miércoles, 27 de agosto de 2008

Desfullant la rosa

José Luis Ábalos, Jorge Alarte, Ximo Puig, Francesc Romeu i ara Ana Noguera. Queda un mes aproximadament per a què els socialistes valencians celebren el seu congrés i pel moment ja hi ha fins a cinc candidats que s’han postulat per a ocupar el càrrec de secretari general. I dic fins el moment perquè sembla que encara hi pot aparéixer algun més... perquè segur que queda algun sector, família, facció que no es troba representada i no renuncia a també poder dir la seua.

L’extensa nòmina de candidats resulta ben simptomàtica.

Perquè això de la democràcia interna dels partits no és que estiga bé, és que és imprescindible, ja que sinó així, no es concep una altra manera de gestionar qualsevol col·lectiu lliure. També cal tenir en compte que la designació de càrrecs per mitjà del dit ungit d’algun cap totpoderós ja no s’estila i, a més a més, dóna mala premsa. Els líders triats amb aquest sistema digital no acostumen a fer fortuna perquè les palmades inicials es tornen en ferotges crítiques quan els resultats són adversos. Qui té padrí el bategen, però sovint les despeses de la comunió ja te les has de pagar de la teua butxaca.


Però com diu la dita, tres són curtes i quatre són llargues.

I és que cinc candidats (no hi ha cinqué dolent diuen els castellans) em semblen una mica massa. I m’ho sembla perquè si hi ha cinc candidats es pressuposa que almenys hi ha cinc maneres diferents de concebre el partit i quin ha de ser el nou rumb a encetar. A saber: un socialisme valencià vist des de Madrid, un altre vist des de les Corts, un altre des de l’ajuntament de València, un altre independent de les sempiternes famílies socialistes, un altres de la tercera via...


Cinc propostes que no es poden (o almenys no es volen) conjuminar. Què no hi ha un mínim comú denominador que permeta aliances? Vertaderament totes resulten excloents? O això de pactar es deixa per a última hora quan estiga tot perdut i calga, almenys, salvar els mobles?


Perquè hi ha dues opcions. O cada candidat es considera el més idoni i creu a peus junts en el seu projecte i aspira sincerament a encapçalar la reconquesta del poder valencià o allò que succeeix és que tothom ho veu prou negre i aspira almenys a col·locar-se (ell i als seus) i a esperar en una posició acomodatícia que vinguen temps millors.


Considere i m’agradaria enganyar-me que l’únic guanyador d’aquest procés pre i postcongressual va a ser (un cop més) el PP valencià. Perquè no cal ser molt il·lusos per a saber que els candidats en qualsevol procés electoral balafien més forces en la crítica a l’adversari que en la presentació del seu programa.


El ciutadà percep (i les titelles mediàtiques també hi col·laboren a consolidar aquesta percepció) un PP fort, unit i amb les idees clares i un PS(PoC)V on fins i tot es qüestiona el nom. Aquest tema és força temptador però l’amic Lletra ja en parlà fa unes setmanes. Simplement aportar que sembla pel que he llegit en les enquestes que el canvi onomàstic comportarà possiblement guanyar uns quants vots però provocarà inevitablement la pèrdua de milers d’electors, de la seua història i de part de la seua dignitat. Si la solució dels socialistes valencians és fer-se un lifting per assemblar-se una mica més al PP i restar-los uns quants vots en vegada d’ elaborar un projecte engrescador que aconseguisca mobilitzar i il·lusionar la societat tornen (un cop més) a errar el camí.


El País Valencià (ups, perdó!) és juntament a Madrid, Múrcia i Castella Lleó el feu popular més consolidat on els càrrecs del partit de la gavina estan tan tranquils que han oblidats que els llocs de responsabilitat que ocupen no són vitalicis sinó temporals i allò que és pitjor, ningú pareix disposats a recordar-los-ho.


Perquè allò que queda clar (espere) és que més que un debat de persones i denominacions cal urgentment realitzar un enorme exercici d’autocrítica, veure en què s’ha errat (la veritat és que encerts hi ha hagut ben pocs), assentar les bases per a exercir una oposició crítica i responsable i començar a pensar que tal volta l’objectiu de qualsevol partit ha de ser intentar governar i no restar pels segles dels segles en l’oposició llepant-se les ferides.


Possiblement a la fi s’adonen que les disputes cainítiques no condueixen enlloc, potser se n’adonen que aquest descontrol només perjudica els valencians i beneficia els que han confós el territori en una enorme sala de festes a càrrec del contribuent, tal volta recorden que la política és un servei altruista que té com a finalitat la millora de la societat...però sincerament crec que tot es canviarà per a restar igual. I és que la disputa del poder ha de constituir en ella mateixa un mitjà i no un objectiu.


VK

lunes, 25 de agosto de 2008

Estiu i romànic

Estiu i romànic
Enguany, com fa ja un grapat d'anys, he aprofitat uns dies de relax per a recuperar, en part, el romànic de Navarra. I, per primera vegada, m'he trobat amb un especialista que m'ha deixat bocabadat. Es tracta d'un home, Javier Intxusta, propietari d'una casa rural a Garinoain  i, alhora, estudiós del romànic. I quan dic estudiós és perquè en sap una barbaritat. Així, per exemple, a l'hora d'explicar el pòrtic de sant Pere d'Etxano (a la foto), es va passar hora i mitja sense parar. La veritat siga dita: em vaig adonar que no tinc ni idea de romànic i ho dic després d'haver recorregut una animalada de quilòmetres per tota la península i haver vist una altra animalada de construccions. Pel que sembla, la meua visió havia estat totalment equivocada i ara em tocarà començar de nou. Com diu un amic, "quan més gran, més t'adones de la burrera que tens."  Pel que respecta a sant Pere d'Etxano, comentar-vos que està considerada com un dels misteris més difícils d'explicar del romànic. Si teniu ocasió, doneu-se una volta. Eunate, Leyre, Oliva, Sangüesa i, fins i tot, Uncastillo, poden servir de complement del viatge.