Viure en un poble menut té una caterva d’avantatges que vas descobrint amb el pas del temps. I quan el temps que has viscut és bastant dilatat, valores en la justa mesura l’espai, les coses i les persones que coneixes. Ara recorde que quan era un xiquet de 9 o 10 anys, és a dir, un poc abans del pleistocé, passava les vesprades dels diumenges assistint a les representacions que tres pallassos dedicaven als més menuts en un teatret de fantasia. Ens divertíem moltíssim! Un d’ells era l’autor dels diàlegs i de la lletra de les cançons —sempre en valencià—, que tant ens feien riure, alguna de les quals encara retinc a la memòria:
“En l’Alcúdia de Carlet,
quan no fa calor fa fred,
i en Madrid, per ser Madrid,
quan no és de dia és de nit!”
Anys després, quan em vaig enganxar amb açò de la literatura i em donà per llegir i escriure algun vers, em vaig assabentar que aquell home era l’autor d’un bon grapat de versos de temàtica diversa i que gaudia d’un notable èxit i acceptació popular. Però no seria fins l’eclosió dels concursos literaris en format jocfloralesc que me n’adonaria que Joan, aquest és el seu nom, escrivia alguna cosa més que versos ocurrents i graciosos. Una vesprada inoblidable em va recitar alguns dels seus poemes més estimats, entre els quals hi havia una elegia, on es vessava una emoció profunda i una tendresa tan humana i tan divina com només la poesia és capaç de transmetre. Em faria il·lusió veure la seua obra publicada algun dia, perquè la seua veu és, també, la veu del poble. Com la de tants altres poetes dels altres pobles.
Clar que, el seu caràcter jovial i optimista el traeix prou sovint i no pot evitar escriure sobre les coses més prosaiques, però que tenen una indubtable connexió amb la realitat quotidiana. I aquesta vegada, com no podia ser d’altra manera, ha escrit un poema sobre el tema de la grip que no puc resistir-me a publicar-lo en aquest bloc. Abans, però, he d’informar-vos que hui Joan és un jove de huitanta-i-tants anys, d’aquells que veuen sempre la botella mig plena, pare de set fills i filles, i avi de vint-i-un néts i nétes. De moment.
Ah! per cert, el poema diu així:
LA GRIP A
Un amic que el nom no dic
per no tirar de la manta,
no para de donar la llanda
perquè parle un poc del grip.
Jo que no sóc ni doctor
ni veterinari em crec ,
replegue el guant del seu prec
perquè el tema em fa por.
I exposaré en rima fina
uns clars i senzills consells,
que encara que són molt vells,
prevenen la pesta porcina.
Abriga’t bé , perquè el fred
ataca sense mesura,
el canvi de temperatura
molt brusc, té mala llet.
Frega’t amb aigua i sabó
les mans moltes vegades,
eliminen si et llaves
microbis si fas fricció.
A i C , són gran vitamina
que has de tindre en la memòria,
guaiaba i safanòria,
la taronja i mandarina,
pinya, papaia i la llima.
Barata la medicina!
I explicar-te amic no cal,
exprimir con l’esponja
llimó, llima i taronja
de forma molt natural.
Evita reunions de gent,
sobretot en llocs tancats,
el virus com els pecats
no tenen cap mirament.
No vull crear-te cansera
tingues clar el que jo he escrit,
i prompte, si tens la grip,
al metge de capçalera!
JOAN MARTÍN GALLUR. 2.009 L´Alcúdia
jueves, 24 de septiembre de 2009
martes, 15 de septiembre de 2009
Un article interessant
Acaba l'estiu i els companys blocaires continuen cantant guantanameres a l'ombra d'una palmera. O tenen molta pasta-i si és del cas, ja els enviaré algun missatger disfressat d'inspector d'Hisenda-, o han perdut la gana d'escriure en aquest mitjà, cosa bastant comprensible per allò de la mandra.
Tampoc jo no tenia massa ganotes de posar-me a teclejar i, més encara, quan no hi ha massa a dir. Què voleu? U és de poble i, a més d'escèptic en moltes coses, no està molt informat sobre d'altres.
Però, després de rebre una carta de CEDRO i de llegir uns quants articles d'opinió a propòsit dels drets d'autor i de la situació cultural en general, he decidit reproduir un article d'Elvira Lindo (companya de batalletes en açò de la LIJ) que em va semblar interessant i, segurament, aclaridor sobre la jerarquia de valors que ens envolten.
Allà va.
Cultura para todos y todas
Tres personas me escribieron la semana pasada para preguntarme si el nombramiento de la nueva ministra de cultura me podía beneficiar en algo. Ole, ése es mi país. Nunca decepciona. Nombran ministra a alguien que tú conoces e inmediatamente hay gente que no sólo piensa que puedes pillar cacho sino que vas a estar dispuesta a ello. No me sorprende. Cuando mi marido era director del Instituto Cervantes de Nueva York había ciudadanos que me preguntaban cómo era nuestra residencia oficial. ¡Residencia, ja! Había otros que pensaban que necesitabas el puesto para salir de pobre. ¡Ja, ja! Había algún grupo en cuyas filas se comentaba que si había aceptado ese carguillo sería porque aspiraba a uno mayor. Si no de qué. Y hubo incluso un escritor (lo cual ya me parece más grave) que en este mismo periódico expresó públicamente su indignación porque alguien que se había beneficiado de las instituciones se permitiera luego criticarlas (¡ja, ja, ja!). De tal afirmación se deducen dos lugares comunes, a cual más grave: primero, que toda persona que acepta un cargo público lo hace con la sola idea de forrarse y, segundo, que lo natural de quien ostenta un cargo público es que sea dócil para siempre jamás con el partido bajo el que fue nombrado. De alguna manera, ese escritor pasó a limpio lo que tristemente piensan muchos españoles, porque la relación que ha tenido Españita con la cultura ha sido siempre complicada. Decía Fernán-Gómez que nuestro pecado no es la envidia sino el desprecio. Desprecia cuanto ignora, decía Machado. Estos días, a cuenta de la procedencia cinematográfica de la nueva ministra los blogs y demás medios digitales hervían con la cantinela de siempre: no hay actor en España ni director ni guionista que no sea un chorizo. En los escritores se fijan menos, son menos visibles, pero ahí está flotando la preguntita irónica cada vez que uno gana el Planeta: "¿Qué va a hacer usted con esa cantidad de millones?". En el fondo, se digiere mejor que los futbolistas ganen cantidades extravagantes o que las ganen las estrellas de la tele, los arquitectos estrella, los cocineros michelín o los diseñadores de moda. Durante todos estos años pasados a nadie se le ocurrió preguntar, por cierto, a la pandilla de especuladores inmobiliarios que destrozaban la costa en colaboración estrecha con los ayuntamientos, de dónde sacaban tanto. A nadie le molestó la ostentación de los GilyGiles. En nuestro país se ve natural que un zopenco se lo lleve crudo. Da igual que destroce el mundo. Dadas las reacciones que se leen en los periódicos o la participación de numerosos opinadores internautas, consideramos infinitamente más peligroso a un individuo que recibe una subvencioncita para montar una obra de teatro que a un tío que ha untado a un ayuntamiento para conseguir que se recalifique un terreno protegido. España y la cultura no se llevan bien. Y no es de ahora. Así se quejaba amargamente Galdós, "éste es un país donde un solo ejemplar lo leen cuatrocientas personas". Sí, sí, éste es el país donde se exige la gratuidad de la cultura, aunque uno no tenga el más mínimo interés en consumirla. Sólo por si aca. Recuerdo una discusión airada que mantuve con un camarada en "aquellos maravillosos años". Se indignaba el camarada porque habían anunciado una subida en la entrada del Museo del Prado. Perdimos como dos horas dándole vueltas al célebre derecho del pueblo a acceder libremente al patrimonio cultural. Hasta que harta de aquella discusión interminable, le dije, "pero tú, ¿cuántas veces has ido al Prado en los últimos cinco años? Si el único museo que tú visitas es el Museo del Jamón". Ahí está la clave. A la gente parece no importarle la subida de precios en los museos jamoneros. Pagamos con gusto. E incluso invitamos. ¡Ésta la pago yo! Somos de natural flamenco. Ése es mi pueblo. Cada uno según sus posibilidades, claro, pero bares y restaurantes, un viernes por la tarde, están que se salen. Eso sí, deme usted gratis la cultura. En eso se pone de acuerdo parte de la derecha y parte de la izquierda. El odioso populismo. Libros de texto gratis para todos y todas. Cine gratis ("encima de la mierda que es, dicen, vamos a tener que pagarlo"). Ah, y que a los profesores no se les ocurra mandarle a los niños libritos de literatura. Sí, queridos amigos, yo he viajado por Españita dando charlas y he visto muchas cosas. He visto que los mismos padres que compraban en masa a una compañía americana un tipo de mochilas absurdas con ruedas (carísimas, claro), que les daban dinero a los críos para cien mil chucherías y que se dejaban una pasta en el convite de la comunión, ponían luego el grito en el cielo cada vez que un pobre maestro recomendaba una novelita. Recuerdo hace diez años, en el colegio de un pueblo rico, el de las mochilas americanas: una criatura se levantó para hacerme una pregunta sobre mis personajes. La niña, inocente y candorosa, me dijo que había tenido la suerte de conseguir toda la colección de mis libros gratis. ¿Te la regalaron?, le pregunté. "No, me la fotocopió mi papá, que es teniente de alcalde del ayuntamiento". Qué mona, estaba en esa edad en la que crees que tu padre es un héroe, aunque sea un pirata. -
Elvira Lindo
Tampoc jo no tenia massa ganotes de posar-me a teclejar i, més encara, quan no hi ha massa a dir. Què voleu? U és de poble i, a més d'escèptic en moltes coses, no està molt informat sobre d'altres.
Però, després de rebre una carta de CEDRO i de llegir uns quants articles d'opinió a propòsit dels drets d'autor i de la situació cultural en general, he decidit reproduir un article d'Elvira Lindo (companya de batalletes en açò de la LIJ) que em va semblar interessant i, segurament, aclaridor sobre la jerarquia de valors que ens envolten.
Allà va.
Cultura para todos y todas
Tres personas me escribieron la semana pasada para preguntarme si el nombramiento de la nueva ministra de cultura me podía beneficiar en algo. Ole, ése es mi país. Nunca decepciona. Nombran ministra a alguien que tú conoces e inmediatamente hay gente que no sólo piensa que puedes pillar cacho sino que vas a estar dispuesta a ello. No me sorprende. Cuando mi marido era director del Instituto Cervantes de Nueva York había ciudadanos que me preguntaban cómo era nuestra residencia oficial. ¡Residencia, ja! Había otros que pensaban que necesitabas el puesto para salir de pobre. ¡Ja, ja! Había algún grupo en cuyas filas se comentaba que si había aceptado ese carguillo sería porque aspiraba a uno mayor. Si no de qué. Y hubo incluso un escritor (lo cual ya me parece más grave) que en este mismo periódico expresó públicamente su indignación porque alguien que se había beneficiado de las instituciones se permitiera luego criticarlas (¡ja, ja, ja!). De tal afirmación se deducen dos lugares comunes, a cual más grave: primero, que toda persona que acepta un cargo público lo hace con la sola idea de forrarse y, segundo, que lo natural de quien ostenta un cargo público es que sea dócil para siempre jamás con el partido bajo el que fue nombrado. De alguna manera, ese escritor pasó a limpio lo que tristemente piensan muchos españoles, porque la relación que ha tenido Españita con la cultura ha sido siempre complicada. Decía Fernán-Gómez que nuestro pecado no es la envidia sino el desprecio. Desprecia cuanto ignora, decía Machado. Estos días, a cuenta de la procedencia cinematográfica de la nueva ministra los blogs y demás medios digitales hervían con la cantinela de siempre: no hay actor en España ni director ni guionista que no sea un chorizo. En los escritores se fijan menos, son menos visibles, pero ahí está flotando la preguntita irónica cada vez que uno gana el Planeta: "¿Qué va a hacer usted con esa cantidad de millones?". En el fondo, se digiere mejor que los futbolistas ganen cantidades extravagantes o que las ganen las estrellas de la tele, los arquitectos estrella, los cocineros michelín o los diseñadores de moda. Durante todos estos años pasados a nadie se le ocurrió preguntar, por cierto, a la pandilla de especuladores inmobiliarios que destrozaban la costa en colaboración estrecha con los ayuntamientos, de dónde sacaban tanto. A nadie le molestó la ostentación de los GilyGiles. En nuestro país se ve natural que un zopenco se lo lleve crudo. Da igual que destroce el mundo. Dadas las reacciones que se leen en los periódicos o la participación de numerosos opinadores internautas, consideramos infinitamente más peligroso a un individuo que recibe una subvencioncita para montar una obra de teatro que a un tío que ha untado a un ayuntamiento para conseguir que se recalifique un terreno protegido. España y la cultura no se llevan bien. Y no es de ahora. Así se quejaba amargamente Galdós, "éste es un país donde un solo ejemplar lo leen cuatrocientas personas". Sí, sí, éste es el país donde se exige la gratuidad de la cultura, aunque uno no tenga el más mínimo interés en consumirla. Sólo por si aca. Recuerdo una discusión airada que mantuve con un camarada en "aquellos maravillosos años". Se indignaba el camarada porque habían anunciado una subida en la entrada del Museo del Prado. Perdimos como dos horas dándole vueltas al célebre derecho del pueblo a acceder libremente al patrimonio cultural. Hasta que harta de aquella discusión interminable, le dije, "pero tú, ¿cuántas veces has ido al Prado en los últimos cinco años? Si el único museo que tú visitas es el Museo del Jamón". Ahí está la clave. A la gente parece no importarle la subida de precios en los museos jamoneros. Pagamos con gusto. E incluso invitamos. ¡Ésta la pago yo! Somos de natural flamenco. Ése es mi pueblo. Cada uno según sus posibilidades, claro, pero bares y restaurantes, un viernes por la tarde, están que se salen. Eso sí, deme usted gratis la cultura. En eso se pone de acuerdo parte de la derecha y parte de la izquierda. El odioso populismo. Libros de texto gratis para todos y todas. Cine gratis ("encima de la mierda que es, dicen, vamos a tener que pagarlo"). Ah, y que a los profesores no se les ocurra mandarle a los niños libritos de literatura. Sí, queridos amigos, yo he viajado por Españita dando charlas y he visto muchas cosas. He visto que los mismos padres que compraban en masa a una compañía americana un tipo de mochilas absurdas con ruedas (carísimas, claro), que les daban dinero a los críos para cien mil chucherías y que se dejaban una pasta en el convite de la comunión, ponían luego el grito en el cielo cada vez que un pobre maestro recomendaba una novelita. Recuerdo hace diez años, en el colegio de un pueblo rico, el de las mochilas americanas: una criatura se levantó para hacerme una pregunta sobre mis personajes. La niña, inocente y candorosa, me dijo que había tenido la suerte de conseguir toda la colección de mis libros gratis. ¿Te la regalaron?, le pregunté. "No, me la fotocopió mi papá, que es teniente de alcalde del ayuntamiento". Qué mona, estaba en esa edad en la que crees que tu padre es un héroe, aunque sea un pirata. -
Elvira Lindo
sábado, 18 de julio de 2009
Pica'm
L'amic Àlan Greus em demana que us transmeta l'existència d'un diari digital, Pica'm, i que us us faça partíceps d'un seguit d'articles d'opinió de Carles Andrés Raga. Àlan és amic meu des que teníem cabellera espesa, és un home amb molt de seny i si ell diu que els articles són bons, és que ho són. Per la qual cosa, accepte de bon grat el consell de l'amic i reproduïsc un dels articles d'opinió. Allà va.
Els “San Fermín” mediàtics
18 juliol de 2009 a espectacle, TV
per Carles Andrés Raga
Cada juliol les cites obligades, com marca la tradició, són el Tour i els “San Fermín”. Tot plegat, un aiguabarreig estiuenc èpic i fastigós (s’apeguen les cames a la cadira i els braços a l’hule de la taula: mare, que no saps fer res de fresquet per dinar, que estic suant la pega?). Èpic, dic, en allò que toca a les mítiques escalades pirenenques o alpines, pedalada rere pedalada, dels sempres sospitosos herois de la muntanya –vists des de la sobreprotectora talaia del sofà, tot esgrimint per única defensa, xarrup rere xarrup, un got de civada o de malta gelada, amb el tec del ventilador clavant-se’t al cervell.
Quant a la cita taurina, a pur de repetir-ho cada matí, en cada noticier de migdia, vesprada i nit, els mitjans ens van marcant l’agenda d’interés fester que cal seguir. I, en eixa línia ‘informativa’, durant més d’una setmana, ens volen fer creure que els “Sanfermins” són les festes més increïbles i espectaculars del món –i no seré jo qui diga el contrari, que el personal és força susceptible quan li toquen els mites.
Ara, com les pamploneses –quant al contingut taurí- què volen que els diga; que en trobarem a centenars arreu de la península, cadascuna d’elles amb la seua idiosincràsia, la seua tradició i el seu punt gloriós. Això sí, el que fa diferent la festa navarresa de la resta de festes conegudes és la cobertura mediàtica i la tolerància amb què és vist allò que no deixa de ser un ‘pet col·lectiu’ com un piano, i poc més (després vindran amb romanços hipòcrites de les tertúlies televisives i radiofòniques sobre la indecència intolerable de l’‘ampollot’ juvenil).
Ignore, d’altra banda, l’oferta cultural o festívola que complementa les desencaixonades i corregudes matineres. Tanmateix, és ben palés que la imatge que transcendeix de l’esmentada festa és sobretot la delsmozos –de totes les edats, colors i nacionalitats- amb faixa i mocador rojos al coll i, en l’entreacte, alcohol a dojo; i no m’ho invente jo; els reportatges televisius en van plens.
I, què hi farem, probablement és una imatge totalment esbiaixada i inexacta de la realitat pamplonesa –no ho dubte-; però és la que se’n fa un observador extern –perplex per la incongruència de combatre l’ampollot, com hem dit, i, això no obstant, identificar d’una manera directa i brutal diversió ‘adulta’ amb consum desmesurat d’alcohol.
La tradició popular és, al meu entendre, pam amunt pam avall, la mateixa a tot arreu: música i alcohol en diferents graus (prohibiu-los i voreu què hi queda. Als valencians, almenys, la pólvora…). I, en el cas que comentem, quan hom comença a comptar cadàvers damunt la taula, s’imposa la pregunta: què seria d’aquella heroïcitat de ‘la calle Estafeta’ i els Miura aterridors si aquell literat nord-americà no l’haguera posada de moda fa uns anys i els mitjans de comunicació d’ara no li donaren la cobertura que té –i que, poster, també mereixerien desenes de manifestacions populars igualment atractives i amb un missatge més edificant i no tan temerari.
Independentment de quina siga la reposta, allò realment discutible és si és lícit, per als mitjans públics, propagar –identificar- la imatge de festa amb borratxers monumentals, que no permeten, per exemple, retransmissions o connexions televisives sense que els mozos –fins allà dalt d’alegria i alcohol- la facen malbé.
Tot i que una carrera davant un bou pot ser heroica a Pamplona, no ho és menys a Santa Pola, Picassent o a la Vall d’Uixò. L’únic que falta és una càmera, una periodísta a qui no deixen fer el seu treball quatre passats de rosca, i un famós que apadrine la cosa. Després només resta repetir-ho any rere any fins que el personal acabe creient que no hi ha cita festera més gran. Els del terreny, entretant, pegaran a fugir ben lluny d’aquella setmana de passió, que tancarà amb una rastrera de comes etílics, rius de pixum i destrosses en el mobiliari urbà. A partir d’aleshores, les hieràtiques i serioses autoritats municipals pensaran la forma política d’eradicar d’una vegada per sempre la intolerable moda incívica del botelló, que fa malbé el descans nocturn dels ciutadans de bé.
En fi, la mort en directe, a Pamplona o on siga, sempre és atractiva mediàticament –coses de la morbositat, car l’espectador, en el fons, el que espera és alguna enganxada al corredor o al torero-, però summament incòmoda per als responsables de la programació televisiva –si fa no fa els polítics reponsables, en el cas dels mitjans públics- perquè fa ben palesa l’absurditat d’una mort injustificada, estúpida i en nom de no se sap ben bé quina tradició.
I el pitjor és que, no ho dubten, tot el destarifo arriba, via satèl·lit, en directe a tot del món. I aquest, astorat, es demana el perquè d’aquesta mostració espectacular –i innecessària- de la barbàrie humana feta espectacle mediàtic. I que conste que, a mi, em té igual que el veí es bufe fins al col·lapse mental o es jugue la vida davant un bou de sis-cents quilos. Al capdavall, ja s’ho farà.
D’altra banda, el tour és, al meu entendre, bastant més edificant i èpic que no la dèria taurina navarresa, car ací el que hi ha és una lluita cos a cos amb els límits de l’ésser humà (bella i innòcua metàfora guerrera). El contingut en valors –esforç, disciplina, sacrifici, coratge, etc.- que atresora la cursa ciclista és, socialment parlant, bastant més engrescadora que al d’una festa que, a ulls de la majoria, ha esdevingut pur parc temàtic on es ret culte a qualsevol manifestació alcohòlica imaginable.
En fi, dues cites estivals ineludibles –romanticismes a banda, sospitoses de dopatge ambdues, aqueixa és la veritat- acaben de la mateixa forma: dormint-la. En el primer cas, la mona; en el segon, la becadeta, tot i que, caguendénia, se t’ha fet agre el dinar i tens la galta marcada i refregida per l’entapissat vellutat del sofà.
Els “San Fermín” mediàtics
18 juliol de 2009 a espectacle, TV
per Carles Andrés Raga
Cada juliol les cites obligades, com marca la tradició, són el Tour i els “San Fermín”. Tot plegat, un aiguabarreig estiuenc èpic i fastigós (s’apeguen les cames a la cadira i els braços a l’hule de la taula: mare, que no saps fer res de fresquet per dinar, que estic suant la pega?). Èpic, dic, en allò que toca a les mítiques escalades pirenenques o alpines, pedalada rere pedalada, dels sempres sospitosos herois de la muntanya –vists des de la sobreprotectora talaia del sofà, tot esgrimint per única defensa, xarrup rere xarrup, un got de civada o de malta gelada, amb el tec del ventilador clavant-se’t al cervell.
Quant a la cita taurina, a pur de repetir-ho cada matí, en cada noticier de migdia, vesprada i nit, els mitjans ens van marcant l’agenda d’interés fester que cal seguir. I, en eixa línia ‘informativa’, durant més d’una setmana, ens volen fer creure que els “Sanfermins” són les festes més increïbles i espectaculars del món –i no seré jo qui diga el contrari, que el personal és força susceptible quan li toquen els mites.
Ara, com les pamploneses –quant al contingut taurí- què volen que els diga; que en trobarem a centenars arreu de la península, cadascuna d’elles amb la seua idiosincràsia, la seua tradició i el seu punt gloriós. Això sí, el que fa diferent la festa navarresa de la resta de festes conegudes és la cobertura mediàtica i la tolerància amb què és vist allò que no deixa de ser un ‘pet col·lectiu’ com un piano, i poc més (després vindran amb romanços hipòcrites de les tertúlies televisives i radiofòniques sobre la indecència intolerable de l’‘ampollot’ juvenil).
Ignore, d’altra banda, l’oferta cultural o festívola que complementa les desencaixonades i corregudes matineres. Tanmateix, és ben palés que la imatge que transcendeix de l’esmentada festa és sobretot la delsmozos –de totes les edats, colors i nacionalitats- amb faixa i mocador rojos al coll i, en l’entreacte, alcohol a dojo; i no m’ho invente jo; els reportatges televisius en van plens.
I, què hi farem, probablement és una imatge totalment esbiaixada i inexacta de la realitat pamplonesa –no ho dubte-; però és la que se’n fa un observador extern –perplex per la incongruència de combatre l’ampollot, com hem dit, i, això no obstant, identificar d’una manera directa i brutal diversió ‘adulta’ amb consum desmesurat d’alcohol.
La tradició popular és, al meu entendre, pam amunt pam avall, la mateixa a tot arreu: música i alcohol en diferents graus (prohibiu-los i voreu què hi queda. Als valencians, almenys, la pólvora…). I, en el cas que comentem, quan hom comença a comptar cadàvers damunt la taula, s’imposa la pregunta: què seria d’aquella heroïcitat de ‘la calle Estafeta’ i els Miura aterridors si aquell literat nord-americà no l’haguera posada de moda fa uns anys i els mitjans de comunicació d’ara no li donaren la cobertura que té –i que, poster, també mereixerien desenes de manifestacions populars igualment atractives i amb un missatge més edificant i no tan temerari.
Independentment de quina siga la reposta, allò realment discutible és si és lícit, per als mitjans públics, propagar –identificar- la imatge de festa amb borratxers monumentals, que no permeten, per exemple, retransmissions o connexions televisives sense que els mozos –fins allà dalt d’alegria i alcohol- la facen malbé.
Tot i que una carrera davant un bou pot ser heroica a Pamplona, no ho és menys a Santa Pola, Picassent o a la Vall d’Uixò. L’únic que falta és una càmera, una periodísta a qui no deixen fer el seu treball quatre passats de rosca, i un famós que apadrine la cosa. Després només resta repetir-ho any rere any fins que el personal acabe creient que no hi ha cita festera més gran. Els del terreny, entretant, pegaran a fugir ben lluny d’aquella setmana de passió, que tancarà amb una rastrera de comes etílics, rius de pixum i destrosses en el mobiliari urbà. A partir d’aleshores, les hieràtiques i serioses autoritats municipals pensaran la forma política d’eradicar d’una vegada per sempre la intolerable moda incívica del botelló, que fa malbé el descans nocturn dels ciutadans de bé.
En fi, la mort en directe, a Pamplona o on siga, sempre és atractiva mediàticament –coses de la morbositat, car l’espectador, en el fons, el que espera és alguna enganxada al corredor o al torero-, però summament incòmoda per als responsables de la programació televisiva –si fa no fa els polítics reponsables, en el cas dels mitjans públics- perquè fa ben palesa l’absurditat d’una mort injustificada, estúpida i en nom de no se sap ben bé quina tradició.
I el pitjor és que, no ho dubten, tot el destarifo arriba, via satèl·lit, en directe a tot del món. I aquest, astorat, es demana el perquè d’aquesta mostració espectacular –i innecessària- de la barbàrie humana feta espectacle mediàtic. I que conste que, a mi, em té igual que el veí es bufe fins al col·lapse mental o es jugue la vida davant un bou de sis-cents quilos. Al capdavall, ja s’ho farà.
D’altra banda, el tour és, al meu entendre, bastant més edificant i èpic que no la dèria taurina navarresa, car ací el que hi ha és una lluita cos a cos amb els límits de l’ésser humà (bella i innòcua metàfora guerrera). El contingut en valors –esforç, disciplina, sacrifici, coratge, etc.- que atresora la cursa ciclista és, socialment parlant, bastant més engrescadora que al d’una festa que, a ulls de la majoria, ha esdevingut pur parc temàtic on es ret culte a qualsevol manifestació alcohòlica imaginable.
En fi, dues cites estivals ineludibles –romanticismes a banda, sospitoses de dopatge ambdues, aqueixa és la veritat- acaben de la mateixa forma: dormint-la. En el primer cas, la mona; en el segon, la becadeta, tot i que, caguendénia, se t’ha fet agre el dinar i tens la galta marcada i refregida per l’entapissat vellutat del sofà.
lunes, 13 de julio de 2009
miércoles, 24 de junio de 2009
Hisenda i la mare que la va matricular
Quan arriben aquestes dates a qualsevol se li fica el ventre agre tan sols en pensar que s'apropa l'hora de fer la declaració. Fins ara, a més de castigar-me, fer-me allò que es diu "paral·leles", donar-me pel sac amb l'IVA durant tres anys seguits, ventar-me'n a dreta i esquerra, etc., ho he suportat tot amb paciència franciscana. Això sí, he posat una ratlleta a la pantalla (aproximadament al 32% de la llargària) per tal de recordar quina part d'allò que faig s'emporta Hisenda sense fer una llapisserada. En fi, he suportat també (amb menys paciència, això sí) veure com la meua part corresponent s'inverteix sovint en paranoies de polítics i administradors en general. Que deia jo que, si pague en funció d'una activitat cultural casolana(com molts dels meus companys i companyes), alguna part s'hauria d'invertir en cultura casolana també i no en parafernàlies culturals que beneficien, tan sols, uns quants espavilats. Doncs bé. També això ho he suportat quasi amb estoïcisme, quasi amb indiferència envers el dolor que em provoquen les punyalades en forma de declaracions. Fins i tot, el comentari que he escoltat sovint, aquell que diu "paguem a nivell escandinau i tenim serveis tercermundistes", a força de repetir-lo, em sona a música celestial. Ah! Però, ahir mateix, en escoltar una notícia (que després vaig confirmar en premsa) em vaig posar d'una mala bava que em té preocupat: els futbolistes de primera línia, aquells que guanyen un ou i part del rovell de l'altre, paguen un màxim d'un 22% dels ingressos. A veure, a veure. O siga que nosaltres, jo en aquest cas, que faig més hores que un rellotge, pel fet de desenvolupar una activitat diguem-ne cultural, pague un 32 % i encara els sembla poc, i els futbolistes paguen un màxim d'un 22%? De mala bava, repetisc, m'he posat de mala bava i estic barrinant seriosament a fer-me objector d'alguna cosa, no sé de quina, però relacionada amb aquesta Agència Tributària que, a més de criminalitzar la cultura sacralitza el futbol. Sí. És veritat. Haver-te apuntat a futbolista, direu. Doncs no. Ni tinc edat ni condicions; però, pel que sembla, tampoc ell en tenen per a fer el que jo faig i paguen bastant menys que jo a la maleïda Hisenda.
jueves, 18 de junio de 2009
afonia
En una delegació del PROP del Cap i Casal:
- Hola. Bon dia.
- Buenos días. Qué desea?
- Sóc un representant d’Escola Valenciana i desitjaria lliurar-li un permís per tal que l’ajuntament ens autoritze a utilitzar un equip de megafonia i una pantalla en una concentració que tenim prevista per al proper dijous.
- Y dónde me ha dicho que desean montar el “sarao”?
- En la plaça de Manises, enfront del Palau de
- Pues, va a ser que no.
- I em pot explicar per quin motiu.
- Pues, porque como decía mi abuelo, en juny fruites madurades i moltes migdiades.
- Què?
- Que a esas horas el vecindario está durmiendo la siesta y está prohibido por las ordenanzas municipales armar jaleo.
- I a les set encara hi dormen?
- Menudos intolerantes, se creen con el derecho de mandar cuándo ha de dormir la gente. Bueno, menos cháchara que me caliento, pase a la ventanilla D y, si lo desea, deposite su escrito.
- Però si la finestreta per a la sol·licitud d’autoritzacions per a concentracions cíviques és
- Efectivamente, pero ésa es para los organismos que tienen permitido por decreto ley el uso de abundante aparato acústico en sus festejos, ya sabe, clubs de fútbol, fallas, partidos con reiterada mayoría absoluta y eventos varios de amplia repercusión universal.
Ja a la finestreta D
- Per favor, és vosté l´últim?
- L’últim i el primer. Tot el món que hi entra va directe a l’altra cua i ací em té, tot sol en aquesta andana, esperant més de tres anys que algun responsable m’escolte.
VK
sábado, 6 de junio de 2009
Una gossada
Ahir divendres, com tots els divendres del curs, vaig compartir taula i menú amb un company d’escola. Es tracta d’un d’aquests costums que quasi sense adonar-te esdevé una cita setmanal d’obligat compliment.
Aquesta trobada de plat, segon plat i postres té almenys per a mi una finalitat terapèutica ja que el meu interlocutor adopta el paper de psicoanalista amateur pel mòdic preu dels nou euros que ens costa el menú. Els bons consells en temps de crisi sempre resulten un valor rendible.
La tertúlia o la suma de soliloquis que anem concatenat versa sobre els aspectes més diversos depenent del dia, la gent amb qui compartim sala o el plat que prepara Arguiñano en la tele que ocupa un dels cantons d’aquell bar.
Ahir, per exemple, el meu amic començà per recordar-me amb tot jocós que el diumenge no m’oblide d’anar a votar. El to irònic amb què acompanyava les seues paraules resultava ben perceptible ja des de la Creu Coberta. Després d’observar la meua cara d’indiferència ja que em mostrava més interessat per la varietat dels trossets d’hortalisses que suraven en el gaspatxo que pel futur de l’ Europa unida, ell inicià el seu parlament.
Va començar tractant d’argumentant-me l’apatia que li provoca aquesta nova cita amb les urnes (expressió, per cert, força curiosa) i no pel fet que això d’Europa ens pare lluny o molt lluny, sinó per la tarannà moral dels professionals encarregats de mobilitzar-nos o almenys de motivar-nos a participar-hi.
Per tal d’exemplificar la seua postura em contà, quasi com qui confessa un pecat a cau d’orella, que una nit d’aquesta setmana passada intentà seguir un d’aquests debats entre caps de llista que emeten en la tele. Pareix que la calor ennuvola l’intel•lecte i les nits d’estiu fem coses que ens sorprendrien la resta de l’any. L’únic que tragué en clar és que:
- D’Europa no es parlà ni un instant. Sembla que no els interessa ni als propis partits. Deu ser que el Parlament europeu és com les meigues que tothom n’ha sentit parlar-ne però ningú gosa garantir la seua existència. Hi ha gent que afirma que es tracta d’una maqueta o d’un part temàtic rotllo Terra Mítica i que els polítics que s’hi asseuen als escons són fidels reproduccions de cartró pedra. De fet sembla que Julio Monterrubio, artífex de les falles de Nou Campanar, ja es troba a Brussel•les treballant en una nova ampliació del complex comunitari.
- Els candidats estan més preocupats a desacreditar l’oponent que a lliurar-se a una argumentada exposició de les seues propostes. Donen per fet que els votants no els van a creure i per tant pretenen establir diferents graus en l’escala de la credibilitat: “Jo sóc poc creïble, però el meu adversari no ho és gens”.
- La classe política, no és que vaja per un costat, i la societat, per un altre, sinó que des d’un temps ençà transiten per direccions totalment oposades. Els polítics actuals actuen com a neoil•lustrats però tot confonent els interessos del poble amb els seus propis.
Per tal de cloure el seu raonament i de demostrar-me d’una manera ben explícita en què consistí el debat em digué que entre tant d’atac verbal, tanta vena unflada i tanta ferocitat, allò semblava una “gossada” (bé, exactament ell utilitzà el barbarisme menys normatiu però més plàstic:“jauría”).
Arribat aquest punt he intuït que el meu amic possiblement havia llegit l’entrada anterior d’aquest blog (Una mala nit), ja que hi coincidia plenament amb la percepció exposada per l’amic Lletra. Però, no, de fet, ni en coneixia la seua existència, fet que demostra que quan tothom coincideix a valorar d’una mateixa manera una qüestió és que el motiu de la coincidència resulta ben evident.
I ara què? Tres solucions es plantegen per al col•lectiu d’electors desmotivats:
No anar a votar. Sens dubte l’opció gran guanyadora d’aquestes eleccions. Encara que ràpidament sorgiran analistes que culparan a l’oposició mediambiental (la platja, el sol, l’estiu...) de la manca de participació.
El vot en blanc. Eixe gran desconegut. I que realment pocs saben per a què serveix. Continua perseverant eixa llegenda urbana que sentencia que “el vot el blanc va a la majoria”. Aquesta màxima sovint és enunciada per aquells que se saben perdedors.
El vot a la contra. O com em comentava un altre amic dels club dels desencantats la setmana passada “No tinc decidit per quin partit votar perquè desconfie de tots, però almenys tinc ben clar a quin mai no votaria”. Decididament, qui no es consola és perquè no vol.
I és que posats a buscar motius que expliquen la “poca qualitat” d’aquesta campanya electoral (tal com coincideixen els experts) caldria pensar en eixos jugadors de futbol que durant la lliga regular i els partits compromesos de Champions no compten per a l’entrenador (seuen a la banqueta o ni tan sols van convocats) però quan cal disputar partits poc transcendentals de Copa o amistosos, no només formen part de l’onze inicial sinó que a més a més se’ls carrega amb l’obligació de guanyar, no se’ls permet cap excusa i si perden se’ls acusa de baixa forma i, aleshores, es considera lògic que no compten per a l’entrenador. Trist destí per a un professional del baló, a canvi, això sí, d'un grapat d'euros que esmorteix els remordiments.
Aquesta trobada de plat, segon plat i postres té almenys per a mi una finalitat terapèutica ja que el meu interlocutor adopta el paper de psicoanalista amateur pel mòdic preu dels nou euros que ens costa el menú. Els bons consells en temps de crisi sempre resulten un valor rendible.
La tertúlia o la suma de soliloquis que anem concatenat versa sobre els aspectes més diversos depenent del dia, la gent amb qui compartim sala o el plat que prepara Arguiñano en la tele que ocupa un dels cantons d’aquell bar.
Ahir, per exemple, el meu amic començà per recordar-me amb tot jocós que el diumenge no m’oblide d’anar a votar. El to irònic amb què acompanyava les seues paraules resultava ben perceptible ja des de la Creu Coberta. Després d’observar la meua cara d’indiferència ja que em mostrava més interessat per la varietat dels trossets d’hortalisses que suraven en el gaspatxo que pel futur de l’ Europa unida, ell inicià el seu parlament.
Va començar tractant d’argumentant-me l’apatia que li provoca aquesta nova cita amb les urnes (expressió, per cert, força curiosa) i no pel fet que això d’Europa ens pare lluny o molt lluny, sinó per la tarannà moral dels professionals encarregats de mobilitzar-nos o almenys de motivar-nos a participar-hi.
Per tal d’exemplificar la seua postura em contà, quasi com qui confessa un pecat a cau d’orella, que una nit d’aquesta setmana passada intentà seguir un d’aquests debats entre caps de llista que emeten en la tele. Pareix que la calor ennuvola l’intel•lecte i les nits d’estiu fem coses que ens sorprendrien la resta de l’any. L’únic que tragué en clar és que:
- D’Europa no es parlà ni un instant. Sembla que no els interessa ni als propis partits. Deu ser que el Parlament europeu és com les meigues que tothom n’ha sentit parlar-ne però ningú gosa garantir la seua existència. Hi ha gent que afirma que es tracta d’una maqueta o d’un part temàtic rotllo Terra Mítica i que els polítics que s’hi asseuen als escons són fidels reproduccions de cartró pedra. De fet sembla que Julio Monterrubio, artífex de les falles de Nou Campanar, ja es troba a Brussel•les treballant en una nova ampliació del complex comunitari.
- Els candidats estan més preocupats a desacreditar l’oponent que a lliurar-se a una argumentada exposició de les seues propostes. Donen per fet que els votants no els van a creure i per tant pretenen establir diferents graus en l’escala de la credibilitat: “Jo sóc poc creïble, però el meu adversari no ho és gens”.
- La classe política, no és que vaja per un costat, i la societat, per un altre, sinó que des d’un temps ençà transiten per direccions totalment oposades. Els polítics actuals actuen com a neoil•lustrats però tot confonent els interessos del poble amb els seus propis.
Per tal de cloure el seu raonament i de demostrar-me d’una manera ben explícita en què consistí el debat em digué que entre tant d’atac verbal, tanta vena unflada i tanta ferocitat, allò semblava una “gossada” (bé, exactament ell utilitzà el barbarisme menys normatiu però més plàstic:“jauría”).
Arribat aquest punt he intuït que el meu amic possiblement havia llegit l’entrada anterior d’aquest blog (Una mala nit), ja que hi coincidia plenament amb la percepció exposada per l’amic Lletra. Però, no, de fet, ni en coneixia la seua existència, fet que demostra que quan tothom coincideix a valorar d’una mateixa manera una qüestió és que el motiu de la coincidència resulta ben evident.
I ara què? Tres solucions es plantegen per al col•lectiu d’electors desmotivats:
No anar a votar. Sens dubte l’opció gran guanyadora d’aquestes eleccions. Encara que ràpidament sorgiran analistes que culparan a l’oposició mediambiental (la platja, el sol, l’estiu...) de la manca de participació.
El vot en blanc. Eixe gran desconegut. I que realment pocs saben per a què serveix. Continua perseverant eixa llegenda urbana que sentencia que “el vot el blanc va a la majoria”. Aquesta màxima sovint és enunciada per aquells que se saben perdedors.
El vot a la contra. O com em comentava un altre amic dels club dels desencantats la setmana passada “No tinc decidit per quin partit votar perquè desconfie de tots, però almenys tinc ben clar a quin mai no votaria”. Decididament, qui no es consola és perquè no vol.
I és que posats a buscar motius que expliquen la “poca qualitat” d’aquesta campanya electoral (tal com coincideixen els experts) caldria pensar en eixos jugadors de futbol que durant la lliga regular i els partits compromesos de Champions no compten per a l’entrenador (seuen a la banqueta o ni tan sols van convocats) però quan cal disputar partits poc transcendentals de Copa o amistosos, no només formen part de l’onze inicial sinó que a més a més se’ls carrega amb l’obligació de guanyar, no se’ls permet cap excusa i si perden se’ls acusa de baixa forma i, aleshores, es considera lògic que no compten per a l’entrenador. Trist destí per a un professional del baló, a canvi, això sí, d'un grapat d'euros que esmorteix els remordiments.
VK
Suscribirse a:
Entradas (Atom)