jueves, 28 de mayo de 2009

ARTICLE DE J.BAUSSET. LEVANTE-EMV EL 27 DE MAIG 2009



RITA BARBERÀ I LA LLENGUA

Josep Lluís Bausset

Amb 98 anys que tinc fets, ja no em sorprèn res ! Com que n´he vist de tots colors, ja no m´estranya res. Dic això, perquè amb motiu de l’homilia de Carlos Osoro, nou arquebisbe de València, l’alcaldessa del Cap i Casal afirmava: «Hay que reconocer el esfuerzo que ha hecho», valorant molt positivament, (com jo mateix també ho valore) la utilització del valencià per part del nou pastor de la diòcesi. Llàstima que ella mateixa no faça també l´esforç que va fer l´arquebisbe. Crec que l´alcaldessa de València, si tant valora el gest fet per l’arquebisbe, podria demanar al president Francisco Camps, o al conseller Alejandro Font de Mora, o a la presidenta de les Corts Valencianes Milagrosa Martínez, que també feren l’esforç d’utilitzar la nostra llengua, en compte de marginar-la. Crec que l’alcaldessa de València hauria de començar a utilitzar el valencià ella mateixa, i potenciar més la nostra llengua, i dir-li al conseller Font de Mora que es deixe d´experiments ridículs, com l´intent de donar l´assignatura d´Educació per a la Ciutadania en anglès, o pretendre impartir el xinès mandarí als nostres xiquets. L´alcaldessa de Valencia, si tant valora l´esforç que va fer el nou arquebisbe, podria haver aconsellar a la presidenta de les Corts Valencianes que en compte d´escriure l´article «Por un futuro mejor», amb motiu del 25 d´abril, haguera fet l´esforç d´escriure´l en valencià, la llengua pròpia del país, i paradoxalment, la menys protegida. I ella mateixa podria tindre una miqueta més de trellat, per tal de no fer el ridícul quan reivindica «l´origen del valenciano antes de la Conquista de Jaime I». Per què no reivindica també l´origen de l´espanyol a Cuba o a Mèxic, abans de la conquesta de Cristóbal Colón ?L´alcaldessa de València, si tant valora l´esforç que va fer l´arquebisbe Osoro en la seua homilia, perquè no denuncia l´actitud de l´Ajuntament d´Alcoi (només és un exemple dels molts casos que hi ha) quan incumplix la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià, en referència a l´absència de la nostra llengua en la retolació viària, la publicitat institucional i la comunicació amb els ciutadans ? Per què l´alcaldessa de València no protesta públicament, pel fet que segons un informe de l´Escola Valenciana, un 52,2% dels centres no aporten cap línia d´ensenyament en valencià ? Un 52,2%! I per què no protesta, ella que valora tant «el esfuerzo que ha hecho» l´arquebisbe, pel fet que només un 26,2 % de l´alumnat d´infantil, primària i secundària de les escoles públiques ensenyen en valencià? Per què no denuncia públicament que el percentatge de crèdits impartits en valencià a les nostres universitats és, simplement, testimonial? Per què no protesta pel fet que a l´Administració valenciana, dels 15669 empleats públics (tal i com informava l´Escola Valenciana) només a 193 se´ls ha exigit un determinat grau de coneixement del valencià, cosa que suposa un 1,2 % del total? Aquestes xifres indiquen que el dret dels ciutadans a ser atesos en la nostra llengua pels empleats de la Generalitat, es veu molt reduït. Què passaria si hi haguera un 1,2% dels empleats que només atengueren els ciutadans en castellà, i el 98,8% restant només atengueren en valencià? En eixe cas, sí que l´alcaldessa del Cap i Casal posaria el crit al cel, per la «discriminación que sufren los castellanohablantes». Però en el cas contrari, que és el que es dóna, l´alcaldessa de València no veu cap mena de discriminació.Per què l´alcaldessa, ella que proclama als quatre vents el respecte a la justícia (quan li dóna la raó, evidentment!) no acata les 17 sentències (!!!!) del Tribunal Constitucional, Suprem i Superior de Justícia Valencià, que han provat l´equivalència legal de les denominacions català-valencià per a la nostra llengua, i encara s´obstina en negar una evidència científica?A la llum de totes aquestes preguntes que li faig a la senyora Rita Barberà, i que ja sé que no obtindré resposta, he de dubtar molt i molt, que l´alcaldessa de València s´alegrara de l´esforç que va fer l´arquebisbe Osoro, en la seua primera homilia al Cap i Casal. Si l´arquebisbe no haguera dit cap paraula en la llengua de Sant Vicent Ferrer, d´Ausiàs March o de Joanot Martorell, l´alcaldessa de València haguera protestat, o ja ho haguera trobat bé? Tinc la impressió, o millor dit, la convicció, que la senyora Rita Barberà ho haguera trobat «normal», perquè ella que és tan «valenciana», sempre que fa alguna declaració o intervé al ple de l´Ajuntament, ho fa en castellà, tot i que valorava positivament, «el esfuerzo que ha hecho» l´arquebisbe, en fer una part de l´homilia en valencià. Per què la senyora Rita Barberà, que valora tan positivament l´esforç de l´arquebisbe, no va presentar cap protesta al cardenal Garcia-Gasco (un altre arquebisbe Mayoral) quan va bloquejar el missal en valencià presentat per l´Acadèmia Valenciana de la Llengua, el 2002? Per què no protesta l´alcaldesa de València a l´Arquebisbat, pel fet que al Cap i Casal només n´hi ha misses en valencià a l´Oratori de Sant Felip Neri, i a les parròquies de Sant Pasqual Baylon i Sant Marcel·lí? Va els diumenges la sra. Rita Barberà a alguna d´eixes celebracions en valencià, o va a misses en castellà, que deuen ser més «elegants»? Per què l´alcaldessa de València, que valora tant el gest de l´arquebisbe Osoro, no fa un homenatge públic als capellans Antoni Sanchis, Emili Marín, Vicent Cardona, Llorenç Gimeno, Juli Ciges, Josep Mª Ruix, Vicent Micó, Vicent Sarrió, August Monzon, Pere Riutort, J. A. Comes o Andreu Peiró... que, malgrat les dificultats i el nul recolzament del cardenal Garcia-Gasco (un altre arquebisbe Mayoral) ja fa temps que celebren les misses en valencià?Per cert, sra. alcaldessa, vostè que presumeix de ser tan valenciana: l´any passat, en celebrar-se el VIIIè Centenari del naixement del rei Jaume I, el Consell Valencià de Cultura va aconsellar que l´actual plaça de l´Ajuntament del Cap i Casal, passara a anomenar-se plaça de Jaume I. A tots ens haguera agradar un gest de «valenciania» de la seua part ! Vostè va negar qualsevol possibilitat de canvi, argumentant el cost econòmic que suposaria això per als veïns de la plaça. Però hi ha una cosa que no entenc: quan vostè va canviar el nom de plaça del País Valencià per plaça de l´Ajuntament, els veïns no van sofrir cap mena de cost econòmic? Per què en el primer cas no va tindre en compte el cost econòmic que suposaria per als veïns el canvi de nom de la plaça, i ara sí ? Costaria tant canviar el nom del carrer Arzobispo Mayoral (un arquebisbe nefast per als valencians) al costat mateix de l’ajuntament per mossèn Vicent Sorribes? O és que vostè li té una devoció particular, i es troba tan a gust amb aquest arquebisbe que va desvalencianitzar la nostra Església?Amb 98 anys ja no em sorprèn res. Ni tan sols les declaracions de l´alcaldessa de València, que parla sempre castellà, tot i que, això sí, s´alegra de les paraules en valencià de l’arquebisbe Osoro. A qui pretén enganyar o confondre senyora alcaldessa? A mi, de segur que no! Ja tinc molts anys i em conec aquella gent que s´alegra «del esfuerzo que ha hecho el arzobispo», però ells no l’imiten.

lunes, 25 de mayo de 2009

Grans e pocs peix a recors correreran, e cercaran amagatalls secrets

…i només girar el cantó, vaig veure el mestrepàgina, esperant-me enmig del carrer, impacient i amb la gossa fent bots al seu voltant. “Va, aparca ací, que estava reservant-te el lloc.” “Però, tu creus que de bon matí puc clavar el cotxe en un trosset tan menut?” “Vinga, home, vinga; encara que el deixes un tros damunt de la vorera no passa res. Que no estàs en la ciutat, nano; açò és Algemesí”. La segona parada, cent metres després de pujar al cotxe, per injectar-nos el primer café del dia. La tercera, cinquanta metres després per a fer un beset al Pau, que portava son pare a l’escola. A la fi, una marjal boirosa, grisenca i humida es va obrir davant dels nostres ulls mentre serpentejàvem per una de les carreteretes, entre els milers de reguerots que la travessen. L’espectacle era impagable. Si haguéreu vingut amb nosaltres, hauríeu al·lucinat per la bellesa de les imatges que l’aigua dels camps i les garses i els ànecs i el agrons ens regalaven. En aquell trajecte fascinant, vaig recordar els dies en què portava mon pare a pescar a cavall del cotxet que acabava de comprar-me. L’home, ja gran, estava que se n’eixia de veure que tenia tot un matí per davant per a traure totes les tenques possibles i poder mostrar-les al seu veí com un trofeu de caça. “Doncs a mi la marjal em recorda les matinades per anar a segar arròs i, el que és pitjor, en setmana de bous”. El Perelló estava desert i mut, la botigueta dels aparells i esquer, tancada, així que passejàrem… “Està fent-se tard. No pescarem ni la meitat de prou”. A la fi, un home prim i alopècic alçà cerimoniosament la persiana metàl·lica de la botiga com qui alça déu, o siga, de forma rutinària. “Hem intentat traure cuc de la màquina que té vosté en la finestra però no en queda”, explicació innecessària, però alguna cosa havíem de dir. “La màquina no és meua. Ací ve un home vell que diu que els condons cal comprar-los en la farmàcia; doncs jo dic el mateix: el cuc cal comprar-lo en la botiga”. Explicació definitiva i concloent. Poc després, enfortits els ànims amb la calidesa humana del gremi del comerç i la plenitud del matí, i proveïts amb armes i bagatges, iniciàrem la nostra singladura saltant sobre la crinera rocosa de l’escullera, convençuts que Posidó ens depararia una pesca, si no memorable, almenys tan copiosa que ens permetera entrar a les nostres llars amb la cara ben alta. Després dels preparatius de rigor, llançàrem les canyes a l’aigua com aquell que llança una part de l’esperança inherent a l’aficionat a la pesca. Sí, és cert: férem un mosset, un glopet d’aigua i intercanviàrem unes frases d’ànim tan necessàries com escassa era la disposició dels peixos a prendre en consideració els àpats que els oferíem a la punta dels hams. “Clar, com van a picar?” explicà el mestrepàgina. “No veus el golfàs com salta ací davant? El peix més a prop deu ser allà on brama la tonyina”. No vaig poder evitar el record del vell adagi: “Pescador de canya i moliner de vent, amb la punta de la …… farà el testament” Però en aquells moments, ja sospitava que alguna cosa més que el golfàs tenia la culpa de la desolació que envaïa la fauna marina i a nosaltres mateixos. Jo intentava consolar el meu amic oferint-li el tub de protector solar (factor 50) però ell havia caigut en un estat pre-depressiu tan evident que feia com que no em sentia. Vaig escoltar unes veus confoses al lluny i, en llevar la mirada del suro per primera vegada en tres hores, em vaig adonar que les veus procedien de l’horitzó marí, com si diguérem de la ciutat de València, a bord d’un vent de gregal força 2-3. A poc a poc les veus esdevingueren un clamor i anà adquirint gran força i claredat, molt semblant a l’eslògan de moda als Estats Units: “Yes, we can”, encara que no exactament igual, alguna cosa així com “Yes, we cams”, com si els que el pronunciaven no foren anglesos. Em vaig preguntar què estaria passant al cap i casal en aquelles hores del matí, perquè, de sobte, les pedres de l’escullera començaren a somoure’s i l’aigua del mar semblà a bullir “com la cassola al forn”. El cel començà a ennuvolar-se amenaçadorament. El meu amic em mirà esglaiat. Pel seu cap, tan desproveït de cabells que pots endevinar-li els pensaments, travessà una idea que no vaig tardar a fer meua. Tanmateix, vaig poder reprimir la por que m’envaïa i vaig assenyalar la mar mentre li deia: “Tranquil, no passa res. Mira!” I era que, sobre la superfície de l’aigua, de nou encalmada, una imatge impressionant de l’honorable, que s’estenia des de l’escullera del Perelló fins la porta del palau de justícia, ens mostrava el millor dels seus somriures i ens mirava amb els ulls farcits d’innocència. Una vegada més, el bé havia vençut sobre el mal. Almenys, aquell dia. No obstant això, cap dels dos no es trobava tranquil, i per si de cas l’estat encalmat de la mar era l’anunci d’un tsunami, el meu amic i jo plegàrem les canyes i tornàrem per on havíem vingut. El savi senyor Manuel, que ens havia deixat les tisores per a fer-li un lífting a una salpa, feia estona que s’havia acomiadat amb l’excusa que tenia hora amb el sastre.

sábado, 23 de mayo de 2009

Sobre pesca i mosquits tigre

Ha estat una setmana mogudeta. Dimecres, el propietari del bloc i un servidor ens embolicàrem la manta al cap i anàrem a pescar. Raons? Ninguna, que jo sàpia. Així que a les 8,30 del matí, amb una canyeta plegable prestada, un carret i un grapat de caragols avellanecs, travessàrem la marjal i anàrem a parar al Perelló a comprar cucs. Clar que la botiga no obria fins les 10, per la qual cosa deixàrem passar el temps amb el segon café , amb la ruta turística (Ié, ací no hi havia un forn?), amb diversos intents de traure cucs d'una màquina buida i amb la contemplació de les cucales, que es una manera fina de maleir l'amo de la botiga, que no aparegué fins les deu ben passades i amb una cara que despatxava hostes. Sí,sí, dues caixetes de coreà. I l'home ens presentà els cucs, ens explicà les raons per les quals la màquina no funcionava i encetà un somriure, que ja era mèrit en una cara pròpia d'una pel·lícula de terror. Agafàrem dues canyetes del pleistocé que un servidor tenia guardades i, amb l'esmorzar (tonyina amb olivetes) i aigua embotellada, ens dirigírem als pedrots traïdors que conformen l'escullera. L'amo del bloc, a l'hora de preparar la canyeta, es tirà mitja hora llarga. Després, començà amb la parafernàlia de les cremes, del barret, de la posició més adient per a seure (Et porte una butaca?)...Fins i tot, els escassos peixos que n'hi havia, pararen de nadar per tal de veure les múltiples operacions d'aquell aspirant a pescador ( Què fas, col·lega, que no comences? Vas a pintar-te els llavis també?). A la fi, llençà la canyeta quan el company ja estava fins al pirri de pescar i de no traure res. M'han picat!, exclamà. Efectivament, una salpa guerrera que calia netejar de seguida. Tens tisores? Qui, jo?, què va! Encara com que el tio Manuel (85 anys i amb més moral que l'Alcoià) en tenia unes que podien presidir un museu arqueològic. No et poses crema a la cara, no, que ja voràs com acabes. I jo, xulo de mi, que ni crema ni mariconades, que no fa sol i damunt vull posar-me moré. Esmorzar i tenca pudenta, camal a l'aigua i malediccions en fila índia. Altre mos i bosseta de peix al clot. Ací hi ha gats? A la fi, amb la salpa i una palometa despistada que s'enganxà en l'ham perquè no tenia cap altra cosa a fer, tornàrem a casa després de repartir els cucs entre els peixos més famolencs. En fi, com una ONG dedicada a l'alimentació dels éssers vius de l'escullera, perquè hi participà també un cranc més negre que el cul d'una paella. Repetirem, no? Sí, home, tu avises. Els primers problemes vingueren a la nit, perquè el xulet de la pel·lícula, és a dir, jo mateix, tenia la cara i els braços com per a posar-nos a trossos en un plat menjar-se'ls com si foren gambes. I la cosa no acaba, no, perquè ahir mateix, a sant Boi, m'atacaren els mosquits tigres, exactament, als llocs que més ablamats tenia: la cara i els braços. L'explicació, pel que em digueren, és bastant senzilla. Pel que sembla, aquests insectes ataquen el color roig, és a dir, sóm com els bous de lídia, però en mosquit i amb trompeteta. Ara mateix, mentre escric aquesta entradeta, coent i travessat per les picades mosquiteres pense que, si torne a pescar, aniré disfressat d'astronauta. Em lliuarà de les cremades de sol i, sobretot, de les possibles picades d'un tipus de mosquit que ni tan sols sabia que existia. I és que, quan més gran et fas, més te n'adones que no saps res sobre moltes coses. I menys encara, sobre l'art de la pesca i sobre la tipologia dels mosquits.

jueves, 14 de mayo de 2009

Mare, com està el pati!


Després de la moguda del mes d'abril i dels primers dies de maig, les aigües tornen a la mare, almenys pel que a xarrades, fires, presentacions i coses semblants es refereix. Al llarg d'aquests dies he constatat:
1) Que els companys de bloc continuen missings. Tem que els haja entrat un ataquet o alguna cosa semblant.
2) Que alguns polítics desbarren cada vegada més i, fins i tot, hi ha qui s'ha convertit en filòleg per la via ràpida i ofensiva. El cas del senyor Rus en podria ser un exemple del que no hauria de fer un representant elegit pel poble.
3) El PSOE, a nivell autonòmic, és cada vegada més PSOE i menys PSPV.
4) Els professors d'Universitat van arpa a la grenya per qüestions de denominació de la nostra llengua. Quina barbaritat. Em comentava un amic que es nota que hi ha una plaça a l'AVL i els aspirants tracten de mostrar-se "moderats i flexibles", per si de cas els cau la loteria.
5) El BLOC, també a nivell autonòmic, continua el festeig amb CIU. Ara que, vistos els acords entre partits, aquest projecte matrimonial no hauria d'estranyar.
6) La crisi galopant enfosqueig els pensaments i no hi ha manera que els polítics es posen d'acord a l'hora de trobar solucions conjuntes. País, com deia el Forges!
7) Serrat i Raimon, cadascú des de la seua manera de ser i de fer, continuen cantant tan bé com sempre.
8) El PP, també a nivell autonòmic, intenta bandejar els problemes que se li amunteguen.
Mare, com està el pati!