jueves, 25 de diciembre de 2008

El silenci


El silenci

Ara fa uns dies, la junta de l'AELC enviava als associats i, alhora, penjava en la xarxa un escrit, en què parlava de l'Editorial Bromera en termes, si més no, ofensius (per dir-ho d'una manera suau). Doncs bé, he buscat i rebuscat entre tots els blocs algun comentari sobre l'assumpte. Res. Com si ploguera. I això em fa pensar en diverses possibilitats:

a) Que la junta de l'AELC no ho ha enviat a tots els associats (cosa que dubte).

b) Que els associats han decidit callar, empassar-se la píndola i cantar baixet.

c) Que bastant gent ha decidit mirar cap un altre costat i, pel temps, quedar bé amb això de "ui, mira, doncs és la primera notícia que tinc".

d) Que prefereixen deixar-ho córrer i que cadascú es rasque allà on li pique.

e) Que l'AELC té bastant més poder del que jo em pensava (i com m'apunta un veterà de batalletes, ofereix la possibilitat de bolos a un bon grapat de personal.)

Algunes de les possibilitats (b, c, d, e i les que em calle), em semblen poc ètiques envers Bromera que, si alguna cosa té, és seriositat i interés a fer-ho bé amb la gent que, d'una manera o d'altra, ens dediquem a posar paraules una al costat de l'altra amb més o menys gràcia.

Des d'ací, amb tota la modèstia, denuncie la gent que transmet a la junta l'AELC unes informacions que, de bon segur, són errònies i carregades de males intencions.

domingo, 21 de diciembre de 2008

L´últim concert de Paco Muñoz



L’últim concert de Paco Muñoz
Volia fer la crònica; però, se m’ha avançat Sergi Gómez al seu Bloc http://sergicarrasca.blogspot.com/
per la qual cosa, me l’estalvie. Al cap i a la fi, el Sergi representa la nova generació de persones que, d’una manera o d’una altra, conformen allò que, pam amunt, pam avall, encara pensem.
Heus ací la crònica. Repetisc, del Sergi Gómez, cantant i nét del Sabater de la Vila (d'Ontinyent) i besnét del tio Carrasca, de Cocentaina.

Vam entrar al Teatre Ideal de Castelló de la Ribera, o com siga que ara es diga aquell poble, amb fred i amb el dubte aquell que tots els qui estimem Paco teníem. La nostra autosatisfacció egoista ens feia dubtar i fins i tot riure per sota del nas... Paco retirar-se? Paco fer l’últim concert? No ens imaginem el nostre món sense ell, sense que, de tant en tant i amb ninguna publicitat, ens convoque, ens sorprenga, ens torne a enamorar. Ací ha estat sempre Paco, pels qui ens hem criat amb la seua música, i ens neguem a pensar ni tant sols que Paco, el gran home, estiga cansat, ni que els anys passen. En no res, farà setanta anys que els Reis de l’Orient van regalar tan magnífic esperit al poble valencià, i el poble valencià l’ha escoltat, l’ha seguit i l’ha ignorat, com ha fet sempre amb totes aquelles coses i persones que l’han volgut fer viure. Encara com, Paco ha viscut amb i de la música sent fidel al seu poble i a la llengua que amb ell ha compartit i ha fet més forta i accesible. Encara resulten increïbles, però dissortadament certes, aquelles paraules d’Isabel-Clara Simó que deien que Paco era l’únic valencià que havia pogut viure de la música al seu propi País, així de mal ens van les coses...
Poc a poc, però, la sensació final s’imposava. Paco és capaç d’acabar hui de bona veritat. I ha triat un poble xicotet, un teatret menut, un dia amb massa coses, obligacions i autoobligacions nadalenques per això, tancar la paradeta o agafar la barca per anar mar endins. El seu estimat Martí i Pol li deia que val, que l’agafara, però que no s’oblidara de tornar... Res de televisions ni polítics ni espectacle sociobanal. Allí érem els amics i els fidels. Aquell deliciós teatre taquinat i a l’espectativa d’un concert on no importaven més les cançons que l’actitud magnífica d’un Paco cansat defenent-se de l’emoció. I això que se’ns feia un nus en la gola, en escoltar algunes cançons i pensar que ja no les tornarem a sentir en concert, amb tants bons músics a l’escenari, amb la bonhomia de Paco, ficant-se amb el mal govern de la Generalitat com acaronant records.
Amb tants ingredients, la cosa, estava clar, anava directa al cor, al sentiment, i ja des d’un bell antuvi vàrem tenir ben present allò de que eixiríem en barqueta, que sol dir-se d'un concert transcencent i catàrtic. Llàgrimes? Totes les que vulgueu... Formació musical de luxe, els germans Murillo, Flores, Latino, totes les quatre veus que l’han acompanyat en la gira darrera, “La meua terra”, i un Paco extraordinàriament vestit de negre, molt ovidià per més que només recordà Ovidi en algun moment puntual. Tampoc no cità Fuster, no cabien. El temps darrer el volia dedicar als amics, a les dones treballadores i a les que pateixen tanta violència de mascle, a les xiquetes dels amics, als amics de tota la trajectòria... Carraixet, Manolo Boix, Armengol, Enric Lluch, Alfons Cervera... Només Juli Mira es va atrevir a pujar amb ell a l’escenari per cantar un “Serra de Mariola” que només es pot comparar al que cantà el públic en l’acomiadament de la Vall d’Albaida, a Bocairent el dia de sant Roc... Si havéreu vist l’emoció de les socarrades que tenia jo al meu costat... Però per a emoció, dues. La més profunda la de la filla de Vicent Andrés Estellés en començar Paco a cantar aquells versos tan bonics sobre la seua mort, uns plors d’estima sincera... I la més difícil, tel·lúrica fins i tot, la de Pepa. Quantes vegades em va venir al cap Pepa, patint a cada gest de cansament de Paco, a cada oblit... I van haver molts, d’oblits, d’oblits d’una lletra que no feia falta cantar sinó plorar, perquè Paco es va emocionar de debò a cada moment...
La cosa del canvi de lletra començà prompte, amb “Nabab” mateix, i anà pujant de to fins que arribà el torn del record a Martí i Pol. “Mare si fos mariner” amb Paco plorant, el cor cantant més fort encara i nosaltres aplaudint a mà trencada, ens arribà a l’ànima i construí una imatge que per als assistents serà icònica, perduradora. La mostra màxima de la tendresa... Ah, però això no vol dir que Paco se’n vinguera avall, perquè darrere, i ja al final del concert, va agafar i va brodar, pletòric, el “Romanç del Penyal i de l’Aitana”. I ací si que el públic va treure l’estima i cantà, i s’emocionà realment amb aquella tirallonga de muntanyes i d’amor que ens llega Paco a tall d’himne. “El vell Montgó” ens acorà, “La meua terra” ens erissava... I a la fi, un adéu tranquil, el de la “Serra de Mariola” on més hem plorat i l’inevitable, per desgràcia, per actual sent de les primeres cançons, per ser una mostra de com va de mal la cosa, el “Què vos passa, Valencians?”. I Paco es girà, i envoltat d’una llum grogosa que ressaltava el seu perfil familiar, anà avançant poc a poc, per l’escenari encosterat d’aquell Teatre Ideal, tot dient-nos adéu...

sábado, 20 de diciembre de 2008

300 BONS NADALS I LLARGA VIDA



…i com que no ho recordava, va tornar enrere per comprovar si havia passat el forrellat de la porta del carrer. Després, un cop es va assegurar que tothom dormia a casa, Josep entrà a l’estudi i engegà l’ordinador. Era tard, però tenia la ment clara tot i que havia begut alguna copa durant el sorollós sopar d’empresa —cita obligada cada Nadal—, amb la precaució de no passar-se’n per allò del control d’alcoholèmia. Ara, tanmateix, el silenci era quasi absolut. Només s’escoltava el nimzzzz-nimzzzz de l’ordinador que a poc a poc es tornaria imperceptible. En aquells moments de la nit, era quan millor podia concentrar-se i escriure alguna línia que resistira el judici d’una relectura. Quan el sistema operatiu acabà de carregar-se, el monitor, en comptes de presentar la pantalla blaveta amb les icones de Windows, es quedà completament en blanc. Josep parpellejà perplex i es preparà per a una altra avaria. Però per a sorpresa seua, el Word semblà adquirir vida pròpia, i a la pantalla, blanca com la neu, començaren a aparéixer lletres que formaven paraules i paraules que formaven frases. La primera reacció va ser apartar les mans del teclat. Però va ser només un moment, perquè de seguida sentí la necessitat de contestar allò que algú, que li resultava familiar, estava escrivint com en un xat prodigiós.
—…per veure si Josep em recorda.
—Però, ets tu? No és possible! Després de tants anys…
—Ja ho veus. Hi ha persones que sempre tindrem a la memòria. Sobretot, quan arriben les nits d’hivern, nits com aquelles que passàvem al foc de la llar. Te’n recordes?
—I tant! Però, sobretot, recorde les nits de Nadal, quan els meus pares anaven de sopar amb els “amigatxos” i jo els demanava quedar-me a cal iaio Baldo, amb tu. Ara mateix, quasi et veig en la pantalla, com en un vídeo, escampant les brases i torrant xulles i rebanades de pa per a posar-hi all-i-oli… Ostres, iaio! Quins soparets més bons!
—I els contes, també els recordes?
—És clar! Els contes de la Raboseta l el Rabosot? Si saberes que després els he contat als meus fills, l’Arnau i el Pau! Ara bé, t’he de dir que de vegades t’adormies, eh?, i els barrejaves amb el de Peret i Marieta, o el del Cigronet.
—Ah, ah! Si tu ho dius… La veritat que em feies molta companyia i jo estava ben content de veure que t’ho passaves bé.
—Una nit, et vaig fer una pregunta que et va posar una mica trist. Perdona’m…
—Home, és comprensible que preguntares per ella. Tu també la l’estimaves moltíssim.
—Quasi estic veient-ho en la pantalla. Eixírem al corral. Feia un fred que pelava, les gallines estaven arraulides. Aleshores, agafant-me pel muscle, assenyalares amb el dit una estrella que brillava més que cap altra, al cel…
—…La veus?, et vaig dir. Allà està. Algun dia hi aniré a veure-la.
—Vaig veure que et queia una llagrimeta, però em vas dir que era a causa del fred…
—Bé, ara que ja ets gran, pots entendre com són aquestes coses. Amb el temps, tot s’entén millor.
—Encara que, la conversa d’ aquesta nit, a qui la podria contar? No crec que ho entenga ningú.
—No t’esforces massa. Encara hi ha gent que no sap que per Nadal, com per la resta de l’any, qualsevol cosa és possible si la desitges amb il·lusió.
Josep parpellejà dues o tres vegades. Era la són? O, potser, l’últim glop de Glenfiddich? Aleshores, engegà la impressora i va prémer la tecla que posaria negre sobre blanc el fet insòlit que acabava de viure. El paper semblà encallar dues o tres vegades, fins que començà a mostrar el prodigi d’aquella nit: un conte de Nadal transformat en estrella que una persona entranyable li enviava des d’algun lloc del cel.


jueves, 18 de diciembre de 2008

300 b

300 b

Ahir mateix, em va telefonar.
-Què fas?
-Doncs...., fent l'indi.
-Passe per tu i ens fem un café al Garrofera.
Però, mira per on!, que el Garrofera estava tancat i haguérem d'anar a la cafeteria d'enfront. Durant una bona estona parlàrem de feina, és clar, de projectes mig enllestits i de terminis. Parlàrem, també, de preus de dentistes, de llibres llegits i per llegir, d'ànecs a la sal i de la millor (i única) manera d'arribar a ma casa sense perdre's. Després, mentre caminàvem pel carrer Lluís Vives, li vaig deixar caure l'advertència de V.K. sobre el post número 300. Em va contestar:
-I de què parle?
-Això és el teu problema.
-Et promet que he intentat escriure alguna cosa, però aquesta és l'hora que...
Vaig entendre que es faria el longuis fins que jo donara el primer pas i actuara de teloner. Doncs bé. Ja està. Aquest és el post 300 b. El 300 a, el bo, l'haurà de fer ell.
El problema és sobre què parle. No ho faré sobre política local, perquè el vestit em ve ample, no no m'abelleix i, damunt, no tinc elements objectius per tal d'entrar al capot. I, en aquesta ocasió, no faré cap crònica. O, almenys, fins dissabte que ve, perquè fins aleshores no tinc "saraos" relacionats amb la música o la cultura (cultureta, diria V.K.) O siga, que la cosa està xunga. Podria parlar sobre les espectatives del possible viatge a Tijuana o sobre el concert en record de Joan Baptista Humet (dit al pas, nascut a Navarrès) o, també, sobre les darreres lectures recomanables...
A la fi em decidisc per recordar, per allò que s'acaba l'any, uns quants esdeveniments que, d'una manera o d'una altra, m'han deixat una petjada entre els filaments de les neurones:
1. Els premis i reconeixements als meus amics, a Urbà Lozano, a Manolo Baixauli, a Vicent Borràs, a Josep Lozano (no, no és família d'Urbà encara que tinga el mateix cognom i siga també d'Alginet), a Francesc Gisbert, a Antoni Prats, a Paco Muñoz, a Agustín Fernández Paz (premi Nacional LIJ)...
2. Les primeres publicacions com Déu mana, d'altres amics i amigues ben estimats, sobretot V.K. i Jara Gil.
3. L'últim disc de l'amic Paco Muñoz (La meua terra), una mena d'acomiadament, procés del qual en forme part amb molt d'orgull.
4. El fet de participar en els Itineraris de Lectura, que m'han permés conéixer millor com es pot promocionar la lectura amb una organització, seguiment i continuïtat quasi perfectes. (La il·lustració del Webnegre que encapçala el post pretén donar una imatge del que no hauria de ser.)
5. El fet d'haver pogut viatjar amb gent meravellosa i haver conegut gent entranyable. La ruta del romànic d'aquest any amb el Club el Pilaret (el temple d'Etxano encara em lleva la son), el viatge a Mèxic i a Argentina, les nombroses eixides a Barcelona..., en podrien ser uns bons exemples.
6. La publicació del poemari de la meua dona (Poemes de diumenges i dies faeners), que m'ha omplit d'orgull i de satisfacció.
7. Moltes altres coses que ara mateix no en vénen al cap, però que han fet d'aquest any de crisi, un any plenet de moviment i d'activitats.
Considere que, per a ser una 300 b, la cosa no ha acabat de donar el pes; però, l'objectiu de fer de teloner del post 300 a està més que complit.




martes, 9 de diciembre de 2008

299 maneres de parlar-ne

Tal com indica el títol, i si el comptador del blog no ens enganya, amb aquesta entrada ja en van 299. No fa falta ser molt llest (encara que els qui cohabitem en aquest indret virtual fluixegem per aquesta branca dels nombres i les úniques arrels que coneguem són la del taronger i la del queixal de l’enteniment) per a endevinar que la propera serà la 300.


Per motius obvis, confie, desitge i espere, que tant Enric com Josep (podem pactar una 300a i una 330b) sàpiguen festejar amb el seu segell particular aquesta feliç avinentesa. Qui sap si arribarem a la 400 i allò que va davant va davant. Per cert, Josep, hi ha gent que encara em recorda l'assumpte de la paella.


De fet a Tirant a Fotre les commemoracions ja fa alguns dies que han començat. Ara, que com darrerament ens hem prodigat en realitzar puntuals cobertures de tots els saraos culturetes de la rodalia, sembla que ja no li sorprén a ningú que aquesta empresa tire l’ordinador per la finestra i siga un dels pocs mitjans valencians acreditats a la FIL de Guadalajara. Encara que us promet que no ha estat gens fàcil.Us explique tot seguit algun dels entrebancs que el nostre cronista hagué de superar.


Aquest blog preguntà a la gent sabuda quin era el lloc més important on es parlava de llibres. La gent saberuda no dubtà a afirmar que aquest honor requeia sens dubte en el programa de Sánchez Dragó. Com ens pareixia que era massa a prop, preguntàrem de nou, i ens digueren que Frankfurt està bé, que Bolònia també mola, però que, indubtablement, el racó més interessant és Guadalajara. Així que encomanàrem al nostre reporter especialitzat en cròniques socials que agafara el tren i marxara cap a la Manxa. Un cop allí Enric ens telefonà una mica desassossegat per informar-nos que l’única fira que se celebrava en aquestes dates per a aquella contrada era La Feria Navideña del Regalo Artesano de Guadalajara, que si no ens importava carregava uns regalets i se’n tornava cap a casa. L’assumpte finalment s’arreglà, i com heu pogut comprovar a l’entrada anterior, Enric ha complit amb escreix la tasca que li encomanàrem.


VK


A aquesta celebració conjunta he d’afegir una de particular (encara que tant Enric com Josep en són també deutors). Hui, després d’algunes setmanes d’espera, per fi tinc a les meues mans el meu primer llibre. És curtet, és senzillet, és, com no podia ser d’una altra manera, un llibre per infants escrit en valencià (almenys a la contracoberta així ho especifica: A partir de 10 anys) i jo n’estic satisfet. Gràcies a totes les persones que han aportat el seu gra de sorra perquè, malgrat que a la coberta només hi figura el meu nom, es tracta, sens dubte, d’una obra col·lectiva.

domingo, 7 de diciembre de 2008

Crònica de la FIL

La F.I.L. de Guadalajara (Jalisco)
Una representació de valencians, relacionats d'una manera o d'una altra amb el món del llibre, hem estat a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (Mèxic, estat de Jalisco). Ha estat una experiència d'allò més interessant i bonica per diverses raons. La primera, per les persones que hem format la colla, cadascuna d'una manera de ser i, potser, de pensar, però totes i tots amb un tarannà tan flexible que ha fet possible uns dies de convivència total sense cap problema. La segona, per l'organització del viatge i de l'estada, realment increïble i exacta, com els millors rellotges suïssos. La tercera per les nostres intervencions, que jo catalogaria d'encertades, agradables i professionals. La quarta, per la mateixa fira, de proporcions que no es poden descriure, i per la quantitat innombrable de gent que l'ompli des de bon matí fins la nit.
L'objectiu del viatge era donar a conéixer la LIJ valenciana a Mèxic i al mercat internacional. He de dir que l'objectiu ha estat més que complit. La primera intervenció, sota el títol de "Cinco escritores valencianos de LIJ hablan los unos de los otros", va tenir el recolzament total del nostre grup i, oh, meravella!, de públic d'altres nacionalitats (fet i fet, els representants de la Fira de Tijuana ens han demanat la nostra presència). Va ser una "passada" en el millor sentit de la paraula. Crec que els assistents s'ho van passar d'allò més bé i, alhora, s'assabentaren que a la nostra terra es fa una Literatura tan digna com es puga fer en qualsevol racó del planeta. I això està bé perquè, fins aleshores, es desconeixia la nostra tasca i, si m'apureu, de quin racó del planeta veníem. Les intervencions individuals (al saló d'autors i amb "chamacos" i "chamaques" mexicans) van resultar, si més no, agradables, interessants i divertides. I, com no!, comptaren amb la presència de tota la colla d'acompanyants. Hi hagué altres moments, clar, amb activitats més formals (la recepció al pavelló d'Espanya amb l'Ambaixador en Mèxic i amb la presència dels peixos grossos de les principals editorials, per exemple), però també hi hagué moments per passar-ho bé, dinar i sopar en confraria (uf, aquella gent menja foc i beu tequila com si fóra aigua) i, fins i tot, per fer alguna escapada al centre de la ciutat i a un poblet (no em feu repetir el nom perquè diria alguna barbaritat) per tal de conéixer l'artesania i poder comprar algun record per a la família.
La llàstima és que Guadalajara estiga tan lluny (dotze hores fins a Mèxic D.F. i una hora més fins arribar a Guadalajara engabiats dins dels avions). La resta, ja us dic, perfecte. Tant de bo aquesta iniciativa continue l'any que ve (i no sols a Guadalajara) per tal d'obrir els nostres escriptors i escriptores a la resta del món. Anècdotes hi ha per a parar un tren de mercaderies. Personalment, em quede amb la senyora mexicana, amb un grapat de "chamacos", a qui li vaig regalar i dedicar un llibre. No he vist tanta alegria i agraïment dins del cos d'una persona.
Aquesta informació, bastant a la "remanguillé" (encara porte el marejol del jet lag o com es diga això, que set o huit hores de diferència en són un bon grapat) es pot completar visitant el bloc de l'amic Pep Castellano http://pep-castellano.blogspot.com/ que, som sempre, s'ha avançat. I és que és una màquina, el Pep!

jueves, 4 de diciembre de 2008

CRÒNIQUES TARDORENQUES (4a PART)

Fa dues entrades, concretament a la segona part d’aquestes Cròniques tardorenques, explicava que T9 (nom clau amb què havíem decidit batejar l’enigmàtic cap d’informatius de Canal 9) estava més content que unes pasqües per l’arribada del fred i del consegüent descens de les temperatures. Si aquesta brusca davallada, a més a més, anava acompayada de precipitacions en forma de neu en les cotes més altes del nostre País, la festa ja és completa.


Així que, abans fins i tot d’eixir de casa, una llar que m’imagine plena de pantalletes que mostren que ocorre in situ en multitud d’indrets valencians i amb un lluent telèfon blau que presideix la sala d’estar i que deixarem a la intuïció del lector esbrinar quina és la seua funció, bo, com déiem , T9 abans d’abandonar el seu domicili telefona a la redacció dels telenotícies i ordena que totes les patrulles isquen corrents cap a les comarques interiors per realitzar una completa cobertura de com per aquelles contrades han rebut les primeres volves i com s’ha vist alterada la tranquil·la vida d’aquestes viles per l’arribada de la neu.

Onofre i Carmesina (els dos reporters que habitualment realitzen aquest tipus de cobertures) s’han jugat a cara o creu qui posarà proa cap al Racó s’Ademús i qui cap a l’Alcalatén. La sort, no debades, és un mot femení.


A les onze del matí ja tenim a Onofre preparat per a la primera connexió del dia, que la gasolina està pels núvols i cal amortitzar el viatge. Abans però el nostre anònim heroi ha hagut de conduir cap al nord-oest de Castelló, ficar les cadenes, esquivar les màquines que llancen sal a la via, descarregar la càmera, col·locar-se l’impermeable vermell tan cridaner, mullar-se una mica les ulleres per donar major credibilitat, saludar a tots els vilatants que s’han apropat fins la plaça, acceptar uns dolços per esmorzar, escoltar un grup de veïns que esqueixaven perquè l’única cosa que arriba des de València és aquell reporter, que potser les inversions es queden pel camí, renegar un grup de xiquets que l’han triat com a improvisada diana dels seus impactes, discutir amb Blai, el fotògraf del poble, sobre la dubtosa qualitat de l’equip que porta per a enregistrar les imatges i convéncer-lo que no cal que li’n llogue un dels seus, que amb el que porta ja va bé ...


Doncs bé, després de superar tots aquests entrebancs Onofre està preparat per eixir en directe. Per tal d’il·lustrar la seua crònica i dotar-la de major versemblança, Onofre ha demanat a Antoni, un vell ramader ja jubilat, que aporte el seu testimoni.


Al telenotícies de les dos, es torna a emetre el reportatge, Onofre torna a ocupar la pantalla i afirma sense titubejar ni instant que eixa nit s’han alcançat temperatures de fins a 11 graus sota zero. Al seu costat preparat per aportar el seu testimoni trobem Antoni, abrigat únicament amb una camisa de màniga llarga que porta els botons superiors descordats i una jaqueteta ben fina.


Alguns telespectadors riberencs (Cal recordar que per als habitants de la Ribera, ells crearen a Déu i aquest, més tard, ja s’apanyà per fer la resta) resten rellevància a la notícia:

-Bah! Onze graus per davall de zero. Això ni és fred ni és res. Tothom sap que allí el fred és sec, i ja en pot fer que ni es nota, en canvi ací quan gela, gela, perquè (i arriba una de les grans aportacions de la Ribera a la història de la ciència) ací el FRED és HUMIT.


VK

PS. Potser si la setmana passada els jugadors del Rosenborg hagueren estats assabentats de la particularitat climàtica de les comarques centrals valencianes no hagueren dubtat ni hagueren fet mofa de la capacitat dels jugadors valencianistes per adaptar-se al fred.

miércoles, 3 de diciembre de 2008

IDIOMAS

Aquest cap de setmana l’he passat a Alacant. Mai hi havia estat i m’abellia des de feia algun temps pegar una volteta per la part sud del País (no, no m’he desplaçat a Tarifa, estimats amics del llenguatge políticament correcte).


Aquesta curta estada a la capital de l’Alacantí m’ha servit per constatar en primera persona que allò que cridàvem fa alguns anys a les manifestacions “Alacant és important” caldria a hores d’ara matisar-ho. És a dir, convendria iniciar la nostra revisió per definir què entenem per Alacant (la província, les comarques més meridionals o només la capital). Ho dic perquè en aquestes dues últimes accepcions, l’assumpte està agre. També, posats a puntualitzar, caldria especificar quin objectiu perseguia la presumpta importància que llavors preteníem atorgar-li i, sobretot caldria demanar-nos, si podem obligar algú (territori personificat) a esdevenir una part fonamental d’un projecte col·lectiu que no només no comparteix sinó que, a més a més, els resulta completament alié. Resulten més que evidents i inequívocs el continus esforços de les autoritats locals per allunyar-se tan com es puga de qualsevol intent de vertebració de tipus social, cultural o econòmica, alhora que no es deixende mirar de cua d’ull i amb certa complicitat territoris Segura o Meseta enllà. L'exaltació fins a la sacietat que per aquelles terres es féu l'any passat de la figura del Cid i l'oblit de la figura del rei Jaume I esdevenen esperpèntiques.


Del meu vagarejar pels seus carrers i places destacaré dos fets que m’han resultat ben simptomàtics:

- En dos dies no he escoltat cap persona parlar valencià. Ni pel carrer, ni a cap establiment. De fet, com a anècdota gens divertida puc comentar que al bar on dinàrem el primer dia ens atengué una dona d’uns quaranta anys que, pel que li vaig escoltar comentar amb els comensals de la taula del costat, encara que tenia arrels andaluses semblava portar una bona pila d’anys a Alacant. Doncs bé, quan la cambrera ens lliurà la carta, i per cortesia li contestàrem: Gràcies. La dona se’ns queda mirant una mica desconcertada, es prengué uns segons i i tot seguit ens preguntà amablement: Italianos, no?.


- A una explanada cèntrica de la ciutat s’hi celebrava una fira de llibres de vell. Com la meua dona hi és aficionada, passàrem una bona estona escodrinyant per les diferents paradetes. Mentre ella rebuscava a la recerca d’alguna lectura que li interessara jo (m’imagine que per deformació professional) m’entrenia recercant si hi havia alguna obra en valencià. A la majoria de paradetes l’única mostra de literatura en la nostra llengua eren uns quadernets amb obretes de teatre breus tipus sainets o alguns exemplars solts de Jaume Fuster, Mercè Rodoreda o dels bestsellers de literatura juvenil que acostumen a demanar als instituts . A l’última de les paradetes em sorprengué trobar en un lloc prou privilegiat de l’aparador un portada d’un llibre que em resultava familiar, Sala d’espera de Vicent Borràs. Allò que em va sorprendre no va ser trobar aquest volum, sinó que hi figurava al capdamunt d’una pila de llibres que un paperet groguenc que destacava a la vora identificava com a IDIOMAS.


El diumenge per la vesprada mentre refeia el camí cap a la Ribera i travessava les Marines pensava si potser al sud del País està definitivament tot perdut o, potser, és que mai hi hagut res definitivament guanyat. Tal volta cal relativitzar les derrotes i les victòries doncs sovint són intercanviables i acontentar-nos amb allò que som, gaudir-ne, i donar les gràcies per poder continuar fent-ho sense demanar permís ni disculpes als altres.


VK

lunes, 1 de diciembre de 2008

CRÒNIQUES TARDORENQUES (3a part)

Centosfera

Xarrava animosament aquest migdia camí de casa amb un amic i company d’escola sobre la fatalitat del destí. És clar, dilluns, acabats d’eixir d’una aula de secundària....


Però no, la gènesi d’aquesta conversa ha estat motivada per un greu problema familiar que ha patit un conegut del qual ens hem assabentat, pràcticament alhora, aquest matí.


Jo he tractat d’esbossar-li un pensament que em persegueix des que aquest estiu, per desgràcia, em tocà viure una situació bastant desagradable de ben a prop. Li he explicat que estic convençut que quan ens “toca” (caldria definir amb molta tranquil·litat aquesta accepció del verb “tocar”) ens toca. Podem ser capaços d'intuir aquesta “fatalitat”, podem prevenir-la, podem amb tots els mitjans de què disposem intentar “ajornar-la, podem distreure-la, podem fingir que no en som conscients o, fins i tot, podem allunyar-nos-en tant com puguem. Però considere que és inútil, que en aquests casos el nostre destí està escrit d’antuvi, i que irremeiablement ,tard o prompte, ens eixirà al davant. I no, no estic referint-me a casos en els quals un es predisposa amb els seus actes o una sèrie de males decisions propicia un final dolent, no, parle de quan el destí est depara una sorpresa independentment de l’escassesa de mèrits que hages acumulat per ser-ne adjudicatari.


Continuava immers en les meues cabòries, fins i tot minuts després d’haver-me acomiadat del meu amic, quan he viscut una situació ben paradoxal.


Caminava per la vorera quan m’he adonat que ja hi era pràcticament a tocar d’un alumne meu de nom Vicent, que transitava cansadament uns pocs passos per davant de mi, quan l’he sobrepassat l’he saludat amb un “Adéu Vicent”, ni dos segons després, tot just enfront, a l’altra vorera, a la porta d’un quiosc, el seu propietari , a qui també conec, de nom Vicent m’ha aixecat la mà per saludar-me, òbviament li he dirigit la salutació pertinent: “Adéu Vicent”, però és que aleshores, en eixe mateix instant, per davant del quiosc creuava un antic alumne a qui educadament he adreçat un “Adéu Vicent” pràcticament solapat a l'anterior. Aquest festival de coincidències (promet que totes han ocorregut en un espai físic d'uns vint metres i en un espai temporal que no ultrapassa els vint segons) ha culminat quan, ja una mica al·lucinat, un cotxe que hi circulava a pocs metres de mi ha fet sonar el clàxon per reclamar la meua atenció, el vehicle l’he reconegut de seguida, el seu propietari, un bon amic meu, em somreia des de l'interior, el seu nom, evidentment, Vicent.


VK