Pans i peixos

El presupuesto del Consell «parla poc en valencià» (Levante-EMV)

Una vegada s’han fets públics els pressupostos de la Generalitat per a l’any vinent podem constatar una vegada més que al govern popular la promoció del valencià li interessa entre molt poc i gens.

Com si es tractara d’un funcionari més a qui l’antiguitat els impedeix fer fora, la dotació assignada només augmentarà l’equivalent a l’IPC. Si fa no fa, el mínim per a evitar que la nostra llengua continue perdent valor adquisitiu.

Però si examinem aquesta partida pressupostària de manera global, observem que aquest ridícul augment és un 56% inferior al que experimenten la resta de comptes públics. És a dir, que ni la grossa de nadal (que ja sabem a què es destina) ni tan sols la “pedrea”. Només li tornen els diners i l’any que ve a tornar a provar sort.

Per allò més curiós és la forma com s’hi va a repartir aquesta subvenció. Una bon pessic per a les Universitats per a promocionar-lo a l’estranger, en imaginem que en forma de cursos de postgrau dins l’epígraf de “Llengües ibèriques mortes”.

Si continuem amb aquest repartiment dels pans i dels peixos (el marisc i els dolços se’ls emporten altres) observem que per a l’edició de llibres van a parar quatre duros (ens imaginem que arribarà a Bromera una cartereta del Vidal amb segell de la Generalitat i quatre euros a dintre i un paperet amb l’advertència “Qui guarda quan pot, gasta quan vol”).
Ara que els que ja poden anar muntant una associació de damnificats són els dobladors (de pel·lícules, sèries i documentals) i la gent del teatre valencià (que si damunt treballen com a dobladors, ja és per a morir-se).

I qui s’emporta la pasta, doncs? Molt senzill, els amics de l’”ecònomo”: entitats culturals i veïnals afins al règim, la Ciutat de les Arts i les Ciències (serà per anar tapant forats?), comissions de festes per als llibrets de falla i “altres publicacions que exalten la idiosincràsia festera del poble valencià” (o siga que tots els “xiringuitos” de la Malva-rosa rebran ajudes per retolar els cartells de “se sirve paella de verdura, pollo y conejo o marisco a elegir” en valencià)

Per cert, (i açò no és cap broma), un col·lectiu tan necessitat d’incentius econòmics com el dels notaris també s’emportarà duro per pesseta per a què escripturen i alcen acta en valencià.

Sí, ja ho estem veient, milers i milers de notaris fent cua a les llibreries del Cap i Casal esgotant totes les existències de diccionaris, vocabularis i flexions verbals.
Ara, una vegada és fiquen mans a l’obra, que comencen per alçar acta de tot aquest desficaci...

VK

La quadratura del cercle

Los archivos revelan que Calixto III cambiaba «el latín por el catalán» cuando se alteraba (Levante-EMV)

El xativí Alfons de Borja sembla que ens els seus (imaginem) freqüents atacs d’ira abandonava l’encorsetat llatí de la cúria pontificía pel més col·loquial i familiar català. Cal recordar que el català era llengua oficial a la Corona d’Aragó i que Calixt III abans d’ingressar en la Cancelleria Reial d’Alfons IV el Magnànim fou professor a l’Estudi General de Lleida.

A més tenint en compte que una vegada anomenat Papa no tardà a envoltar-se de servidors procedents de la Corona catalanoaragonesa pareix prou normal que el català fóra una de les llengües vehiculars a la Cort Papal.

Cinc-cents cinquanta anys després, una altre “valencià”, aquest d’adopció, s’incorpora a l’executiva catòlica. Benet XVI ha designat l’arquebisbe de València, García-Gasco, nou cardenal de l’església.
García-Gasco debuta en Roma en una reunión de cardenales con Benedicto XVI

En aquest cas dubtem que el nou cardenal permute el llatí pel castellà (la seua llengua materna), estiga seré o força enutjat. Del valencià ni somniar-ho.

Però allò que resulta més simptomàtic no és que no empre el valencià a Roma sinó que durant el grapat d’anys que ha encapçalat l’església valenciana tampoc ho haja fet (ni tan sols intentat).

El comandament episcopal al Cap i Casal no sols no ha permés cap incursió lingüística ni en la litúrgia ni en els textos, sinó que a més s’ha oposat amb força a què qualsevol iniciativa promoguda des de dintre dels mateix estament donarà algun fruit.I sí, n'ha donat algun: el de la poma de la discòrdia, ja que qualsevol proposta normalitzadora ha sigut tallada de soca-rel. Com a mostra, el tracte (per omissió) que atorgà al projecte de Bíblia valenciana elaborada per Saó.

VK

Incompetència lingüística

Diagnóstico crítico del valenciano (Levante-EMV)
Ahir l’Associació de Sociolingüistes de Llengua Catalana (Asolc) féu públic un estudi intitulat “La situació sociolingüística en els territoris de parla catalana en l’inici del segle XXI” (Caram!, quin títol més llarg per a un treball tan breu!)

Entre les conclusions que s’hi esmenten jo en destacaria tres:

a) La Comunitat Valenciana presenta la taxa d’ús més baixa d’entre els territoris que tenen la ”innombrable a casa nostra” com a llengua oficial. Ens precedeixen Andorra, Catalunya i les Illes.

b) La Comunitat Valenciana compta amb l’índex més baix de penetració de la llengua pròpia en els mitjans de comunicació. (Ja, cap sorpresa, no?)

c) Tanmateix, malgrat la situació real de la nostra llengua, els valencians no deixem de banda la idiosincràcia autòctona i som el poble que té una concepció més positiva de l’evolució del seu ús en els últims anys. Quasi la meitat els enquestats creu que s’empra més enfront de només una cinquena part que considera que està en retrocés.

Per cert, no deixa de ser sorprenent que comptem amb l’índex de competència lingüística més baixa, fins i tot, per sota del de l’Alguer. Només la meitat dels enquestats afirmen saber llegir en valencià i únicament un 27% saber escriure’l.

Possiblement si alguna publicació del Cap i Casal se’n fa ressò de la notícia no dubtarà a encapçalar l'article amb aquest titular: “En Valencia ya no se habla catalán. Sólo algunos irreductibles indaptados continuán hablándolo en la intimidad, pero sólo por joder”

VK

Paradisos artificials

El Consell comunica a Acció Cultural que entre el 26 y el 28 cortará definitivamente TV3 (Levante-EMV)

S’apropen les eleccions i arriba l’hora de tornar a agitar el fantasma pancatalanista. Tradicional, simple i efectiva operació demoscòpica. La nostra massa electoral confia cegament en nosaltres, fem allò que fem (i mira que en fem de ben grosses!) així que anem a intentar arrabassar uns quants vots més en els ja exigus caladors regionalistes que en les estatals això del vot útil pot obrar miracles.

La dreta ací a València mirant de cua d’ull el seu extrem més distant i els nuclis retenidors de l’essència pàtria mentre a la resta de l’Estat opta per recercar en l’armari propagandístic un vestit molt més modern i centrista.

Quin panorama! Vilipendiats, amenaçats, menyspreats...i damunt quina gran ofensa, col·loquen per València i Alacant com a caps de llista dos ministres valencians i socialment valorats, serà possible! Fins ací podríem arribar. Quina gentola, forasters vindran que de casa ens trauran...

El poder valencià, o és popular, o no és poder! (Ricardo Costa, Genetista valencià, crec que dixit).

Una isla artificial frente a Valencia (Levante-EMV)
ZP ens arracona, caldrà imaginar nous paradisos artificials mar enllà, inventarem un estat idíl·lic on poder-nos refugiar, somniar, balafiar sense mesura. Un oasi oligàrquic de llum i pirotècnia. Allí escoltarem el dolç xiuxiueig de milers de cavalls mecànics i esperarem asseguts a la balconada l’arribada d’un vaixell que no arriba...

VK

Crònica ( a petició de V.K.)

Divendres passat se celebrà l'acte oficial de lliurament dels premis Ciutat d'Alzira.
En conec un que des de les set de la vesprada, amb un fred que talla el cutis, ja està col·locat al Rex Natura. Creia arribar el primer, però no. N'hi ha des de cambrers a tècnics de so i d'imatge (Info TV i Teleribera. No, no. Canal 9 no hi era.), passant pel personal de Bromera i de l'Ajuntament d'Alzira. Un formiguer de persones que tracten de preparar tot el que cal per acollir més de 900 persones. Després del primer assaig, quan la cosa sembla a punt, es presenta un amic (en forma de Tirantalcap) dient que cal fer unes remodelacions sobre el guió. O siga, a ratllar el guió i començar de nou; però bé, els amics i els collons són per a les ocasions. Més fred i escasses possibilitats de fumar-se un cigarret per trencar la tensió sense perill de quedar-te a la porta del carrer. De seguida, els components del grup Alcolp. Bona gent, de veritat. Primers dubtes tècnics: l'Anna i tu sou tan menuts que a penes us poden veure des de baix. Solucions: o cresqueu de seguida o us posen una banqueta als peus. Advertències: si puja alguna persona més alta, estireu del micro cap amunt. Val, perfecte. Comença a presentar-se la gent. Ascensió Figueres, de les més puntuals (ens fumem un cigarret? Val, però a tota pastilla que tinc les orelles congelades.) No em pot enxufar en l'AVL perquè no l'ha palmada ningú. Vaja! El Jordi Sierra i Fabra i la Dolors Garcia vénen junts. Com va? Uf, nerviosos. Què se sol dir en aquests casos? Home, que t'ho conte la Dolors que ja té experiència... Més gent que ve des dels aparcaments soterranis. Ah, però n'hi ha aparcaments soterranis? Més gent, moltíssima més gent. Amics i amigues, coneguts i conegudes. Gent que no havia vist en ma vida. Posa't bé la corbata i no faces gepa. Home, gràcies. Comença sonar la música d'Alcolp i comencen a veure's llumetes per tots els llocs. Atenció, Anna, que hi ha potes de ferro per tots els llocs i fils de la llum per terra. Si no anem en compte, ens pegarem una bescollada. A veure, que porten un ciri, que no veiem res. Vinga, menys històries i amunt. I comença la nit. Bé els primers tràngols. Puja la regidora de cultura i explica allò del premi desert de teatre i assegura que a l'any que ve la dotació serà doble. Bé. Seguim. Puja el jefe i Dolors. I el jefe clava les banderilles negres a qui vulga escoltar-lo. Tot seguit, Pep Catalunya (ens coneguem des de fa mil anys i continuem rient-nos cada vegada que ens veiem i això que no tinc ni un euro en Bancaixa) i el Jordi. Pep Catalunya explica que l'any que ve la dotació dels premis s'iguala a la de la Universitat i Jordi diu que el premi va íntegre a la Fundació que té a Colòmbia. Parada i fonda. A sopar! I una vegada a taula, a saludar els amics i les amigues. Pepito Franco, Manolo Baixauli (el cabrit que guanyà un pastó a les Illes), el campió del món de ciclomàster, Miquel Alandete, Voro, Lina, Àngels, Ferran, Amparo, Jose, Mercé Viana, Marçal, Verònica Cantó (que també es fuma damunt), Josep Lluís Doménech (acadèmic fumador i fluix de pròstata com jo), la meua xica Glòria Marcos (hem estudiat cinc anys junts i l'he vista de fallera major.), l'incombustible Isidre Crespo, Vicent Campos (hui no pixem o què?), Xelo, Carlets Cano, Pep (i la Maria Dolors? Allà està, tranquil·leta.), dom Giusseppe Millo (elegant i sense el cabell pentinat a l'estil neronià), Mari Carme, Isabel Clara-Simó (podré pujar les escales?. Sí, dona.), Llorenç Giménez (jo no em connecte al messenger, tio, és la meua dona.), Rafa, Mati, Joan Terenti and family (no pixem?, Au.), el Rector Francisco Tomàs (No t'havia vist. Home, que no sóc tan menut com tu.), Josep Ballester... Eh, no xarres tant que anem a seguir. Val. Ostris, i el café? Segona eixida i enganxada amb un dels ferros. La mare que va. Un poc més i me'n vaig contra l'escenari. Puja Salvador Bataller i Víctor Labrado (el vaig conéixer a Vilafranca, ja veus si la cosa té pelendengues, allà pel 1992. Ah! Ara ha perdut el Gómez pel camí.). Salva ens parla de poesia i Víctor d'algun aspecte de la seua obra. Puja el Rector i el premiat (ho sent, ara no me'n recorde del nom.). El Rector, sembla que la cosa de la Universitat no pirula massa bé, perquè pega fort i al bescoll. El premiat dóna les gràcies i capeja el temporal. Pausa i interpretació a fosques del grup Alcolp. Tan sols es veuen les baquetes blaves dels músics. La peça s'anomena Curtcuit i resulta al·lucinant, de debò. Toca la novel·la i puja l'alcaldessa i Isabel Clara-Simó. Tenia raó amb allò de les escales. Necessita Déu, ajuda i els braços de l'alcaldessa. Sense més problemes i s'acaba la sessió abans de la una. La gent sembla tenir ganes de xerrar mentre els premiats es fan les fotos de família, riuen contents i, de tant en tant, responen les preguntes d'algun periodista. Eixim de la sala faltant poc per a les dues. Don Giusseppe i jo concretem cosetes que tenim pendents amb La Cubana (i no és cap broma.) La meua dona, Mari Carme, Anna i el Jordi encara vénen rere de nosaltres. La noche es joven segons per a qui.

Alzira no té cobertura

Mediàtica, és clar.
Hui mentre dinava en casa dels meus pares he pogut seguir el Telenotícies de Canal 9. No era una prova d’autoimmolació personal o de fília masoquista sinó tan sols per pura curiositat crematística.

Anit es lliuraven els guardons dels premis literaris ciutat d’Alzira i tenia interés per saber si aquest esdeveniment sociocultural tindria algun tipus de ressò en els butlletins informatius d’un canal que en el seu DNI tenia (i m'imagine que continua tenint) com a màxima prioritat la promoció i dignificació del valencià.

Així que mentre dinava he seguit a cua d’ull el noticiari.
Les notícies que han gaudit de major atenció durant la primera mitja hora han estat:
La clausura de la cimera sobre canvi climàtic, un reportatge sobre els parcs naturals valencians i la seua contribució a la lluita contra el canvi climàtic, la visita del màxim dirigent de les nacions unides al centre de comunicacions de l’onu a Quart de Poblet, les repercussions d’aquesta nit tan gèlida a la nostra terra(l’oratge, tot un clàssic de la casa), la declaració davant el jutge dels detinguts per l’assassinat d’un taxista a Aldaia i la detenció d’una banda que venia cotxes de luxe furtats
Després han vingut les seccions de nacional, internacional i economia. Pel moment, dels premis, ni rastre. Publicitat i "El Camp".

Els presentadors, tot seguit, han donat pas a una secció anomenada La Revista. Una mena de calaix de sastre informatiu abans d'Els Esports on hi cap des d’una desfilada de models amb vestits de xocolate a un concurs provincial d’arròs en fesols i naps celebrat a Castelló, passant per un festival internacional de milotxes a la Malva-rosa.

Avui però, han començat dedicant un ampli reportatge (i ja en van més de trenta) a la gran expectació que està generant l’exposició de Sorolla al centre cultural Bancaixa, han continuat amb una fira de celebracions festives que té lloc a la Vall d’Uxó, l’homenatge que la banda de música de Cullera ha lliurat als components de l’agrupació que fa 50 anys guanyaren el 1r premi en la Secció Especial del Certamen de Bandes i per cloure la secció, tantatatxan! El sopar dels premis ciutat d’Alzira.

No us feu il·lusions, només 20 segons (els Octubre gaudiren d’uns poc més). Una imatge de Víctor Labrado pujant a recollir el seu guardó, unes paraules de Isabel-Clara Simó i prou.

Ni mig minut d’atenció a un dels premis literaris amb major dotació econòmica i més nombre de modalitats a concurs de tot el País Valencià.

Allò que m’estranya però, no és els menyspreu de la cadena autonòmica cap a la literatura (i la cultura) en valencià i els esforços per la seua promoció, és a dir, res nou sota el sol; sinó també la desídia cap a les institucions amfitriones de l’acte, l’Ajuntament d’Alzira i la Mancomunitat de la Ribera Alta, totes dues en mans del PP.

Tal volta interessa poc difondre un acte de reivindicació del valencià, però sembla, que encara interessa menys, que es puga relacionar al Partit Popular amb l’organització d’un acte d’aquest tipus. Indubtablement, no és políticament correcte. Canal 9 es deu al PP i aquest, als seus votants.

Com comentava al principi, Alzira i La Ribera (malgrat ser “populars”) no tenen cobertura o com dirien els mafiosos "ho fem, però que semble un accident".

VK

PS. Aquest humil proletari espera, desitja, confia en què el gerent d'aquest blog ens delecte amb una crònica entre bambolines del Sopar de lliurament de premis, perquè segons tinc entés pogué seguir la cerimònia de ben a prop.

Minuts d'or

Mentre navegue una mica desorientat per la xarxa entropesse amb les dades d’audiència televisiva d’ahir dijous. Sota l’epígraf “Minutos de oro” s’enumeren els programes televisius que comptaren amb una favor majoritari de l'audiència. També apareix la cadena a què pertanyen, el minut més vist i el nombre aproximat d’espectadors.
1. Escenas de matrimonio (Tele 5) 22:14 h. Espectadores: 6.722.000
2. Cuéntame como paso (TVE) 22:41 h. Espectadores: 5.350.000
3. Gran hermano (Tele 5) 23:20 h. Espectadores: 5.220.000

Crec que no fa falta ser cap analista ni cap especialista en estudis sociològics per a extraure a simple vista uns titulars ben cridaners d’aquestes dades.

Desconec l’audiència que va obtenir l’entrevista que Buenafuente li féu anit a Zapatero, però m’imagine que la seguírem, tres o quatre més i jo. Independentment de la teua sintonia amb el President del govern sempre és un exercici d’higiene mental escoltar les seues respostes a les preguntes d’un periodista tan poc “convencional”.

Ho dic perquè aquestes preferències televisives també son conegudes i interpretades pels partits. Per tant no ens hauríem d’estranyar en contemplar determinades declaracions o actuacions polítiques aparentment excessivament histriòniques o sobreactuades. Els polítics com els actors es deuen al seu públic i bé que ho saben. Encara ens passa poc.

VK