VK a Nova York. 3a part

Avui us aprope el tercer i darrer lliurament del meu periple pel cor dels YU-E-SEI.

19. L’aeroport de NY on aterren la major part dels vols internacionals s’anomena JFK en memòria del carismàtic president assassinat a Dallas. Que jo pense, quina mala sombra, batejar un aeroport amb el nom d’un home que morí abans d’hora.

20. Malgrat el nom de la megacity, de pernil dolç no n’hem trobat ni mica, ara de hotdogs, kebbabs i cheeseburguers fins per les orelles.

21. Tothom sap que malgrat anar de conservadors i puritans els americans són un els pobles més supersticiosos del globus terraqüi. Fins al punt que el número 13 no s’empra en cap tipus de rètols (no designa cap avinguda, ha estat suprimit del seients dels avions...). Però paradoxalment els taxis són grocs per complet. Potser fer ús d’aquest servei només és una temeritat o només qüestió de sort?

22. El tòpic de l’americà prototípic: texans, barret vaquer, botes amb esperons i malcarat ha anat evolucionant. Ara es porten els vestits de marca, les sabates lluentes i la gorra dels Yankees com a complement perfecte.

23. Tots els bitllets de dòlars independentment de la seua quantia són semblants. Tal volta per aquest motiu l’esperança s’associe al color d’aquests. Per cert, els americans quasi sempre paguen amb targeta i als establiments no els agrada donar canvi, potser siga per no perdre el temps o perquè no se’ls hi dóna bé això de contar.

24. Broadway i sobretot Times Square per la nit sembla la botiga central de Lámparas Tormo. Tot molt il·luminat, amb el mateix estil que un club de carretera però molt més desproporcionat. Que jo dic, si l’associació de veïns del carrer Russafa que tant protestà pel desplegament lumínic de la falla Sueca-Literato Azorín visqueren ací, sense cap dubte ja hagueren plegat bàrtuls fa molt de temps.

25. Durant els dies que vaig romandre a la Big Apple em resultà curiós però no vaig veure cap imatge de Bush, ni als informatius, ni a les portades dels diaris més importants. Agraïsc des d’ací aquesta mostra d’hospitalitat al poble americà. Jo estava una mica preocupat perquè si és cert allò que diuen que els americans van 10 anys per davant de nosaltres, aquests sembla que ja han passat pàgina i Bush és només un fantasma del passat. Per cert, per si val com a pronòstic electoral, qui ocupava la major part de les portades era un dels aspirants a president pel partit demòcrata, Barack Obama.

26. A totes hores i en totes les televisions dels llocs públics (fins i tot a les situades als ascensors) únicament emetien partits de beisbol. Els nord-americans justifiquen la manca d’interés que senten pel futbol afirmant que és un esport lent i avorrit. Doncs us puc assegurar que les partides de petanca que juguen els jubilats al Parc Guinovart són més entretingudes que l’esport de masses americà.

27. Pels carrers de Nova York espanyols a cabassos. Si parles castellà i vesteixes roba cara i bufanda Burberry’s creuen que ets espanyol. En canvi si optes per la roba més informal i converses en valencià, ells no tenen cap dubte, ets italià.

28. No escoltaven ningú parlant valencià/català. Clar! sembla que tots havien quedat al mateix lloc. Al Metropolitan una magnífica exposició sobre el modernisme català: Barcelona: De Gaudí a Dalí, i per suposat mig Principat allí dintre fent d’amfitrió. I després resulta que els chauvinistes són els francesos. (Per cert, passejant pel Museu no vaig poder deixar de pensar en Enric, que ací gaudiria més que l’amo de Colgate després de fitxar Ronaldinho per a fer la publicitat del seu producte).

29. La Costa Est del País Valencià acabarà com la seua homòloga novaiorquesa: formigó i gratacels, però menys cosmopolita, vital i estimada pels seus habitants.

30. El diumenge, l’últim dia de la meua estada, em vaig apropar a l’Empire State per tal de contemplar la ciutat des del seu vuitanta-sisé pis. Hi havia quasi dues hores de cua. Jo vaig caminar fins la base del gratacel, vaig mirar cap al cim de l’edifici i sense pensar-m’ho dues voltes vaig emprendre el camí de tornada a l’hotel. Hui no valia la pena pujar-hi. Per molt que m’hi vaig fixar, al terrat, de King Kong ni rastre. Era diumenge i probablement el rei dels simis lliurava.

visèkimé