lunes, 31 de marzo de 2008

No llores por mi, Argentina... (I)
Esperava amb tota la gana la crònica egípcia de l'Home del Carrer; però, pel que es veu, encara no s'ha recuperat de la impressió de caminar a la gatamèu per dins de la piràmide de Kufu.
Així doncs, mentre esperem la crònica del gran ajatollah, tractaré de parlar-vos, ni que siga un poc, d'algunes de les sensacions que he viscut després de passar quinze dies per les terres argentines. De primeres, comentar-vos que la foto que he seleccionat correspon a un xicot de les terres on la puna és l'ama i senyora, de manera que per a circular, hem tirat mà de les fulles de coca. El xicot es dedicava a fabricat forquetes amb fusta de cactus i, acompanyat d'un indi descendent directe dels inques, regentava una mena de parada en un poblet de la quebrada de Uamaca, a més de 3000 metres per damunt del nivell del mar. Sí, clar, he vist el Perito Moreno, Iguazú, Buenos Aires, he viscut en viu o en directe la cacerolada i he estat en contacte amb les mares de la plaça de Mayo; però, tot i això, si haguera de triar entre un dels llocs que he visitat, em quedaria amb Salta, Jujuy i les terres que limiten amb els Andes i Bolívia. Potser, perquè no hi havia guiris (ni tan sols espanyols), per la senzillesa de la seua gent, perquè és una terra encara no massa atacada pel turisme i perquè, d'una manera o d'una altra, crec que representa la cultura més interessant d'una Argentina pobra, però altiva. Una terra on els elements culturals occidentals queden difuminats totalment per la Mamapacha, pels poblats inques, pel gauchito Gil o per la difunta Correa. Allò dels glaciars, Iguazú, la selva i Buenos Aires (amb Caminito, la Bombonera, Gardel, Puerto Madero i tota la pesca) està molt bé, resulta interessant i, alhora, distint; però, Salta i tota aquella extensa contrada m'ha resultat realment impactant. Si alguna vegada decidiu anar-hi, tot i que els tours operators us diguen que allò està fora de les rutes, doneu-se una volta. No està massa lluny de Buenos Aires: 1600 quilòmetres que, en aquell país, és com un passeig.

5 comentarios:

Mon àtic està prou arreu dijo...

Cròniques de Nova York i Roma, i ara d'Argentina i, potser, d'Egipte.

Va! Qui s'anima ara a fugir cap a Sidney i cap a Pequín o Pyongyang?
Acò és una xarxa de corresponsalies i no la de la CNN!
Ja està clar iniciem una nova secció a la qual estan convidats tots els lectors d'aquest blog: Fotent on tour!.

Així que us anime a ressenyar els vostres viatges arreu del món des d'un òptica tirantafotredora.

Sí! La Vall de Gallinera o els Ports també formen part d'arreu del món.

Anónimo dijo...

I les aventures en el Norient o Surient Exprés... segons s’agafe el tren a Algemesí cap a València o a València cap a Algemesí? No, per preguntar.
L’Espectador.

Etoo dijo...

Quin nivell que hi ha a aquest blog!!! Tot el mon rodant, viatjant com uns locos, cap a munt, cap a baix.... I jo donant un passeig per la Murta el segon dia de Pasqua... No soc res.
Prenc nota de la recomanació Argentina, benvolgut.

Anónimo dijo...

Llegir la crònica d'un viatge és, també, viatjar. I llegint aquesta, jo m'he vist trepijant muntanyes i valls i ai! mastegant alguna fulleta de coca. Amb la dèria del viatges potser mostrem les nostres "vergonyes" filo-romàntiques. Volem escapar per l'espai i el temps? Almenys per ara, jo no pense privar la meua ment d'una activitat tan saludable. Encara que siga per revisitar La Vall de GAllinera, la Vall de Laguart o la immediata i entranyable Murta, tantes vegades com m'ho demane el cos.

L'HOME DEL CARRER

GIRBES dijo...

Totalment d´acord, vaig estar farà uns 5 anys a la Argentina, i per recomanació d´un conegut, vaig demanar anar a Salta (apart d´iguazu, buenos aires, ect...). Tranquilitat, paissatges inigualables, i la fusió amb un poble com l´argenti d´arrels pre-hispaniques que pense no es posible a altres parts de l´argentina molt mes visitades. Erem els unics valencians del grup i també els unics no argentins d´un grup de 15 persones