L'únic blau, el del cel!

Encara que amb uns dies de retard, ens arriba des de la República Progressista Riberenca de Polinyà una instantània que reflecteix com de dolç pot ser el sentiment nacionalista per aquelles contrades.

Sabem de molt bona font que aquest pastís serví de brillant punt i seguit a tot un dia de celebracions en un hort del terme protagonitzades per un grapat de bons amics del matrimoni “masover”. Ingredients per animar el “cotarro” no en faltaren: cançons reivindicatives, xerrades, degustacions gastronòmiques, i per suposat, el tradicional ball i cordà amb què clogué l’esdeveniment.

Segons ens ha confirmat el mateix amfitrió i alma mater de la festa, hagué de pleitejar una mica amb el pastisser que elaborà el pastís ja que aquest es mostrava incisiu a l’hora de reclamar el blau per a la bandera. Però el nostre protagonista es mostrà inflexible en aquest punt, tirà de repertori popular per tal d’aclarir-li a l’artesà xocolater que “qui paga mana” i que ell volia la quadribarrada i que l’únic blau que toleraria eixe 9 d’octubre a la seua caseta, seria el blau del cel.

VK

ACI 2009 (American’s Cap Indoor)

La Ciudad de las Artes de Valencia se llena de agua
El Palau de les Arts hace agua
La lluvia vuelve a inundar parte del teatro de la ópera y obliga a cerrar l'Hemisfèric (El País)

Davant de les dificultats jurídiques amb què està topant la celebració d'una nova competició de la Copa de l'Amèrica a terres valencianes (millor dit a les costes valencianes), el Comité Organitzador d'aquest esdeveniment esportiu d'abast mundial ha decidit pegar un ferm colp de timó i preparar-se per superar possibles inconvenients que llancen a perdre tota la inversió realitzada.

Així que en primer lloc han afluixat de nou la mosca (açò ho pague jo!) El consorcio pagará a ACM 5 millones aparte de los 105 de canon como «contribución adicional» (Levante EMV) i en segon lloc han anunciat una importantíssima novetat : La Pròxima edició de la Copa Amèrica es celebrarà en pista coberta.

La pista indoor estarà ubicada a l’antic llit del riu Túria i per no perdre temps el Comité organitzador ha aprofitat aquest pont festiu per tal de realitzar les primeres proves i valorar l’adequació dels vaixells a la nova pista de regates.

Sembla que a algun dels operaris encarregat de controlar el nivell de l'aigua s'ha despistat amb la clau de pas i una important quantitat d'aigua ha eixit a l'exterior del recinte.

L'alcaldessa de València ha restat importància a aquest infortuni i ha manisfestat que cal realitzar una lectura positiva d'aquest xicotet incident: "Valencia ya está en condiciones de albergar el próximo mundial de piragüismo".

VK

12 d'octubre. Agua para todos

Rajoy pide 'gestos' de orgullo de ser español (El País, edició digital)

REAL MADRID . TANTO EN EL BERNABÉU COMO A DOMICILIO
El equipo lucirá en su camiseta la bandera de España en los partidos internacionales (Marca)

Impactat i per què no dir-ho, encara una mica abduït pel missatge pseudoinstitucional llançat pel carismàtic líder de l’oposició mitjançant un vídeo en què animava als vertaders espanyols a hui dia 12 d’octubre realitzar algun “gest” que refermara la intrínseca condició hispànica de la nostra existència, he decidit secundar aquesta iniciativa.

He pensat en assistir aquesta vesprada a la manifestació que els joves pacifistes i tolerants d’Espanya 2000 realitzen a València (per cert, qui dóna els permisos?; es prendran les mateixes mesures de seguretat que en la del passat dimarts?), però l’eslògan no em semblava massa contundent (Los españoles primero), massa ambigu i poc contundent, xics, espavilem que ens estem amanerant i el PP ens furta l’audiència.

Una volta desestimada aquesta opció a l’aire lliure he pensat a hissar una bandera bicolor al balcó de ma casa, però sembla que no hi ha massa demanda de l’ensenya nacional perquè al basar xinés del cantó (i mira que aquesta gent està avispada per al negoci) no en tenien ni en catàleg, i com sembla que la XXXL que féu crear Trillo per a aixecar-la al centre de Madrid ha estat ja convertida en milers de draps pel govern de ZP a indicacions dels seus socis de govern, doncs tampoc sembla una opció plausible.

Així que com la virtut comença per u mateix i els entesos afirmen que la processó va per dintre, m’he decantat a la fi per un festeig original, sentit i en la intimitat. M’he dirigit a la cuina, he obert un potet d’olives La Espanyola per a picar, m’he preparat un bon entrepà de truita d’aquesta mateixa nacionalitat i m’he dirigit al saló. Després d’acomodar-me, he polsat l’1 al comandament i entre mos i mos i oliva i oliva he gaudit quasi entre llàgrimes d’emoció mal contingudes de la Desfilada de les Forces Armades que com tots els anys emet TVE, serà possible!, la cabra de la legió cada volta està més jove.

Llàstima que hui no jugue la “roja”, que continuen sense convocar a Raül, que el PSOE insistisca a trencar Espanya, que s’hagen de retirar els símbols d’una altra època... però sobretot llàstima que a la truita li falte un poc de sal i que ja no facen olives com les d’abans.

VK

No tots els pianistes viuen a l'Antàrtida

Reproduïsc una breu entrevista a un jove pianista de Carlet (afincat des de fa un parell d'anys a Algemesí) que publica hui el diari Las Provincias. Per què? Per ser company de batalles docents, un bon amic i sobretot un geni creador (i compositor) poc convencional encara per descobrir. La setmana passada actuà a Carlet i en pròximes dates a Alzira. Qui vulga escoltar el seu nou treball "Sagnant" només ha de demanar-m'ho.

Alfred García Lacal compositor y pianista

“Te nace crear y no sabría decirte cómo ni por qué”

Tiene más de 70 composiciones escritas para piano y acaba de editar su último trabajo: ‘Sagnant’, que incluye diez temas originales

- Por dónde pasa su currículum musical?

–Desde los 10 años recuerdo que estoy tocando el piano. Ya mayor compaginé mis estudios de música en el Conservatorio de Valencia al mismo tiempo que estudiaba físicas en Burjassot. Acabadas las carreras me puse a trabajar de maestro de música. Es en ese momento cuando me planteo seriamente escribir en “plan industrial” todas esas ideas que durante años había ido acumulando.

–En su familia hubo un pianista famoso…

–El maestro Perfecto García Chornet. Fue mi padrino y tío, primo hermano de mi padre. Su García es el mismo García de mi apellido. El conservatorio que hay en Carlet lleva su nombre. No tenía pensado acabar la carrera de música y mi tío me animó a que lo hiciera. Ha sido todo un referente en la familia que me ha animado y ayudado a trazar un camino.

–¿Dónde se sitúa su música hoy por hoy?

–Está a medio camino entre la música clásica y la música india. Es una especie de punto intermedio entre ambas, porque no tiene el formato de la música india pero tampoco llega a tener la armonía de la música clásica.

–¿Qué siente cuando toca y crea con el piano?

–No sientes nada y lo sientes todo a la vez. Te sale, te nace crear y no sabría decirte ni cómo ni por qué. En algunas condiciones que no estás predispuesto a nada es curioso que nazca la melodía. Hay otras veces que lo provocas y lo consigues, pero hay otras que dices: es imposible en estos momentos, y de pronto surge.

–¿El piano para toda la vida…?

–Es que no sé expresarme de otra manera. Si supiera coger un saxo o otro instrumento y expresar lo mismo que con el piano lo haría también.

–¿Alguna reflexión para el mundo de la música?

–El mundo de la música es auto regulativo. Yo soy una minoría dentro de las minorías, esa es mi reflexión. No hay espacios para escuchar música, o pocos espacios, pero reivindicarlos no sirve de mucho cuando la gente no viene a escucharla.

PS. Espere disculpeu que no estiga en valencià però crec que aquest diari no té encara edició en la nostra llengua

9 d'Octubre a l'Alt de les Creus (2a part)

Xino-xano, sense pressa però sense pausa, futbol és futbol, no hi ha rival petit (bo, prou de tòpics), a la marxeta i una vegada hem deixat enrere els pedregosos accessos al camí muntanyenc hem adoptat una notable velocitat creuer i hem tirat decididament cap avant.

Rotllo peregrins de les Useres i alternant moments de silencis i altres d’animosa xerrameca hem anat arrapant metres a la senda que sovint es mostrava clara i explícita i altres vergonyosa i esquiva i no teníem un altre remei que intuir-la entre branques, algun toll i un ampli ventall d’arbustos.

Ja des del primer moment, inclús abans d’aturar-nos en una fonteta d’on brollava de forma intermitent un aigua ben transparent, he pensat en com tan a prop de casa nostra hi ha paratges tan bells, tan tranquils i sobretot i per sort tan pocs sotmesos a la petjada humana, pot semblar un tòpic, doncs no, res de relats bucòlics i pastorils, una bona dosi de natura mediterrània entre nuclis urbans, PAI’s projectats, carreteres i camps de tarongers.

Hem pogut contemplat un catàleg ric i variats de plantes i plantetes, pocs però robustos pins i un munt d’estampes memorables. L’oratge ens ha acompanyat o almenys ho ha fet a mitges, ja que la temperatura era més que agradable però els núvols baixos i la manca de sol en gran part del trajecte ens ha impedit albirar el litoral i les muntanyes que s’aixecaven quilòmetres més enllà.

Caminant sobre una catifa de cudols (alguns d’aquests força esmolats per l’erosió) i flanquejats per un perpetu sotabosc hem anat acostant-nos al nostre destí. Hem parlat sobre allò humà i allò diví, sobre política local, pel·lícules memorables, rutes i gastronomia; hem constatat la sana enveja que sentim per la programació cultural de poblacions veïnes i hem atés a les explicacions sobre flora autòctona realitzades pel més veterà de nosaltres.

Al llarg del trajecte ens hem adonat que no estàvem sols en aquell entorn: petjades, excrements i unes taques de sang, ens han permés reconéixer la presència (sembla que habitual) de porcs senglars per aqueixa zona.

Després de quasi dues hores d’entusiasta passejada, una gran creu metàl·lica allà lluny ens avisa que finalment hem arribat. L’opinió unànime ha estat que ha valgut la pena, la matinada, la caminata i l’esforç. Ens aturem ben a la vora d’un enorme penya-segat d’uns centenars de metres. Simplement impressionant. Allò que des d’allí es divisa no té preu. Darrere, tota la Valldigna, Simat i el Monestir; enfront el Mondúver; davall Tavernes que s’estén de cap a cua. I a l’altre costat el Mediterrani, des de Cullera, passant pel Brosquil, la platja de Tavernes, Xeraco i fins allà lluny el Montgó.

Admirats però encara amb la panxa buida, que la bellesa ompli però no alimenta, ataquem amb gana l’entrepà mentre fem fotografies, ens abriguem una mica i continuem parlant sobre les excel·lències del lloc. Realitzem la instantània de rigor damunt d’un munt de pedres de major grandària amb la quadribarrada desplegada, hem de deixar constància gràfica de la nostra fita (almenys per a uns urbanites de poble menut com nosaltres així ho sembla). Algú comenta deixant-se portar per l’eufòria que la foto treta de context pot passar per les d’Al filo de lo imposible després d’haver coronat un huit mil, segurament no siga per a tant.

Abans d’iniciar la tornada observem per última vegada tot allò que des d’aquest punt privilegiat aconsegueix aprehendre la nostra mirada, especialment les tres grans creus que situades a uns metres d’on estem nosaltres serveixen per a donar nom a aquell indret.

Recomponem la filera i comencem a caminar. Amb la panxa plena i l’objectiu assumit i gaudit la tornada esdevindrà un plaent passeig en barca.

VK

PS. Per als companys de caminada, per la bona estona

9 d’Octubre a l’Alt de les Creus (1a part)

Hui, dimarts, festa i bon dia, m’he alçat ben prompte. Possiblement haguera estat millor quan encara estic restablint-me d’un constipat cundidoret haver prolongat les hores de son i després de desdejunar-me a consciència tirar-me en el sofà i delectar-me amb la visió (via Canal 9) del grapat d’actes institucionals (promonàrquics i promocionals) i processons cíniques que es celebren a València amb motiu del dia de la “Comunidad”; però mira, cadascú es mortifica com vol i és de justícia triar la penitència pròpia. Així que hui, carretera i manta, o millor dit, caminata i llarga.

Encara era fosc i una boira de catàleg de fenòmens atmosfèrics cobria de forma homogènia la plaça on es situa el meu pis. He repassat mentalment la llista d’objectes i de roba imprescindibles per a l’eixida de hui: pantalons llargs (sembla que una part del camí transitarà entre esbarzers i altres plantes punxants), entrepà, fruita, agua (temperada, això sí, que la meua gola no està per a moltes agressions), la càmera de fotos (m’ha assegurat el promotor de l’escapada que pagarà la pena), un gaiato (adquirit a la fira de Xàtiva que em serà útil per afrontar les costeres), un impermeable (que vaig comprar per a córrer i que encara no he estrenat) i un barret.

Perfectament equipat, els meus virus i jo hem baixat al carrer per esperar a l’amic que havia de passar a arreplegar-nos.

Semblava enmig de la boira i amb la meua caracterització un peregrí a punt d’acarar els últims quilòmetres del Camino. Puntual com les domiciliacions bancàries ha aparegut el Seat Ibiza blanc (cortesia d’un gran empresa energètica) que ens ha servit de transport.
- Bon dia
- Bon dia, què molta son, no?
- Sí, anit em vaig gitar tard i hui no anem precisament a dedicar-nos a la contemplació estàtica dels cossos celestials.

Silenci. S’escolta de fons la ràdio mentre ens dirigim cap al centre del poble a arreplegar al promotor, guia i “alma màter” de l’eixida. Aturem el cotxe en el carrer Muntanya, el nostre gurú muntanyenc iniciàtic aguaita pel portal i apareix amb samarreta taronja i pantalons militars (després ens explicarà que són una donació d’un exalumne). Ara només ens cal passar a per l’últim integrant de l’expedició i cap al nostre destí.

Creuem Alzira, la Barraca i quasi sense adonar-nos-en ens endinsem en la Valldigna, subcomarca que hui dimarts ens servirà d’amfitriona. Pocs metres després de passar el cartell que constata la identitat pròpia d’aquest tridu municipal, peguem la volta a una redona (per ací no, Simat; per ací tampoc, Benifairó; aquesta...crec que no; ara, per ahí, on fica “camí”).

Abandonem un asfalt ample i en bon estat, per un altre estret i mal pavimentat i sobretot que pica tota l’estona cap amunt. Cinc minuts després aparquem el cotxe a la vora d’un caminal, ens carreguem les motxilles a l’esquena, agafem els gaiatos (hi ha de més sofisticats de fibra de carboni i regulació telescòpica) i iniciem l’ascensió, molt tranquils i expectants.

A la primera cullerà, mosca!. Les rampes que ens donen la benvinguda farien riure a les de l’Angliru o del Tourmalet, quatre o cinc costeres llargues i pronunciadíssimes que van alternant trams pavimentats amb altres de terra i pedra. Quinze minuts més tard quan sembla que les corbes amb destinació celestial ja han acabat, apareix una darrera, recta i llarga com una rampa de salt de trampolí inversa , però mira, què anem a fer, cap amunt, ben geladets sense cap escalfament previ i sense cap piolet, arnés o corda que ens facilite l’ascensió. A punt de coronar aquesta primera dificultat orogràfica llegim sobre l’asfalt en sentit contrari a la nostra direcció “Bajada peligrosa”. Ja, adverteixen que la baixada és perillosa però de la pujada no diuen res, serà perquè és per a morir-se.

(continuarà)

VK

Fuster, Sanchis Guarner i...Maluenda

Dues notícies d'ahir dissabte publicades en el diari Levante cridaren la meua atenció una mica mermada pel primer constipat de la tardor:

Maluenda (PP): «Jaume I hablaba el bajo latín»
El rechazo del Consell a un múltiplex igual que el catalán impide el pacto para mantener TV3

Sembla que el govern valencià ha decidit eixir-se’n amb la seua i es mostra ben disposat a aplicar la resolució judicial que ell mateix ha auspiciat. Es posa fi als repetidors d’ACPV i de pas també a un dels pocs reductes de llibertat d’expressió audiovisual en la nostra llengua. Llàstima que catalans i balears no puguen gaudir de Bertín Osborne, de telenotícies amb rigor i d’un àmplia oferta de televisió en la llengua que compartim.

Llàstima que amb l’aplicació taxativa d’aquesta mesura se’ns prive als valencians de rebre una programació variada, de qualitat i ... en llatí.

Per favor, a qui corresponga, a què esperen a realitzar controls d’alcoholèmia en els plens de les Corts?, perquè o als diputats se’ls se n’ha anat la mà amb el carajillo o determinades declaracions no s’expliquen.

Ah! i ja posats que la Conselleria d'Educació col·loque el Llibre dels Fets com a lectura obligada per als estudiants que al Batxiller opten pel llatí i el grec.

VK