Pur teatre

Ahir vaig anar al teatre. Com molts algemesinencs, davant la sequera cultural que pateix el meu poble vaig recercar nous horitzons a la veïna Alzira. Allí érem un fum d’exiliats. Tots coincidíem en la poca atenció que els nostres governs locals dediquen a aquest assumpte i que, com en el país dels cecs el borni és el rei, Alzira dins d’aquesta mediocritat esdevé un cop més una “illa”. M’he tret l’abonament trimestral i ahir feien la primera obra. Un clàssic actual: El Método Gronholm.

Faltaven uns minuts, jo estava ja assegut còmodament, i mentre la meua muller xerrava animosament amb una companya de l’institut, jo m’entretenia llegint el programa de l’obra. Molts rostres televisius i una bona posada en escena.

Quan vaig cloure la lectura d’aquell díptic vaig centrar la meua atenció, no per voluntat pròpia sinó per inevitabilitat acústica (cridaven molt i jo sóc curiós però no tafaner) en la conversa que mantenien dues parelles assegudes al nostre costat, a la mateixa fila.

Mentre les dones parlaven sobre la recent reforma del Gran Teatre i debatien sobre la idoneïtat del recinte per albergar les presentacions falleres, els respectius marits raonaven sobre la programació teatral. Sembla que ambdós coincidien en la qualitat de les obres programades i en la notable acceptació que havia tingut per part del públic.

Però només li trobaven un lleuger inconvenient. Arribat a aquest punt he d’explicar que l’abonament inclou quatre obres en castellà, un espectacle de dansa moderna i una única representació en valencià. Doncs als meus companys de filera, aquesta distribució no els satisfeia plenament. I no, no reivindicaven més obres en valencià sinó que el seu desacord estava motivat perquè se n’haviaprogramat alguna. De fet coincidien en què assistirien a totes les funcions excepte a la de “Bebé” (l’única en valencià).

Els motius d’aquesta disconformitat eren els següents: Està bé que es parle en valencià però només una estoneta que tota un obra ja cansa i si no hi ha una altre remei que utilitzen el valencià del carrer. Resulta graciós incloure insults i alguna que altra barbaritat, però només per fer broma. Tota la resta, i més si es un obra "en serio" en castellà. És que, continuaven queixant-se, jo no comprenc res, i amollen cada paraulota que no coneix ningú, i jo per a no comprendre res i ficar-me nerviós em quede a casa. Sí, alguns autors ho fan bé, però, tant els costa fer-ho en castellà? Segur que tindrien més èxit.

Jo, que aleshores ja seguia la conversa com a filòleg-entomòleg (llàstima no poder enregistrar la conversa, estava balafiant un document sociolingüístic impagable), pensava en Bernat i Baldoví i en Escalante i reflexionava sobre el seu èxit i la perpètua vigència dels sainets que amb tant d’afany conrearen. Continuen, dècades més tard, tenint el seu públic, un públic, a més a més, entés i fidel.

VK

PS. Per cert, si en algun recull de frases fetes calguera il·lustrar amb alguna imatge la dita “fer i de fer, feina de matalafer” considere que no hi hauria cap imatge millor que una fotografia del Teatre Romà de Sagunt.

El Consell quiere pactar con Sagunt una solución al Teatro Romano ... (Levante-EMV)

Ah!, i com una cosa porta a una altra, ha sigut pensar en romans i venir-me al cap la coneguda sentència de l’Astèrix “estan bojos aquestos romans” que per què? Digueu-me sinó com expliqueu les dues últimes propostes de l’imperi popular que ens governa:
El PP reclama a De la Vega que defienda a García-Gasco (El País)

Que no enté prou amb Jiménez Losantos? No era fa unes setmanes De la Vega una apàtrida paracaigudista incompetent?
El Consell exige la dimisión de la Síndic de Greuges tras sus críticas (El País)

Tots a una veu, visca la democracia! Com se li ocorre a un Síndic de Greuges acomplir amb zel la seua feina? Però de debó s’ha cregut el càrrec, quan d’ingenu.