Maulets 2 - Botiflers 0

Trescientos manifestantes evitan que corten TV3
La concentración convocada por Acció Cultural en el alto de la Serra Carrasqueta, en Xixona, en contra del corte de la señal de TV3 reunió a unas trescientas personas, algunas de las cuales bloquearon la puerta de entrada al repetidor y evitaron así que los técnicos, poli­cías autonómicos y guardia civil entraran a precintar las instalaciones. La protesta reunió a dirigentes políticos de la izquierda y entidades cívicas.

1-0. Minut 7 de la primera part. Atac a la desesperada de l’equip del Consell. Paradó intextremis del porter que inicia un ràpid contracolp que culmina amb un gran remat amb l’esquerra del davanter valencià. Gran acció (cultural) del combinat local que s’avança en el marcador.

2-0. Minut 85 de la segona part. Contra tot pronòstic, l’equip valencià es refà del domini forani que intentava igualar el partit amb una pilotada llarga que sorprén la desfensa afrancesada i que es rematada en el segon pal per l’ariet austriac Carles “l’arxiduc”. La defensa gal·la ha pecat d’un excés de passivitat i confiança en les pròpies possibilitats i en l’aparent debilitat de l’equip rival. L’estat del camp fet malbé per l’intensa pluja caiguda no ha permés a l’equip de la flor de lis desplegar el joc a què té acostumat als seus seguidors.

Ho anuncia hui mateix Levante-emv
Felipe V no gana en Almansa 300 años después
El ejército de Felipe V se quedó ayer sin poder ganar la Batalla de Almansa. Una intensa tromba de agua que se desencadenó cuando sus hombres ya estaban luchando cuerpo a cuerpo contra las huestes del archiduque Carlos de Austria obligó a suspender la contienda.

Doncs sembla que no està tot perdut. Futbol és futbol.

visèkimé

D'Almansa a les Termòpiles

2007- 1707: 300

300: Pel·lícula nord-americana, dirigida per Zack Snyder, estrenada aquest any amb gran èxit de crítica i públic. És una adaptació de la novel·la gràfica de Frank Miller sobre la Batalla de les Termòpiles. En aquest famós enfrontament bèl·lic, un exèrcit compost per uns 300 hoplites espartans plantà cara a l'exèrcit persa del sobirà Jerjes que comptava (segons les fonts clàssiques gregues) amb un nombre de soldats que oscil·lava entre els 250.000 i el milió d'efectius.

2007: Avui els valencians (o almenys una part d'ells) conmemorem el tecer centenari de la derrota a la Batalla d'Almansa i de retruc l'abolició dels furs pel Decret de Nova Planta que comportà.

Sembla que des d'aleshores no hem alçat cap. A les portes d'una nova cita amb les urnes l'assumpte no pinta massa bé: no dóna la impressió de ser-ne una majoria ni d'estar movilitzats, ha quallat l'apatia i el mesinfotisme derivats d'una manca de líderatge i d'una oposició de TODO a 100 portada a terme pel PSPV, absents i menystinguts per la televisió i ràdio autonòmiques, censurats per les administracions públiques (el PP vol evitar per terra, mar i aire la difusió del documental Ja n'hi ha prou), les enquestes no acaben d'explicitar un canvi en el Palau de la Generalitat...

Però, què us diria, quan l'adversari sembla inabastable, quan el pessimisme comença a cundir, quan el somni sembla abaratir-se, és aleshores quan només hi resta encomanar-se a l'èpica. Resta poc de temps, està clar que els miracles a Lourdes, però qui no es consola és perquè no vol, i més avui que festegem una derrota.

visèkimé

MAL DE PANXA

No ho puc evitar. Ja sé que no ha passat res de greu (encara), que cada vegada està més clar que açò no hi ha qui ho ature, que amb les energies alternatives i renovables sembla que no arribem a cobrir les necessitats, etc, etc. Com vulgueu! Però cada vegada que veig aquestes ximeneies a Cofrents, entre la confluència de rius Cabriel i Xúquer, se'm posa un nuc a la panxa que em lleva la gana per a la resta del dia. Igual que anys enrere, quan portàvem al cotxe l'adhesiu de "Nuclears? No, gràcies", amb una cançó d'Al Tall posant-li música a les protestes permanents. Bé, bé, la qüestió és que em vaig passejar per aquella zona dissabte passat i encara no m'ha tornat l'humor. I, ara que caic, m'ha eixit una rojureta al turmell que em cou bastant i que m'obliga a rascar-me continuadament. Per què serà? Serà una ortiga? O tindrà alguna a cosa a veure la central nuclear?

CONTRA VENT I MAREA

Diari Marca de hui mateix:

La Louis Vuitton vuelve a suspenderse
La Copa Louis Vuitton, que tardó cuatro jornadas hasta poder arrancar ayer por la ausencia de viento, volvió a ser suspendida hoy por el mismo motivo.

El nostre blog, sempre atent a tirar una maneta en allò que calga, proposa una pluja d’idees als nostres amables lectors per tal de superar aquest lleuger entrebanc i aconseguir que aquest esdeveniment esportiu tan important no naufrague.

Nosaltres, mentre us inspireu, us n’avancem tres (a l’espera que Enric i Josep, dos consumats navegants, hi diguen la seua):

1a. Substituir aquestos enormes vaixells de competició, els Fòrmula 1 de la mar, per embarcacions de vela llatina. Aquesta opció té l’inconvenient de restar-li velocitat i espectacularitat a la cursa, però tota la resta són avantatges: són naus molt més acostumades a navegar per aquestes aigües, els tripulants poden gaudir del paisatge mentre condueixen l’embarcació, no cal que estiguen dotats de la més alta tecnologia (així si es penja el Windows no passa res), es deplacen amb només dos o tres nusos de vent i pots carregar els aparells de pescar i dedicar-hi una estoneta.

2a. Foradar el monocasc (com és de fibra de vidre no costarà gaire) habilitar set o huit finestretes per cada costat, fabricar una vintena de rems de fusta i com si es tractara d’una galera romana, utilitzar de força motriu els braços dels tripulants que sembla que estan prou guaixats. Si aquests es negaren i fera falta personal es podria tirar mà dels bascos que ja fa temps que fan curses de traineres o dels piragüistes del Scooter Club d’Algemesí. Si aquest nou mètode propulsor funcionara l’any vinent podríem assistir una nova versió de la tradicional regata Oxford-Cambridge-Iberdrola.

3a Mètode patinet cullerenc: La meitat de la tripulació (ja que en són un cabàs i segur que més d’un s’escaqueja) es llança a la mar, es col·loca a la part posterior del vaixell, agafen amb les dues mans la popa de la nau i comencen a menejar les cames amb gana, cal pegar cada cop puntades més fortes amb un ritme in crescendo fins aconseguir una bona velocitat creuer i mantindre la mateixa intensitat fins la línia d’arribada.

Sembla que aquesta darrera proposta ja estat contemplada per alguns dels desafiaments participants. Segons apunta hui el Superdeporte, David Albelda ja ha rebut tres ofertes: de l’Alinghi, de l’Oracle i de l’Iberdrola que sembla que s’endurà el gat a l’aigua ja que ha inclòs en la seua proposta fer-se càrrec de tots els rebuts de la llum del defensa internacional.

visèkimé

VK a Nova York. 3a part

Avui us aprope el tercer i darrer lliurament del meu periple pel cor dels YU-E-SEI.

19. L’aeroport de NY on aterren la major part dels vols internacionals s’anomena JFK en memòria del carismàtic president assassinat a Dallas. Que jo pense, quina mala sombra, batejar un aeroport amb el nom d’un home que morí abans d’hora.

20. Malgrat el nom de la megacity, de pernil dolç no n’hem trobat ni mica, ara de hotdogs, kebbabs i cheeseburguers fins per les orelles.

21. Tothom sap que malgrat anar de conservadors i puritans els americans són un els pobles més supersticiosos del globus terraqüi. Fins al punt que el número 13 no s’empra en cap tipus de rètols (no designa cap avinguda, ha estat suprimit del seients dels avions...). Però paradoxalment els taxis són grocs per complet. Potser fer ús d’aquest servei només és una temeritat o només qüestió de sort?

22. El tòpic de l’americà prototípic: texans, barret vaquer, botes amb esperons i malcarat ha anat evolucionant. Ara es porten els vestits de marca, les sabates lluentes i la gorra dels Yankees com a complement perfecte.

23. Tots els bitllets de dòlars independentment de la seua quantia són semblants. Tal volta per aquest motiu l’esperança s’associe al color d’aquests. Per cert, els americans quasi sempre paguen amb targeta i als establiments no els agrada donar canvi, potser siga per no perdre el temps o perquè no se’ls hi dóna bé això de contar.

24. Broadway i sobretot Times Square per la nit sembla la botiga central de Lámparas Tormo. Tot molt il·luminat, amb el mateix estil que un club de carretera però molt més desproporcionat. Que jo dic, si l’associació de veïns del carrer Russafa que tant protestà pel desplegament lumínic de la falla Sueca-Literato Azorín visqueren ací, sense cap dubte ja hagueren plegat bàrtuls fa molt de temps.

25. Durant els dies que vaig romandre a la Big Apple em resultà curiós però no vaig veure cap imatge de Bush, ni als informatius, ni a les portades dels diaris més importants. Agraïsc des d’ací aquesta mostra d’hospitalitat al poble americà. Jo estava una mica preocupat perquè si és cert allò que diuen que els americans van 10 anys per davant de nosaltres, aquests sembla que ja han passat pàgina i Bush és només un fantasma del passat. Per cert, per si val com a pronòstic electoral, qui ocupava la major part de les portades era un dels aspirants a president pel partit demòcrata, Barack Obama.

26. A totes hores i en totes les televisions dels llocs públics (fins i tot a les situades als ascensors) únicament emetien partits de beisbol. Els nord-americans justifiquen la manca d’interés que senten pel futbol afirmant que és un esport lent i avorrit. Doncs us puc assegurar que les partides de petanca que juguen els jubilats al Parc Guinovart són més entretingudes que l’esport de masses americà.

27. Pels carrers de Nova York espanyols a cabassos. Si parles castellà i vesteixes roba cara i bufanda Burberry’s creuen que ets espanyol. En canvi si optes per la roba més informal i converses en valencià, ells no tenen cap dubte, ets italià.

28. No escoltaven ningú parlant valencià/català. Clar! sembla que tots havien quedat al mateix lloc. Al Metropolitan una magnífica exposició sobre el modernisme català: Barcelona: De Gaudí a Dalí, i per suposat mig Principat allí dintre fent d’amfitrió. I després resulta que els chauvinistes són els francesos. (Per cert, passejant pel Museu no vaig poder deixar de pensar en Enric, que ací gaudiria més que l’amo de Colgate després de fitxar Ronaldinho per a fer la publicitat del seu producte).

29. La Costa Est del País Valencià acabarà com la seua homòloga novaiorquesa: formigó i gratacels, però menys cosmopolita, vital i estimada pels seus habitants.

30. El diumenge, l’últim dia de la meua estada, em vaig apropar a l’Empire State per tal de contemplar la ciutat des del seu vuitanta-sisé pis. Hi havia quasi dues hores de cua. Jo vaig caminar fins la base del gratacel, vaig mirar cap al cim de l’edifici i sense pensar-m’ho dues voltes vaig emprendre el camí de tornada a l’hotel. Hui no valia la pena pujar-hi. Per molt que m’hi vaig fixar, al terrat, de King Kong ni rastre. Era diumenge i probablement el rei dels simis lliurava.

visèkimé

VK a Nova York. 2a part

Continue hui amb un breu resum dels pensaments que em suscità l’antiga Nova Amsterdam...(per cert, davant la quantitat d’informació acumulada anuncie una 3a i última part de les meues aventures per NY en l’edició dominical d’aquest blog).

11. El primer que et sorprén, abans fins i tot d’entrar al país, són les rigorossímes mesures de seguretat a què sotmeten a tot el passatge: controls, duanes, registres, escàners, detectors de metalls, escorcolls, interrogatoris...que uno pensa, si jo que sóc un honrat ciutadà de la UE he de passar tots aquells entrebancs, els presoners de Guantánamo, s’ho estaran passant poc agre...

12. Possiblement per tal d’explicar l’excentricitat i peculiar idiosincràsia dels americans hauríem d’acudir al jet-lag. El canvi horari permanent en què viuen els fa anar de bòlit. Quan els europeus ja fa hores que dormim els ianquis encara estan a taula sopant ( o pel carrer menjant una hamburguesa) i clar, l’endemà ho acusen i fins el migdia europeu aquests són incapaços de deixar el llit. Però mira, malgrat aquest panorama horari tan negatiu continuen sent la primer potència mundial.

13. Un dels fets més sorprenents, i més si com jo intentes orientar-te amb un plànol, és que la majoria dels carrers no tenen nom sinó que se’ls identifica mitjançant números (jo pensava que açò només passava a les pel·lícules per fer-se els xulos). Probablement l’encarregat de posar-hi els noms o era de ciències o tenia poca imaginació i menys ganes de calfar-se el cap. Davant aquesta manca d’idees haguera pogut telefonar el seu homòleg espanyol que segurament li haguera recomanat el sistema onomàstic emprat per ell, un mecanisme senzill i homogeni: tirar mà del santoral.

14. La Zona Zero (no la primera filera de la meua classe on estan asseguts els alumnes amb pitjors qualificacions sinó el solar on abans s’aixecaven les Torres Bessones), salvant les distàncies i el seu tràgic passat, sembla la M-30 de Madrid: grues, tanques i carrers tallats.

15. Hi ha moltes banderes americanes per tot arreu. Conta la llegenda que George Washington quan fundà la ciutat encomanà banderes per tal de celebrar-ho però sembla que se’n passà en l’encomanda i encara hi resten milers en stock, per donar-los eixida cada any se’n reparteixen dos o tres per a cada americà.

16. Aquesta gent desconeix què és l’aigua mineral, com sembla que detesten tot allò sa i natural, l’aigua sempre ha de ser amb gas i si et negues no tenen cap problema en omplir-te el got de la cuina. Així almenys aconsegueixen que tinga gust mineral, el del ferro de l’aixeta.

17. Per cert, us promet que no és cap efecte especial, he pogut comprovar que és completament real: en molts carrers ix fum del clavegueram. No és perquè davant les restrictivíssimes mesures antitabac els fumadors americans hagen trobat aixopluc sota el paviment sinó pels continus trencaments que pateix el sistema de calefacció del metro, molt deteriorat i antic.

18. Per què els anomenen minories si paquistanís, hindús, xinesos, àrabs, hispans, afroamericans...constitueixen ja la majoria de la població nord-americana?

Ah, i com en les telesèries americanes: TO BE CONTINUED

visèkimé

VK a Nova York. 1a part.

Estimats tirafotedors, apreciats gerents, benvolguts tots, Nova York ja és història i la Ribera m’acull de nou.

I pensar que tot començà de la manera més ingènua del món:
-Xe, Josep per què no enviem un corresponsal als United States per a veure què es cou al melic del món.
Dit i fet...i el becari i les seues maletes cap allí.

Considere una bajanada pormenoritzar-vos el meu dia a dia a la Gran Manzana, alguns ja haureu estat i alguns altres possiblement hi anireu algun dia. Així que he optat per comentar-vos tot seguit (avui la primera part i el divendres la segona) les impressions i dubtes que m’ha causat el meu periple americà:

0. Una vegada ja ets a l’avió comences a adonar-te ben bé on vas i com és la terra que t’acollirà durant uns dies. T’afarten de menjar i de beguda com si tractaren de suavitzar la transició entre la dieta mediterrània que deixes enrere i la bateria de greixos i de salses que t’esperen amb els braços oberts. Ja a l’aeroport una hamburguesa i un hotdog et reben amb un cartellet: Sr. Visèkimé. Wellcome to USA.

1. Com és possible que en els banys dels hotels del país més avançat del món continuen utilitzant el paper de vàter monocapa? Quan evolucionaran i passaran al de doble textura emprat a Europa des de fa dècades?.

2. A NY malgrat ser com ací ja primavera i malgrat estar com ací a l’Hemisferi Nord fa un fred que pela, però com el mesuren amb graus farengeith sembla menys intens.

3. Per a un vianant és impossible creuar cap carrer quan està en verd ja que els ninotets que s’il·luminen als semàfors per a donar el pas no són com ací verds sinó blancs. Sense dubte una herència més de la segregació racial viscuda en aquest país durant tants anys.

4. La malaltia més patida pels novaiorquesos és amb total seguretat els problemes d’audició. Aquest fet explica que es parlen cridant, que els presentadors de televisió vocalitzen de forma quasi caricaturesca o que els conductors facen un ús més que abusiu dels clàxons.

5. Els preus són una mica elevats però a més, cada cop que fas ús d’un servei ( bé un taxi, menjar a un restaurant... ) és preceptiu deixar propina (que sol oscil·lar entre un 10 i un 20% del preu del servei emprat).Si aquest tipus d’almoina administrativa és obligatòria, per què no l’inclouen en el preu total, i si és de debò voluntària, per què no deixen que siga el client en funció de la satisfacció obtinguda o de l’atenció rebuda qui decidisca la quantia de la propina?

6. Després d’haver observat més o menys de prop i amb força atenció l’estàtua de la llibertat i d’haver-ho corroborat veient una i mil voltes les fotos realitzades, us ho puc assegurar: aquest simbòlic monument o és una maqueta en 3D o una projecció hologràfica, no em crec que siga de veritat. Serà obra del mateix que s’encarregà d’escenificar el controvertit viatge a la Lluna?

7. En la Meca (òndia quina paradoxa!), bo, en l’epicentre del consumisme i del liberalisme econòmic en cada illa de cases (o millor dit, de gratacels) hi ha edificada una catedral, esglesieta, mesquita o sinagoga. Ara això sí, pots triar a la carta, hi ha milers de temples i d’ un munt de confessions, ritus o credos diferents. Per a gustos, colors i per als americans, religions.

8. Els americans desconeixen l’accepció automobilística de l’adjectiu “utilitari”. Cap Seat Ibiza, ni Renault Clio, ni Peugeot 206, ni Ford Fiesta... tots els vehicles mida XXL: cadillacs, lincons, lexus, limousines i tot-terrenys. Clar, ací la gasolina la deuen regalar, tothom té garatge, no paguen assegurança, ni tenen zona d’ORA i si tigueren un vehicle xicotet amb la grandària que té la ciutat, a veure com collons troben on l’han deixat aparcat.

9. Després de tots els conflictes polítics que han provocat, amb Guantánamo encara funcionant, el munt de guerres que han declarat i el cas omís que fan de tots els acords i resolucions internacionals...com és possible que la sèu de l’ONU continua estant a NY?

10. Em vaig fartar de buscar pels establiments especialitzats la trilogia completa del Senyor dels Anells en anglés. No vaig tindre cap problema en localitzar la primera i la tercera part, la Germandat de l’Anell i el Retorn del Rei. Però després de patejar-me tot Manhattam em va ser impossible aconseguir la segona part, algú em pot explicar el perquè?

visèkimé

Pepito plorava...

S'ha acabat la penitència i la depuració dels esperits. Ara és temps de mona de Pasqua, llonganissa, catxirulo i... Viviu la Primavera, llegiu una novel·la, raoneu amb els amics, llegiu el diari, passegeu, llegiu poemes, aneu de paella, llegiu una biografia, poseu-vos en contacte amb la natura (o amb el que en queda), gaudiu de temps de lleure. És una quasi-ordre ineludible d'aquest bloc per als propers dies. (Per cert, on és VK?)

¡PENITENCIAGITE!

Qui serà l'enigmàtic personatge? Ja d'entrada us podem ben assegurar que el penitent no és VISÈKIMÉ. Déu sap per on pararà "l'enfant terrible" d'aquest bloc. No, no ho és. La veritat és que nosaltres tampoc no sabem la personalitat que apareix amb la cara tapada. Això ho hem deixat per als qui guaiteu per aquesta finestra. El que fem és posar-vos en situació i cadascú que imagine qui podria ser la persona que, segons vosaltres, necessita desfilar per a redimir els seus pecats, furts, "distraccions", factures il·legals o inexistents, requalificacions , prevaricacions innocents, i altres pecadets "terrenals". Donem-los l'oportunitat perquè redimisquen a la veu de PENITENCIAGITE! Ah!, però que no obliden que si no se retorna allò que s'ha furtat, malversat, usat malament els diners de tothom, no hi ha perdó per molt disfressat que vaja. I que recorden que el Papa acaba de dir que l'infern existeix. I és etern!