Visèkimé?

El món dels bloggers (es diu així?) es troba un poc alterat pels comentaris, genials per cert, d'aquest individu, fins ara anònim, associat i, per mèrits propis, membre d'aquest corralot. Doncs bé. Per tal que la gent conega la vertadera i autèntica cara de Visèkimé, us propose un joc a partir de la foto. Dels dos personatges que hi apareixen, l'un no és Visèkimé. Evident, n0? Un d'ells sol escoltar amb deliri Joe Cocker i no és Visèkimé. Un d'ells, sol emprar mitjons ratllats. Aquest sí que és la persona buscada. Qui no és Visèkimé porta ulleres penjades al coll. Més pistes? Busqueu el burret. A dos pams, assegut, localitzareu la persona buscada. Dit al pas: es casa ben prompte i accepta tota mena de regals. Sorry, soci, però la gent volia saber qui era la persona que s'amagava rere d'un nom tan estrany. Ah! L'altre és de Polinyà, li diuen Paco i sol entretenir-se regant i fent numerets. I és que hi ha gent que té unes aficions que...

Pau

Li diuen Pau i és el meu nét. El primer. Mai no haguera pogut creure que aquest esdeveniment haguera modificat tant la meua visió de la vida i això que estava avisat (a que sí, Josep?). Ara mateix, mentre tracte d'ordenar parauletes una al costat de l'altra, em ve la imatge de fa menys d'una hora del meu Pau dins l'aigua, movent els peuets i tractant de fugir del líquid element. Per això, perquè també té els peus sempre gelats, perquè quan li conte alguna animalada para de plorar (hui, per exemple, li he contat les aventures i desventures del dia en què em vaig clavar un ham del sis en el dit, ja veieu si la barbaritat és gran), perquè quan l'agafe entre els braços sent que forma part de la meua pell... Per tot això i per moltes altres coses que no vénen al cas, sé que és sang de la meua sang. Sí, sí. Li diuen Pau i jo sóc el seu iaio. Em fa una poca de vergonya contar-vos el que li conte o el que li cante quasi a cau d'orella; però us assegure que, en qualsevol altra circumstància, mai no ho haguera fet. Però, pel meu nét, ara mateix seria capaç de pujar a l'escenari de l'Òpera i cantar El barbero de Sevilla sense partitures.

L'AVL i l'alfabet dactilològic

Titular de la premsa seriosa del dissabte:

LA AVL PIDE RECONOCIMIENTO A LAS FIGURAS DE TODOS LOS SIGNOS PARA RESPALDAR UNA CALLE A CASP
La ciudad de Valencia no ha dedicado calles a Fuster o Estellés

L’AVL no s’acaba la feina. Sembla que no en té prou amb la dura tasca normativitzadora del valencià genuí que la Conselleria li encomana (hui sí, hui no, demà ja veurem) i ara es llança a dictaminar sobre altres codis comunicatius.
Després de mostrar la seua manca de perícia amb el valencià (no s’hi pot anar a missa i repicar les campanes) ara col·loca en el seu punt de mira el llenguatge de signes emprat pels sord-muts.
Ens felicitem amb la decisió (que imaginem de consens que es com funciona tot en l’Acadèmia) de deixar en pau els codis lingüístics almenys de moment, però per què els pega ara per dictaminar sobre l’alfabet dactilològic?. Que tal volta l’ONCE o algun altre col·lectiu els hi demanat ajuda? Potser creuen que amb aquesta nova tasca s’estalviaran escoltar les protestes dels seus usuaris sobre el sense sentit de les seues propostes?.
Per tal d’assolir aquest pacte de silenci i mentre desvien l’atenció de l’opinió pública amb aquest nou projecte normatiu s’afanen a retolar un carrer amb el nom del poeta carletí.

Segurament Casp mereix un carrer (ni que siga pel lloc destacat que ocupà en el valencianisme de postguerra), però també Estellés mereix un barri i Fuster tota una comarca (encara que dubte que l’acceptaren “Qui comprén no admira”).
Doncs fóra complexos, evitem les cortines de fum amb jocs de mans, agafem el bou per les banyes i agraïm el treball d’aquests escriptors amb menys rètols i més fets.
No hi ha millor homenatge que divulgar les seues obres i lliurar-los de l’ostracisme i persecució politicomediàtica a què han estat i continuen sotsmesos.
Arredoniríem l’acte de desgreuge si a més s’optara per perpetuar la seua llengua (la nostra), per ampliar el seus àmbits d’ús, per donar a conèixer la seua normativa (existent des de fa dècades), per reconèixer sense complexos la unitat lingüística i s’ evitara llastar-la nadant contra corrent i perdent el temps amb focs d’artifici.

visèkimé

Llach

Un tractament dental, un gripasso descomunal amb contínues visites al senyor Roca i algunes circumstàncies més que no vénen al cas, quasi impediren que poguera assistir a l'acomiadament de Llach; però, a última hora, els pinyos es portaren bastant bé, el senyor Roca acabà d'emprenyar-me durant una estona i les circumstàncies diverses es difuminaren com el fum de palla de la marjal. O siga, que vaig estar present al concert de Lluís Llach i vaig poder gaudir, entre un miler de persones, d'uns temes nous i d'altres no tant, que han fet del cantant un dels referents més importants de la nostra música. Entre tema i tema, Lluis es va estendre en explicacions, en comentaris, en records. Potser, tractara de donar a conéixer, a mena de testament, allò que sempre ha cregut, allò que voldria que passara de la seua generació a la següent. No ho sé. Però, de vegades, em va donar la sensació que, entre somriures, tractava d'enviar missatges en forma de torxa olímpica, com dient: açò és el que jo fet, més o menys bé; ara és el vostre torn. I, com sempre, en cadascuna de les seues paraules i en cadascun dels seus temes, ens donà una lliçó de dignitat.

Literatura rupestre valentina

Com sempre, Tirant a Fotre ben pendent de l’actualitat:

Desvelan que la Cova dels Museguellos tiene una antigüedad de 11.030 años
Estudios científicos han conseguido certificar que la Cova dels Moseguellos, que se encuentra en el término municipal de Vallada (Valencia), tiene una antigüedad de 11.030 años.
Aparicio explicó que «no se han encontrado restos humanos porque en la época de ocupación del yacimiento, el Magdaleniense, había ya cierta consideración hacia los muertos, y aunque no eran enterrados sí los alejaban del poblado y los dejaban expuestos al aire libre hasta su desintegración total».
La Cova dels Moseguellos, que es Patrimonio de la Humanidad por sus restos arqueológicos que prometen «grandes y futuras sorpresas» , recalcaron estas fuentes, se convierte así en uno de los yacimientos arqueológicos más importantes de la Comunitat Valenciana.

La notícia evidentment té un gran interés arqueològic, però a aquest també s’ha afegida hui mateix una gran expectació lingüística. Que què?.

Veureu (encara que més d’un intrèpid lector s’haurà adonat ja fa estona de per quin motiu he triat aquest titular), la màxima autoritat de la població de Vallada és la mateixa que la de la Diputació de València, l'inefable Fernando Giner.

Aquest polític (autoproclamat des de fa anys Tinent General de l’Exèrcit de les Essències Pàtries) porta unes quantes setmanes mosca ja que dos companys de partit, Alfonso Rus i Rita Barberá, sembla que prestenen usurpar-li aquest important càrrec. Només cal recordar les consignes anticatalanistes amb què l’edil xativí edulcora els seus encesos panegírics o més recentment l’aportació valuosa de Rita als estudis de Gramàtica Històrica.

Doncs bé, la important troballa arqueològica l’ha fet embogir d’alegria, avui mateix s’ha presentat al jaciment acompanyat per representants de la RACV, Lo rat penat, la falla Antiga de Campanar i l’Agrupació de Penyes Valencianistes. Envoltat per periodistes s’ha endinsat en la cova i s’ha aturat a uns dos-cents metres. Visiblement emocionat ha assenyalat una roca que sortia lleument ben a prop del sostre on semblaven distingir-se una sèrie de taques vermelles, s’ha aclarit la gola i no ha dubtat a afirmar (mal que li pese a D. Fernando oferisc la versió normalitzada de la transcripció de les seues paraules):
- Molt més antigues que el melodiós parlar mossàrab que la meua companya Rita enaltí l’altre dia, ací trobem a la nostra terra proves irrefutables de la nostra estimada llengua valenciana. Abans dels grecs, dels romans i dels àrabs, ací visqueren valencians primitius que avançant-se als temps presents ja denunciaren els atacs a la seua llengua. Fixeu-se, llegiu amb mi allò que sobre aquesta roca fou escrit: “València is not Catalonia i No mos fareu catalans”.

visèkimé

NOTÍCIA DEL MES L’acord salarial aconseguit per la patronal i els sindicats assegura el futur immediat d’aquest blog

La signatura de l’acord de revisió salarial el passat dimecres 21 de febrer ha posat punt i final a les tensions sorgides en l’empresa tirantafotre.com i que havien fet trontollar els ciments d’aquest portal d’opinió ja que fins i tot s’havia especulat amb la continuïtat del projecte.
La plasmació de l’acord tingué lloc al saló de plens de la seu de la corporació multimèdia.
El document de consens fou signat per Enric Lluch com a gerent i president del consell d’administració del portal, Josep Millo com a portaveu del sector de les puntocom i principal accionista de l’empresa i Vicent Climent com a enllaç sindical i portaveu electe del comité d’empresa.
Després de la signatura tots els assistents es mostraven satisfets per haver aconseguit pactar un document que beneficia totes les parts, tant empresaris com treballadors, i que assegura la continuïtat del blog.

És tracta doncs d’una aposta decidida per la viabilitat de la societat, per la modernització dels recursos i per la prosperitat econòmica de tots els implicats.

També s’aprofità la trobada per a debatre altres temes d’interés general com conèixer quina és la sensibilitat dels operaris davant l’intent d’una empresa àrab de capital de risc per adquirir el 40% de les accions, examinar les nombroses propostes de patrocini que han arribat o estudiar la possibilitat de llançar una OPA hostil sobre alguns altres blogs del sector per tal de consolidar la posició de privilegi dins del mercat virtual.

visèkimé

PS. Per als meus dos caps cibernètics, Josep, pel favor de hui i Enric (i Fina per extensió), salut, força, i joia en la nova tasca que tot just acabeu de començar.

Oleguer, Mestalla i tres interrogacions retòriques

Notícia de hui dilluns:
Grupos de carácter anticatalanista, encabezados por el Grup d’Acció Valenciana y Ona Vinatea, pretendieron boicotear la actuación del zaguero
El defensa azulgrana Oleguer Presas se convirtió en uno de los protagonistas del encuentro. Una parte de la afición valenciana no se tomó nada bien su artículo sobre De Juana Chaos y el Estado de derecho y ayer le hicieron saber por activa y por pasiva que no era bien recibido en Mestalla.

Durante toda la semana previa al encuentro, el Grup d’Acció Valencianista y la emisora Ona Vinatea habían caldeado el ambiente, y en varios foros se había orquestado una manifestación contra el jugador en los aledaños del campo. Así, tanto en las puertas del hotel como en los alrededores de Mestalla y en el campo se pudieron leer pancartas contrarias al jugador con lemas como “Oleguer, Valencia is not Catalonia” o “Oleguer, etarra, fuera de Mestalla”.

Además, los organizadores de estos actos, de marcado carácter anticatalanista, repartieron octavillas con las que querían dejar claro que el defensa azulgrana es persona ‘non grata’ en Valencia para algunos de sus ciudadanos.

Tres preguntes:

1. Possiblement el València CF no té res a veure en l’organització i promoció dels actes abans esmentats, però no és seua la responsabilitat de vetlar pels fullets que es reparteixen a l’interior del seu recinte i el control de les pancartes que es pengen al seu estadi?

2. Si un jugador del Madrid patrocinat per l’empresa de calçat alacantina haguera mostrat públicament el seu suport a una agrupació d’ultres radicals de marcat caràcter feixista i violent, se li haguera retirat el patrocini de la marca i haguera provocat la mateixa resposta de repulsa per part dels grups autodenominats valencianistes? (en cas afirmatiu caldria anar revisant les hemeroteques).

3. La llei de l’esport anunciada a bombo i platerets pel Consell després dels actes del Camp Nou que pretén despolititzar el món de l’esport, només s’aplica a rotgles o segons la ideologia de l’ofés i la filiació ideològica de l’atacant?

Només recordar que Esteban González Pons després dels actes del Camp nou (on es mostrà una mapa dels Països Catalans en un acte a favor de la llengua) declarà “Para la Generalitat valenciana, el acto es «gravísimo» porque se produjo en un campo de fútbol. Lo puedes decir en un mitin de ERC o del PSOE. Pero en el fútbol puedes generar violencia, estás incitando a la violencia”.

Ja, possiblement els fets d’ahir no es produïren en un camp de futbol sinó al sambòdrom de Rio, tal volta les consignes no eren insults greus sinó crits de suport per tal de motivar al jugador i segurament l'Esteban Glez. anit no era més que “un forofo ché” disfressat de conseller que també cridava en la graderia .

visèkimé

Combustible per a riure: El fotedor fotut

Hi ha una dita que afirma alguna cosa així com que l’home (referint-se a l’ésser humà per extensió) és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra; doncs com li diria al meu company Vicent, “quanta raó maneges”.
Fa unes setmanes em vaig aturar en una de les gasolineres que es troben a l’entrada d’Alzira, era de nit, estava cansat i la meua cara no mostrava la millor de les seues expressions possibles. Entre dins la botigueta i espere a què l’encarregada tinga a bé cobrar-me els 30 euros de gasoil.
- Amb metàl·lic o amb targeta?
- Amb targeta per favor
- Val, em deixa el DNI...
Jo el deixe damunt del mostrador i observe com la dependenta mira repetides vegades la foto del meu carnet i tot seguit la meua cara com si tractara de corroborar que es tracta de la mateixa persona.
- Què hi ha algun problema?- se m’ocorre preguntar.
- Doncs, sí. Ha de mostrar-me el seu carnet i no el del seu fill.
A continuació em somriu ben satisfeta de la seua ocurrència i passa a carregar-me en la targeta el carburant.

Ahir l’atzar em tornà a portar a la mateixa benzinera. Vaig indicar a la xica que em ficara 30 euros de gasoil, vaig entrar a la botigueta i per evitar problemes anteriors vaig pagar en efectiu. Quan vaig eixir quedaven pocs segons per a què el sortidor acabarà de vessar el combustible. Així que vaig esperar dempeus al seu costat a què conclogués l’operació per tal de tancar el tap del dipòsit. La xica (la mateixa que l’última vegada) sense que jo ho propiciara (jo restava ben quiet i en silenci) em digué:
- Què, esperant a veure si plou?
Mentre m’indicava amb la mirada la quantitat de brutícia que com una homogènia capa cromàtica cobria per complet la xapa del meu cotxe.
Sembla que en adonar-se del gest d’incomprensió i de certa vergonya que les seues paraules m’havien suscitat, s’encoratjà i afegí un darrer comentari per tal d’arrodonir la faena:
- No patisques a mi em passa el mateix, a més ací plou quasi tots els dies i més ara que s’apropa l’estiu.

visèkimé

TEMPS DE RENOVACIÓ

Estem a mitjans de febrer, i ja és present la primavera. Si eixim al camp en descobrirem els símptomes. Ho veurem en la flor dels ametllers, de les bresquilleres, en les essències noves de l'aire... Però sobretot hi ha la llum. Una llum quasi diàfana, impossible de copsar. La natura se prepara. Alguns ocells assagen amb refilets encara una mica desafinats. D'altres, com les cigonyes, simplement tornen per a confirmar que la vida, no solament continua, sinó que es renova. És com si ens eixira un brot. Un brot que és, alhora, un gest vital i una entranyable prometença. Al capdavall, una experiència indescriptible que ens fa pensar que, potser, estem vivint un somni. Veritat, Fina? Veritat, Enric?

Sant Valentí a la bassa

Retall de la premsa seriosa de hui dimarts: “Territorio envía una imagen de sapos copulando en vísperas de San Valentín”

Ja sé què esteu pensant, que amb notícies com aquesta no calen gaires comentaris i molt menys si la imatge remesa als mitjans de comunicació és la que encapçala aquesta entrada.

Sembla que la Conselleria de Mig Ambient (l’altra meitat ja correspon a Urbanisme) volia destacar públicament l’èxit reproductor aconseguit pel gripau “pintojo” (jo pensava que era Pantojo, però per més que em fixe en la imatge no trobe ni la bata de cua, ni la pinta, ni el bigoti) i no se li acut millor forma que enviar la instantània d’una parella de gripaus pillats in fraganti en una bassa d’Ènguera mentre gaudien de les arts amatòries. A més, la foto sens dubte més pròpia de l’edició batràcia del Playboy va acompanyada del text “San Valentín ha llegado también para los anfibios”.

No sé per què ens sorprenem, qui avisa no és cap traïdor, i el Conseller Pons ja ho avançà en la seua presa de possessió com a màxim responsable de l’àrea. Esteban definí el nou rumb que anava a adoptar la seua Conselleria en forma d’endivinalla «verde por fuera y rojo como el corazón por dentro» .

Només uns mesos més tard ja em resolt l’enigma ponsià: El verd correspon al tipus d’il·lustracions pseudoeròtiques amb què ha començat a delectar-nos i el roig a la nova coloració facial agafada per tots aquells que escolten amb vergonya aliena les seues desbaratades propostes i els seus sarcàstics comentaris.

visèkimé

Carta oberta a Josep i a Enric: ENS CAL UN ESPÒNSOR

Il·lms. senyors:

Com a representant del Comité d’empresa i sobretot amb l’autoritat moral que m’atorga ser l’únic empleat (encara que siga a temps parcial) d’aquesta societat (Tirant a Fotre S(Il·)L) m’he permés la gosadia d’adreçar-me a vostés estimats gerents, alma maters i eficients gestors d’aquest que és el nostre blog.

El motiu de la present és comunicar-los una idea que ja fa setmanes que deambula pel meu atrafegat cervell. Tot començà quan satisfeia la meua curiositat meteorològica en la xarxa (ho reconec sóc un amant dels anticiclons, les borrasques, els graus centígrads, les isòbares i sobretot de l’art (o habilitat) de pronosticar quin oratge farà amb antelació). Visitava com tots els matins la web d’Oratgenet.com quan ho vaig veure-ho clar. Aquests tios que deurien començar com a simples aficionats a l’esdevenir atmosfèric i amb temps i perseverança s’han muntat un portal més que decent, complet, en valencià i de molt bona factura. Però clar, només bategen a qui té padrí i aquestos paios han tirat mà d’una sèrie de patrocinadors que han afluixat la mosca per tal de llançar una web d’amiguets de les isotermes i els cumulonimbos a la galàxia cibernètica.

Com podeu observar jo de seguida ho vaig veure clar. Per a aconseguir una major projecció universal i fotre com cal a tot el planeta (no com fa Bush, que en això ja ens porta anys d’experiència) ens cal comptar amb un matalaf econòmic.

És per això que us adjunte un dossier amb les possibles opcions que podríeu barallar per tirar endavant el projecte:

a) Patrocini rotllo Wikipèdia. Ells demanen un esforç econòmic per a crear una enciclopèdia gratis, lliure i accessible per a tots. Nosaltres ben mirat fem el mateix, expliquem les notícies de forma objectiva, fidel, discreta i respectuosa.

b) Esponsorització tipus orde mendicant (ex. franciscans). Els lectors de la web ens telefonen, ens donen la seua adreça i nosaltres acudim a sa casa amb una vidriola amb forma de porquet o amb un cartell d’eixos de “És dur demanar, però més dur és furtar” per rebre el donatiu.

c) Dividir el capital social del blog en accions, fer una ampliació del capital nominal de l’empresa acompanyada d’una oferta pública, llançar una OPA hostil sobre altres blogs més poderosos i repartir-nos stock options. (Bo, crec que el mecanisme és aquest i sinó directament al despatx del Regidor d’Urbanisme de València, li proposem recalificar com a solar urbanitzable l’espai on es troba la Conselleria d’Educació i Cultura i publicitem un PAI amb urbanitzacions per a la tercera edat a 100 metres de La Fe).

d) El més sapastrer, vendre els nostres cossos. No els cossos nus sinó la perxa. És a dir com els pilots de motos o de F1. Omplir les nostres camises de retalls amb reclams publicitaris, fins i tot podem retolar els nostres cotxes o la façana dels centres educatius on treballem.

e) Reservar un espai del nostre blog per a què s’anuncien establiments locals, com Ca Imma, Ca Perfecto, Ca Mercedes, Ca Lutgada, Ka-rrana obres, Ca-sino Liberal o ja posats Caixa Rural o Ca-ixa, La. (crec que aquests últims podrien funcionar)

Bé, com poden observar he realitzat un exhaustiu treball de camp, ara només els toca optar per la proposta que consideren més adient a la idiosincràsia del nostre blog. Crec que l’objectiu és noble i el fi justifica més que de sobra els mitjans.

Sense cap altre particular m’acomiade de vostés, espere rebre notícies ben aviat. Aprofite l’avinentesa per a enviar-los una salutació cordial.

VISÈKIMÉ

PS. Confie cegament en el seu assenyat criteri però vagen amb cura que a Pelé (que buscava promoció per rellançar la seua carrera) els seus assessors li jugaren una mala passada i acabà anunciant per tot el món pastilles per a les disfuncions erèctils

A propòsit de sant Andreu...

Un comentari de l'home del carrer em pica la veneta de la curiositat i em planteja alguns problemes que voldria compartir. Pel que diu el comentarista, al seu poble, sant Andreu porta la creu a l'esquerra i un llibre obert a la dreta, senyal indiscutible de la tendència lectora del sant. Doncs bé. O hi ha dos sants amb el mateix nom o el sant Andrés que he descobert no és lector o, cas que ho siga, ja s'ha llegit el llibre o, cosa més que problable, el totxo que porta davall del braç és infumable. D'una manera o d'una altra, el que queda bastant clar és, de primeres, que el text no sembla ser un best-sellers d'estiu (el vestuari del sant no és propi de temperatures altes), ni és una edició barata de cartoné. Si observeu la imatge ho podreu comprovar. Això ens podria portar a la possibilitat de tractar-se d'un "tapa dura", potser monogràfic, sobre algun tema de caràcter religiós, posem per cas, una mena de història, vida i miracles d'algun sant o santa, evidentment anterior cronològicament al propi sant Andreu. Tot plegat, ens delimita bastant el camp de les opcions, d'una banda perquè el text hauria d'estar escrit sobre papir o pergamí (el paper és invent dels socarrats i bastant posterior) i les tapes haurien de ser de pell de cabra, cabrit o de jònec. D'altra banda, si considerem que el sant porta la creu amb la mà dreta i no tenim cap constància que fóra esquerrà (en cap dels sentits)..., com podria llegir el llibrot el pobret de sant Andreu? Llegiríeu vosaltres una monografia d'un sant o santa de l'any de la picor, escrit sobre papir o pergamí, grandària din A-4 ( o més gran encara), presentat amb tapes de pell d'animal i amb una maneta, l'esquerra, per a més inri? Vinga, siguem seriosos i acceptem que sant Andreu ja fa bastant aguantant el llibre davall del braç; però, de ganeta de llegir, poca cosa. Jo, amb les mateixes circumstàncies, tampoc no en tindria.
Tan sols aclarir, per si de cas, que encara em dura l'efecte de l'anestèsia i això fa que algunes de les neurones que habiten dins del meu cervell no acaben de funcionar bé del tot. Potser per això, pel que acabe de dir tantes bajanades juntes.

ELS VALENCIANS NI SABEM LLEGIR NI CONDUIR

Estic tranquil·lament assegut davant la pantalla del meu ordinador llegint l’edició digital del Levante i pam!, i això que havia decidit prendre’m uns dies sabàtics (fins i tot Manolo m’havia cridat l’atenció) i no tocar el blog durant una temporadeta, per a deixar-lo refredar...però és que em provoquen, jo estic que em bull la sang i hala! a muntar de nou el rifle, a afegir-li la mira telescòpica i allà vaig.

Comecem pel principi. Titular: La mayoría de los conductores no logra leer los mensajes del poste de Sanidad de casi 600.000 euros.

Va tios, ho feu a posta o què? Perquè o sinó no s’explica encapçalar així una notícia.

La informació apareix a la secció Comunitat Valenciana; ubicació correcta o simple convenció editorial?. Analitzem a fons el titular i explorem noves vies.

Si la dificultat dels conductors radica en un pandèmia visual, és a dir en un problema de visió generalitzat aleshores caldria que apareguera sota l'epígraf de Sanitat: eliminem a Blasco (no a ell, a la seua foto), passem de la vaga de metges i de la legionel·la d’Alcoi i denunciem que caldrà intensificar el servei d’oftalmologia als centre sanitaris valencians, fins i tot es podrien desviar pacients a Bromera (veure entrades anteriors)).

Però i si el problema és de lectura?. És a dir, els conductors visualitzen signes gràfics però no els descodifiquen. Fa anys que tothom afirma que l’analfabetisme està soterrat, però i si assistim a un rebrot en l’ombra?. Per tant, ja ho tenim, secció Cultura i espectacles, ara només caldrà pressionar a la Conselleria d’Educació, Cultura i Americans Cap i exigir-li que prenga mesures urgents: Rita que inaugure noves biblioteques (i que aprofite per a reivindicar que al Califat de Còrdova l’idioma oficial era el mossàrab blavencià), el Mundo que regale llibres en llengua vernacla (a Josep Lozano ja li han encomanat un sobre el 11M i el vincle islamicoetarrajudeomasonicosocialista) i Canal 9 que emeta un programa de llibres presentat per representants de la cultura autòctona (Salomé, Eduard Forés i Amedeo Carboni).

Però a més el valor estimat (amic meu) del panell és de 600.000 euros!, doncs si són diners i un grapat i damunt fa olor a xanxullo, per què aquest asumpte no acompanya als afers de Terra Mítica, la corrupció urbanística i el Fabra’s world en la Secció d’Economia?, o millor encara, si es paguen molts bitllets per uns favors que provoquen un plaer indescriptible, aquesta notícia sense cap bubte té un lloc a la secció de Contactes.

Podríem pensar fins i tot que el titular al·ludeix ni que siga de passada als problemes de circulació (no els corporals derivats d’una alta taxa de colesterol sinó de trànsit) aleshores l’article de cap a la secció de Nacional i a col·locar en el punt de mira a la DGT. Molta campanyeta de prevenció d’accidents (per cert, han passat del gore (no l’americà del canvi climàtic sinó el cine de budells i esglais) al melodrama (blanc i negre soliloquis, en definitiva cine d’autor)) però poca efectivitat. Així que si ja no pots fumar al cotxe, ni proves a consumir alcohol, apunt estan d’eliminar els GPS, perquè no suprimeixen també les tanques publicitàries. Ah! que ja estan prohibides, i els bous d’Osborne?, no que són un símbol nacional, ostres, doncs que fiquen directament l’escut del Madrid que és més castís encara i fora vergonyes; ah! que resulta que aquestes tanques no són publicitàries, que a més les hem pagat entre tots i que les ha muntat la Conselleria de Sanitat, doncs ja està, per millorar l’efectivitat i la recepció correcta del missatge d’autobombo jo propose:

a) Fer els panells encara més grans i encomanar-li’ls a Calatrava
b) Obligar a tots els valencians a passar a més de la preceptiva revisió mèdica un exhaustiu procés previ d’alfabetització per a obtenir el carnet de conduir.
c) Que aparega Albelda diguent unes paraules, pot optar per l’anglés o l’alemany hi ha un munt de guiris i molt d’esnob per les nostres carreteres.
Si aquestes mesures fallen no dubten a aprofitar l’últim recurs, culpar a Zapatero.

visèkimé

PS. Agraïsc públicament al periòdic Levante-EMV l’acurada tria que realitza de les notícies, sense cap dubte material de primera qualitat per a aquest blog. L’altre dia li ho comentava al meu amic Ricard, “macho, si sembla que treballeu per a mi".

Per si de cas...

...alguna ànima caritativa llig la notícia i la fa arribar a oïdes del director de RTVV, o siga, a oïdes de Pedro García, nascut a Alzira i, dit al pas, ex-alumne meu. La notícia diu:

Emili Manzano al Canal 33
Dirigirà i presentarà a partir de l'abril el programa literari 'L'hora del lector'
El director de Televisió de Catalunya, Francesc Escribano, ha confirmat el fitxatge del periodista Emili Manzano per dirigir i presentar el nou programa literari del Canal 33. L'espai es dirà 'L'hora del lector', serà d'una hora de durada, i es basarà en l'entrevista a un personatge destacat del món de la cultura per parlar de llibres. També s'inclourà un espai de novetats literàries que comentarà un equip heterogeni d'especialistes. Començarà a l'abril.
Emili Manzano va dirigir l'Institut Ramon Llull de l'abril al desembre del 2006, quan el va substituir l'actual director, Josep Bargalló. Però abans del seu pas per la institució pública, Manzano havia dirigit i presentat durant cinc anys (2001-2006) el programa de llibres de Barcelona TV, 'Saló de lectura'. Aquest espai va obtenir el Premi Nacional de Cultura 2005; l'Òmnium Cultural de televisió 2004; l'Ondas 2004 al millor programa de televisió local; una menció especial dels llibreters de Barcelona dins el Premi Llibreter 2004; una menció especial dels Premis Ciutat de Barcelona 2003; i el Premi Atlàntida 2002 del Gremi d'Editors de Catalunya. 'L'hora del lector' substitueix el programa 'De llibres', que dirigia i presentava Vicens Villatoro i que va finalitzar el desembre passat.

Sóc tan simple que encara crec en els miracles. I si algun dels escassos lectors d'aquest blog-o bloc-, tenen línia directa amb Pedro García? I si resulta que el director de RTVV s'ho pensa bé i arriba a considerar que els llibres i la lectura tenen la "seua" importància? Home! Tampoc seria demanar massa que el programa Encontres tinguera una bona remodelació... O no? Per si de cas, encendré un ciri a santa Rita, advocada dels impossibles. O tampoc?

La Grupeta de la Ribera

En són una dotzena curta, però semblen ser-ne bastants més per la velocitat a la que es mouen. I no únicament damunt de la bicicleta (fet i fet guanyen la major part de les curses en què participen), sinó també a la recerca d'institucions que els ajuden a poder seguir practicant un esport que els apassiona. Són gent de la Ribera que porta, des de fa temps i amb tot l'orgull, el nom de la comarca allà on van, fins i tot, més enllà de les ratlles que separen les fronteres de les nacions. Els conec a tots, crec. I em consta la quantitat de dossiers que han elaborat per tal de rebre alguna subvenció per a continuar endavant. Però, tem que, excepció feta d'algun ajuntament i d'algun negoci privat, la resta de les institucions públiques passen olímpicament (ja veieu, quina paradoxa!) del tema, xiulen baixet i miren cap a un altre costat. Fa uns mesos vaig sopar amb ells. Em contaren les mil i una proesa que han de fer per enfilar-se damunt de les bicicletes. I, després d'assabentar-me dels diners que necessitaven per a seguir (una misèria comparada amb les despeses fútils de la major part dels organismes a qui havien demanat subvenció), em va caure la cara de vergonya com a ciutadà que, d'una manera o d'una altra, paga els impostos perquè hi haja generalitats, mancomunitats, ajuntaments i altres organismes que no són capaços d'entendre l'autèntic valor de l'esport amateur. Hui mateix, tres integrants de la Grupeta ha quedat primers en la Volta a la Marina. Vaja per a ells l'enhorabona i vaja per a les institucions que canten baixet, un zero ben gran i redó, com una paella de setze places.

Copy-paste

Copy-paste d'un comentari de Gabriel Bibiloni

Fins ara no havia tingut temps de llegir la Gramàtica normativa valenciana, elaborada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ara que ja ho he fet, en puc oferir uns breus i modestos comentaris.
Primer. Ja en els Preliminars es pot veure el més pur equilibrisme AVL: es repeteix que el valencià és part de la llengua compartida per un conjunt de territoris, que s’enumeren, però tot té una aparença d’una gramàtica d’una llengua parlada entre el Sènia i el Segura i prou. L’obra comença dient que, com a conseqüència de l’abolició de l’ús públic de la llengua després de la Guerra de Successió, la llengua no disposà de gramàtics que la descriguessin i la codificassin amb rigor. Fins que aquests aparegueren. I aquests foren Fullana, Ortín, Revest, Salvador, Giner, Sanchis Guarner i Valor. Fabra arriba a sortir per un petit moment, empetitit i amagat en un raconet on fàcilment passa inadvertit.
Segon. Els acadèmics ens informen que «es tracta d’una gramàtica normativa, que pretén abastar el conjunt de l’àmbit geogràfic valencià.» Amb tot, no sé si això resol el misteri de l’autoritat de l’AVL: què passa si una prescripció de l’acadèmia entra en contradicció amb una altra de l’Institut d’Estudis Catalans? Quina serà aleshores la norma de referència per als valencians? I per als no valencians? Perquè si la mateixa entitat ens indica que valencià és també el nom de la llengua tota, una certa lògica indicaria que les normes del valencià podrien ser també les normes de la llengua tota. Misteris inherents al fet insòlit que una llengua tan petita tingui dues autoritats lingüístiques.
Tercer. Els gramàtics ens diuen que «s’han prioritzat les formes de l’anomenat valencià general, atés que es tracta d’una gramàtica normativa, que pretén abastar el conjunt de l’àmbit geogràfic valencià.» I afegeixen que també recolliran com a secundàries formes com tenir, penso o tingués, «perquè són pròpies de determinades comarques valencianes, així com d’altres territoris de l’àmbit lingüístic, o perquè tenen un ús literari important. […] Per això, cal acceptar amb naturalitat un fet ben normal en qualsevol codificació normativa: la selecció a favor de la forma més estesa o de més tradició literària, a fi de garantir millor la cohesió del sistema lingüístic [sotslineat meu]». La invocació de la coherència del sistema lingüístic té la seva gràcia, després que la institució ha donat reiteradament aquest nom –sistema lingüístic– a la llengua en la seva totalitat. Ara l’etiqueta apareix íntimament lligada a la idea de valencià general.
Quart. Dit tot això, la gramàtica no és especialment localista ni regionalista ni, per descomptat, secessionista. Amb algunes matisacions que podríem fer, és la gramàtica catalana amb la incorporació de formes valencianes admeses pels bons gramàtics valencians i pel mateix Institut. En alguns moments de la lectura hi pots arribar a veure una cosa feta amb copy-paste. Tot i que té la seva personalitat, i tècnicament és una obra ben feta: a la casa hi ha grans mediocres –per ser suau– i grans gramàtics, com és esperable d’una institució on els acadèmics són designats pels partits d’acord amb el nombre dels seus escons. No vull passar per alt algun detall que m’ha semblat especialment encertat: per exemple, crec que és l’única gramàtica catalana que estableix una normativa satisfactòria sobre els usos de les formes com i com a.
Cinquè (quint dirien ells). La cosa més discutible de la gramàtica és la inversió que fa de les preferències tradicionals. Es pretén de substituir el model formal forjat al País Valencià a partir de Sanchis Guarner i altres, que prefereix aquest a este i serveixes a servixes –per la cohesió global del sistema lingüístic–, per un model més fragmentador i localista. La justificació d’aquesta opció tampoc no és del tot aigua clara: el que ja era un model formal tradicional és valorat com quelcom pertanyent a un “reducte” universitari, alhora que el nou model es presenta com el propi dels mitjans de comunicació (dels de la Generalitat, sens dubte) i de la llengua “estàndard”. Podríem afegir-hi més detalls (s’accepta tranquil·lament ahí o la llet està calenta), però la cosa es faria massa llarga.
Amb l’AVL –aquesta podria ser la conclusió– tenim la unitat de la llengua més proclamada pel poder, i la unitat de la comunitat lingüística més debilitada per aquest mateix poder.

Gabriel Bibiloni

USA versus Madrid

Sembla que bé siga per una arbitrària conjunció astral, bé perquè tots els gats negres del país deambulen sense cap vergonya per la Villa y Corte (i no, no em referisc a la mani del dissabte) o bé, perquè tots els espills de la capital s’hagen clevillat alhora, la bona qüestió és que no bufen precisament vents d’optimisme per la Meseta sinó més bé un intens vendaval de procedència nord-atlàntica pròleg d’una borrasca que ha començat a manifestar-se en forma de pluja dissortada sobre la mateixa Puerta del Sol.

Aquest període d’infàmia fou encetat fa unes setmanes amb la publicació d’un polèmic reportatge en “The New York Times” on es decrivia què fer a la capital en 36 hores i ja a la primer cullerà, mosca: "Pobre Madrid. Anclada en la mitad de España, durante mucho tiempo la ciudad ha sido vista como la hermana aletargada y provinciana de Barcelona. Incluso hoy, puedes ver niñas pequeñas vestidas igual que lo hacían sus madres, con vestidos al estilo de los años cuarenta y el abrigo a juego. Pero ése es el encanto de Madrid". El reportatge sembla que ha corregut per Internet i ha encés en flama els preservadors de les essències més castisses que paradoxalment es queixen de la imatge endarrerida i provinciana que sembla oferir l’extens article.

Només un parell de dies més tard el rellotge vital madrileny es tornà a aturar en sec, ningú s’ho volia creure i no, ni era 28 ni molt menys desembre, les portades es feren ressò, els telenotícies cobriren amb tots els mitjans disponibles l’assumpte: el “glamour” i el rotllo “fashion” que només feia uns anys s’havia instal·lat al Passeig de la Castellana es disposava a alçar el vol de nou i amb la mateixa manca de discreció amb què havia aterrat a Barajas, anunciava la seua imminent partida cap a la Meca del Cine. L’ós sumit en una profunda depressió agafava amb força la soca de l’arbocer per no caure i mentre es fotia l’últim culet d’alcohol que restava a l’ampolla de vodka cridava amb força: David, per què?. Renuncies al millor club de la galàxia per decorats de cartó pedra i un futbol de vídeo joc? Què serà de mi, dels restaurants, dels saraos, dels perruquers, de les boutiques?...

El “chulapo” malgrat tot tirava d’amor propi “no hay mal que cien años dure” mentre aferrat a la parella dansava espasmòdic damunt d’una rajola quan la melodia de l'orguenet es tallà de sobte. L’amic Allen de nom Woody s’aplicava allò de “con la música a otra parte” i anunciava a bombo i platerets que després d’abandonar Manhattan i amb ella mitja vida es disposava a continuar la seua gira per Europa. Després d’haver rodat a París i Londres ha decidit continuar el seu periple pel vell continent aquest estiu a Barcelona.
Desencantada en conéixer la notícia, Doña Espe convocà una roda de premsa, l’acompanyaven el “chulapo”, l’ós i l’arborcer. Després d’engolir saliva no dubtà a afirmar: estem tranquils, no conec millor escenari per a filmar la segona part de “La caída del Imperio Romano” que ací, a la nostra ciutat.

visèkimé

HISTÒRIA D'UNA PANCARTA

Mentre llegia el diumenge passat el periòdic vaig parar esment en una xicoteta fotografia que acompanyava la notícia sobre la manifestació que organitzada pel Foro d’Èrmua i patrocinada pel PP es celebrà el dissabte a Madrid. En aquesta instantània apareixia escrit en una pancarta un dels eslògans que sembla feren més fortuna en aquesta concentració: ”A ETA se la vence, no se la convence”.
Aquest fet no seria massa important si no fóra per la història que s’amaga darrere d'aquesta frase ja que (encara que l’anònim portador de la pancarta ni ho sospitara) la gènesi de la consigna que al cartell es mostrava es remunta com un boomerang cap al passat i cap al present alhora, fins i tot tornant-se en contra d’aquells que pretenien utilitzar-la com a dard enverinat.
“A ETA se la vence, no se la convence” parafraseja sense cap dubte la cita històrica que Miguel de Unamuno pronuncià com a rèplica contra el “muera la inteligencia” del fundador de la Legió, el mutilat general Millán Astray. Aquesta fou la seua resposta sencera:
"Éste es templo de la inteligencia. Y yo soy su sumo sacerdote. Vosotros estáis profanando su sagrado recinto. Yo siempre he sido, diga lo que diga el proverbio, un profeta en mi propio país. Venceréis pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta, pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: la razón y derecho en la lucha. Me parece inútil que penséis en España. He dicho".
Els fets ocorregueren a Salamanca el 12 d’octubre de 1936, als pocs mesos d’iniciar-se la Guerra Civil. Al filòsof que havia donat suport al colp militar en un primer moment, aquesta dura crítica contra el militar li costà el lloc com a rector de la universitat. Fou destituït i morí poc després.
La història no acaba ací ja que amb motiu del 70é aniversari de la seua mort els regidors de l’oposició de l’ajuntament “charro” proposaren el mes passat que l’escriptor fóra rehabilitat simbòlicament com a regidor. El PP que ocupa l’alcaldia votà en contra d’aquesta moció del PSOE que pretenia anular la moció municipal del 13 d’octubre de 1936 per la qual es destituí a Unamuno en els seu càrrec de regidor del Consistori.
En un sentit homenatge al disbarat recentment el mateix govern local (PP) ha fet seua aquesta cita –un clàssic de l’esquerra- i l’ha utilitzat en un díptic (un pamflet pagat amb diners públics) en contra del criticat trasllat de part dels arxius de la guerra que s’emmagatzemaven a la ciutat.
De las nieblas salí, vuelvo a las nieblas, que diria el filòsof.

Visèkimé

LA CRÒNICA COM DÉU MANA

Els escriptors de la Ribera acudiren fidels a la convocatòria del 3 de febrer, a l’Alcúdia. Sant Blai, també. No, no m’oblide de la pluja, un clàssic. Tots plegats ens trobàrem a la Casa de la Cultura, com estava previst. Allí ens esperava una representació de l’ajuntament, encapçalada per l’alcalde, i un suculent refrigeri. Ja ho deia el refrany original —“Las letras con pan sí entran”—, encara que, anys després, algun sàdic s’encarregà de manipular-lo. La visita a la Casa de la Cultura, una passada: les pintures al·legòriques de la volta i el conjunt escultòric del Boix, els quadres dels pintors locals, com Pina, Arocas, Solbes, Armengol, etc. (aquests dos últims els considerem de casa).
Després, paradeta a la Sénia i viatge a la Masia dels Frares, una construcció del segle XVII, íntimament lligada a la família de l’escriptor Samuel Ros. El masover, Emilio, hi guià el passeig per les diferents dependències. Mentrestant, Francesc Martínez Gallego —regidor de Cultura— no parà d’informar-nos sobre la figura de l’escriptor i de la història de la casa i dels seus habitants. Al final, no estàvem segurs quina cosa ens havia meravellat més, si conèixer la figura de l’escriptor, o escoltar el pou de saviesa que és el Francesc. Els moments quedaren immortalitzats en les fotografies de Francesc Vera, que per això l'home no hi apareix.
Faltava la visita a l’Hort de Manus, tot un símbol a l’Alcúdia, rehabilitat amb un criteri modern i funcional. Allà, Francesc, després de desconnectar els micròfons ocults, destapà el pot de les essències i, off the record, acabà de meravellar a propis i estranys. Algú va murmurar: “Amb raó és el regidor de Cultura”. Finalment, arribaria allò del dinar, els llibres obsequi de l’ajuntament, la xarradeta, el brindis (per cert, per quina cosa brindàrem?), l’inventari d’obres publicades pels presents —no, no patisques Enric, no diré qui va batre tots els rècords—, la besadeta (és un dir), i l’anunci de la seu per a l’encontre del 2008, al Marquesat. Tothom hi quedà convocat. Les escriptores, Sant Blai i la pluja, també.

Cupó negre

Nota d'urgència

Abans que monsieur Millo faça el comentari adient sobre el III Encontre d'Escriptors (i subratlle allò d'escriptors perquè la Mare de Déu no ens escoltà i no aterrà cap escriptora), faré la relació de gent que ha d'apuntar-se un cupó negre per allò de no presentar-se o donar una excusa d'última hora:

Manel Arinyó (havia de fer-se fotos per a la campanya electoral, diuen.)

Josep Franco (potser, també per alguna causa electoral. No sabrem a qui fer-li la pilota.)

Jesús Huguet. Missing.

Manolo Baixauli. Missing. (O potser, no volia repartir-se els 90.000 euros del premi de Mallorca.)

Isidre Crespo. Doble cupó negre. Ni va venir ni va permetre que vinguera l'Amaia.

Martí Domínguez. Potser, li llevem el cupó negre si pot demostrar que no en sabia res.

Encara com que vingué gent nova i la cosa va acabar bé. I ara, a esperar que a Millo li passe pel pirri i faça una crònica com Déu mana.

Practica el manifesting !

Indubtablement està de moda. És l’activitat del moment, més alliberadora que el ponting, més barata que el turisme rural, menys cansada que l’spinnig. Des de fa mesos que ocupa les portades dels principals periòdics i hores i més hores de repetida tertúlia radiofònica, fins i tot, ha modificat les monolítiques converses futboleres del dilluns a l’oficina.
- Una passà, tio, una passà, el dissabte n’érem més de mil protestant pel canvi climàtic a la Plaça de la Verge.
- No t’enteres de res, a eixa hora ja n’érem més de tres mil a Sant Agustí demanant que s’aclarisca l’assumpte de l’accident del metro i reclamant dimissions.
- Que poc originals sou els de capital, el diumenge pel matí vaig estar tot el dia en una marxa en bicicleta per l’Albufera exigint la introducció d’espècies autòctones com el samaruc i el punxoset i contra el cranc americà.

I és que, la gent no ho pot evitar, al personal li agrada la marxa i més encara si és al carrer i amb bona companyia. Ja que ens acull un clima benigne, per què no gaudir-ne?
Abandones la llar, traus a passejar la rutina, desplaies les penes i damunt de bades.
Si per reblar el clau optes per alguna moguda polititzada o subvencionada per l’administració et paguen l’entrepà, una ampolla d’aigua i un saquet de taronges i a més a més, comptes amb la possibilitat de ser entrevistat en una connexió en directe de C9 (si vols assegurar-te uns segons d’atenció mediàtica no ho dubtes, pancarta antigovernamental, si pot ser graciosa millor, rotllo “ZP, com vas a dialogar si no sabes ni hablar?” i vena del coll en tensió a punt d’esclatar).

Aquesta activitat reclama una especialització editorial ja, no sé, periòdics com Levante la Pancarta, publicacions tipus Briconsignas (elabora en només uns minuts la pancarta més trencadora de la manifestació. S’adjunta xapa de fusta, pal de granera, retolador permanent, bandera nacional i un llistat amb els 20 eslògans contra el govern de major èxit) o fins i tot, revistes tipus la Túria amb recomanacions i crítiques ( 1. Molt fluixa només per a incondicionals i línia dura del partit. 2. Pot esdevenir una grata sorpresa encara que no transitarà per carrers cèntrics. 3. Presència assegurada de famosos amb qui fotografiar-se, però corres el perill d’enquadrar-te. 4.Organitzada per l’AVT i coordinada pel PP, tota una garantia!. 5. A què esperes a fer la pancarta? Entrepans, rosquilletes Velarte, figuretes de Lladró, consignes anticatalanistes, música de xaranga, merchandansing del partit...t’apuntes o prefereixes continuar sent un inadaptat?).

Hui només la portada d’El País en ressenya tres.
a) El Foro d’Ermua rebutjarà hui a Madrid la negociació amb ETA. La plana major del PP acudirà a la marxa amb l’objectiu de superaren nombre als qui es manifestaren el 13 de gener.

Puntuació: Un 4. Tot un clàssic els darrers mesos, compta amb els tres ingredients bàsics ETA-PP-AVL. A més tot un repte, s’anuncia intent de rècord de participació. Un consell: si t’agrada el protagonisme col·locat ben a prop de Rajoy o Alcaraz. Indispensable: bandera bicolor, eslògan inequívoc i cara d’enuig perpetu.
b) Concentració per la pau a Bilbao. El bisbe de Bilbao presidirà a les 18h. Una concentració a la plaça de la catedral, sota el lema Mou-te per la pau, convocada per la diòcesi bilbaïna. Assistiran PSE, EA i PNV.

Puntuació: Un 3. El fet de tractar-se d’una concentració li resta punts però el fet que el lloc triat siga cèntric manté el seu interés i el ventall ideològic dels participants la fa indispensable. Un consell: Passa desapercebut, evita explicitar a quin partit pertanys, recorda que convoquen els retors, així que el rosari el deixes a casa, el pin de la rosa el lleves de l’ullal i recorda intercalar en les teues converses algunes frases en basc. Per cert, recorda criticar al PP i lloar el talant de l’església basca que és qui ha muntat el cotarro. Indispensable: Assisteix amb la família per donar-li un toc unitari i intragerenacional, així que ja ho saps agafa del braç l’Enake i abrigà bé els teus fills Julen, Íker i Edurne i cap a la catedral. No, tio, no, que no ho has entés bé, a la Catedral de la missa, no a San Mamés que hui no juga l’Atlhetic.
c) Manifestació de Batasuna demà a Bilbao prohibida pel govern basc a instància del jutge Garzón.

Puntuació: Un 2. Què us diria?. Açò és el París-Dakar de les mogudes. Emoció, il·legalitat, mala premsa, controvèrsia, presència policial, encadenaments, aldarulls i carreres assegurades...es pot demanar més?. Un únic defecte, és diumenge, i sembla que abans hauràs de véncer l’apatia dominical. Un consell: prepara’t un llistat amb sinònims d’opressió (ex. submissió, tirania, dominació...) te seran de molta utilitat a l'hora d'entaular conversa amb els assistents. Indispensable: passamuntanyes negre de llana (tot un clàssic), samarreta blanca amb algun eslògan a favor de l’apropament de presos al PB, botelles de vidre, alcohol i metxa, plànol de localització dels caixers de les principals entitats bancàries franceses i espanyoles, espardenyes per a córrer i permís patern.

visèkimé

A FOSQUES !

No m'ho podia creure, una càmera oculta?; una experiència paranormal?; una il·lusió òptica?.La bona qüestió és que vaig decidir esperar a arribar a casa, seure tranquil·lament al sofà i anar a pams.

Uns minuts abans caminava a bon ritme per l'avinguda, feia bona estona que havia començat a enfosquir i jo em dirigia al meu domicili, quan de sobte, un oceà de tenebres inundà places, carrers i parcs. Acollonat, em vaig aturar en un portal. Quan em disposava a telefonar al 112, amb la mateixa discrecció amb què havia desaparegut, la llum retornà per infondre vida als arbres, vehicles i xiques amb gosset que pul·lulaven pel meu costat.

Amb la respiració continguda i quan telèfon en mà em disposava a contactar amb la redacció de "Cuarto milenio" per a pormenoritzar la meua experiència ben segur que valia un reportatge, vaig ensopegar amb la crua realitat, l'únic email que descansava al meu correu electrònic em desvetllà el misteri: A oscuras contra el cambio climático. España se suma al apagón de cinco minutos convocado para hoy por diferentes grupos ecologistas y asociaciones de internautas. Ostres, podien haver avisat!

Totes les cadenes radiofòniques també se n'havien fet ressò de la notícia. Per a variar des de diferents organismes i institucions valencianes se li restava importància a una iniciativa que segons coincidien a afirmar havia estat impulsada per col·lectius de rojos i verds.

Així en ser preguntat el cap d'informatius de Canal 9, no dubtà a contestar: ¡mala birria de oscuridad, para apagón, apagón... el apagón informativo de Canal 9!. En la mateixa direcció la presidenta de l'AVL respongué "a la nostra institució no ens ha pillat desprevinguts, ací ja estem acostumats, portem ja alguns anys a les palpentes. Per últim i d'una forma molt més contundent la portaveu del servei de neteja del Parlament Valencià es pronuncià així: El nostre col·lectiu ho té assumit, ací, és ben sabut per tots, no hi ha massa llums.

visèkimé

No passa res...

O això tractava de creure fins fa uns quants dies. Però, el desfici i un poc de temps lliure m'han fet canviar d'idea. Us conte: he estat llegint diaris i més diaris digitals. També blocs incorporats als diaris. He llegit comentaris, entrades, opinions, rèpliques, etc. I la veritat és que m'he acollonit. Com us ho dic. Sobretot, en llegir alguns dels articles d'un individu nascut a Terol (no pense ni tan sols pronunciar el seu nom) i he al·lucinat per una tuberia. Com és possible que un suposat periodista diga les coses que diu, que provoque de la manera que ho fa, que insulte de la manera que insulta i que l'Església (propietària dels mitjans de comunicació que empra) mire cap a un altre costat, xiule baixet o, fins i tot, recolze aquestes posicions? Llibertat d'expressió? Perfecte. Mireu els resultats. Us retalle uns fragments d'un dels blocs que depenen directament d'aquesta plataforma:
Hay mucha más gente de la que pensamos, dispuesta a luchar. Se ve en las manifestaciones. Los peones negros, ¿acaso no es otro colectivo en lucha?, y miles de personas esperando, estoy seguro de ello, de que alguien de la voz de marcha. Créeme, no sólo somos los cuatro pelagatos (con perdón),y el de la guitarra que nos manifestamos aquí. En la calle, hay mucha gente cada día más asqueada de esta democracia.
Contra quienes habría que actuar es contra vosotros hijoputas, que sois la nueva-vieja izquierda, la nazi, o la extrema comunista pero de la hoz y el martini, que no el martillo. Si de odio hablamos es el que profesais vosotros y el que os profeso yo hacia vosotros.
Completamente cierto. Hay suficiente documentación que lo demuestra. ¡Tiros a la barriga!

El que em resulta més preocupant és que es tracta de gent molt jove. No passa res?

Últim avís

I qui avisa, no és traïdor

Dissabte, entre les 11 i les 11,30, començarà la III Trobada d'Escriptors de la Ribera (Déu vulga que s'hi presente alguna dona, marededéu, que ja estem més vistos que el TBO). Ens veurem a la porta de la Casa de la Cultura de l'Alcúdia i el senyor Millo pagarà un cafenet als més puntuals. Porteu maquinetes de fotografiar i no sigueu llémenes. Com sempre, ens faltarà gent (han excusat l'assistència Josep Ballester i Rafa Xambó), però la resta hi serem i ben mudats. Isidre Crespo arribarà tard- ja sabeu que és un mariafaenes-, però de segur que ve disposat a agafar la manilla.