jueves, 21 de diciembre de 2006

Toni Cucarella

La moguda del Toni
Mira per on que vull entendre el que diu Toni Cucarella. Anem a veure: ser un escriptor valencià que escriu en català resulta, en un País com el nostre, difícil, problemàtic i poc gratificant, per dir-ho de manera suau. Ser un escriptor valencià que escriu en català significa, per a la resta de l'àmbit lingüístic, un no-res, tot i que hi haja gent que ho vulga suavitzar. Sí, sí. Podem dir, des de la comoditat, des de la teoria, que un escriptor escriu perquè ho necessita, perquè no pot abandonar "la batalla", perquè...Pel que es vulga dir. Però, oblidem, crec, una cosa important: per damunt de la condició d'escriptor, hi ha la condició de persona. I arriba un punt en què allò del primum vivere deinde filosofare, les decepcions personals per la marxa dels esdeveniments, la sensació de guerriller cada vegada més solitari i abandonat a la seua sort, pesen com una muntanya de plom en l'ànima més ben plantada. No crec que l'amic Toni deixe d'escriure ni de lluitar pel que creu, no. Però, almenys, permeteu-li que expresse la sensació d'impotència que, sovint, envaeix les persones més trempades.

lunes, 18 de diciembre de 2006

Impossible?

Doncs, no. Un escriptor nascut a un poble de Saragossa (el nom no el diré encara que em lliguen amb una corda de guitarra a la soca d'una figuera), signava els seus llibres amb el seu nom i cognoms reals. Un nom i uns cognoms tan casolans com pot tenir-los qualsevol personeta nascuda per aquelles contrades. Doncs bé. Un bon dia, a l'escriptor se li va ocórrer una idea: ulilitzaria un dels cognoms, alemany, de la seua àvia materna. I una vegada posat, es canviaria també el nom. Una cosa així com Wolfram Hütten-Bergen. I amb aquest pseudònim, més una remodelació biogràfica, allò de origen alemán, encetà un nou camí literari. L'índex de vendes augmentà d'una manera extraordinària. I una coseta més: des d'aquell canvi, quan el tal Wolfram Hütten-Bergen visità una escola, tothom començà a rebre'l com qui espera Nostresenyor.
No és cap conte, no. D'altra banda, tampoc és d'estranyar. Per aquestes contrades, qualsevol autor o autora amb nom estranger té mitja partida guanyada. Favades? Doneu una mirada als catàlegs editorials, als llibres recomanats i, després, en parlem. I no em digueu que més enllà de les fronteres la gent té quatre melics i onze orelles. No m'ho he de creure.

jueves, 14 de diciembre de 2006

A LA MUERTE DE UN CANALLA

Impossible de reprimir la publicació del poema de Benedetti
en aquest bloc, tot i que molts de vosaltres ja el coneixeu .

A la Muerte de un Canalla

Por Mario Benedetti (fecha de publicación: 10/12/2006)

Los canallas viven mucho, pero algún día se mueren

Obituario con hurras

Vamos a festejarlo, vengan todos los inocentes,
los damnificados.
Los que gritan de noche, los que sueñan de día,
los que sufren el cuerpo, los que alojan fantasmas,
los que pisan descalzos, los que blasfeman y arden,
los pobres congelados, los que quieren a alguien.
Los que nunca se olvidan, vamos a festejarlo,
vengan todos.

El crápula se ha muerto.

Se acabó el alma negra; el ladrón, el cochino.
Se acabó para siempre. Hurra

Que vengan todos; vamos a festejarlo;
a no decir la muerte siempre lo borra todo, todo lo purifica.

Cualquier día la muerte no borra nada.
Quedan siempre las cicatrices. Hurra

Murió el cretino, vamos a festejarlo,
a no llorar de vicio.

Que lloren sus iguales y se traguen sus lágrimas.
Se acabó el monstruo prócer, se acabó para siempre.

Vamos a festejarlo, a no ponernos tibios, a no creer
que éste es un muerto cualquiera:

Vamos a festejarlo, a no volvernos flojos,
a no olvidar que éste es un
muerto de mierda.

martes, 12 de diciembre de 2006


LA LLENGUA DE RONALDINHO
Potser la notícia no siga cap novetat, o no tinga la repercussió o la importància que alguns li donen. Fins i tot, a d’altres podrà resultar-los prosaica, però en principi no ha deixat indiferent als que, d’una manera o d’altra, encara som sensibles a la qüestió de la llengua que parlem. Aquest és el fet: la pàgina web de Ronaldinho, ronaldinhogaucho.com ha incoporat una versió en català a les ja existents en castellà, anglés i portugués. La transcendència d’aquesta iniciativa rau en l’abast que assoleix aquesta web i en els milions d’usuaris o internautes de tot el món que van a contemplar el CATALÀ junt a les altres llengües.Si sabeu d’algun esportista d’elit del nostre país capaç de prendre alguna iniciativa semblant, no tardeu a divulgar-ho. De segur que alguna de les dues acadèmies de la llengua valenciana genuïna posaran al seu servei tots els recursos lingüístics i científics de què disposen.

domingo, 10 de diciembre de 2006


Arrivederchi a Roma
Si descomptem els dos xinesos malalts de les angines, algun despistat i set o huit japonesos que galopaven per les Rambles de Barcelona, la resta de la humanitat tenia una cita amb Roma. Experiència? Com ci, com ça, diria jo. La monumentalitat, en general, és cosa sabuda; la Sixtina, també; el Colosseo, ídem. Coses per al record: l'hotel Gladiatori, enfront mateix del Colosseo i als peus del Ludus Maximus. Perfecte. El menjar? Crec que es mengen pizzes més ben fetes per aquestes contrades. El vi? Intratactable en tots els aspectes. La birra, bona. Notes per al record: pollastre amb gust de conill fossilitat, un sopar meravellós sota la pluja amb música en directe; un passeig, també sota la pluja, amb el 110; el concert a la Plaça d'Espanya; una conversa amb un guàrdia civil carregat de medalles a l'ambaixada d'Espanya; el manso a la brasa; sobretot, la companyia i les fotos amb la nova Fuji...Conec un amic que es morirà d'enveja a penes les puga veure...Potser, torne a Roma, però mai de la vida en aquestes dates. Uf! Realmente, la ciutat ha acomplit la dita: Roma cità aberta. I tan aberta com estava!

domingo, 3 de diciembre de 2006




EL PLAER DE LLEGIR, EL GUST D'ESCRIURE

Com cada any per novembre, l'Alcúdia ha celebrat el Mes de les Lletres sota el lema tradicional "El plaer de llegir, el gust d'escriure" Les activitats començaren el primer divendres, dia 3, amb una exposició: "Escoles, mestres i educació durant la II República", una conferència de Carme Agulló sobre "La República dels mestres" i un recital de poesia, i acabaren dimecres 29 amb la visita de l'autor teatral Rodolf Sirera. Entre la data d'inauguració i la de cloenda, hi ha hagut tota una completa programació d'activitats, tallers del còmic, lectura de llibres, projeccions de pel·lícules, recitals, visites als centres educatius d'autors de literatura infantil i juvenil, etc., és a dir, un programa d’activitats culturals per a tots els gustos i per a totes les edats per tal d’involucrar els diferents sectors del món educatiu. Pel que fa a la lectura, els alumnes han llegit llibres de Josep A. Fluixà, Albert Hernàndez, Joan Pla, Enric Lluch, Josep Millo Rodolf Sirera i Pasqual Alapont. En aquesta ocasió, l'autor homenatjat ha estat, precisament, Rodolf Sirera, persona de reconeguda vàlua i llarga trajectòria en el nostre teatre contemporani a qui li han parat taula en la ja clàssica celebració de la “Taula de les Lletres i els Menjars”. Aquesta activitat, que enguany arriba a la vuitena edició, ha estat organitzada pel Bloc de Progrés Jaume I i patrocinada per l’Ajuntament de l’Alcúdia, la Fundació Bancaixa i la Fundació Bromera per al foment de la lectura.

Rita Marzoa

Rita Marzoa posa de manifest el desconeixement entre els diferents territoris de parla catalana

En un acte emmarcat en el cicle 'Els dijous de l'Òmnium', la periodista Rita Marzoa va reivindicar la necessitat de coneixença entre les diferents zones dels Països Catalans, i va fer evident el desconeixement de realitats històriques, polítiques i socials que fan més difícil la unitat i la cohesió territorial. Marzoa va explicar que la majoria d'habitants del Principat no sabem quines són les dates històriques que es commemoren a la resta de territoris o que no tenim notícia de molts herois locals que van lluitar per la defensa de la cultura catalana. Segons Rita Marzoa, aquesta situació d'ignorància respon a diferents factors, com per exemple la dispersió social o les polítiques aïllacionistes i repressives que històricament hi ha hagut sobre els habitants de parla catalana. Va destacar alguns fets corresponents a la realitat política que han contribuït a l'aïllament de cada territori català: la dispersió exercida pels mitjans de comunicació, l'ús de la llengua com a arma de divisió o la manca de regulació lingüística a la Franja d'Aragó, a la Catalunya Nord i a l'Alguer.