les terres de Les Garrigues

El meu poble a les terres de Les Garrigues
Mira per on que hui, a Les Borges Blanques, he estat xarrant amb un nombrós grup de xiquets i de xiquetes sobre allò que, cerimoniosament, s'anomena Literatura. A penes he plegat, un xiquet se m'ha apropat i m'ha dit si li podia signar un paper que duia entre mans. Li he preguntat el nom i m'ha contestat que li deien Boran. Com que m'he adonat que parlava amb una poca de dificultat, m'he interessat pel lloc d'on procedia. I m'ha contestat que va nàixer a Romània (sic) però ell era d'Algemesí. Podeu suposar la meua sorpresa, perquè el xiquet no duia cap llibre on s'hi parlara de les meues dades biogràfiques ni res per l'estil. Així que, intrigat, he demanat pel barri on vivia.
-Al costat del camp de futbol vell i de la piscina descoberta, molt a prop de la via del tren-m'ha explicat.
Aleshores, li he preguntat si sabia de quin poble era jo.
-No.
-Jo sóc d'Algemesí-li he dit.
El xiquet s'ha quedat bocabadat. Després, amb tota la inocència del món, ha mussitat:
-Aleshores, som del mateix poble, no?
-Sí.
A la porta de l'escola l'esperava el pare. He vist de reüll que Boran li explicava alguna cosa i, tot seguit, l'home se m'ha apropat i, amb els ulls arran de terra, m'ha dit:
-Boran m'ha contat que vosté també és d'Algemesí...
-Sí.
Durant uns minuts, fins que el comercial que em porta d'un lloc cap a un altre engegava el cotxe, Boran i el seu pare han estat contant-me coses, records diria jo, del meu poble-també del que senten com a propi-i, mira per on que, durant aquell instant, un fil invisible ens ha unit a un grapat de quilòmetres d'Algemesí.
Abans de marxar, el pare de Boran (Pietro, li diuen) m'ha donat records per a un grapat de persones conegudes, moltes d'elles relacionades amb el món de la construcció. Una vegada dalt del cotxe, encara ha afegit que, a penes puga, tornarà, entre altres coses perquè així li ho demana, cada dia, el seu fill Boran.
Pietro, el pare romanés, va marxar d'Algemesí per la crisi de la construcció. Ara mateix treballa a una fàbrica d'oli des de les huit del matí a les tres de la vesprada.

jueves, 2 de abril de 2009

UNA OFICINA GENS SINISTRA


Vulguem o no, tothom, o quasi, venim de la terra, vull dir, del camp: allò que en el llenguatge de la gent de poble anomenem "horta". Amb aquest antecedent, o currículum ocult, les oficines sovint m'han semblat llocs distants, de ciutat, lògobres i francament sospitosos d'amagar negocis poc clars -no m'atreviré a qualificar-los d'obscens-, que fugen de la transparència i de la llum del sol per a perpetrar-se. Per això, l'èxit aquella vinyeta humorística intitulada La oficina siniestra, que apareixia en un mitjà de comunicació el nom del qual no aconseguisc recordar, i que venia a denunciar en clau d'humor el tòpic d'una forma de veure el món.
Ara, molts anys després, he descobert un altre tipus d'oficina que ha tirat per terra tot aquell concepte, bastit, he de confessar-ho, amb una bona dosi de prejudicis injustificats. En resum: ni que siga en converses privades, mai no pots usar l'experiència com un argument discursiu.
I és que l'oficina que acabe de conèixer, L'oficina dels contes a mida, m'ha deixat d'una peça. Però, qui anava a sospitar que entre les quatre parets d'una sala d'espera podies trobar-te un pirata sense barba, una fantasma urbana o un vaquer sense vocació? I no solament això. Si m'haguéreu acompanyat, us hauríeu meravellat encara més en veure com un especialista prodigiós pot escriure un conte a mida per a cadascun d'aquests personatges.
No us en contaré més. Però us recomane que visiteu aquesta oficina i, si arribeu a temps, acudiu el dia de la seua inauguració oficial. Estic segur que hi serviran canapés farcits d'idees fabuloses i beurem l'elixir de la millor companyonia i amistat.

lunes, 23 de marzo de 2009

Superlatius, hipèrboles i metonímies

Després de rellegir la carta enviada per Josep Lluís Bausset al diari Levante i que aquest blog reproduïa en la seua entrada anterior i de pensar-hi una mica (no massa, la veritat, que parlar de política a València és com parlar de bon futbol al Bernabeu, el que hi ha, juga, i allò que importa són els resultats) he conclòs que alguna cosa no acaba d’estar clara.


En primer lloc, la lectura de la carta abans esmentada posa de manifest que l’edat i la lucidesa poden avançar agafades de la mà. O potser, caldria afirmar que fa falta comptar amb la suficient experiència vital per realitzar comentaris vertaderament lúcids. Disculpeu-me qui ja es trobeu a la vora de la jubilació, no patiu, hi ha més camps (perdoneu-me novament, espere que com aquest nomes hi haja només un), és a dir, hi ha més àrees i no només la laboral per manifestar, compartir i actuar de manera lúcida.


En segon lloc, abans d’afirmar la coneguda sentència del cinc milions d’amics que més avant comentaré, el Molt Honorable afirmà que tenia la consciència tranquil·líssima. (compte amb el grau de l’adjectiu!). Imagina’t que arribes a ta casa i el teu fill t’espera a la porta amb un ampli somriure en la boca i t’amolla:

Podeu estar tranquil·líssims pares, durant la vostra absència m’he portat superbé.

Veritat que et fiques en alerta i tot seguit comences a sospitar de la criatura, ben segur que hi ha gat amagat. No ho sé, però mai no m’han agradat els superlatius, preferisc la humilitat i concisió del grau positiu.


A més el criteri per tal de mesurar el grau d’assossegament de la nostra consciència és bastant difús, quants entrenadors de futbol asseguren a la fi del partit tenir la consciència tranquil·la després d’haver plantejat mal el partit, haver errat amb les substitucions i haver acabat escridassat pel públic; tu amb tu mateix, pots estar tranquil, però hi ha ocupacions professionals amb un cert ressò públic en les quals també cal tenir en compte l’opinió dels altres, amb els quals tens, per així dir-ho, un deute moral.


En tercer lloc, m’ha encantat la reflexió proposada en l’entrada anterior sobre l’amistat. Crec que cap dirigent polític valencià gosa atorgar-se l’estima de cinc milions de valencians si no és utilitzant aquesta expressió grandiloqüent amb un sentit hiperbòlic, és a dir, amb la intenció d’explicitar que considera avalada la seua trajectòria política per un gran nombre de valencians. Si és així, cap problema. I si no, si es referma en la literalitat de l’expressió, se n’ha passat tres pobles, dos PAIs i un circuit de F1.


Perquè si tenim en compte els resultats de les últimes eleccions, una dada més que objectiva, encara que ací semble que tothom vote al PP, aquest partit “només” aconseguí 1.272.000 vots, xifra molt, però que molt allunyada dels cinc milions abans esmentats. Ara bé potser, el líder popular considera que la gent que votà altres opcions polítiques (PSOE, Compromís, EU..., entre tots més d’un milió), els menors de 18 anys, les persones que es van abstenir i els qui optaren per no votar, tots plegats, tingueren un mal dia i per aquest motiu no encertaren a l’hora d’acarar l’urna. Molt probablement si els comicis s’hagueren celebrat l’endemà el nombre d’electors haguera oscil·lat en alguns milions.


Possiblement la resposta cal buscar-la en la tradicional afició valenciana a la metonímia: els polítics tot ho fan teòricament per tots els valencians, quan realment els qui s’omplen la butxaca són uns quants i consideren que beneficiant uns pocs estan millorant la situació del conjunt de la societat valenciana, i fins i tot, l’efecte placebo arriba a tal punt que molts valencians espectadors privilegiats, però no beneficiaris, d’aquesta modernitat efímera de cartró pedra cauen rendits víctimes de l’efecte sthendal, en veure’s envoltats de tant de luxe, glamour i sumptuositat. Puja a l’escenari, participa en la funció, però ni respires, recorda que ets un “extra”.


O potser, l’assumpte és força simple i tot el problema es redueix a les diferents interpretacions que cadascú fa d’aquest concepte sovint tan edulcorat de l’amistat. Jo se’ns dubte m’apunte a la que glossa Josep Lluís Bausset i que entronca directament amb el sentiment, la reciprocitat i el do.


Mentre divaguem, Roberto Carlos estrena una nova versió ampliada del seu popular “Un millón de amigos” i als PROP de totes les capitals valencianes, com si es tractara dels concessionaris de Ford, una llarga cua d’aturats aspira ha aconseguir un nova ocupació més estable tot dient que “sóc amic del President”


VK