IDIOMAS

Aquest cap de setmana l’he passat a Alacant. Mai hi havia estat i m’abellia des de feia algun temps pegar una volteta per la part sud del País (no, no m’he desplaçat a Tarifa, estimats amics del llenguatge políticament correcte).

Aquesta curta estada a la capital de l’Alacantí m’ha servit per constatar en primera persona que allò que cridàvem fa alguns anys a les manifestacions “Alacant és important” caldria a hores d’ara matisar-ho. És a dir, convendria iniciar la nostra revisió per definir què entenem per Alacant (la província, les comarques més meridionals o només la capital). Ho dic perquè en aquestes dues últimes accepcions, l’assumpte està agre. També, posats a puntualitzar, caldria especificar quin objectiu perseguia la presumpta importància que llavors preteníem atorgar-li i, sobretot caldria demanar-nos, si podem obligar algú (territori personificat) a esdevenir una part fonamental d’un projecte col·lectiu que no només no comparteix sinó que, a més a més, els resulta completament alié. Resulten més que evidents i inequívocs el continus esforços de les autoritats locals per allunyar-se tan com es puga de qualsevol intent de vertebració de tipus social, cultural o econòmica, alhora que no es deixende mirar de cua d’ull i amb certa complicitat territoris Segura o Meseta enllà. L'exaltació fins a la sacietat que per aquelles terres es féu l'any passat de la figura del Cid i l'oblit de la figura del rei Jaume I esdevenen esperpèntiques.

Del meu vagarejar pels seus carrers i places destacaré dos fets que m’han resultat ben simptomàtics:

- En dos dies no he escoltat cap persona parlar valencià. Ni pel carrer, ni a cap establiment. De fet, com a anècdota gens divertida puc comentar que al bar on dinàrem el primer dia ens atengué una dona d’uns quaranta anys que, pel que li vaig escoltar comentar amb els comensals de la taula del costat, encara que tenia arrels andaluses semblava portar una bona pila d’anys a Alacant. Doncs bé, quan la cambrera ens lliurà la carta, i per cortesia li contestàrem: Gràcies. La dona se’ns queda mirant una mica desconcertada, es prengué uns segons i i tot seguit ens preguntà amablement: Italianos, no?.

- A una explanada cèntrica de la ciutat s’hi celebrava una fira de llibres de vell. Com la meua dona hi és aficionada, passàrem una bona estona escodrinyant per les diferents paradetes. Mentre ella rebuscava a la recerca d’alguna lectura que li interessara jo (m’imagine que per deformació professional) m’entrenia recercant si hi havia alguna obra en valencià. A la majoria de paradetes l’única mostra de literatura en la nostra llengua eren uns quadernets amb obretes de teatre breus tipus sainets o alguns exemplars solts de Jaume Fuster, Mercè Rodoreda o dels bestsellers de literatura juvenil que acostumen a demanar als instituts . A l’última de les paradetes em sorprengué trobar en un lloc prou privilegiat de l’aparador un portada d’un llibre que em resultava familiar, Sala d’espera de Vicent Borràs. Allò que em va sorprendre no va ser trobar aquest volum, sinó que hi figurava al capdamunt d’una pila de llibres que un paperet groguenc que destacava a la vora identificava com a IDIOMAS.

El diumenge per la vesprada mentre refeia el camí cap a la Ribera i travessava les Marines pensava si potser al sud del País està definitivament tot perdut o, potser, és que mai hi hagut res definitivament guanyat. Tal volta cal relativitzar les derrotes i les victòries doncs sovint són intercanviables i acontentar-nos amb allò que som, gaudir-ne, i donar les gràcies per poder continuar fent-ho sense demanar permís ni disculpes als altres.

VK