lunes, 30 de junio de 2008

Trobada als Pirineus

Trobada als Pirineus
La quinzena edició de la Trobada d'Escriptors al Pirineu, a la Seu d'Urgell, del 27 al 29 de juny, ha acollit per primera vegada autors occitans. Aquesta participació "ha estat significativa ja que té lloc en un moment en què el Senat francès acaba de 'tombar' el reconeixement del valor patrimonial de les llengües minoritàries", segons va explicat Ramon Sistac, president del Grup d'Estudis de Llengua i Literatura de Ponent i del Pirineu, i professor de la UdL. Mira que la cosa té "pelendengues". Just ara en què està de moda el "manifiesto" de Rosa Díez, Savater i la quadrilla, els gavatxos opten per la mateixa. O serà a l'inrevés? Tant se'n dóna perquè l'objectiu, com apunta Cucarella, és el mateix. Doncs bé. He estat a la Trobada (amb la meua dona, és clar) i he tingut l'oportunitat de compartir experiències amb gent d'un costat i de l'altre del Pirineu. He conegut persones realment compromeses amb la llengua i la cultura, hem gaudit de la música de la llengua occitana i hem patit en veure com patien per nosaltres. Les qüestions personals, les impressions que m'ha causat la gent, pertany al bagatge d'allò que diuen "íntim". Però, apuntaré que tenia ganes de conéixer personalment Pep Coll, Àlex Broch, Isidor Cònsul, Ferran Rella, Isidre Domenjó, Josep Maria Sala-Valldaura o la menorquina Maite Salord i he tingut l'ocasió de xarrar i compatir experiències amb tots ells. Ara entenc els company i companyes que han viscut aquesta experiència abans que jo.

Manifest


Manifest contra el "manifiesto"
Per Toni Cucarella.
ENS NEGUEM A SER EXTERMINATS “DEMOCRÀTICAMENT”

Han coincidit en el temps dues iniciatives que s’han expressat públicament contra l’existència del català: la declaració –recolzada unànimement per tots els seus membres– de l’Académie française contrària al reconeixement legal del català dins la Constitució francesa i el Manifiesto por una Lengua Común impulsat per intel·lectuals nacionalistes espanyols, amb el suport de partits polítics i fins i tot d’una cadena de televisió.

Dues iniciatives que si les comparem amb atenció veurem que totes dues són, en essència i en substància, producte d’una idèntica mentalitat totalitària i exterminacionista. Ambdues atorguen als idiomes espanyol i francès caràcter cohesionador de les respectives nacionalitats, “forjador” en la declaració de l’Académie: «Depuis plus de cinq siècles, la langue française a forgé la France.» Més i tot, afirma que el reconeixement d’una mínima presència legal del català solsirà la identitat nacional francesa: «…les députés ont voté un texte dont les conséquences portent atteinte à l’identité nationale».

Acadèmics francesos i intel·lectuals espanyols comparteixen frisança comuna que prové de concepcions nacionals també similars. És el concepte superb i uniformador de la “grandeur” per a la nació francesa i de l’“imperio” per a la nació espanyola. Concepcions nacionals clarament tancades, excloents i obligatòries, de rància herència colonialista, atès que estan fonamentades en la imposició d’una part –la metròpoli dominant– sobre les altres –les colònies dominades–. Dit a la manera del Decret de Nova Planta, imposen el seu concepte nacional «por el justo derecho de conquista». Terminologia d’un referent històric que tot sovint nosaltres oblidem, però que ells, fidels als seus instints totalitaris, “conquistadors”, ni obliden ni abandonen. Bé ho remarquen els intel·lectuals del Manifiesto que «no se trata de una desazón meramente cultural […] sino de una inquietud estrictamente política». Com ells mateixos reconeixen, no està en perill l’existència de l’espanyol, sinó la seua condició de llengua de rang políticament superior en els territoris que foren conquerits i reconquerits per la força de les armes.

En tots dos casos, fan servir el maniqueu argument que només a través de l’obligatorietat constitucional del francès i l’espanyol és possible la conviència democràtica, i que la imposició d’una llengua única en tots els àmbits de la vida social i política de les respectives nacions és garantia de drets democràtics. És una argumentació tan fal·laç com maliciosa, i tan mesquina que provoca repugnància, per ser tan vulgar la manipulació en què s’empara: «…en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia» «…lengua principal de comunicación democrática en este país»… Goebbels se sentiria ben orgullós i desvanit de comptar com a deixebles aquests Azúa, Savater, Pombo i companyia, malentranyats manipuladors de la realitat amb ominoses finalitats polítiques.
Però encara provoca més repugnància el cinisme infame que traspuen totes dues declaracions. Sona a burlesca quan afirmen reconèixer que les anomenades “llengües regionals” són un patrimoni «merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido» «Les langues régionales appartiennent à notre patrimoine culturel et social. Qui en doute?» Però tot seguit, amb mà de ferro, marquen els límits d’aquest reconeixement, per a sentenciar-les com a llengües de categoria inferior, útils solament per al folclore i la reclosa vida en família. Li neguen, doncs, el dret, diguem-ho així, de la igualdat de drets. El dret superior, que per a l’espanyol i el francès emanana de les respectives i sagrades constitucions, «droit des droits», és vulgar imposició del dret de conquesta. Els intel·lectuals del Manifiesto en diuen «asimetría entre las lenguas españolas oficiales». Invent lingüístic que vindria a ser com aqueixa coneguda burlesca que es fa servir per a justificar els privilegis injustos, i que diu que en democràcia tots són iguals, però alguns són més iguals que altres. L’asimetria que ells diuen és un eufemisme, és clar: cal entendre-hi superioritat lingüística, diferenciació política entre llengües de primera i llengües de segona, entre llengua superior de la metròpoli i llengua inferior de la colònia: «La lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles» «Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva.» «…las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica» «LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características». En cap país del món, ningú no vol ser ciutadà de segona categoria, ningú no vol parlar la llengua dels vençuts; és preferible fer servir la llengua que té els drets superiors, la llengua de la metròpoli, la llengua dels vencedors. No han inventat res de nou. És la vella història sempre.

Diuen els intel·lectuals espanyols del Manifiesto que «las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano» Si s’apliquen aquesta llei seua hauran de desdir-se del seu Manifiesto, perquè del contrari cauen en una flagrant contradicció. No debabes han volgut oblidar, perquè no convé a la seua persistent mentida, que la presència de l’espanyol i del francès als Països Catalans en detriment del català propi i secular s’ha aconseguit a través de la continuada coacció, com ara aquella “instrucción secreta” als corregidors borbònics «...pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación com el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...» i tants altres exemples: «¡Soyez propes, parlez française!» «¡Hable usted en cristiano!» «Hable bien. Sea patriota, no sea bárbaro. Es de cumplido caballero, que usted hable nuestro idioma oficial, o sea el castellano. Es ser patriota. Viva España y la disciplina y nuestro idioma cervantino. ¡¡Arriba España!!» Caldrà recordar encara als eminents intel·lectuals espanyols de quin femer acostat en el temps provenen els arguments del seu Manifiesto, com ara aquests del cèlebre Luis de Galinsoga: «Todos los españoles debemos hacer estas tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que hablando, naturalmente, en el idioma nacional ha impuesto la Victoria». Són també hereus ideològics d’aquell altre personatge, republicà espanyol exiliat, Salvador de Madariaga, que va trobar positiva la victòria franquista si resolia el “problema catalán”. I ja sabem com resolia els problemes el criminal règim franquista. Aquests intel·lectuals del Manifiesto, també aplaudiran una dictadura qualsevol si fa el que ells, tan delicadament democràtics, anhelen: exterminar-nos.


MANIFEST CONTRA EL CINISME DELS BOTXINS

Els intel·lectuals espanyols del Manifesto i els jacobins francesos de l’Académie no poden suportar l’existència del català. Heus ací el motiu vertader de la seua compartida «desazón». Ens voldrien morts, lingüísticament parlant. Voldrien que el català fóra ja una llengua morta, anorreada «por justo derecho de conquista». I en veure que encara és viva arreu dels Països Catalans, neguitegen.

El Manifiesto i la declaració de l’Académie són diàfans exemples d’un nacionalisme xenòfob i excloent, inspirat en conceptes irracionals de superioritat lingüsitica i cultural. Són propers a ideologies intolerants basades en la superioritat racial com ara el nazisme i l’apartheid. Totes dues inciatives són exemple d’un nacionalisme exterminacionista que no dubta a subvertir i manipular els valors democràtics per tal de justificar els seus objectius. El que pretenen és mantenir una injusta i ominosa diferència entre llengües superiors i llengues inferiors, i justificar sense contrició democràtica el dret de les primeres a fer desaparèixer físicament les llengües per ells considerades inferiors. No és altra situació, doncs, que aquella de vencedors i vençuts, de la metròpoli i la colònia, i de la imposició –encara!– dels detestables drets de conquesta.

És miserable i mesquina la tergiversació de la realitat lingüística que fan dels Països Catalans. És per a nosaltres un dret democràtic irrenunciable conservar el nostre català com a llengua pròpia i única als Països Catalans, per a la qual cosa invoquem el mateix dret que tenen, posem per cas, un parisenc a viure íntegrament en francès a París o un sevillà o un madrileny a viure en espanyol en els seus respectius territoris, sense haver de patir interferències ni imposicions de llengües alienes imposades ací per interès polític.

Donar suport i justificar els esbiaixats arguments del Manifiesto i de l’Académie és posar-se al costat del dret a l’extermini, i per tant acceptar com a germans ideològics el nazisme i l’apatheid criminals. Els intel·lectuals i acadèmics que han elaborat i subscrit sengles declaracions contra el català són més aviat mentalitats torbades per rancis deliris de superioritat nacional i lingüística. Hàbils en la tergiversació de la realitat, i per això avantatjats deixebles de les doctrines manipuladores del nazi Goebbels, han donat proves irrefutables d’una profunda misèria intel·lectual.

I val a dir ja estem farts. Farts de tantes i tantes lleis que han fet i fan contra el català. Farts que hagen mensypreat tantes persones que foren empresonades, torturades i assassinades per defensar el dret a existir del català. Farts que encara avui dia adreçar-se a un policia en català puga ser considerat delicte. Farts d'intel·lectuals pseudodemocràtics al servei de la mentida.
Nosaltres, ciutadants i ciutadanes dels Països Catalans, defensem el nostre dret irrenunciable a viure en català sense haver de demanar permisos, sense haver de ser considerats, a casa nostra, ciutadans i ciutadanes de segona categoria, i menys encara haver de ser titllats d'antidemocràtics per voler-ho i defensar-ho.
No caldrà demanar ací, de cap manera, que els estats francès i espanyol reconegen la seua secular intenció exterminacionista. No ens cal. No ens calen declaracions hipòcrites de dos estats que s’han fonamentat i construït sobre la destrucció i l’extermini dels altres pobles, perquè som conscients que aquesta intenció anorreadora forma part intrínseca de les seues respectives concepcions nacionals. I alguns dels seus intel·lectuals més conspicus han tornat a recordar-nos-ho.
Pel dret a viure en català als Països Catalans i contra el cinisme dels botxins espanyols i francesos.

miércoles, 25 de junio de 2008

Un equip gens compensat

Com si es tractara d’una prolongació més de la premsa esportiva, avui les capçaleres més generalistes també han optat per oferir-nos un grapat de titulars ben sucosos que hi tenen força similituds tan pels fons com per la forma.
Figueres asegura que el Consell no ha dicho que no exista unidad de la lengua (El Correo Gallego?)
Així després d’escoltar les declaracions de la Presidenta de l’AVL a L’Avui (haurà calgut un torsimany?) irremeiablement he convocat en la meua memòria a Arsenio Iglesias “el bruixo d’Arteixo” perquè era entrenador de futbol i, a més a més gallec. Dir públicament un càrrec polític que “el Consell no ha dit que no existisca la unitat de la llengua “ és com si un entrenador o jugador de futbol continuara despatxant les seues entrevistes amb els típics tòpics de “el futbol és així”, “el baló no va voler entrar” o “som onze contra onze” o com si al cap de la NASA li pregunten cap on llança els coets i després de pensar-s’ho molt, afirma ben orgullós que “indubtablement cap amunt”!

Font de Mora advierte de que no le "temblará el pulso" si se incumple la orden de Ciudadanía (Levante)
El bons equips i que a més a més juguen a l’atac solen comptar amb extrems ràpids, traçuts i amb bon regat i gran precisió en els centres. Doncs bé, l’equip popular valencià compta amb un extrem que juga per la dreta lent, tosc, amb manca de cintura i que ja porta temporades llançant a córner cada bona passada que li arriba.

Però malgrat l’evident desesperació del públic entés que assisteix atònita a tal cúmul de despropòsits, incomprensiblement continua jugant de titular gràcies al vist i plau del president de l’equip i a la seua desfasada aposta pel joc de força de procedència anglesa.

El PP se adhiere en elmundo.es al Manifiesto en defensa del castellano (El Mundo)
Ai! I que dir dels hooligans i ultres, eixe costat obscur de l’esport totalment prescindible, que per tal d’animar de forma entusiasta el seu equip (que ja compta amb un notabilíssim nombre de seguidors i de suports mediàtics i institucionals) recorren al menyspreu de l’altre equip, a qui només qualifiquen en termes de rival, adversari o contrari.

Que passaria si escriptors dels EUA davant l’ascens del castellà en aquelles terres signaren un manifest en defensa de l’anglés? Qui serien els primers en qualificar aquest fet d’escàndol i atropellament cultural?

Per cert davant “l’evident persecució que està patint el castellà” a l’estat espanyol sembla que els sotasignants hagueren de fer públic l’esmentat manifest d’amagat i que ca mitjà de comunicació s’ha ofert per a publicitar-lo per evitar represàlies.
I a mi que em sembla que aquests d’UPD continuen de campanya o potser ja estan preparant la propera.


Per sort, quan tot l’equip s’ensorra ens resten els centrals, eixe últim bastió irreductible que aguanta amb força les envestides rivals i projecta amb energia els locals.

Aquest matí l’amic Ricard ja ho anunciava, ara fa uns minuts mentre llegia El País ho he pogut corroborar. Qui ens anava dir que les incatalogables declaracions d’Indefinició Figueres serien contrarestades amb unes altres manifestacions que malgrat la seua naturalitat i espontaneïtat resulten molt més assenyades.

Entrevista en profunditat en la secció d’esports d’El País a Carlos Marchena, central del València i de la selecció espanyola nascut prop de Sevilla.
P. Es usted andaluz, pero diría que le he escuchado ordenar la defensa con Puyol en catalán durante los entrenamientos.
R. Piense que vivo en Valencia. Así que entiendo a Puyi cuando habla con Capdevila en catalán y le contesto yo con las palabras que sé en valenciano. Le hago una broma y él se muere de risa. Hace muchos años que coincido con Puyol en la selección. Nos entendemos bien.

Doncs això, sembla que el Govern hi ha massa pilots de bòlids, golfistes i patrons de vaixell i cap futbolista que jugue de central.
VK
Veges que l’han estrenat! Sobretot per l’accepció valenciana d’aquest verb.
3. tr. Gratificar algú amb algun do o alguna estrena (Regal, present, donat com a gratificació a un servei).

lunes, 16 de junio de 2008

Eurociutadania

Sembla que la celebració de l’Eurocopa està seguint-se de ben a prop a casa nostra. I no, no ho dic pel decisiu paper que està jugant Villa (per cert, a l’AS o al Marca deuen haver oblidat que fins fa quatre dies l’únic lloc on havia de jugar el Guaje era a la dreta de la banqueta), ni perquè milers de joves valencians hagen rebuscat en els armaris per tal de recuperar eixes disfresses de toreros, falleres, folklòriques i guàrdies civils abans de fer la maleta i embarcar-se cap a centreeuropa. Que tu observes de ben a prop les graderies hispanes el dia que juga la “fúria” (per cert, amb jugadors com Xavi, Silva, Iniesta o Sena el qualificatiu és força paradoxal!) i sembla més una macro acomiadament de fadrí que un torneig seriós de futbol.

Però bé, com deia abans, sembla que els reportatges que ens arriben de terres suïsses i austríaques mostrant l’hospitalitat, el saber fer i el civisme d’aquella gent han fet plantejar-se a més d’un dirigent valencià que ja va sent hora d’abandonar els nostres típics tòpics de “homus mesinfotis meditarranius” i posar-se a treballar per a ser una mica més europeu. Que això de ser “europeu” amb totes les connotacions que hi porta adjuntes: educació, cultura, treball, respecte...és un valor en alça en una societat cada volta més global i heterogènia.
L’ordre del Consell és ben clara: Cal millorar la imatge de València i per a fer-ho no calen només “eventos” sinó que a més cal civilitzar els ciutadans, aquests bàrbars a qui només els agrada la música, la beguda, la festa i el soroll. (En aquest punt caldria matisar que és per precisament aquests “atractius” pels quals tots els estius milers d’europeus civilitzats abandonen els seus estats civilitzats per tal de recalar en les nostres incivilitzades platges).

Així que com una mena d’avançada alguns municipis valencians ja s’ha ficat mans a l’obra per tal de conscienciar a la població que això de ser europeus mola mogolló i que qui no vulga pegar cabotada i accedir-hi haurà de rascar-se la butxaca:

Enguera sancionará las burlas a las personas y los gritos que molesten a los vecinos (El Mundo)
Valencia prohíbe las tracas en las bodas para frenar el ruido (Levante)
Alcàntera sancionará con 60 euros a las obras que hagan ruido durante la siesta (Las Provincias)

Seguint l’estela d’aquests consistoris locals alguns organismes públics també perseveren per tal de fer dels valencians un ciutadans cosmopolites, políglotes i globalitzats.
La Universitat establecerá el inglés como requisito obligatorio para titular a sus alumnos (El Mundo)

Encara que com en els cas de la Conselleria d’Educació no siguen entesos i això té pinta d’acabar com el ball de Torrent.
La polémica por la asignatura continúa (Las Provincias)

Tanmateix sembla que d’ací unes dècades si aquestes mesures esdevenen exitoses podrem afirmar que la gran Europa comença al penyal de Gibraltar, continua fins els Prineus, es bota França, i torna a aixecar-se ben ufana a l’altra part del Alps. I és que pel que sembla els francesos han oblidat el fet que són la gènesi de gran part del que és avui Europa i han decidit iniciar un preocupant involució ideològica, social i cultural (ah! I fins i tot futbolística)
"Las lenguas regionales atentan contra la identidad nacional" (El País)
L’Acadèmia francesa demana que el basc i el cors siguen exclosos de la reforma constitucional.

VK

sábado, 14 de junio de 2008

El padrí i el condol

Cae la 4º organización mafiosa más importante (El Mundo)

I ells com ho saben que és la 4a? I si és la 1a , la 2a o la 32a) Que potser hi ha una lliga russa de màfies? I si començaren fluixos la temporada però en el mercat d’hivern s’ha reforçat amb una parella de bons sicaris a sou, un ministre corrupte i dues concessions manipulades?

Ara que no m’estranya perquè fa unes setmanes El País informava que a Sicília havien detés el cap de la família mafiosa més important d’aquesta illa, que a més a més controlava el negoci de la recollida del fem. O siga que a Itàlia (on s’inventà aquest esport) ja poden passar els anys però indubtablement continuen mantenint un nivell de joc més elevat, només cal comprovar qui és el seu Primer Ministre.

A més cal tenir en compte que a l’Estat espanyol també hi ha uns quants de emporis mafiosos: els gallecs del narcotràfic, els immobiliaris de la Costa del Sol, els de les requalificacions a casa nostra...

Una vegada comprovat que no hi ha país d’Europa que no compte amb una bona xarxa de famílies mafioses, a què espera la UEFA (vist l’èxit de l’Eurocopa) a muntar una Champions League que enfronte les principals potències de l’especialitat?

Imagineu-se: 1r Campionat d’Europa del “mangoneo” i “l’extorsió” .Evitaré donar un llistat de possibles patrocinadors però jo conec un territori que estaria disposat a acollir qualsevol tipus d’”evento” com aquest a càrrec del submís contribuent. Per cert, com a himne oficial per als prolegòmens dels partits no cal calfar-se molt el cap: la banda sonora d’EL Padrino I, II o III.
Canviant de tema...
Tradicionalment les notícies que més ràpidament recorren els carrers i places dels nostres pobles són: si algun veí li ha tocat un pessiguet en els cupons dels cecs, si l’ajuntament ha col·locat a algun familiar botant-se a la “torera “ els procediments ordinaris i si ha faltat alguns dels seus conciutadans.

I per tal de ratificar aquesta última notícia s’acostuma a, una vegada ha quedat en desús el tradicional codi campaner, pegar fotocòpies pels indrets més concorreguts de la vila amb les dades, una fotografia i tota la informació sobre el sepeli. Que tu penses: vaig a apropar-me a veure qui ha desaparegut de sa casa, però t’apropes i te n’adones que efectivament ha desaparegut un veí, però per a no tornar, almenys durant una temporadeta.

Si aquests mitjans de difusió local fallen sempre pots acudir als centres d’informació municipal més propers per conéixer de primera mà tots els ets i els uts de la notícia, és a dir: forns, perruqueries o barberies i eixa multinacional dels mass media que és el Mercadona.

Doncs bé, per modernitzar una mica aquest assumpte sembla que l’última moda per a amants de la més rabiosa actualitat local és la possibilitat de subscriure’s a una pàgina web elaborada ex professo.
Una funeraria de Callosa comunica por SMS los óbitos a través de la web quisamort.com (Levante)

Imagina’t que estàs a ta casa i de sobte sents unes campanades al teu mòbil. Hauràs d’estar atent perquè segons la cadència i el nombre de tocs el missatge t’informarà de la celebració d’un bateig, una comunió, un casament o una defunció. Si el so de les campanes ha estat substituït per alguna melodia dels Beatles, tranquil, no patisques, deu tractar-se d’una boda civil.

Però bé, si l’esmentat missatge té per desgràcia, la intenció d’informar-te de la pèrdua d’un vilatà, tens, tot seguit, la possibilitat de compartir aquests moments tan tristos sense moure’t de casa amb els seus parents.

Com? Només has de prémer el botó Contestar i després de triar el Politono (És l’hora dels adéus, el cant dels ocells...) que vols que acompanye el teu text, elegir un dels textos del Menú condolences: A tots ens ha d’arribar, sempre se’n van els millors, si fa quatre dies els vaig veure la mar de bé...
VK

jueves, 5 de junio de 2008

Lepidòpters, coleòpters i helicòpters

Algemesí abrirá en 2009 el primer helipuerto que podrá formar a pilotos en la Comunitat (Las Provincias)

Del compromís d’Algemesí amb l’educació en donen fe els nombrosos centres que s’hi localitzen: dos instituts i una desena de centres de primària i secundària. A aquest ampli ventall docent s’incorpora ara una nova iniciativa, sembla que pionera, a tot el nostre territori.

La veritat siga dita, feia falta.
Perquè fins fa quatre dies, si complies els setze anys i això d’estudiar no anava amb tu, tenies tres eixes laborals: el negoci familiar, l’obra o la taronja.

Però la crisi econòmica ha provocat que moltes xicotetes i mitjanes empreses vagen amb l’aigua al coll, que hi haja una aturada considerable en la rajola i que la taronja continue immersa en una carreró sense eixida.

Així que és important que l’administració oferisca solucions imaginatives: les escoles tallers, programes de garantia social, cursos d’especialització...

Aquestes propostes compten amb molts avantatges. La més important: aporten una formació a un jóvens en feines que tenen una important demanda social. És a dir, els joves aprenen treballant i a més, cobrant algun duret.

D’aquests programes han sorgit un gran nombre de fusters, llanterners, jardiners, electricistes, pintors... però de pilots d’helicòpter, una de les professions amb més eixida a hores d’ara, ni un ni mig ni cap.

Perquè si vols ser dissenyador gràfic, dietista, administratiu, mecànic...ho tens ben fàcil, t’apuntes a un mòdul i ja està. Però, i si la teua vocació, que descobrires de menut vegent el Trueno Azul, és ser pilot, on t’adreces? Vés-te'n al Guinovart o a Silla i digues que vols ser pilot i veuràs com quedes.

Segurament el projecte rebrà moltes crítiques, però d’ací uns anys quan contemplem al periòdic la foto de graduació de la primera promoció de pilots, sostenint els seus cascs, amb les seues granotes color caqui, i els seus posats serisos, la nostra opinió indubtablement canviarà.

A més aquest projecte contribuirà a millorar la nostra seguretat ja que la policia rural augmentarà la seua eficàcia si vigila els camps des de l’aire.
Tampoc cal oblidar que quan d’ací uns anys Alzira tinga enllestit el seu aeroport i a la Ribera es munte el primer parc aeronàutic del País, Algemesí ja estarà més que preparada per afrontar el repte.
Aquests polítics són uns visionaris, per un costat promocionen el lloguer de bicicletes i per l’altre no escatimen mitjans en la promoció d’un mitjà de transport amb tant de futur.
VK

Las Corts difunden un vídeo por su 25 aniversario en el que solo aparece Camps (Levante)
És clar, Paco Camps Palomo celebra el seu 25é aniversari i les Corts li preparen un vídeo sorpresa. On està el problema? O en el reportatge de la comunió de ZAplana eixia també l’oposició socialista i en la confirmació de Lerma estaven convidats els dirigents d’Unió Valenciana?


Alcàntera sancionará con 60 euros a las obras que hagan ruido durante la siesta (Las Provincias)
Açò si que són polítiques socials i no les que impulsa ZP. Si a més, als xavalets dels “amotets” es feren pagar el doble ja seria el súmmum. Que la migdiada és una de les poques aportacions espanyoles al desenvolupament mundial i cal promocionar-la i protegir-la com cal.

lunes, 2 de junio de 2008

Per a Bernat, un penitent seguidor


LOS DÍAS 26 Y 27 DE JULIO
El circuito urbano acogerá una prueba de Fórmula 3 como ensayo del Gran Premio

Agrairia que algú que entenga del tema m’ho explique. Perquè resumint-ho molt, aquest muntatge de la Fórmula 1 és si fa no fa així:

Els mesos d’estiu molts veïns del Cap i Casal hauran de suportar les molèsties ocasionades per una competició organitzada per una empresa privada (Aspar, Roig...) que utilitza unes infraestructures públiques i d’altres que s’estan construint ex professo a càrrec de tots els contribuents. A més la major part de la promoció de la cursa està càrrec de Canal 9, una cadena de televisió teòricament també pública.

A la fi, els socis de l’empresa privada i els organitzadors internacionals s’embutxacaran un grapat de milions, als veïns només els restaran les molèsties i als valencians un deute cada cop més gran que anirà en detriment d’altres despeses necessàries de tipus social (educació, sanitat, infraestructrures...).

Per acabar, només explicitar tres dubtes dels moltíssims que me s’ocorren:
-Si València es vanagloria de comptar amb un dels millors circuits del món, el de Xest, per què no es disputa allí la cursa i ens estalviem moltíssim milions, obres faraòniques i els maldecaps del veïnat.

- Si realment aquest event serveix per atraure turisme a València, per què no es disputa en maig, setembre o octubre? Ho dic perquè celebrar-lo en agost em sembla una mica redundant quan tots els turistes ja estan ací.

- Resulta simptomàtic que els últims territoris a incorporar-se aquest circ del motor (motociclisme i fórmula 1 principalment) són països d’orient pròxim i asiàtics que gaudeixen d’una dubtosa democràcia o que estan governats per emirs o sultans per als qui tot açò és una mena de capritx o divertiment luxós...doncs, això, que em resulta una mica sospitós.
VK

PS1. Los tertulianos de RTVV no hablan del PP (Levante-EMV)
Cuando enmudecen los hombres... ¡hablan las piedras! (un homenot del meu poble)

PS2. Un bon amic m'informa que recercant aquest blog a la xarxa ha trobat al CercCAT la següent referència:
Tirant a Fotre és un blog d’informació alternativa, realitzat des de Guadassuar (Ribera Alta). Informació de caire general i una visió crítica de l’actualitat valenciana.

O el terme de Guadassuar és molt gran i ja abraça part del meu poble, o hem encetat una fase d'expansió muntat una nova delegació o els meus caps han decidit traslladar-hi l’empresa per allò de què el poble veí compta amb aeroport, camps de golf i palau de congressos i jo encara no m’he enterat. Per si les mosques, TaF a dia de hui continua sent d’adscripció muixeranguera (bo, i negreta, per Josep)
PS3. Artista convidat.
Us copie pel seu gran valor etnològic part d'un correu que he rebut hui mateix. Mantindré el nom d'aquest autor pluridisciplinar en l'anonimat. Però només un avís: Savater, Marina... tremoleu, la revolució filosòfica ja és a prop.
EL MESCLAILLO
Si reflexionem sobre el passat trobarem que hi havia coses que encara que insignificants i menudes tenien una importància per a nosaltres en determinats moments de la nostra vida que fins i tot transcendia a la nostra dimensió espiritual.

El paquet de “mesclaillo” del MANISERO, es pot considerar una d´aquestes “realitats transcendents”. En primer lloc cal partir de la base que el “mesclaillo” està considerada una obra d´Enginyeria perfecta únicament igualada pel “Colajet”. El paquet del “MANISERO” era únic, possiblement la seua exacta, mil·limètrica i estudiada proporció de cereals, llegums i llavors.

La quantitat de cigró era reduïda entre 10 y 15 evitant així un regust farinós al finalitzar el paquet, tres o quatre panses per refrescar la boca de tant de saladet, quelcom paregut a un fesol sec pla i més gran que la resta dels elements (3 o 4 per paquet), algun cacauet (un máxim de 15), de un 20 a un 30 per cent de dacsa (quicos) i una quantitat inferior de pipes (una majoria excessiva en els actual paquets que venen ara). Els quicos del “MANISERO” tenien la virtut i la desgràcia que estaven ben nets, els netejaven amb molta sosa, el problema es que no es prenien el tema igual d’ en serio per rentar-la (possiblement per això estaven tan bons) a més estaven cuits de una forma especial no con el “crujiente” o el “red toast” de Grefusa i altres que pareix més bé que espigues menjant crispis de Kellogs.

Ara bé el toc mestre (i espere no haver oblidat cap altre ingredient… el palet que solia eixir no és un ingredient eh!!), com deia ….el toc mestre del MANISERO que cap altra marca ha pogut igualar, el que alguns afortunats podien trobar i apreciar, i sols uns elegits gaudir era la XUFA. Eixa xufa refrescant, rabuda, tuberculosa quasi centimètrica!! Si et tocava una XUFA era com si et tocara “el sueldo para toda la vida” del NESCAFÉ.