Tan lluny en l'espai i en el temps... (I)

La primera vegada que vaig veure una foto de la piràmide de Keops tenia 12 anys. La imatge em va cridar tant l’atenció que, només descobrir-la, em vaig adonar que aquella lliçó no seria com les altres. L’aridesa expositiva, pròpia els llibres d’història de batxillerat dels anys 50, es va transformar misteriosament i vaig aprendre de seguida tot sobre els faraons, les batalles, les intrigues, els imperis Alt i Baix…, com si es tractara d’un conte fantàstic, a l’estil dels que trobaria més tard en les Mil i una nits. Alguns anys després, continuava col·leccionant imatges visuals de les piràmides al meu cervell, dels temples egipcis, del Nil amb mil “faluques” de veles blanques… i, creixia en mi l’esperança que algun dia hi podria anar. Però quan consultava l’”Atlas” i comprovava la distància, m’assaltava el desànim. En aquells anys, els viatges eren matèria reservada per a rics o aventurers, o per a rics aventurers. Era evident que seria del tot impossible viatjar a un indret tan allunyat. Per això, a la fi, vaig decidir que tot allò era irreal, inexistent, un muntatge, una invenció. En el fons, el que volia era renunciar a seguir somiant en un lloc on no hi podria anar.
Però, el cas és que hi he anat, aquests dies, durant les vacances pasqüeres. “No és el millor moment”, digueren alguns. “No sé, no sé…Hi ha la cosa terrorista”. Però jo no podia esperar, si el que volia era anar i no que em portarem.
Per conèixer Egipte, vull dir, l’Egipte tour-operator, —l’idioma i les ocupacions no em permeten altres possibilitats—, sols has d’agafar l’avió i anar-hi. La resta queda fora del teu control. El país entra dins de tu a través dels teus ulls, del nas, de les orelles, de la boca, de les mans… El Nil t’acull amb una abraçada benvolent i ancestral, com si haguera estat esperant-te tots aquests anys. I tot seguit, el vaixell on t’han embarcat, comença la travessia que, misteriosament, et transporta segles i mil·lenis enrera, com una màquina del temps que t’agafa de l’aeroport de Luxor —entre soldats amb metralletes— per a portar-te a l’antesala del temple de Karnak, on el déu Horus, el rei falcó, fill d’Osiris, t’espera amb la seua mirada, entre displicent i misteriosa, com recordant-te la teua condició de turista. O d’intrús. Que tant hi fa.

L'home del carrer.