sábado, 8 de noviembre de 2008

Tu mateixa.

Tu mateixa
Divendres, abans d'una presentació, una persona que ha publicat algunes narracions infantils en valencià em comentava que tenia seriosos dubtes a l'hora de seguir insistint en aquest camp, per dir-ho d'alguna manera. "He presentat alguna altra coseta a algunes editorials i ni tan sols m'han contestat", assegurava. Després, com qui no vol la cosa, afegí que s'havia posat a escriure coses més serioses i en castellà. Em va fer pensar, i no és la primera vegada, si pel fet de dedicar-me a a fer "aquestes cosetes", m'hauré equivocat de camí, perquè aquella persona, sense adonar-se, havia clavat la fletxa enmig del metge de moltes de les persones que ens dediquem a fer LIJ. "Coses més serioses i en castellà", va dir. El que venia a significar que el que havia fet fins aleshores, ni era seriós ni estava escrit en una llengua de "prestigi". I aplicant-me la història, havia invertit un grapat d'anys de la meua vida, a fer coses que, des del punt de vista d'aquella persona ( i des de moltes altres visions) eren, més o menys, la bufa la gamba. Us promet que em va fer pensar i molt sobre la nostra situació. Fins i tot, vaig estar a punt de fer una proposta als meus companys i companyes per tal de fer una vaga general de tecles caigudes fins que els grans ajatollahs ens tingueren en compte d'una punyetera vegada. O, en tot cas, que ells, que tenen tant de coneixement, s'ocuparen de la LIJ mentre nosaltres ens dedicàvem a cantar guajires a l'ombra d'una figuera.
Després, com sempre em passa, el cabreig se'm va esborrar perquè, al cap i a la fi, era el camí que vaig triar i pel que continue caminant de manera voluntària. Sóc conscient (crec que des de fa temps també), que forme part d'un col·lectiu que serveix per a omplir buits de pàgina i poca cosa més. I ningú no m'obliga a seguir-lo. Qui sap si algun dia no se'm creuaran els cables i em dedicaré a fer altres coses, com deia aquella persona, més serioses i en una llengua de prestigi. No seré el primer ni, possiblement, l'últim. Tinc l'avantatge, si es pot dir així, de no dependre de ningú ni que ningú no depenga de mi. Ara per ara, la nostra tasca és, un poc, com la del mascle de la mantis de la foto: produir fins que ens devore la gran femella literària entre els budells de l'oblit.
Hui, ho he tornat a pensar i crec que el que em va posar de mala bava va ser el fet d'escoltar que una persona que tenia intencions d'escriure en la nostra llengua no va rebre, ni tan sols, una paraula, una frase o jo què sé (què poc costa picar i enviar un mail!) dels editors que, suposadament, amb tanta força i interés recolzen la nostra LIJ.
Torne al divendres. Abans d'abandonar la conversa, un poc disgustat, tan sols li vaig poder contestar a aquella persona: "Tu mateixa". I és que, la veritat, de vegades em sent cansat de lluitar contra tantes muralles.


3 comentarios:

ginjol dijo...

Potser a nivell de ressò públic la tasca de la gent que fa LIJ en català siga pràcticament insignificant. Però a les escoles i als instituts, als mestres, als alumnes i senzillament als lectors, perquè no necessàriament els infants i els joves han de llegir per imposició escolar, ens sou imprescindibles. Ho he dit moltes vegades i ho torne a repetir: escriure no és fàcil. I escriure imposant-te unes restriccions, en aquest cas pensant en les capacitats i els interessos del lector model, és dificilíssim. Jo ho he intentat, i no he pogut. No em fa vergonya de dir-ho. Teniu el suport i el reconeixement de moltíssima gent. Sobre les coses serioses i en llengües serioses... Malauradament això ens ho hem de sentir tots moltes vegades. L'última que m'ha passat a mi: una persona em felicita per la meua última novel·la. Un personatge que pul·lulava per allà em pregunta, un tant admirat: has escrit un llibre? El meu interlocutor li contesta que sí, i que he guanyat el Ciutat de Valencià de Narrativa en Valencià (sic). El personatge retruca, amb cara de fàstic i visiblement decebut: Ah! En valencià! Potser penseu que ell està acostumat a guanyar set o vuit premis tots els anys, en diverses llengües (de prestigi). Però ja us dic jo que no. Endavant. De vaga de tecles caigudes res.

Carmeta dijo...

La recompensa i l'agraïment que per a mi són més vàlids són les cares felices dels més menuts quan els lliges un conte amb la llengua de casa.

Begonya dijo...

I amb històries que els arriben, com les teues. Havies de veure la cara de Dídac cada vegada que Carles obri un caramel del pot de llanda que li regalà sa tia. O quan Marieta veu la granota a la séquia. O quan Rosa s'arrima al radiador per a escoltar les històries de sa iaia.
Si escrius coses serioses, hi haurà molts xiquets orfes de paraules.