FER O NO FER (EL RIDÍCUL) . AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ.

Mentre ens soprén, encara, la crònica diària de les corrupcions, corruptel·les i maniobres en l'obscuritat governamental, al Levante-emv d'avui dissabte, 28 de febrer, apareix un article a la secció OPINIÓN que enfoca un tema no menys sagnant: la llengua i la cerrilitat dels capitosts a persistir en el seu error secular de negar i renegar de la veritat filològica i acadèmica. L'article "No faça més el ridícul, senyor Camps" posa negre sobre blanc veritats com punys, veritats irrefutables, expressades amb un to que navega entre la ironia i el rigor de qui se sap avalat per la ciència i la filologia. Senzillament, un article imprescindible signat per Josep Miquel Bauset, un valencià i alcudienc que exerceix de monjo a l'Abadia de Montserrat.

V Encontre

V encontre (Crònica d'urgència.)

Seguint la tradició, dissabte 14, ens trobàrem a Alzira, entre la màquina de tren i l'escola de l'Alborxí. "Aparca al descampat, col·lega, que la resta és zona blava", és la primera advertència de l'amic Fluixà. Després, les salutacions (osti, el Paco Machirant, a qui ja tenia ganes de recordar-li "l'embolao" que em va organitzar a L'Eliana!), Norbert, que desapareixerà misteriosament després de la visita al MUMA, Francesc Vera i la seua Canon... Primera feina, el café. Queda clar: paga Tobies Grimaltos. Urbà, Vicent Nàcher, Toni Prats i jo, ens posem la gorra. L'any que ve, em toca a mi, a Castelló de la Ribera, que Tobies ofereix millor proposta pel seu poble que jo pel meu. Ara que, d'ací dos anys, a Algemesí ( a no ser que em tomben una altra vegada per una altra proposta millor.) Passe llista de memòria. Falta Millo, que ha d'anar de bodorrio i, a més, porta tota la col·lecció sencera de virus i no és cas que ens els encomane. La resta, a peu de canó. Ah, no! Falten, també, algunes escriptores que debutaren l'any passat. Exacte, per exemple, Virgínia, tot i que Fina repeteix i me n'alegre. La mare que va! Arinyó ve vestit com si anara a desfilar per Cibeles. Una estona després, ho entenc. Porta un Mercedes negre, novet de trinca. D'on traurà la pasta el xicon de l'oli? Després, li ho preguntaré, si me'n recorde, clar. Isidre! Ha vingut Isidre Crespo, amb les piles carregades i amb ganeta de parlar. Tractaré de pensar en algun tema que no domine. I ja serà difícil, ja. Visita al Museu d'Alzira. Ens rep el regidor de Cultura. Breu i clar: no hi ha pernils, però sí algun detallet. Ens acompanya el director, Agustí, un autèntic setciències, caguelou, que aquesta gent jove sap més que les enciclopèdies. A mitjan explicació, Urbà i jo (i qui més?) fem un parèntesi i prenem aire barrejat amb el fum d'un cigarret, que ja no ens cap més informació, la processó és llarga i el ciri curt. Seguim. Ens projecten dos documentals (un en castellà i en l'altre com Déu mana). Ens acompanyen a les sales permanents de pintura (Boix, Michavila, Armengol, Solbes...) i a la sala on s'hi conserva un bon fragment de pintura d'època islàmica. La construcció, en paraules del director, barreja la modernitat amb els elements constructius de les distintes èpoques històriques. Personalment, m'agrada, tot i que note a faltar les restes del bronze valencia i d'època romana. "Deuen estar encara emmagatzemades. Ja les portaran, a poc a poc. " Parlaments curts al saló noble i regals en forma de llibres, fullets informatius i una marca de lectura preciosa. Emili Piera parla amb Voro Vendrell pel mòbil. No puc reproduir la conversa perquè, entre la gent de la Ribera Baixa, les converses són d'aquelles que han de pertànyer al món de la privacitat. De seguida, amb els cotxes, a la Murta. Voro! Ja ha arribat Voro. I, sense perdre punt, a caminar. Paciència, que la visita paga la pena. Foto de família a l'entrada i al costat de l'aqüeducte. Sabíeu que hi havia un ermitori excavat en la roca? Jo no. Ni idea. Però ja s'encarrega Agustí d'explicar-nos fins l'últim detall. "Tu veus les teules"? I Vicent Borràs, que té més vista que un esparver, m'ho indica. I dit al pas: Vicent proposa (diu que és idea de son pare, Leonardo) que fem un escrit reclamant la dignitat que es mereix la Creu Coberta. Proposta acceptada per unanimitat. Rematem la visita i, camí de tornada, pregunte a Arinyó d'on trau les peles per anar de jaqueta i emprar un Mercedes. La resposta, purament arinyoniana. O siga, per a llançar-lo d'un bac al fons del barranc. Tobies, Urbà i jo, a penes eixim de l'espai protegit, ens encenem el cigarret, clar, que ja estem fumant-nos damunt. O Tobies no fuma? Ai, la memòria. Aterra Joan Carles, que sempre va amb gasoil agrícola rebaixat o sol fer bola dissabtes, vés a saber. L'últim a arribar, Santi Vallés. Ai, mante, ja era hora. Tres taules redones, a deu per taula, trenta. A la primera, Àlan, Vicent, Enric Ramiro, l'altre Vicent, Santi, Ballester...O siga, els intel·lectuals del cante. Enmig, Toni Prats, Isidre, Emili, Lozano, Jeremies...O siga, els ajatollahs. A la tercera, Fluixà, Eugènia, Joan Carles, Vicent Climent ("Ié, què feies tu per la Patagònia?"), els oriunds d'Antella...Poc falta perquè m'agafe de la perruca amb un dels oriunds (em toca la fibra del meu poble i tothom sap que la meua terreta és intocable, com la nissaga de Ness. ) Oficien de nuvis Fluixà i Lozano, o siga, van de taula en taula preguntant com va la cosa. "Bé, bé. Molt apanyadeta." Isidre ve a la taula i ens il·lumina de paraula i d'obra (porta un aparell amb fotos i pel·lícules dels néts.) Vicent Simbor ens regala el llibre dedicat a Fuster. Discursos finals: Lozano, Enric Ramiro, Joan Carles... Comença la desfilada. Besos i abrasos de mi prima Fransis. No donen premi si m'emporte per davant Vicent Símbor, Voro Vendrell o Àlan (que de segur que està escrivint alguna cosa, però s'ho calla. A que sí, pirata?) Cap a les 6 arribe a casa. Content i pagat. Fins a l'any que ve, perles. Gent de cine, de bona veritat.

El silenci s'ha trencat per aquesta crònica d'urgència. Pel que respecta a l'AELC, no hem rebut ni una sola paraula. Ho suposàvem pel que ens havien explicat sobre els elements que controlen la Junta; però, potser, encara ens quedava una micona d'esperança. Tampoc la gent d'ací, relacionada d'una o d'altra manera amb la Junta, ha badat boca. Pel que sembla, es passen per l'arc del triomf un escrit amb més de trenta adhesions d'escriptores i escriptors valencians. I alguns altres escrits a nivell particular. Bé. A partir d'ara, supose, cadascú farà el que voldrà de la veu. O prendrem alguna mesura col·lectiva? Qui lo sa!

El silenci

El silenci

Ara fa uns dies, la junta de l'AELC enviava als associats i, alhora, penjava en la xarxa un escrit, en què parlava de l'Editorial Bromera en termes, si més no, ofensius (per dir-ho d'una manera suau). Doncs bé, he buscat i rebuscat entre tots els blocs algun comentari sobre l'assumpte. Res. Com si ploguera. I això em fa pensar en diverses possibilitats:

a) Que la junta de l'AELC no ho ha enviat a tots els associats (cosa que dubte).

b) Que els associats han decidit callar, empassar-se la píndola i cantar baixet.

c) Que bastant gent ha decidit mirar cap un altre costat i, pel temps, quedar bé amb això de "ui, mira, doncs és la primera notícia que tinc".

d) Que prefereixen deixar-ho córrer i que cadascú es rasque allà on li pique.

e) Que l'AELC té bastant més poder del que jo em pensava (i com m'apunta un veterà de batalletes, ofereix la possibilitat de bolos a un bon grapat de personal.)

Algunes de les possibilitats (b, c, d, e i les que em calle), em semblen poc ètiques envers Bromera que, si alguna cosa té, és seriositat i interés a fer-ho bé amb la gent que, d'una manera o d'altra, ens dediquem a posar paraules una al costat de l'altra amb més o menys gràcia.

Des d'ací, amb tota la modèstia, denuncie la gent que transmet a la junta l'AELC unes informacions que, de bon segur, són errònies i carregades de males intencions.

L´últim concert de Paco Muñoz

L’últim concert de Paco Muñoz
Volia fer la crònica; però, se m’ha avançat Sergi Gómez al seu Bloc http://sergicarrasca.blogspot.com/
per la qual cosa, me l’estalvie. Al cap i a la fi, el Sergi representa la nova generació de persones que, d’una manera o d’una altra, conformen allò que, pam amunt, pam avall, encara pensem.
Heus ací la crònica. Repetisc, del Sergi Gómez, cantant i nét del Sabater de la Vila (d'Ontinyent) i besnét del tio Carrasca, de Cocentaina.

Vam entrar al Teatre Ideal de Castelló de la Ribera, o com siga que ara es diga aquell poble, amb fred i amb el dubte aquell que tots els qui estimem Paco teníem. La nostra autosatisfacció egoista ens feia dubtar i fins i tot riure per sota del nas... Paco retirar-se? Paco fer l’últim concert? No ens imaginem el nostre món sense ell, sense que, de tant en tant i amb ninguna publicitat, ens convoque, ens sorprenga, ens torne a enamorar. Ací ha estat sempre Paco, pels qui ens hem criat amb la seua música, i ens neguem a pensar ni tant sols que Paco, el gran home, estiga cansat, ni que els anys passen. En no res, farà setanta anys que els Reis de l’Orient van regalar tan magnífic esperit al poble valencià, i el poble valencià l’ha escoltat, l’ha seguit i l’ha ignorat, com ha fet sempre amb totes aquelles coses i persones que l’han volgut fer viure. Encara com, Paco ha viscut amb i de la música sent fidel al seu poble i a la llengua que amb ell ha compartit i ha fet més forta i accesible. Encara resulten increïbles, però dissortadament certes, aquelles paraules d’Isabel-Clara Simó que deien que Paco era l’únic valencià que havia pogut viure de la música al seu propi País, així de mal ens van les coses...
Poc a poc, però, la sensació final s’imposava. Paco és capaç d’acabar hui de bona veritat. I ha triat un poble xicotet, un teatret menut, un dia amb massa coses, obligacions i autoobligacions nadalenques per això, tancar la paradeta o agafar la barca per anar mar endins. El seu estimat Martí i Pol li deia que val, que l’agafara, però que no s’oblidara de tornar... Res de televisions ni polítics ni espectacle sociobanal. Allí érem els amics i els fidels. Aquell deliciós teatre taquinat i a l’espectativa d’un concert on no importaven més les cançons que l’actitud magnífica d’un Paco cansat defenent-se de l’emoció. I això que se’ns feia un nus en la gola, en escoltar algunes cançons i pensar que ja no les tornarem a sentir en concert, amb tants bons músics a l’escenari, amb la bonhomia de Paco, ficant-se amb el mal govern de la Generalitat com acaronant records.
Amb tants ingredients, la cosa, estava clar, anava directa al cor, al sentiment, i ja des d’un bell antuvi vàrem tenir ben present allò de que eixiríem en barqueta, que sol dir-se d'un concert transcencent i catàrtic. Llàgrimes? Totes les que vulgueu... Formació musical de luxe, els germans Murillo, Flores, Latino, totes les quatre veus que l’han acompanyat en la gira darrera, “La meua terra”, i un Paco extraordinàriament vestit de negre, molt ovidià per més que només recordà Ovidi en algun moment puntual. Tampoc no cità Fuster, no cabien. El temps darrer el volia dedicar als amics, a les dones treballadores i a les que pateixen tanta violència de mascle, a les xiquetes dels amics, als amics de tota la trajectòria... Carraixet, Manolo Boix, Armengol, Enric Lluch, Alfons Cervera... Només Juli Mira es va atrevir a pujar amb ell a l’escenari per cantar un “Serra de Mariola” que només es pot comparar al que cantà el públic en l’acomiadament de la Vall d’Albaida, a Bocairent el dia de sant Roc... Si havéreu vist l’emoció de les socarrades que tenia jo al meu costat... Però per a emoció, dues. La més profunda la de la filla de Vicent Andrés Estellés en començar Paco a cantar aquells versos tan bonics sobre la seua mort, uns plors d’estima sincera... I la més difícil, tel·lúrica fins i tot, la de Pepa. Quantes vegades em va venir al cap Pepa, patint a cada gest de cansament de Paco, a cada oblit... I van haver molts, d’oblits, d’oblits d’una lletra que no feia falta cantar sinó plorar, perquè Paco es va emocionar de debò a cada moment...
La cosa del canvi de lletra començà prompte, amb “Nabab” mateix, i anà pujant de to fins que arribà el torn del record a Martí i Pol. “Mare si fos mariner” amb Paco plorant, el cor cantant més fort encara i nosaltres aplaudint a mà trencada, ens arribà a l’ànima i construí una imatge que per als assistents serà icònica, perduradora. La mostra màxima de la tendresa... Ah, però això no vol dir que Paco se’n vinguera avall, perquè darrere, i ja al final del concert, va agafar i va brodar, pletòric, el “Romanç del Penyal i de l’Aitana”. I ací si que el públic va treure l’estima i cantà, i s’emocionà realment amb aquella tirallonga de muntanyes i d’amor que ens llega Paco a tall d’himne. “El vell Montgó” ens acorà, “La meua terra” ens erissava... I a la fi, un adéu tranquil, el de la “Serra de Mariola” on més hem plorat i l’inevitable, per desgràcia, per actual sent de les primeres cançons, per ser una mostra de com va de mal la cosa, el “Què vos passa, Valencians?”. I Paco es girà, i envoltat d’una llum grogosa que ressaltava el seu perfil familiar, anà avançant poc a poc, per l’escenari encosterat d’aquell Teatre Ideal, tot dient-nos adéu...

300 BONS NADALS I LLARGA VIDA

…i com que no ho recordava, va tornar enrere per comprovar si havia passat el forrellat de la porta del carrer. Després, un cop es va assegurar que tothom dormia a casa, Josep entrà a l’estudi i engegà l’ordinador. Era tard, però tenia la ment clara tot i que havia begut alguna copa durant el sorollós sopar d’empresa —cita obligada cada Nadal—, amb la precaució de no passar-se’n per allò del control d’alcoholèmia. Ara, tanmateix, el silenci era quasi absolut. Només s’escoltava el nimzzzz-nimzzzz de l’ordinador que a poc a poc es tornaria imperceptible. En aquells moments de la nit, era quan millor podia concentrar-se i escriure alguna línia que resistira el judici d’una relectura. Quan el sistema operatiu acabà de carregar-se, el monitor, en comptes de presentar la pantalla blaveta amb les icones de Windows, es quedà completament en blanc. Josep parpellejà perplex i es preparà per a una altra avaria. Però per a sorpresa seua, el Word semblà adquirir vida pròpia, i a la pantalla, blanca com la neu, començaren a aparéixer lletres que formaven paraules i paraules que formaven frases. La primera reacció va ser apartar les mans del teclat. Però va ser només un moment, perquè de seguida sentí la necessitat de contestar allò que algú, que li resultava familiar, estava escrivint com en un xat prodigiós.
—…per veure si Josep em recorda.
—Però, ets tu? No és possible! Després de tants anys…
—Ja ho veus. Hi ha persones que sempre tindrem a la memòria. Sobretot, quan arriben les nits d’hivern, nits com aquelles que passàvem al foc de la llar. Te’n recordes?
—I tant! Però, sobretot, recorde les nits de Nadal, quan els meus pares anaven de sopar amb els “amigatxos” i jo els demanava quedar-me a cal iaio Baldo, amb tu. Ara mateix, quasi et veig en la pantalla, com en un vídeo, escampant les brases i torrant xulles i rebanades de pa per a posar-hi all-i-oli… Ostres, iaio! Quins soparets més bons!
—I els contes, també els recordes?
—És clar! Els contes de la Raboseta l el Rabosot? Si saberes que després els he contat als meus fills, l’Arnau i el Pau! Ara bé, t’he de dir que de vegades t’adormies, eh?, i els barrejaves amb el de Peret i Marieta, o el del Cigronet.
—Ah, ah! Si tu ho dius… La veritat que em feies molta companyia i jo estava ben content de veure que t’ho passaves bé.
—Una nit, et vaig fer una pregunta que et va posar una mica trist. Perdona’m…
—Home, és comprensible que preguntares per ella. Tu també la l’estimaves moltíssim.
—Quasi estic veient-ho en la pantalla. Eixírem al corral. Feia un fred que pelava, les gallines estaven arraulides. Aleshores, agafant-me pel muscle, assenyalares amb el dit una estrella que brillava més que cap altra, al cel…
—…La veus?, et vaig dir. Allà està. Algun dia hi aniré a veure-la.
—Vaig veure que et queia una llagrimeta, però em vas dir que era a causa del fred…
—Bé, ara que ja ets gran, pots entendre com són aquestes coses. Amb el temps, tot s’entén millor.
—Encara que, la conversa d’ aquesta nit, a qui la podria contar? No crec que ho entenga ningú.
—No t’esforces massa. Encara hi ha gent que no sap que per Nadal, com per la resta de l’any, qualsevol cosa és possible si la desitges amb il·lusió.
Josep parpellejà dues o tres vegades. Era la són? O, potser, l’últim glop de Glenfiddich? Aleshores, engegà la impressora i va prémer la tecla que posaria negre sobre blanc el fet insòlit que acabava de viure. El paper semblà encallar dues o tres vegades, fins que començà a mostrar el prodigi d’aquella nit: un conte de Nadal transformat en estrella que una persona entranyable li enviava des d’algun lloc del cel.

300 b

300 b

Ahir mateix, em va telefonar.
-Què fas?
-Doncs...., fent l'indi.
-Passe per tu i ens fem un café al Garrofera.
Però, mira per on!, que el Garrofera estava tancat i haguérem d'anar a la cafeteria d'enfront. Durant una bona estona parlàrem de feina, és clar, de projectes mig enllestits i de terminis. Parlàrem, també, de preus de dentistes, de llibres llegits i per llegir, d'ànecs a la sal i de la millor (i única) manera d'arribar a ma casa sense perdre's. Després, mentre caminàvem pel carrer Lluís Vives, li vaig deixar caure l'advertència de V.K. sobre el post número 300. Em va contestar:
-I de què parle?
-Això és el teu problema.
-Et promet que he intentat escriure alguna cosa, però aquesta és l'hora que...
Vaig entendre que es faria el longuis fins que jo donara el primer pas i actuara de teloner. Doncs bé. Ja està. Aquest és el post 300 b. El 300 a, el bo, l'haurà de fer ell.
El problema és sobre què parle. No ho faré sobre política local, perquè el vestit em ve ample, no no m'abelleix i, damunt, no tinc elements objectius per tal d'entrar al capot. I, en aquesta ocasió, no faré cap crònica. O, almenys, fins dissabte que ve, perquè fins aleshores no tinc "saraos" relacionats amb la música o la cultura (cultureta, diria V.K.) O siga, que la cosa està xunga. Podria parlar sobre les espectatives del possible viatge a Tijuana o sobre el concert en record de Joan Baptista Humet (dit al pas, nascut a Navarrès) o, també, sobre les darreres lectures recomanables...
A la fi em decidisc per recordar, per allò que s'acaba l'any, uns quants esdeveniments que, d'una manera o d'una altra, m'han deixat una petjada entre els filaments de les neurones:
1. Els premis i reconeixements als meus amics, a Urbà Lozano, a Manolo Baixauli, a Vicent Borràs, a Josep Lozano (no, no és família d'Urbà encara que tinga el mateix cognom i siga també d'Alginet), a Francesc Gisbert, a Antoni Prats, a Paco Muñoz, a Agustín Fernández Paz (premi Nacional LIJ)...
2. Les primeres publicacions com Déu mana, d'altres amics i amigues ben estimats, sobretot V.K. i Jara Gil.
3. L'últim disc de l'amic Paco Muñoz (La meua terra), una mena d'acomiadament, procés del qual en forme part amb molt d'orgull.
4. El fet de participar en els Itineraris de Lectura, que m'han permés conéixer millor com es pot promocionar la lectura amb una organització, seguiment i continuïtat quasi perfectes. (La il·lustració del Webnegre que encapçala el post pretén donar una imatge del que no hauria de ser.)
5. El fet d'haver pogut viatjar amb gent meravellosa i haver conegut gent entranyable. La ruta del romànic d'aquest any amb el Club el Pilaret (el temple d'Etxano encara em lleva la son), el viatge a Mèxic i a Argentina, les nombroses eixides a Barcelona..., en podrien ser uns bons exemples.
6. La publicació del poemari de la meua dona (Poemes de diumenges i dies faeners), que m'ha omplit d'orgull i de satisfacció.
7. Moltes altres coses que ara mateix no en vénen al cap, però que han fet d'aquest any de crisi, un any plenet de moviment i d'activitats.
Considere que, per a ser una 300 b, la cosa no ha acabat de donar el pes; però, l'objectiu de fer de teloner del post 300 a està més que complit.

299 maneres de parlar-ne

Tal com indica el títol, i si el comptador del blog no ens enganya, amb aquesta entrada ja en van 299. No fa falta ser molt llest (encara que els qui cohabitem en aquest indret virtual fluixegem per aquesta branca dels nombres i les úniques arrels que coneguem són la del taronger i la del queixal de l’enteniment) per a endevinar que la propera serà la 300.

Per motius obvis, confie, desitge i espere, que tant Enric com Josep (podem pactar una 300a i una 330b) sàpiguen festejar amb el seu segell particular aquesta feliç avinentesa. Qui sap si arribarem a la 400 i allò que va davant va davant. Per cert, Josep, hi ha gent que encara em recorda l'assumpte de la paella.

De fet a Tirant a Fotre les commemoracions ja fa alguns dies que han començat. Ara, que com darrerament ens hem prodigat en realitzar puntuals cobertures de tots els saraos culturetes de la rodalia, sembla que ja no li sorprén a ningú que aquesta empresa tire l’ordinador per la finestra i siga un dels pocs mitjans valencians acreditats a la FIL de Guadalajara. Encara que us promet que no ha estat gens fàcil.Us explique tot seguit algun dels entrebancs que el nostre cronista hagué de superar.

Aquest blog preguntà a la gent sabuda quin era el lloc més important on es parlava de llibres. La gent saberuda no dubtà a afirmar que aquest honor requeia sens dubte en el programa de Sánchez Dragó. Com ens pareixia que era massa a prop, preguntàrem de nou, i ens digueren que Frankfurt està bé, que Bolònia també mola, però que, indubtablement, el racó més interessant és Guadalajara. Així que encomanàrem al nostre reporter especialitzat en cròniques socials que agafara el tren i marxara cap a la Manxa. Un cop allí Enric ens telefonà una mica desassossegat per informar-nos que l’única fira que se celebrava en aquestes dates per a aquella contrada era La Feria Navideña del Regalo Artesano de Guadalajara, que si no ens importava carregava uns regalets i se’n tornava cap a casa. L’assumpte finalment s’arreglà, i com heu pogut comprovar a l’entrada anterior, Enric ha complit amb escreix la tasca que li encomanàrem.

VK

A aquesta celebració conjunta he d’afegir una de particular (encara que tant Enric com Josep en són també deutors). Hui, després d’algunes setmanes d’espera, per fi tinc a les meues mans el meu primer llibre. És curtet, és senzillet, és, com no podia ser d’una altra manera, un llibre per infants escrit en valencià (almenys a la contracoberta així ho especifica: A partir de 10 anys) i jo n’estic satisfet. Gràcies a totes les persones que han aportat el seu gra de sorra perquè, malgrat que a la coberta només hi figura el meu nom, es tracta, sens dubte, d’una obra col·lectiva.