
No sóc la primera que va llançant -segurament al vent- l'alarma sobre la llengua. A més de les preocupacions històriques, generalment sorgides dels àmbits universitaris, els darrers temps hi ha hagut veus diverses que han enviat un SOS preocupat respecte a la salut del català. M'afegeixo, amb trist convenciment, a aquesta veu coral que intenta generar alguna mena de reflexió i, no cal dir-ho, d'actuació intel·ligent. El català agonitza. Aquest titular estrident, que podria formar part de l'estètica grandiloqüent del periodisme actual, és fonamentada en un rotund seguit d'indicadors que, tots ells, situen la fletxa en davallada. És cert que el miratge d'una realitat amb televisions pròpies, escriptors d'anomenada, un teatre força dinàmic i reeixit, i una vida política majoritàriament en català -si més no al Principat-, podrien fer creure que no n'hi ha per tant, que el català va fent, amb tanta pena com glòria, i que els temps no poden donar més de si. Aquesta idea, que és força majoritària, parteix d'una deliberada -o inconscient- ignorància sobre la situació real de l'idioma, i no fa altra cosa que rubricar la pitjor de les conclusions: que si el català agonitza, no sembla que vulguem fer res per impedir-ho.Quins són aquests símptomes que permeten una afirmació tan pessimista? Totes les que determinen l'estat d'una llengua i la seva prospectiva. En resum, aquestes: ús social del català, en davallada permanent. Desaparició completa de l'idioma en algunes zones, com ara illes idiomàtiques senceres del País Valencià. Desprestigi en altres àrees, on encara es parla de manera cada vegada més residual, amb Ciutat de Mallorca com a paradigma. Davallada en l'ús que en fan les noves generacions, amb la foto del pati d'escola del Principat com a exemple d'escolarització en català, però jocs, relacions i complicitats en castellà. Desprestigi creatiu, fins al punt que cantar, escriure o fer qualsevol disciplina creativa en català esdevé un acte d'estranya resistència. Represtigi de tots els aspectes de la vida fets en castellà a les àrees catalanoparlants, on es practica un autoodi tan patològic que sovint es valora com a rellevant un autor pel sol fet d'haver escrit en l'idioma forà. Baixa autoestima dels discursos polítics favorables a l'enfortiment del català, en coincidència amb un desacomplexament arrogant dels discursos anticatalans. Incapacitat absoluta de penetrar en els fluxos migratoris, els quals, de manera aclaparadora, s'apunten al castellà. I, finalment, un enfortiment del castellà com a llengua d'estat democràtic, clarament confrontat amb un català que rep algunes almoines, però que pateix la manca de sobirania política, la tebior dels seus representants, la indiferència ciutadana i les lleis de l'estat que li són obertament contràries. I el panorama podria seguir. No hi ha, doncs, ni un sol indicador que permeti l'optimisme. Aleshores, per què aquesta indiferència? El català pot desaparèixer. O comencem a dir-ho, o ens lleparem les ferides quan hagi esdevingut un idioma exòtic.