sábado, 24 de febrero de 2007

Llach


Un tractament dental, un gripasso descomunal amb contínues visites al senyor Roca i algunes circumstàncies més que no vénen al cas, quasi impediren que poguera assistir a l'acomiadament de Llach; però, a última hora, els pinyos es portaren bastant bé, el senyor Roca acabà d'emprenyar-me durant una estona i les circumstàncies diverses es difuminaren com el fum de palla de la marjal. O siga, que vaig estar present al concert de Lluís Llach i vaig poder gaudir, entre un miler de persones, d'uns temes nous i d'altres no tant, que han fet del cantant un dels referents més importants de la nostra música. Entre tema i tema, Lluis es va estendre en explicacions, en comentaris, en records. Potser, tractara de donar a conéixer, a mena de testament, allò que sempre ha cregut, allò que voldria que passara de la seua generació a la següent. No ho sé. Però, de vegades, em va donar la sensació que, entre somriures, tractava d'enviar missatges en forma de torxa olímpica, com dient: açò és el que jo fet, més o menys bé; ara és el vostre torn. I, com sempre, en cadascuna de les seues paraules i en cadascun dels seus temes, ens donà una lliçó de dignitat.

7 comentarios:

Anónimo dijo...

visèkimé:
També vaig tenir la sort de poder assistir i subscric per complet les paraules d'Enric. Llach a Algemesí i sembla que per última vegada (només em falta que el Barça visite el Camp Municipal).Fins i tot tenia pensades escriure unes línies al respecte però agraïsc que el meu cap s'haja avançat.
El concert fou íntim, emocionant i sobretot molt personal, Llach semblava trobar-se al saló de la seua masia xarrant amb algun veí.
En repartí per tots els costats (això sí d'una forma tan subliminal i assossegada que quasi no ho semblava): el capitalisme, els polítics, el clero, l'Estatut,el 1r món...tots s'endugueren la seua; això sí,ell tampoc se n'excluí d'aquesta mena d'exhorcisme col·lectiu. Tot un psicoanàlisi farcit d'autocrítica, frustracions i esperança en un pavelló ple de gom a gom.
Que després d'una grapat de lletres tendres i emotives cloguera amb Ítaca i Que tinguem sort, sembla tot un avís a navegants, la travessia serà llarga i dura però no s'hi pot defallir.

Anónimo dijo...

Efectivament. Com esperava. Al seure a l’ordinador i obrir el Blog, ahí estava. Com podia fallar? Amb la meitat de la patronal i la totalitat del la plantilla treballadora al concert, no podia fallar. És per això que quasi tenia a punt el comentari; encara que una cosa es allò que penses i una altra és el que escrius. Com diu el meu amic Josep “La ploma dicta el guió” ( més o menys) Rectifícam si no.
Bé, parlant del concert. Sense desperdici. Per suposat, em quede en tres frases:
a) U no és d’esquerres perquè es posa una enganxina o agita una bandera.
b) Ens hem preocupat tant dels símbols que hem oblidat el que realment és el nacionalisme. Sobre açò ja vaig opinar en un altre comentari.
c) L’esquerra, sols gestiona el legat de la dreta.
I pense jo. Diria tot això al veure un miler de “cinqüentons” : professors, miniempresaris, funcionaris...? Nostàlgics, sinó de l’època, sí de l’edat. D’esquerres? Burgesos amb pantalons vaquers Burberrys i espardenyes Nike. Tíos Canya d’avió o de creuer, sense força per tombar l’estaca, perquè ja són estaca...
Man***

Anónimo dijo...

Man***: tens raó. Tot i que em rebente un poc el que dius, tens raó. Més valdria que, potser sense perdre allò de "nostàlgics de l'edat", treballarem un poc més en la recerca dels ideals que un bon dia, ens van fer entonar "L'estaca" amb bastant més força que ara mateix faríem.

Anónimo dijo...

Potser per això pel que Llach no va voler cantar-la? O també serà ell un dels nostàlgics ex-esquerres, burgés amb pantalons vaquers Burberrys i espardenyes Nike?

Anónimo dijo...

Tal vegada, anònim, tal vegada.
Man***

Ricard dijo...

Quina sort poder escoltar de nou Llach. Estar a concerts així et fa mantindre viva la fe en la música. Les llargues explicacions (de vegades quasi tan bones com les cançons) et fan descobrir que encara hi ha artistes que empren les seues creacions per dir-nos coses i no només per omplir la seua butxaqueta i la de les discogràfiques. He de confessar que em ressonen més al cap algunes de les frases que ens va regalar que les melodies.
Per un altra banda, ara que ja ha passat tot, he de confessar que fins fa un parell de setmanes tenia un poc de por per veure quina seria la resposta del públic a aquest concert. Per sort, com ja vam poder veure el que hi vam anar, va ser tot un èxit. La història d’aquest concert començà el passat mes de juliol quan una telefonada del manager anuncià que faria la última gira. En aquest moment, la veneta de fan et fa fer les gestions a corre-cuita per assegurar-te que Llach farà a Algemesí el seu darrer concert. I quan ja ho tens tot tancat i és el moment de justificar aquella programació et venen el dubtes: Haurà pesat més la part subjectiva que l’objectiva per contractar aquesta actuació? De vegades m’ha resultat molt difícil separar la condició d’espectador de la de programador, però no he aconseguit.... però en el cas del concert de Llach he de confessar que la d’espectador va guanyar a la de programador. Per sort, la veneta de fan també li va aparèixer a 1.200 amics i amigues que van trobar necessari acomiadar-se de Llach a Algemesí.

Anónimo dijo...

I per la part que em puga correnpondre, amic Ricard, moltes gràcies per haver aconseguit que el Llach vinguera a Algemesí.

El iaio de Pau