Penúltim concert de Paco Muñoz

Divendres 8 vaig anar a veure i, sobretot, a escoltar el meu amic Paco. Ja he parlat altres vegades d'ell. Al concert, a Benifaió, érem els fidels de quasi sempre i alguna persona més. No importa. Paco i els nou músics que l'acompanyaven ens feren passar hora i mitja que s'esfumà enlaire com un bufit. I, és clar, cantà "El barranc dels Algadins" i "Serra de Mariola". També, "El vell Montgó" i "La meua terra", el tema que centra l'últim disc. En acabar, a la porta, em va comentar que farà l'últim concert a Castelló de la Ribera, a desembre. "No em falles", em digué mentre una nana demanava fer-li una foto. A gener es jubila si la mala salut no acaba abans amb ell. Darrerament, ha rebut el premi de la Societat Coral el Micalet, el premi sant Jordi del moviment Scout, la medalla d'or de Bocairent i algun premi més que ara mateix no em ve al cap. Però, després de trenta anys dedicat a la música en valencià i per als valencians, encara no l'han deixat actuar en C9. Ni abans i, encara menys, ara. Com l'Ovidi. O com tants altres. I sé que està dolgut. No per l'actuació, no. No per eixir a la tele. Menys encara. Potser, pel sentiment d'estar sempre "de l'altra banda", quan la seua banda sempre ha estat al costat dels conceptes d'estima per la terra que l'ha vist nàixer i viure. Abans d'acomiadar-nos--i no és la primera vegada que m'ho diu--, em va mussitar enmig d'una abraçada: "Saps? Ara que estic fent-me vell he descobert que m'agrada que m'estimen. Tu creus que això és greu"? Encara no he sabut què contestar-li.

Per on anirà la cosa?

Per on anirà la cosa?

Des de la meua quasi total ignorància sobre assumptes polítics, llig amb certa atenció les maniobres entre els distints aspirants a secretaris generals del PSPV-PSOE (o PSCV-PSOE). Sembla que les úniques candidatures clares van a ser, si a l'última hora no hi ha canvis espectaculars, la de Ximo Puig i la Jorge Alarte. El primer, crec, pretén un partit amb més calat de PSPV que de PSOE, és a dir, una mena de PSC a la valenciana; el segon, bastant més fidel a les veus de Madrid, està més en la línia del PSOE que del PSPV (i si m'apureu, del PSCV). Àbalos ho ha deixat córrer i ha fet bé, perquè dubte que poguera aconseguir els avals necessaris. I, mentrestant, Ana Noguera i Francesc Romeu es troben en una cruïlla de difícil solució perquè, si encerten amb el recolzament al candidat adient, la cosa els anirà bé; però, i si fallen a bastos? Suposem que recolzen Ximo Puig i guanya Alarte... Uf! Suposem que recolzen Alarte i guanya Puig...Un altre Uf! La pregunta és bastant senzilla: no sabien que, a la fi, quedarien dos candidats únicament i l'assumpte se'ls complicaria? Aleshores, per què es van presentar? O, realment, pensaven a guanyar? En essència, crec, els dos candidats representen les dues idees més fortes dins del partit: la línia d'un PSOE fort i centralitzat, tirant al centre, sense cap intenció "nacionalista", representada per Alarte, i la segona tendència, més independent del PSOE de Ferraz, més "nacionalista" i més progressista, de Puig. Tres Uf!!! seguits. No voldria xafar-me cap dit, però crec que el socialisme de capital, l'oficial, està més al costat d'Alarte; el socialisme de poble, potser més humil i senzill, recolza Puig. La solució, a final de mes.

Homenots

Francisco Asensi

A Paco Asensi el vaig conéixer fa més de cinquanta anys (i ja en són, d'anys) en casa de la meua iaia Pepa Ramona (realment, pronunciàvem Parremona), a l'ombra d'una figuera que tractava de rascar la panxa dels núvols, mentre ell, Paco Camarasa i el meu oncle José Maria, aleshores tots tres seminaristes, tractaven de afaitar-se la coroneta amb més o menys gràcia. El recorde com és ara: amb poca carrosseria i tirant a baixet. I sempre amb un somriure entremaliat i disposat a la broma i al bon humor. Recorde que tots tres es feren rectors i, pel temps, tan sols el meu oncle ha perseverat al servei a l'Església. Paco Camarasa (Paco Cassoleta) se n'isqué, es va casar i va tenir quatre o cinc fills i filles. Va morir fa tres anys, crec; Paco Asensi (Paquito, per allò de l'aparença) exercí de Rector d'un Col·legi Major Universitari, també se n'isqué i també es va casar. Bastant temps després, em vaig assabentar que havia publicat el seu primer llibre, La Sibila de Delfos: asesinato en el cónclave (Ediciones del Bronce, 1996). Tres anys després, va publicar Sombras sobre el Vaticano (Plaza&Janés, 1999). Des d'aleshores ençà, ha publicat, que jo sàpia, dues novel·les més: El diablo tiene nombre (Plaza&Janés, 2000) i El secreto de Sant' Angelo (Puzle editorial de libros, 2006).

Els tres últims els he llegit i us assegure que resulten, si més no, molt interessants. L'autor domina els temes que tracta i està molt ben documentat. Sí, sí, tots en castellà, perquè Paco Asensi no va tenir l'oportunitat d'aprendre a escriure en la llengua que parla. Al llarg del temps hem coincidit algunes vegades i sempre ens hem alegrat de veure'ns. Ens hem preguntat per les nostres activitats literàries i hem recordat algunes de les anècdotes d'aquella època que, gairebé, s'amaga entre la boira del temps. Paco Asensi manté aquell somriure de sempre, jo estic bastant més descapotable. Des d'ací, humilment, voldria retre-li un homenatge com a persona, com amic i com a novel·lista del meu poble, que és com dir, del millor poble del món: Algemesí. Potser, algun dia, el nom, el seny i l'obra literària de Paco Asensi tinguen el reconeixement que mereixen.

Iaio-iaia?

Iaio, iaia?
M'ha caigut el món als peus, col·legues. Resulta que, abans de tenir el nostre primer nét (anem camí del segon o segona), ens férem el propòsit de "valencianitzar" la nostra denominació com a pares del pare de la criatura. Teníem clar que allò del "abuelito-abuelita, güelo-güela" no ens quadrava. Aleshores, com que nosaltres havíem emprat els termes iaio-iaia amb els nostres avantpassats, considerarem que seria bo recuperar el costum. I així ho férem. Doncs, ara resulta que, com assegura Eugeni Reig al seu escrit (publicat en El Punt), estem fent el ridícul més espantós, perquè estem usant un llenguatge infantiloide i acriaturat. I ara què fem? Reciclem el cervell i recomencem l'operació amb el nostre Pau? Tornem a les formes més comunes, almenys per aquests indrets, "güelo-güela"? O enviem els teòrics allà on Peret envià sa mare i continuem amb el que a hores d'ara ens ompli de satisfacció? Per tal que teniu elements per jutjar aquesta qüestió, reproduïsc el text d'Eugeni.

¿Iaio i iaia o avi i àvia?


Per a denominar el pare o la mare, tant del pare com de la mare d’una persona, la nostra llengua té les paraules avi i àvia. La paraula àvia és exactament la paraula llatina avia, femení de avus, del mateix significat. La paraula avi és un masculí analògic format a partir d’àvia, molt probablement perquè els infants coneixen i criden primer l’àvia que l’avi.

Els xiquets xicorrotius, quan comencen a parlar i no són capaços de pronunciar correctament les paraules que els diuen les persones grans perquè, per a la seua mentalitat infantil són massa llargues o massa complicades, creen un llenguatge propi en el qual les paraules de la llengua que aprenen són substituïdes per vocables infantils elaborats repetint la primera o la darrera síl·laba de la paraula en qüestió. Així, repetint la primera síl·laba, de pare fan papa, de mare, mama, de pixar, pipi, de cagar, caca, de nonir (variant formal que usen els adults quan s’adrecen als xiquets en lloc de dormir), nono, de biberó, bibi, etc. Però en alguns casos la paraula infantil es forma repetint la darrera síl·laba, com quan de germaneta fan tata. D’eixa manera és com els xiquets que encara no saben parlar han creat la paraula iaia, repetint el final de la paraula àvia. La paraula iaio és un masculí analògic format a partir del femení iaia. Joan Coromines en el seu DECat (I, 516b15) diu: “[...] però més estesa, és la forma iaia del llenguatge infantil del català central, occidental, etc. (també val., eiv. i men., segons AlcM); [...]” I en el mateix DECat (IV, 875a11) diu: “En el Continent la variant afectiva iaio, iaia, resta pertot, si fa no fa, com a terme de parentiu, especialment en el llenguatge infantil o acriaturat [...]”

¿Què pensaríem d’un adult que, en el seu llenguatge quotidià diguera habitualment papa, mama, pipi, caca, nono, bibi, tata? Doncs exactament això mateix és el que hem de pensar dels que usen iaio i iaia en lloc d’usar avi i àvia, paraules patrimonials de la nostra llengua heretades del llatí i quasi idèntiques a les que empraven els antics romans fa més dos mil·lennis. Usar un llenguatge infantiloide i acriaturat en contextos formals toca en el ridícul. Ara bé, ja sabem que la capacitat de l’ésser humà per a fer el ridícul és gairebé infinita.

Desfullant la rosa

José Luis Ábalos, Jorge Alarte, Ximo Puig, Francesc Romeu i ara Ana Noguera. Queda un mes aproximadament per a què els socialistes valencians celebren el seu congrés i pel moment ja hi ha fins a cinc candidats que s’han postulat per a ocupar el càrrec de secretari general. I dic fins el moment perquè sembla que encara hi pot aparéixer algun més... perquè segur que queda algun sector, família, facció que no es troba representada i no renuncia a també poder dir la seua.

L’extensa nòmina de candidats resulta ben simptomàtica.

Perquè això de la democràcia interna dels partits no és que estiga bé, és que és imprescindible, ja que sinó així, no es concep una altra manera de gestionar qualsevol col·lectiu lliure. També cal tenir en compte que la designació de càrrecs per mitjà del dit ungit d’algun cap totpoderós ja no s’estila i, a més a més, dóna mala premsa. Els líders triats amb aquest sistema digital no acostumen a fer fortuna perquè les palmades inicials es tornen en ferotges crítiques quan els resultats són adversos. Qui té padrí el bategen, però sovint les despeses de la comunió ja te les has de pagar de la teua butxaca.

Però com diu la dita, tres són curtes i quatre són llargues.

I és que cinc candidats (no hi ha cinqué dolent diuen els castellans) em semblen una mica massa. I m’ho sembla perquè si hi ha cinc candidats es pressuposa que almenys hi ha cinc maneres diferents de concebre el partit i quin ha de ser el nou rumb a encetar. A saber: un socialisme valencià vist des de Madrid, un altre vist des de les Corts, un altre des de l’ajuntament de València, un altre independent de les sempiternes famílies socialistes, un altres de la tercera via...

Cinc propostes que no es poden (o almenys no es volen) conjuminar. Què no hi ha un mínim comú denominador que permeta aliances? Vertaderament totes resulten excloents? O això de pactar es deixa per a última hora quan estiga tot perdut i calga, almenys, salvar els mobles?

Perquè hi ha dues opcions. O cada candidat es considera el més idoni i creu a peus junts en el seu projecte i aspira sincerament a encapçalar la reconquesta del poder valencià o allò que succeeix és que tothom ho veu prou negre i aspira almenys a col·locar-se (ell i als seus) i a esperar en una posició acomodatícia que vinguen temps millors.

Considere i m’agradaria enganyar-me que l’únic guanyador d’aquest procés pre i postcongressual va a ser (un cop més) el PP valencià. Perquè no cal ser molt il·lusos per a saber que els candidats en qualsevol procés electoral balafien més forces en la crítica a l’adversari que en la presentació del seu programa.

El ciutadà percep (i les titelles mediàtiques també hi col·laboren a consolidar aquesta percepció) un PP fort, unit i amb les idees clares i un PS(PoC)V on fins i tot es qüestiona el nom. Aquest tema és força temptador però l’amic Lletra ja en parlà fa unes setmanes. Simplement aportar que sembla pel que he llegit en les enquestes que el canvi onomàstic comportarà possiblement guanyar uns quants vots però provocarà inevitablement la pèrdua de milers d’electors, de la seua història i de part de la seua dignitat. Si la solució dels socialistes valencians és fer-se un lifting per assemblar-se una mica més al PP i restar-los uns quants vots en vegada d’ elaborar un projecte engrescador que aconseguisca mobilitzar i il·lusionar la societat tornen (un cop més) a errar el camí.

El País Valencià (ups, perdó!) és juntament a Madrid, Múrcia i Castella Lleó el feu popular més consolidat on els càrrecs del partit de la gavina estan tan tranquils que han oblidats que els llocs de responsabilitat que ocupen no són vitalicis sinó temporals i allò que és pitjor, ningú pareix disposats a recordar-los-ho.

Perquè allò que queda clar (espere) és que més que un debat de persones i denominacions cal urgentment realitzar un enorme exercici d’autocrítica, veure en què s’ha errat (la veritat és que encerts hi ha hagut ben pocs), assentar les bases per a exercir una oposició crítica i responsable i començar a pensar que tal volta l’objectiu de qualsevol partit ha de ser intentar governar i no restar pels segles dels segles en l’oposició llepant-se les ferides.

Possiblement a la fi s’adonen que les disputes cainítiques no condueixen enlloc, potser se n’adonen que aquest descontrol només perjudica els valencians i beneficia els que han confós el territori en una enorme sala de festes a càrrec del contribuent, tal volta recorden que la política és un servei altruista que té com a finalitat la millora de la societat...però sincerament crec que tot es canviarà per a restar igual. I és que la disputa del poder ha de constituir en ella mateixa un mitjà i no un objectiu.

VK

Estiu i romànic

Estiu i romànic
Enguany, com fa ja un grapat d'anys, he aprofitat uns dies de relax per a recuperar, en part, el romànic de Navarra. I, per primera vegada, m'he trobat amb un especialista que m'ha deixat bocabadat. Es tracta d'un home, Javier Intxusta, propietari d'una casa rural a Garinoain  i, alhora, estudiós del romànic. I quan dic estudiós és perquè en sap una barbaritat. Així, per exemple, a l'hora d'explicar el pòrtic de sant Pere d'Etxano (a la foto), es va passar hora i mitja sense parar. La veritat siga dita: em vaig adonar que no tinc ni idea de romànic i ho dic després d'haver recorregut una animalada de quilòmetres per tota la península i haver vist una altra animalada de construccions. Pel que sembla, la meua visió havia estat totalment equivocada i ara em tocarà començar de nou. Com diu un amic, "quan més gran, més t'adones de la burrera que tens."  Pel que respecta a sant Pere d'Etxano, comentar-vos que està considerada com un dels misteris més difícils d'explicar del romànic. Si teniu ocasió, doneu-se una volta. Eunate, Leyre, Oliva, Sangüesa i, fins i tot, Uncastillo, poden servir de complement del viatge. 

La mar.

La mar
Des de fa algun temps, descobrisc, amb bastant enveja, que la poesia m'envolta quan jo sóc incapaç de muntar un apariat sense que cante a falla de barri de la perifèria. Hui, òbric el correu i em trobe aquest missatge d'un amic de l'ànima (i, alhora, cap d'aquest bloc.)
Parla de la mar. I ho fa amb tanta gràcia (almenys, per a mi) i tanta "poesia", que no he pogut evitar fer-vos-en partíceps. Allà va:

Si, amics, sí. La mar de calor, la mar de mandra, la mar de mosquits, la mar de basca, la mar de mosques i tanmateix, la mar de poca mar. Encara som de secà; potser la setmana pròxima ens n'anirem a la platja i aleshores tindrem la mar de mar.
Supose que vosaltres encara estareu en pont aeri Algemesí - El Perelló, no?
Quines coses ens depara la vida, senyor!
La mar de records. I la mar de ganes de veure-vos.
La mar de salut.