Premis ciutat d'Alzira

Premis Ciutat d'Alzira
Anit se celebrà la cerimònia de lliurament dels Premis Ciutat d'Alzira. De primeres, comentar que n'érem un exèrcit sencer i que el comentari que més vegades vaig escoltar va ser, més o menys, "osti, tio, on t'has col·locat que no t'he vist?". És clar, allò era com tres o quatre noces totes plegades i, tot el que s'ha guanyat en parafernàlia (i això està molt bé), s'ha perdut en familiaritat. De manera que, alguns dels costums (com desfilar en comitiva cap al lavabo per tal d'escoltar els últims acudits de Carles Cano i de Llorenç i, al temps, confabular en contra i a favor de mig món), es convertiren en petits comités de cinc o sis persones que tractarem de salvar la tradició de la millor manera. Tampoc no aconseguírem posar-nos d'acord a l'hora d'eixir a fumar i, per si en faltara alguna cosa, s'oblidaren de posar les estufes al porxo, amb la qual cosa, ens quedàrem erts com els difunts mentre tractàvem d'escalfar-nos en rotgle i amb el fum del tabac. Sí, sí. Els fidels de sempre desfilàrem a la zona zero (Domènech, Verònica, Ascensió, Ferran Santos, Paco Signes "vosaltres acabeu de seguida, però jo, que fume purets no ho tinc fan fàcil", Rosa, Urbà Lozano, arrimat a la paret per evitar el "relente"...). La cerimònia? A veure, a mi em va semblar, en alguns moments, més llarga que la quaresma, sobretot pel que respecta a alguna intervenció, infumable i fora de context. Em va agradar el parlament de Josep, el del Rector, el de Josep Maria Cataluña i quasi tots els dels premiats. Encara que he de reconéixer que alguns no els vaig poder escoltar amb atenció. I entre discurs i discurs, entre eixides i entrades, vaig xarrar una estoneta amb els amics i coneguts, amb Joan ("a que esteu parlant de feina"), amb Ramon Ferrer, amb Josep i Maria Dolors, amb Diego i Anna ("estàvem a l'exili"), amb Enric Salom, amb Emili i Mari Creu, amb Enric Morera ("no cregues que m'he oblidat del que em digueres"), amb Vicent i Xelo, amb Rafa i Mati ("un poc llarguet, no"?), amb Lozano senior ("tu saps on he de seure? Sí, crec que a la nou"), amb el capo di tutto capi ("osti, tio, has canviat de look, ja no sembles dels Pekos"), amb Vicent Ramon, l'alcalde del meu poble, i la senyora, amb Francesc Bodí ("ié, no t'havia vist")... I vaig notar a faltar, encara que és possible que hi assistiren escaquejats, Àlan, Glòria Marcos, Paco Machirant, Teresa Broseta, Josep Franco ("mon pare té un peu fotut i no ha pogut vindre"), Pepa Guardiola, Mercé i Marçal ("estan amb la filla, a Mèxic"), Emili Piera, Voro Vendrell... Ah, sí! Acabàrem de desxifrar el misteri del café de fa un any entre Tobies i Urbà. Definitivament, pagà Urbà ( a qui vaig felicitar en viu i en directe per"Plagis") amb la qual cosa, Tobies pagarà el de l'any que vé. Vaig felicitar també els guanyadors, clar, a Francesc Gisbert a l'entrada ("ja ho tens bé, col·lega. No em digues res, que m'opere en uns dies"), a Carmel Ferragud ("ja parlarem quan puguem"), a Josep Ballester ("però no has cobrat? Doncs, Millo i jo que pensàvem a atacar-te entre els canyars i fotre't el grapat d'euros, que això ja ho férem amb l'Andreu Martín quan guanyà".) Abans d'hora, Empar i Jaume feren mutis pel foro ("demà hem de fer matinada"), Llorenç desaparegué en combat ("tinc mitja família malalta i m'he deixat el mòbil a casa"). La resta, Anna, Adelina, Carles ("he muntat una empresa, col·lega, que no sé ni com es diu ni a què es dedicarà"), la meua dona i jo, tancàrem el local fent pinya amb Millo, Mari Carme, Cristian ("com està la jefa? La notem a faltar"), Josep Antoni, Eugènia, Alba, Joan Charles i Desirée. I encara com que dom Giusseppe em portà a l'hort amb el seu cotxàs ("t'has pres el viagra indi? Que sí, col·lega, però no funciona"), perquè ja eren les dues ben passades i el meu cotxe era l'únic que quedava a la vista entre els contenidors, paret mitgera amb els horts.
Tota una festa de les lletres i de la cultura, de veritat; però, potser, caldria marcar els tempos d'intervenció (sobretot si estan buit de contingut) i, potser també, seria bo signar i segellar per tal que allò que expressen determinades persones damunt de l'escenari, es convertisca en una realitat i no siga, com sempre, fum de palla, paraules i paraules... Però, és clar, açò són altres calces.
Ah! I un últim apunt: com sol ser normal, per al suplement Posdata i per als mitjans de comunicació en general, tan sols existeix el Premi de Novel·la. La resta són, com sempre, teloners de regional preferent sense opció a omplir diari. A veure, Posdata i altres mitjans, repetisquen, per favor: Pre-mis (plural). En fi, perdre el temps, com sempre.