VK a Roma (1a part)

Passejant per la ciutat eterna

Abans de començar a recontar les meues peripècies nadalenques per la capital de l’Imperi vull aprofitar per desitjar bon any als dos gerents d’aquest bloc, als caps d’alguns blocs amics i a tots els lectors que amablement tenen a bé sovintejar aquest indret de postcultura i entremaliadures vàries

Dividiré la meua contracrònica en dues parts, avui us oferisc de franc la primera. Demà o despús-demà l’altra, però aquesta segona serà de bades.

Començaré el meu relat amb una visita guiada per set dels llocs més famosos de la Città.

Plaça d’Espanya: Fou el punt d’inici del meu passeig. Era de nit i feia un fred que pelava. Em vaig situar a dalt de tot, a l’església de la Trinità dei Monti, i a poc a poc vaig baixar el fum d’escalons que et condueixen fins la boca de la Via Condetti (una mena de carrer Colón de València però peatonal, més estret i molt més pijo). Quan ja em vaig situar a la part inferior vaig alçar la mirada cap amunt i la vaig fixar a dalt de tot. Aleshores vaig mirar al meu voltant i em vaig preguntar, sí, molt bonic, però on collons està la plaça?.

Així que per evitar confusions aconselle a les autoritats romanes (ja m’imagine a algun centurió amb capa i casc amb el seu ordinador Pentium III llegint aquest blog) canviar el nom d’aquest lloc; res de plaça d’Espanya ni de l’Estat de les autonomies, a partir d’ara que s’anomene Scalinatta d’Espanya, menys pretensiós però molt més ajustada a la seua vertadera fisonomia urbana.

Fontana di Trevi: La veritat és que després d’estar més de deu minuts admirant la bellesa d’aquell lloc, no ho vaig poder resistir i em vaig adreçar a un carabinieri: Per favor, em podria dir on puc trobar el Sr. Trevi? És que m’agradaria felicitar-lo pel seu bon gust, açò sí que és un bon “alicatat” i no els banys de Porcelanosa.

Com no podia ser d'una altra manera, complint amb la tradició em vaig disposar a llançar una moneda a la font, vaig dubtar una mica, però finalment vaig optar per una moneda de 10 cèntims, la gent del voltant em mirava (possiblement pensaria, que agarrat!), jo els vaig explicar que el meu ministre d’Economia ja havia advertit que les propines massa generoses havien llançat a perdre l’economia espanyola i que per tant, no estava l’assumpte com per a balafiar en excés. Com vaig efectuar un bon llançament, em vaig animar una mica i com un dia és un dia, vaig decidir invertir en valors aquàtics i llançar una segona moneda. Quan ja estava pràcticament en l’aire, la meua dona visiblement esglaiada m’aturà ens sec, clar... segons m’explicà a continuació, la tradició afirma que la segona moneda és per a trobar un nou amor i la tercera per a casar-se.

Per cert, per més que em vaig fixar en un grup nombrós de japonesos que pul·lulava per la font, ningú d'aquests gosà llançar una tercera moneda, amb raó tenen fama de ser un poble molt avançat i intel·ligent.

El Panteó: Des que hi vaig entrar alguna cosa en aquell lloc em resultava familiar. Quan poc després vaig escoltar que aquell antiquíssim temple circular també era conegut popularment com “La Rotonda” ja ho vaig tindre clar.

Plaça Venècia: Allí es troba el monument més gran del país (i no, no estic parlant d'una italiana impressionant de 2 metres 20), sinó d'una mena d’estàtua eqüestre de Franco però a la italiana (és a dir, amb més pasta) que representa a Víctor Manuel. Jo no vaig poder resistir la temptació i mentre taral·larejava “El abuelo fué picador” em vaig proposar trobar pels voltants l'estàtua d’Ana Belén que segurament no estaria molt lluny.

El Foro Romà: Com Sagunt, però més gran.

El Colisseu: Com Sagunt però amb més altures.

Què voleu que us diga? De menut els germans Maristes ens portaren d’excursió un fum de vegades a la capital del Camp de Morvedre i a la fi, una mala praxis com aquesta acaba per traumatitzar. De fet jo he continuat amb aquesta tradició i ja hi he portat els meus alumnes un parell de voltes. Així que no és d’estranyar que el Teatre Romà de Sagunt i els seus voltants siguen la unitat de mesura que jo utilitze per a valorar qualsevol tipus de monument antic o de troballa arqueològica.

La Ciutat del Vaticà: Què voleu que us conte d’un estat on no hi ha cap dona i només quatre-cents retors de l’altra jerarquia. Ara que mentre hi passejava no vaig parar de pensar: Andorra en té, les Isles Feroe també, fins i tot, Sant Marí...doncs, a què espera el Vaticà amb tant d’home a tenir selecció nacional de futbol?.

Per cert, a Roma hi ha tantes esglésies que per posar-les nom ja han esgotat tot el santoral i la Sagrada Família, ara han tingut que tirar mà per batejar els nous temples de la Creu, els pastorets i el llistat de clients habituals de la Fusteria.

Capilla Sixtina: Inclosa dins de la visita als Museus Vaticans, però per la seua bellesa i espectacularitat mereix capítol a banda. Entràrem i de seguida ens adonàrem que allò estava ple de gom a gom...luxe, art per donar i vendre (ho haurà fet algun deixble de Calatrava?). Jo em vaig col·locar al bell mig d’aquella sala i de sobte em va venir al cap el Capità Moro d’Alcoi (versió Xavi Castillo) i vaig em vaig dir: Però açò que val?....Doncs no se’n parle més que açò ho pague jo.

VK