martes, 5 de febrero de 2008

AMB RASPALL I AIGUA DE TATXES





He conversat amb un amic de la infantesa que, com jo i la resta de la colla, fórem educats sota el nacional-catolicismo, por el imperio-hacia-Dios i el silenci i la por col·lectiva. Érem xiquets que combregàvem per purificar (?) les nostres ànimes i enfortir el nostres cossos, bastant desnodrits, per cert, pel racionament i l’escassesa de productes bàsics. Fins que anàrem creixent, obrírem els ulls i vàrem comprovar que allò que se’ns oferia com “la hostieta” eren en realitat rodes de molí, impossibles d’engolir. I férem preguntes que ningú contestà, i vérem fets contraris a allò que es predicava. No cal posar exemples: els que ho visqueren se’n recorden; els que no, no ho entendrien i caldria una informació que trobaran als llibres i les hemeroteques.
D’aquesta forma començàrem a separar-nos d’allò amb què havíem cregut, fins a situar-nos-en a anys-llum. Lògicament, aparegueren altres valors ètics i humans que substituïren a aquell “diktat” eclesiàstic. No obstant això, sempre havia quedat, en el fons, el respecte per una institució que, segons declara, persegueix el bé i és secundada per una gran part de la ciutadania.
Tanmateix, després de les darreres iniciatives ocupant els espais públics i els mitjans de comunicació (manifestacions, publicacions de notes partidistes, sacralització de temples en memòria dels “caiguts”, etc.) i “orientació” el vot, el meu amic assegura que la seua proverbial continència i mesura verbal ha deixat pas a una explosió d’adrenalina, després de la qual ha hagut de fregar-se la llengua amb un raspall i de glopejar-se amb aigua de tatxes per a recuperar l’estat incial.
Què li podia dir jo, que compartisc la seua indignació i la de tanta gent? Calia fer d’home bo? Pensant en la seua salut, la salut física vull dir, li he dit que no tothom pensa igual, dins d’aquell món, i que tot i ser minoritàries, hi ha veus que no segueixen el mateix camí. I, per si de cas, busca un text, o un pretext, per encalmar-se, li he suggerit aquesta adreça, ja de per si ben eloqüent del contingut que hi trobarà.
http://www.abadiamontserrat.net/Homilies/catala/03.02.08.pdf

Ell ha promés que ho intentarà durant els propers dies, però de moment ja ha decidit votar en les eleccions del 9-M aquella opció política que tinga com a objectiu rellevant revisar el Concordat i aconseguir un estat laic, sense matisos ni equívocs. Amb dia i hora d’entrada en vigor.
L'HOME DEL CARRER

3 comentarios:

Anónimo dijo...

Clar que he llegit l'homilia de l'abat de Montserrat! A veure: d'entrada, entre aquestes paraules i les de la Conferència Episcopal (potser, tampoc tan unida, però controlada), hi ha un abisme; però, l'abat, amb la diplomàcia que el caracteritza, tampoc és que s'haja desmarcat del tot. Supose que la mateixa diplomàcia li ho impedeix, clar. Tracte de posar-me en la seua pell i l'entenc. Tot i això, m'alegra saber que algun membre de pes dins de l'església declara (en un paràgraf, clar, perquè la cosa no està com per a tirar coets)que no està d'acord amb la política ultramontana d'un gran sector de la jerarquia eclesiàstica. Menys dóna la pedra. Emperò, des de Montserrat (i també des d'alguns altres sectors menys radicals) esperava un poc més de compromís.
Què anem a fer-li? Ubi non habet matam, non habet patatam.
Ah! I ja era hora que badares boca, senyoret.
L'home del carreró.

VK dijo...

L'entrada encertada, actual i transparent, però dis-me tikismikis, però allò que més m'ha cridat l'atenció ha estat la imatge que has triat per il·lustrar-la i no només per la seua grandària.

No ho sé, la trobe torbadora...la roda de ferro amb les aspes esmolades, el rovell que la recobreix, el fons tan diàfan...

Què et sembla intular-la Jerarquies?

El xiquet de l'àtic

Anónimo dijo...

La imatge de l'entrada, dius? Efectivament, n'he buscat una de ben simbòlica. I ja saps que els simbolismes són, sobretot, subjectius. Aquesta m'ha evocat una peça important -o essencial- en un passat imperfecte, però que actualment ha esdevingut inservible i obsoleta. I, per tant, abandonada.
L'HOME DEL CARRER