VK a Roma (2a part)

Usos i costums I

Abans de començar ja us avise que per la ingent quantitat de material que he arreplegat (només en tres dies, digueu-me observador) em veig en l’obligació d’escriure una tercera part que pose punt i final aquesta trilogia romana. Mentre, mamprenc aquesta segona:

1. Ja feia temps que ho sospitava, sobretot escoltant les declaracions que alguns jugadors i entrenadors italians que militen en equips espanyols feien en televisió, però ara, i després de poder comprovar-ho in situ, no hi tinc cap dubte: l’italià és un dialecte del valencià, parlat amb més desgana i allargant molt les vocals si voleu, però el fet inqüestionable és que hi forma part del nostre domini lingüístic. Per tant a Llull, March, Martorell i resta de la colla, d’ara ençà caldrà afegir en la nòmina de pares de la llengua a Dante, Petrarca i Bocaccio.

2. Roma és mundialment coneguda com a la ciutat eterna, jo no endevinava el motiu, ara que l’he patit, ja us en puc fer partícips: per la llarguíssima estona que has d’esperar a les parades a què passe l'autobús que necessites. De fet es comenta que els bombers romans no arribaren a hora d’apagar el foc encetat per Neró perquè es desplaçaven amb transport públic.

3. El nostre règim alimentari mentre romanguérem a Roma fou el Menú PP. I no, no estic parlant de menjar a tot hora gavina a la cassola adobada religiosament amb molt de conservant, sinó de la combinació de Pizza i Pasta. Per cert, qui li posa el nom a les pizzes? M’imagine que el mateix que a les esglésies de la ciutat, perquè ho sinó no s’explica.

4. Un dels molts aspectes urbanístics que desconeixia d’aquest lloc era la profusió d’obeliscos (mira, com l’amic de les trenes vermelles d’Astèrix) que s’aixequen a les places romanes. Per la forma deuen ser antenes de telefonia mòbil, ofrenes paganes a les divinitats de la fecunditat o un model italià de decoració ple d’avantatges: no necessita cap manteniment, no ocupa massa lloc i segons on et col·loques, et pot fer ombra. No hi ha espai públic important que no compte amb un obelisc de més de vint metres alçat allí enmig. I a més a més portats (o millor dit arrabassats) de l’antic Egipte:

-Mira Agripina, que te porte un record de la nostra victòria a Egipte

–Ai, com ets Octavi August, algun vestidet o potser algunes arracades?

Òbviament en veure tan peculiar obserqui, Agripina es quedà de pedra.

5. Era hivern, però malgrat aquest fer tan anecdòtic, no deixà de sorprendre’m que a Roma es fa de nit molt aviat. Acabaves de dinar i quan sorties al carrer ja era fosc, òbviament tornaves a entrar al bar, t’asseies i demanaves la carta per a sopar. És a dir, una mena de bucle temporal, possiblement orquestrat pel gremi romà de l’hostaleria per tal d’augmentar els seus beneficis a càrrec dels gremi de turistes despitats. Jo aviat vaig descobrir aquest engany i prompte em vaig fer en un Tutto a Euro amb un casc d’eixos de miner amb llanterna inclosa. Òbviament a més de llum, el casc em permetré entrar al Foro de bades, el xic de l’entradeta em degué confondre amb algun dels arqueòlegs que s’encarrega de classificar les restes.

6. Per cert, de la manera que estaven disposades les restes arqueològiques al Foro (a la intempèrie, fetes malbé, totes per terra, amuntegades sense cap criteri...) no vaig tenir cap dubte. Per això em vaig adreçar a un carabinieri i li vaig preguntar: Podria parlar amb l’espanyol que està al càrrec del jaciment?

7. Em sorprengué l’exquisit tracte amb què ens atenien els integrants del sector terciari italià, només calia que ens desplegaren la catifa vermella a l’entrar en algun dels seus locals. Llàstima que aquest comportament tan amable no es fera extensiu a l’hora de pagar. Quan demanàvem el compte i el cambrer s’adonava que érem espanyols (almenys així consta al DNI, fins ara ser de la Ribera sembla que no és prou en el context internacional) ens aplicava un augment del 20% sobre el total. Una mena d’impost per ser els “nous rics” de la UE. A quina mala hora se li ocorregué anunciar al ministre Solbes fa unes setmanes que per primera vegada la nostra economia havia superat a la italiana. I més sabent quin caràcter tenen aquests. Des d’eixe moment a l’hora d’exigir el compte ho féiem en portugués o en grec, que aquestos sembla que continuen per darrere.

8. Una curiositat: si en italià cotxe és “machina” i l’aparell per a fer café s’anomena “machinetta”; quan alguna italiana et diu que ets una”màquina”, què cal entendre, que ets un tipus àgil, potent i veloç o que estàs com una cafetera?

VK