lunes, 26 de febrero de 2007

Pau


Li diuen Pau i és el meu nét. El primer. Mai no haguera pogut creure que aquest esdeveniment haguera modificat tant la meua visió de la vida i això que estava avisat (a que sí, Josep?). Ara mateix, mentre tracte d'ordenar parauletes una al costat de l'altra, em ve la imatge de fa menys d'una hora del meu Pau dins l'aigua, movent els peuets i tractant de fugir del líquid element. Per això, perquè també té els peus sempre gelats, perquè quan li conte alguna animalada para de plorar (hui, per exemple, li he contat les aventures i desventures del dia en què em vaig clavar un ham del sis en el dit, ja veieu si la barbaritat és gran), perquè quan l'agafe entre els braços sent que forma part de la meua pell... Per tot això i per moltes altres coses que no vénen al cas, sé que és sang de la meua sang. Sí, sí. Li diuen Pau i jo sóc el seu iaio. Em fa una poca de vergonya contar-vos el que li conte o el que li cante quasi a cau d'orella; però us assegure que, en qualsevol altra circumstància, mai no ho haguera fet. Però, pel meu nét, ara mateix seria capaç de pujar a l'escenari de l'Òpera i cantar El barbero de Sevilla sense partitures.

7 comentarios:

Anónimo dijo...

visèkimé
Un 10 per a Pau, per als pares, per als avis i la resta de la família. Que bonica criatura.
Per cert Enric, vés preparant-te el vestuari i l'acompanyament musical que l'amic Ricard fica a la teua disposició el Teatre Municipal per a la teua interpretació en solitari del Barber de Sevilla.
Segur que esgotes les localitats, o ben pensat, amb tan bones perspectives d'omplir l'aforament, per què no muntar el concert al Pavelló o potser tens tu menys categoria que el Llach?

Be dijo...

Enhorabona, iaiet. Com esborrona llegir-te parlant del teu nét. Enhorabona també a la iaia. I als pares. I a la tieta.

Vicent Borràs dijo...

Enhorabona als premiats, i una forta abraçada.

Ricard dijo...

Ei, dis-me data que reservem el teatre i fem ja els cartells del gran esdeveniment:
El barbero de Sevilla
pel gran Iaiao de Pau

(Aforament il·limitat)... i pluja tal vegada també il·limitada...

De bon rotllo...

L'HOME DEL CARRER dijo...

M'adherisc de bon grat al cor de felicitacions bloggeres. Ja els ho deia jo als iaios: "Enric i Fina, prepareu-vos. Se us amuntonarà la faena!" Com així sembla que ha sigut. Però això no serà res comparat al que està per vindre. Ja veureu, ja. El dia que el xiquet alce una cella, òbriga un ull, i se li ocòrrega soltar un somriure mirant-te a la cara... Lliga't el pantalons, Flannagan!

Anónimo dijo...

I l’home del carrer ho diu per experiència.
Enhorabona a tots els que pertoque.
Man***

Tirant al cap dijo...

Moltíssimes felicitats, Enric! Ser iaio és com ser pare per segona vegada, però amb més arrugues i més temps (si no el tens, el trobes). Mon pare dixit. Riu-te dels aforismes de Fuster!
Salut i records per a tota la família.