sábado, 20 de diciembre de 2008

300 BONS NADALS I LLARGA VIDA



…i com que no ho recordava, va tornar enrere per comprovar si havia passat el forrellat de la porta del carrer. Després, un cop es va assegurar que tothom dormia a casa, Josep entrà a l’estudi i engegà l’ordinador. Era tard, però tenia la ment clara tot i que havia begut alguna copa durant el sorollós sopar d’empresa —cita obligada cada Nadal—, amb la precaució de no passar-se’n per allò del control d’alcoholèmia. Ara, tanmateix, el silenci era quasi absolut. Només s’escoltava el nimzzzz-nimzzzz de l’ordinador que a poc a poc es tornaria imperceptible. En aquells moments de la nit, era quan millor podia concentrar-se i escriure alguna línia que resistira el judici d’una relectura. Quan el sistema operatiu acabà de carregar-se, el monitor, en comptes de presentar la pantalla blaveta amb les icones de Windows, es quedà completament en blanc. Josep parpellejà perplex i es preparà per a una altra avaria. Però per a sorpresa seua, el Word semblà adquirir vida pròpia, i a la pantalla, blanca com la neu, començaren a aparéixer lletres que formaven paraules i paraules que formaven frases. La primera reacció va ser apartar les mans del teclat. Però va ser només un moment, perquè de seguida sentí la necessitat de contestar allò que algú, que li resultava familiar, estava escrivint com en un xat prodigiós.
—…per veure si Josep em recorda.
—Però, ets tu? No és possible! Després de tants anys…
—Ja ho veus. Hi ha persones que sempre tindrem a la memòria. Sobretot, quan arriben les nits d’hivern, nits com aquelles que passàvem al foc de la llar. Te’n recordes?
—I tant! Però, sobretot, recorde les nits de Nadal, quan els meus pares anaven de sopar amb els “amigatxos” i jo els demanava quedar-me a cal iaio Baldo, amb tu. Ara mateix, quasi et veig en la pantalla, com en un vídeo, escampant les brases i torrant xulles i rebanades de pa per a posar-hi all-i-oli… Ostres, iaio! Quins soparets més bons!
—I els contes, també els recordes?
—És clar! Els contes de la Raboseta l el Rabosot? Si saberes que després els he contat als meus fills, l’Arnau i el Pau! Ara bé, t’he de dir que de vegades t’adormies, eh?, i els barrejaves amb el de Peret i Marieta, o el del Cigronet.
—Ah, ah! Si tu ho dius… La veritat que em feies molta companyia i jo estava ben content de veure que t’ho passaves bé.
—Una nit, et vaig fer una pregunta que et va posar una mica trist. Perdona’m…
—Home, és comprensible que preguntares per ella. Tu també la l’estimaves moltíssim.
—Quasi estic veient-ho en la pantalla. Eixírem al corral. Feia un fred que pelava, les gallines estaven arraulides. Aleshores, agafant-me pel muscle, assenyalares amb el dit una estrella que brillava més que cap altra, al cel…
—…La veus?, et vaig dir. Allà està. Algun dia hi aniré a veure-la.
—Vaig veure que et queia una llagrimeta, però em vas dir que era a causa del fred…
—Bé, ara que ja ets gran, pots entendre com són aquestes coses. Amb el temps, tot s’entén millor.
—Encara que, la conversa d’ aquesta nit, a qui la podria contar? No crec que ho entenga ningú.
—No t’esforces massa. Encara hi ha gent que no sap que per Nadal, com per la resta de l’any, qualsevol cosa és possible si la desitges amb il·lusió.
Josep parpellejà dues o tres vegades. Era la són? O, potser, l’últim glop de Glenfiddich? Aleshores, engegà la impressora i va prémer la tecla que posaria negre sobre blanc el fet insòlit que acabava de viure. El paper semblà encallar dues o tres vegades, fins que començà a mostrar el prodigi d’aquella nit: un conte de Nadal transformat en estrella que una persona entranyable li enviava des d’algun lloc del cel.


2 comentarios:

Lletra dijo...

La una i mitja. Acabe d'entrar (uf, quina vesprada i quina nit) i comprove que, a la fi, dom Giuseppe s'ha fet l'ànim i s'ha posat davant l'ordinador. Ja era era! Demà m'ho llegiré amb tota la calma del món. Es posa a fer feina poques vegades, però quan s'hi posa...
Ah! L'entrada és la 300a, és a dir, l'oficial. La b era la telonera.

VK dijo...

Enhorabona per la postal de Nadal que ens acabes de regalar. Sens dubte ha pagat la pena esperar.
Gràcies sinceres també pel comentari que has deixat en l'entrada 299.