Llegaste tarde, forastero.

Algemesí se adelanta a Guadassuar y a Alzira.
(De nuestro corresponsal Federico Paniagua.)
Mentre els ajuntaments de Guadassuar i Alzira continuen en converses amb les distintes administracions per tal de contruir un aeroport, uns veïns d'Algemesí, "a capela", han organitzat una línia de globus aerostàtics que transportarà caixons de taronja i cabassos plens de melons d'Alger i de tot l'any, més enllà de les nostres fronteres. Les primeres proves han estat un èxit i, a hores d'ara, algunes empreses locals mantenen converses amb la companyia per tal d'exportar arròs, tomaques, bajocó i bajoqueta de trencar a distintes zones de la Comunitat Europea aficionades a la paella. Després d'aquesta experiència pilot, les autoritats veïnes s'han tirat les mans al cap i han decidit interposar un recurs contra una companyia "que no tiene lisencia de vuelo sin motor y practica una competensia ilegal". Per la seua banda, el portaveu de la companyia VAP (Vols a pèl) ha manifestat que "continuaremos con nuestros vuelos manque rebiente el pantano".

Tot per l'aire

Elena Bastidas califica de "muy interesante" la construcción de un aeropuerto en Alzira (Las Provincias)

Així que ja vegeu, la pròpia alcaldessa d’Alzira ha confirmat públicament allò que fins fa només unes setmanes no era més que un rumor.

Segons ha explicat la màxima autoritat municipal, l’aeroport en qüestió seria de propietat i gestió privada (encara que tindria un ús públic general) i allotjaria especialment vols de baix cost.

Si a aquest projecte aeri afegim el de l’aeroport de Guadassuar (dedicat a avionetes, helicòpters i aviació de missatgeria) i el d’Albalat en funcionament des de fa alguns anys (ultralleugers), en un futur no molt llunyà la nostra comarca podria comptar amb tres aeroports i situar-se al capdavant del rànquing mundial de l’aviació civil i comercial.

I què passa amb el meu poble, Algemesí, situat al bell mig d’aquestes tres poblacions riberenques? Anem a quedar-nos amb un pam de nassos i pensem assistir sense immutar-nos a l’enlairament econòmic i industrial dels nostres veïns?

Doncs no. Algemesí compta amb una llarga tradició en el món de l’aviació. A Pasqua encara es conserva la tradició d’elaborar i fer volar les milotxes amb gran destresa i per celebrar l’entrada de la Mare de Déu de la Salut, quan clou la processó, s’envola un globus de paper de certa grandària.

Així que jo propose que, per tal de complementar l’oferta aèria de la comarca, Algemesí projecte un camp d’aterratge, enlairament i fabricació de globus aerostàtics. No cal molt d’espai, i si en cal, la taronja ja no és negoci i s’hi pot arrancar algun camp. La torre de control es pot situar al campanar de la Plaça Major i la venda de bitllets a la Caixa Rural (ací té un fum d’oficines). Per tal de facilitar la posada en marxa i posterior consolidació d’aquest negoci es poden fer descomptes a escolars i jubilats i complementar l’oferta realitzant la davallada del Xúquer amb piragua.

Un vegada totes aquestes iniciatives estiguen en funcionament es podria optar per una marca corporativa que les agrupara i les donara a conéixer de forma conjunta per tot el món, tal volta “La Ribera a vista d’ocell”?

VK

Pur teatre

Ahir vaig anar al teatre. Com molts algemesinencs, davant la sequera cultural que pateix el meu poble vaig recercar nous horitzons a la veïna Alzira. Allí érem un fum d’exiliats. Tots coincidíem en la poca atenció que els nostres governs locals dediquen a aquest assumpte i que, com en el país dels cecs el borni és el rei, Alzira dins d’aquesta mediocritat esdevé un cop més una “illa”. M’he tret l’abonament trimestral i ahir feien la primera obra. Un clàssic actual: El Método Gronholm.

Faltaven uns minuts, jo estava ja assegut còmodament, i mentre la meua muller xerrava animosament amb una companya de l’institut, jo m’entretenia llegint el programa de l’obra. Molts rostres televisius i una bona posada en escena.

Quan vaig cloure la lectura d’aquell díptic vaig centrar la meua atenció, no per voluntat pròpia sinó per inevitabilitat acústica (cridaven molt i jo sóc curiós però no tafaner) en la conversa que mantenien dues parelles assegudes al nostre costat, a la mateixa fila.

Mentre les dones parlaven sobre la recent reforma del Gran Teatre i debatien sobre la idoneïtat del recinte per albergar les presentacions falleres, els respectius marits raonaven sobre la programació teatral. Sembla que ambdós coincidien en la qualitat de les obres programades i en la notable acceptació que havia tingut per part del públic.

Però només li trobaven un lleuger inconvenient. Arribat a aquest punt he d’explicar que l’abonament inclou quatre obres en castellà, un espectacle de dansa moderna i una única representació en valencià. Doncs als meus companys de filera, aquesta distribució no els satisfeia plenament. I no, no reivindicaven més obres en valencià sinó que el seu desacord estava motivat perquè se n’haviaprogramat alguna. De fet coincidien en què assistirien a totes les funcions excepte a la de “Bebé” (l’única en valencià).

Els motius d’aquesta disconformitat eren els següents: Està bé que es parle en valencià però només una estoneta que tota un obra ja cansa i si no hi ha una altre remei que utilitzen el valencià del carrer. Resulta graciós incloure insults i alguna que altra barbaritat, però només per fer broma. Tota la resta, i més si es un obra "en serio" en castellà. És que, continuaven queixant-se, jo no comprenc res, i amollen cada paraulota que no coneix ningú, i jo per a no comprendre res i ficar-me nerviós em quede a casa. Sí, alguns autors ho fan bé, però, tant els costa fer-ho en castellà? Segur que tindrien més èxit.

Jo, que aleshores ja seguia la conversa com a filòleg-entomòleg (llàstima no poder enregistrar la conversa, estava balafiant un document sociolingüístic impagable), pensava en Bernat i Baldoví i en Escalante i reflexionava sobre el seu èxit i la perpètua vigència dels sainets que amb tant d’afany conrearen. Continuen, dècades més tard, tenint el seu públic, un públic, a més a més, entés i fidel.

VK

PS. Per cert, si en algun recull de frases fetes calguera il·lustrar amb alguna imatge la dita “fer i de fer, feina de matalafer” considere que no hi hauria cap imatge millor que una fotografia del Teatre Romà de Sagunt.

El Consell quiere pactar con Sagunt una solución al Teatro Romano ... (Levante-EMV)

Ah!, i com una cosa porta a una altra, ha sigut pensar en romans i venir-me al cap la coneguda sentència de l’Astèrix “estan bojos aquestos romans” que per què? Digueu-me sinó com expliqueu les dues últimes propostes de l’imperi popular que ens governa:
El PP reclama a De la Vega que defienda a García-Gasco (El País)

Que no enté prou amb Jiménez Losantos? No era fa unes setmanes De la Vega una apàtrida paracaigudista incompetent?
El Consell exige la dimisión de la Síndic de Greuges tras sus críticas (El País)

Tots a una veu, visca la democracia! Com se li ocorre a un Síndic de Greuges acomplir amb zel la seua feina? Però de debó s’ha cregut el càrrec, quan d’ingenu.

Aquesta escola és una ruïna!

Un centenar de colegios padecen defectos de construcción (El País)

Ja m’imagine al Conseller d’Educació, Alejandro Font de Mora, preocupat després d’haver llegit al Levante aquest titular. Assegut darrere de la seua taula de fusta noble amb el cap recolzat sobre el palmell de la seua mà dreta i ben disposat a recapacitar sobre el rumb (potser per desorientació o simplement per absència) que està seguint la Conselleria que ell comanda.

El primer que pensa és que cal actuar de manera ràpida. El segon és que potser no cal precipitar-se, perquè a quin llunàtic li interessa l’educació a la nostra terra amb tants entreteniments lúdics com hi ha? Bé, tal volta cal tenir el cap fred i fer un poc d’autocrítica que de tant en tant no fa malany.

Anem a pams, sóc conseller, sóc del PP, el meu partit governa amb majoria absoluta; per si fóra poc, en matèria d’educació tenim totes les competències (quina paradoxa!) transferides, així que Madrid no pot dir ni pruna. Aleshores per què he de preocupar-me? Si el Levante diu això, doncs que Canal 9 diga el contrari i més vegades, que ací té més raó qui més xilla.

Però si tot aquest assumpte és una ximpleria i encara em passa poc per fer cas a l’oposició, als sindicats, als mestres, als alumnes i als seus pares, què sabran ells?. Si per a estudiar només calen ganes i menys excusses. Pot ser algú els ha contat que vivim en un democràcia i ells, tan ingenus, s'ho han cregut

Ells volien més aules, i jo va, i els amolle un fum de containers, vull dir d’AGM (aules de gran mobilitat), barracons per a què ens entenguem. I resulta que no els volen (seran desagraïts, que no saben que “A cavall regalat...” i que “De bades ningun flare...”), i jo que hi pense, ui!els sociates que tiquismiquis i refinolis ens han eixit. Però bé, que ja ho diu el catecisme que cal ser misericordiosos amb els més necessitats. Munte un xiringuito amb quatre amics meus (CIEGSA) i els construïsc alguns col·legis. I ara va, i perquè apareixen uns quants clevills posen el crit en el cel.

Font de Mora defiende la “dignidad” de los barracones escolares ... (Las Provincias)

Si ja els ho deia jo, com els barracons ho hi ha res millor, que a Àfrica ens els furtarien de les mans. Serà possible, cap ens tants pocs metres quadrats "més dignitat i confort"?. I és que “pero que público más tonto tengo”. Definitivament, no em mereixen.

VK

PS. País de bojos: el PP a la seua, el PSOE decapitat, Esquerra Des-unida, el Bloc (però de formigó) i ara els que faltaven: Una nueva coalición propone instaurar la República Valenciana (Levante). Muntem un parc temàtic de tipus polític, perquè atraccions, números sorprenents i figurants, per aquestes contrades en sobren.

VK a Roma (3a part)

Usos i costums II

Pose amb aquesta tercera entrada punt i final al relat detallat dels dubtes i inquietuds que m’ha suscitat la meua recent estada a Roma. M’imagine que el fet que no afegiu cap comentari es deu a què esteu una mica molestos per les opinions ací vessades sobre la Città, si és així, lamente haver desmitificat aquell viatge o escapadeta que féreu fa uns anys i que recordàveu de forma tan meravellosa, i si pensàveu anar-hi i us he sabotejat el viatge, us demane perdó, però què voleu que us diga? sóc de poble menut, prou inquiet i porte ulleres, així que tot em crida l’atenció.

I. Es pot qualificar d’autoodi que els italians en els seus quefers diaris no empren els nombres romans sinó (com també fem nosaltres) la numeració aràbiga?

II. Era pujar al tren o a l’autobús i venir-me al cap el genial autor Dario Fo. En veure com cap dels passatgers pagava l’import del bitllet només pensava: Ací no paga ni Déu!

III. Ah! Només un aclariment al comentari anterior, sí que hi havia un col·lectiu que pagava, portava i “ticava” el bitllet corresponent: els dels turistes ingenus com jo. Així que ja que nosaltres mantenim el sistema públic de transport italià almenys podrien agrair-nos-ho, què sé jo, imprimint alguna foto de grup al dors dels bitllets o que el conductor sacsejara una campaneta cada cop que algun passatger desprevingut abona l’import del passatge.

IV. Un dels llocs més bonics de Roma és la Piazza Navona, una de les places més famoses del món, de forma ovalada i farcida d’obres d’art (fontanes de Bernini, el Palazzo Doria-Pamphili i l’església de Sant’Agnese de Borromini). Doncs bé, en un entorn tan seré, plàcid i clàssic es troba l’Ambaixada de Brasil (fàcil de localitzar perquè del balcó hi penja una bandera verde-amarela més gran que la que col·locà Trillo a Madrid). Això si que és trencar l’estètica d’un lloc, i la resta bajanades.

V. Als arquitectes de la Roma clàssica cal reconéixer-los (i a més a més molt justament) una gran habilitat, destresa i gust. Convertiren Roma a més d’en la capital d’un Imperi en la ciutat amb més obres d’art per quilòmetre quadrat. Tanmateix cal adjudicar-los una lleugera errada. Hem de ser equitatius i afirmar que en la construcció dels Arcs (els de Septimio Severo, el de Tito...) fracassaren una mica. Potser només es tracte d’un error de càlcul, però que mira per on, ha passat a la posteritat: calcularen malament el pressupost, erraren en la previsió. Així que començaren a col·locar rajoles, a esculpir els relleus i sembla que es gastaren tots els diners en el marc i que no els quedaren denaris per a les portes. Així continuen molts segles després.

VI. Osti tu amb els carabinieri! molta fama, molt seriosos, molt ben vestits però a l’hora de la veritat pareixien figurants disfressats menys operatius que la policia local del meu poble. Vigilaven, caminaven com si foren els protagonistes d’algun spot i si algú els cridava l’atenció se li quedaven mirant amb menyspreu i li contestaven asprament: Això no és Cosa Nostra.

VII. Els italians malgrat la fama que arrosseguen juntament amb els espanyols i resta de pobles llatins, són un poble treballador. De fet vaig poder constatar que treballaven fins i tot els diumenges. Quan li vaig preguntar a un jove que currava a un supermercat si obrien el diumenge, ell em contestà que per descomptat. Jo, molt sorprés, vaig afegir: però vosté no és italià i el diumenge és el dia del Senyor i tot això? Ell em mirà fixament i em respongué: sí, jo sóc italià però els meus avis són catalans, i què vols que et diga, la pela és la pela.

VIII. Els italians són uns apassionats del calcio. A Roma malgrat coexistir dos bons equips la Roma i el Lazio, sembla que majoritàriament els romans es decanten pel primer. És més, moltíssima gent anava vestida amb jerseis, xandalls, bufandes... i qualsevol altra cosa que evidenciara la seua filiació romanista. Jo l´últim dia mentre dinàvem pasta en un baret prop del Colisseu quan vaig observar que el cambrer que ens atenia portava una jaqueta de la Roma, no ho vaig poder resistir més. Li vaig demanar que s’apropara i quan em preguntà si volia alguna cosa més, el vaig abraçar i li vaig contestar: Sí, que pel que més vulgueu, elimineu al Madrid de la Champions.

VK

VK a Roma (2a part)

Usos i costums I

Abans de començar ja us avise que per la ingent quantitat de material que he arreplegat (només en tres dies, digueu-me observador) em veig en l’obligació d’escriure una tercera part que pose punt i final aquesta trilogia romana. Mentre, mamprenc aquesta segona:

1. Ja feia temps que ho sospitava, sobretot escoltant les declaracions que alguns jugadors i entrenadors italians que militen en equips espanyols feien en televisió, però ara, i després de poder comprovar-ho in situ, no hi tinc cap dubte: l’italià és un dialecte del valencià, parlat amb més desgana i allargant molt les vocals si voleu, però el fet inqüestionable és que hi forma part del nostre domini lingüístic. Per tant a Llull, March, Martorell i resta de la colla, d’ara ençà caldrà afegir en la nòmina de pares de la llengua a Dante, Petrarca i Bocaccio.

2. Roma és mundialment coneguda com a la ciutat eterna, jo no endevinava el motiu, ara que l’he patit, ja us en puc fer partícips: per la llarguíssima estona que has d’esperar a les parades a què passe l'autobús que necessites. De fet es comenta que els bombers romans no arribaren a hora d’apagar el foc encetat per Neró perquè es desplaçaven amb transport públic.

3. El nostre règim alimentari mentre romanguérem a Roma fou el Menú PP. I no, no estic parlant de menjar a tot hora gavina a la cassola adobada religiosament amb molt de conservant, sinó de la combinació de Pizza i Pasta. Per cert, qui li posa el nom a les pizzes? M’imagine que el mateix que a les esglésies de la ciutat, perquè ho sinó no s’explica.

4. Un dels molts aspectes urbanístics que desconeixia d’aquest lloc era la profusió d’obeliscos (mira, com l’amic de les trenes vermelles d’Astèrix) que s’aixequen a les places romanes. Per la forma deuen ser antenes de telefonia mòbil, ofrenes paganes a les divinitats de la fecunditat o un model italià de decoració ple d’avantatges: no necessita cap manteniment, no ocupa massa lloc i segons on et col·loques, et pot fer ombra. No hi ha espai públic important que no compte amb un obelisc de més de vint metres alçat allí enmig. I a més a més portats (o millor dit arrabassats) de l’antic Egipte:

-Mira Agripina, que te porte un record de la nostra victòria a Egipte

–Ai, com ets Octavi August, algun vestidet o potser algunes arracades?

Òbviament en veure tan peculiar obserqui, Agripina es quedà de pedra.

5. Era hivern, però malgrat aquest fer tan anecdòtic, no deixà de sorprendre’m que a Roma es fa de nit molt aviat. Acabaves de dinar i quan sorties al carrer ja era fosc, òbviament tornaves a entrar al bar, t’asseies i demanaves la carta per a sopar. És a dir, una mena de bucle temporal, possiblement orquestrat pel gremi romà de l’hostaleria per tal d’augmentar els seus beneficis a càrrec dels gremi de turistes despitats. Jo aviat vaig descobrir aquest engany i prompte em vaig fer en un Tutto a Euro amb un casc d’eixos de miner amb llanterna inclosa. Òbviament a més de llum, el casc em permetré entrar al Foro de bades, el xic de l’entradeta em degué confondre amb algun dels arqueòlegs que s’encarrega de classificar les restes.

6. Per cert, de la manera que estaven disposades les restes arqueològiques al Foro (a la intempèrie, fetes malbé, totes per terra, amuntegades sense cap criteri...) no vaig tenir cap dubte. Per això em vaig adreçar a un carabinieri i li vaig preguntar: Podria parlar amb l’espanyol que està al càrrec del jaciment?

7. Em sorprengué l’exquisit tracte amb què ens atenien els integrants del sector terciari italià, només calia que ens desplegaren la catifa vermella a l’entrar en algun dels seus locals. Llàstima que aquest comportament tan amable no es fera extensiu a l’hora de pagar. Quan demanàvem el compte i el cambrer s’adonava que érem espanyols (almenys així consta al DNI, fins ara ser de la Ribera sembla que no és prou en el context internacional) ens aplicava un augment del 20% sobre el total. Una mena d’impost per ser els “nous rics” de la UE. A quina mala hora se li ocorregué anunciar al ministre Solbes fa unes setmanes que per primera vegada la nostra economia havia superat a la italiana. I més sabent quin caràcter tenen aquests. Des d’eixe moment a l’hora d’exigir el compte ho féiem en portugués o en grec, que aquestos sembla que continuen per darrere.

8. Una curiositat: si en italià cotxe és “machina” i l’aparell per a fer café s’anomena “machinetta”; quan alguna italiana et diu que ets una”màquina”, què cal entendre, que ets un tipus àgil, potent i veloç o que estàs com una cafetera?

VK

VK a Roma (1a part)

Passejant per la ciutat eterna

Abans de començar a recontar les meues peripècies nadalenques per la capital de l’Imperi vull aprofitar per desitjar bon any als dos gerents d’aquest bloc, als caps d’alguns blocs amics i a tots els lectors que amablement tenen a bé sovintejar aquest indret de postcultura i entremaliadures vàries

Dividiré la meua contracrònica en dues parts, avui us oferisc de franc la primera. Demà o despús-demà l’altra, però aquesta segona serà de bades.

Començaré el meu relat amb una visita guiada per set dels llocs més famosos de la Città.

Plaça d’Espanya: Fou el punt d’inici del meu passeig. Era de nit i feia un fred que pelava. Em vaig situar a dalt de tot, a l’església de la Trinità dei Monti, i a poc a poc vaig baixar el fum d’escalons que et condueixen fins la boca de la Via Condetti (una mena de carrer Colón de València però peatonal, més estret i molt més pijo). Quan ja em vaig situar a la part inferior vaig alçar la mirada cap amunt i la vaig fixar a dalt de tot. Aleshores vaig mirar al meu voltant i em vaig preguntar, sí, molt bonic, però on collons està la plaça?.

Així que per evitar confusions aconselle a les autoritats romanes (ja m’imagine a algun centurió amb capa i casc amb el seu ordinador Pentium III llegint aquest blog) canviar el nom d’aquest lloc; res de plaça d’Espanya ni de l’Estat de les autonomies, a partir d’ara que s’anomene Scalinatta d’Espanya, menys pretensiós però molt més ajustada a la seua vertadera fisonomia urbana.

Fontana di Trevi: La veritat és que després d’estar més de deu minuts admirant la bellesa d’aquell lloc, no ho vaig poder resistir i em vaig adreçar a un carabinieri: Per favor, em podria dir on puc trobar el Sr. Trevi? És que m’agradaria felicitar-lo pel seu bon gust, açò sí que és un bon “alicatat” i no els banys de Porcelanosa.

Com no podia ser d'una altra manera, complint amb la tradició em vaig disposar a llançar una moneda a la font, vaig dubtar una mica, però finalment vaig optar per una moneda de 10 cèntims, la gent del voltant em mirava (possiblement pensaria, que agarrat!), jo els vaig explicar que el meu ministre d’Economia ja havia advertit que les propines massa generoses havien llançat a perdre l’economia espanyola i que per tant, no estava l’assumpte com per a balafiar en excés. Com vaig efectuar un bon llançament, em vaig animar una mica i com un dia és un dia, vaig decidir invertir en valors aquàtics i llançar una segona moneda. Quan ja estava pràcticament en l’aire, la meua dona visiblement esglaiada m’aturà ens sec, clar... segons m’explicà a continuació, la tradició afirma que la segona moneda és per a trobar un nou amor i la tercera per a casar-se.

Per cert, per més que em vaig fixar en un grup nombrós de japonesos que pul·lulava per la font, ningú d'aquests gosà llançar una tercera moneda, amb raó tenen fama de ser un poble molt avançat i intel·ligent.

El Panteó: Des que hi vaig entrar alguna cosa en aquell lloc em resultava familiar. Quan poc després vaig escoltar que aquell antiquíssim temple circular també era conegut popularment com “La Rotonda” ja ho vaig tindre clar.

Plaça Venècia: Allí es troba el monument més gran del país (i no, no estic parlant d'una italiana impressionant de 2 metres 20), sinó d'una mena d’estàtua eqüestre de Franco però a la italiana (és a dir, amb més pasta) que representa a Víctor Manuel. Jo no vaig poder resistir la temptació i mentre taral·larejava “El abuelo fué picador” em vaig proposar trobar pels voltants l'estàtua d’Ana Belén que segurament no estaria molt lluny.

El Foro Romà: Com Sagunt, però més gran.

El Colisseu: Com Sagunt però amb més altures.

Què voleu que us diga? De menut els germans Maristes ens portaren d’excursió un fum de vegades a la capital del Camp de Morvedre i a la fi, una mala praxis com aquesta acaba per traumatitzar. De fet jo he continuat amb aquesta tradició i ja hi he portat els meus alumnes un parell de voltes. Així que no és d’estranyar que el Teatre Romà de Sagunt i els seus voltants siguen la unitat de mesura que jo utilitze per a valorar qualsevol tipus de monument antic o de troballa arqueològica.

La Ciutat del Vaticà: Què voleu que us conte d’un estat on no hi ha cap dona i només quatre-cents retors de l’altra jerarquia. Ara que mentre hi passejava no vaig parar de pensar: Andorra en té, les Isles Feroe també, fins i tot, Sant Marí...doncs, a què espera el Vaticà amb tant d’home a tenir selecció nacional de futbol?.

Per cert, a Roma hi ha tantes esglésies que per posar-les nom ja han esgotat tot el santoral i la Sagrada Família, ara han tingut que tirar mà per batejar els nous temples de la Creu, els pastorets i el llistat de clients habituals de la Fusteria.

Capilla Sixtina: Inclosa dins de la visita als Museus Vaticans, però per la seua bellesa i espectacularitat mereix capítol a banda. Entràrem i de seguida ens adonàrem que allò estava ple de gom a gom...luxe, art per donar i vendre (ho haurà fet algun deixble de Calatrava?). Jo em vaig col·locar al bell mig d’aquella sala i de sobte em va venir al cap el Capità Moro d’Alcoi (versió Xavi Castillo) i vaig em vaig dir: Però açò que val?....Doncs no se’n parle més que açò ho pague jo.

VK