CRÒNIQUES TARDORENQUES (4a PART)

Fa dues entrades, concretament a la segona part d’aquestes Cròniques tardorenques, explicava que T9 (nom clau amb què havíem decidit batejar l’enigmàtic cap d’informatius de Canal 9) estava més content que unes pasqües per l’arribada del fred i del consegüent descens de les temperatures. Si aquesta brusca davallada, a més a més, anava acompayada de precipitacions en forma de neu en les cotes més altes del nostre País, la festa ja és completa.

Així que, abans fins i tot d’eixir de casa, una llar que m’imagine plena de pantalletes que mostren que ocorre in situ en multitud d’indrets valencians i amb un lluent telèfon blau que presideix la sala d’estar i que deixarem a la intuïció del lector esbrinar quina és la seua funció, bo, com déiem , T9 abans d’abandonar el seu domicili telefona a la redacció dels telenotícies i ordena que totes les patrulles isquen corrents cap a les comarques interiors per realitzar una completa cobertura de com per aquelles contrades han rebut les primeres volves i com s’ha vist alterada la tranquil·la vida d’aquestes viles per l’arribada de la neu.

Onofre i Carmesina (els dos reporters que habitualment realitzen aquest tipus de cobertures) s’han jugat a cara o creu qui posarà proa cap al Racó s’Ademús i qui cap a l’Alcalatén. La sort, no debades, és un mot femení.

A les onze del matí ja tenim a Onofre preparat per a la primera connexió del dia, que la gasolina està pels núvols i cal amortitzar el viatge. Abans però el nostre anònim heroi ha hagut de conduir cap al nord-oest de Castelló, ficar les cadenes, esquivar les màquines que llancen sal a la via, descarregar la càmera, col·locar-se l’impermeable vermell tan cridaner, mullar-se una mica les ulleres per donar major credibilitat, saludar a tots els vilatants que s’han apropat fins la plaça, acceptar uns dolços per esmorzar, escoltar un grup de veïns que esqueixaven perquè l’única cosa que arriba des de València és aquell reporter, que potser les inversions es queden pel camí, renegar un grup de xiquets que l’han triat com a improvisada diana dels seus impactes, discutir amb Blai, el fotògraf del poble, sobre la dubtosa qualitat de l’equip que porta per a enregistrar les imatges i convéncer-lo que no cal que li’n llogue un dels seus, que amb el que porta ja va bé ...

Doncs bé, després de superar tots aquests entrebancs Onofre està preparat per eixir en directe. Per tal d’il·lustrar la seua crònica i dotar-la de major versemblança, Onofre ha demanat a Antoni, un vell ramader ja jubilat, que aporte el seu testimoni.

Al telenotícies de les dos, es torna a emetre el reportatge, Onofre torna a ocupar la pantalla i afirma sense titubejar ni instant que eixa nit s’han alcançat temperatures de fins a 11 graus sota zero. Al seu costat preparat per aportar el seu testimoni trobem Antoni, abrigat únicament amb una camisa de màniga llarga que porta els botons superiors descordats i una jaqueteta ben fina.

Alguns telespectadors riberencs (Cal recordar que per als habitants de la Ribera, ells crearen a Déu i aquest, més tard, ja s’apanyà per fer la resta) resten rellevància a la notícia:

-Bah! Onze graus per davall de zero. Això ni és fred ni és res. Tothom sap que allí el fred és sec, i ja en pot fer que ni es nota, en canvi ací quan gela, gela, perquè (i arriba una de les grans aportacions de la Ribera a la història de la ciència) ací el FRED és HUMIT.

VK

PS. Potser si la setmana passada els jugadors del Rosenborg hagueren estats assabentats de la particularitat climàtica de les comarques centrals valencianes no hagueren dubtat ni hagueren fet mofa de la capacitat dels jugadors valencianistes per adaptar-se al fred.