L’últim concert de Paco Muñoz
Volia fer la crònica; però, se m’ha avançat Sergi Gómez al seu Bloc http://sergicarrasca.blogspot.com/
per la qual cosa, me l’estalvie. Al cap i a la fi, el Sergi representa la nova generació de persones que, d’una manera o d’una altra, conformen allò que, pam amunt, pam avall, encara pensem.
Heus ací la crònica. Repetisc, del Sergi Gómez, cantant i nét del Sabater de la Vila (d'Ontinyent) i besnét del tio Carrasca, de Cocentaina.
Vam entrar al Teatre Ideal de Castelló de la Ribera, o com siga que ara es diga aquell poble, amb fred i amb el dubte aquell que tots els qui estimem Paco teníem. La nostra autosatisfacció egoista ens feia dubtar i fins i tot riure per sota del nas... Paco retirar-se? Paco fer l’últim concert? No ens imaginem el nostre món sense ell, sense que, de tant en tant i amb ninguna publicitat, ens convoque, ens sorprenga, ens torne a enamorar. Ací ha estat sempre Paco, pels qui ens hem criat amb la seua música, i ens neguem a pensar ni tant sols que Paco, el gran home, estiga cansat, ni que els anys passen. En no res, farà setanta anys que els Reis de l’Orient van regalar tan magnífic esperit al poble valencià, i el poble valencià l’ha escoltat, l’ha seguit i l’ha ignorat, com ha fet sempre amb totes aquelles coses i persones que l’han volgut fer viure. Encara com, Paco ha viscut amb i de la música sent fidel al seu poble i a la llengua que amb ell ha compartit i ha fet més forta i accesible. Encara resulten increïbles, però dissortadament certes, aquelles paraules d’Isabel-Clara Simó que deien que Paco era l’únic valencià que havia pogut viure de la música al seu propi País, així de mal ens van les coses...
Poc a poc, però, la sensació final s’imposava. Paco és capaç d’acabar hui de bona veritat. I ha triat un poble xicotet, un teatret menut, un dia amb massa coses, obligacions i autoobligacions nadalenques per això, tancar la paradeta o agafar la barca per anar mar endins. El seu estimat Martí i Pol li deia que val, que l’agafara, però que no s’oblidara de tornar... Res de televisions ni polítics ni espectacle sociobanal. Allí érem els amics i els fidels. Aquell deliciós teatre taquinat i a l’espectativa d’un concert on no importaven més les cançons que l’actitud magnífica d’un Paco cansat defenent-se de l’emoció. I això que se’ns feia un nus en la gola, en escoltar algunes cançons i pensar que ja no les tornarem a sentir en concert, amb tants bons músics a l’escenari, amb la bonhomia de Paco, ficant-se amb el mal govern de la Generalitat com acaronant records.
Amb tants ingredients, la cosa, estava clar, anava directa al cor, al sentiment, i ja des d’un bell antuvi vàrem tenir ben present allò de que eixiríem en barqueta, que sol dir-se d'un concert transcencent i catàrtic. Llàgrimes? Totes les que vulgueu... Formació musical de luxe, els germans Murillo, Flores, Latino, totes les quatre veus que l’han acompanyat en la gira darrera, “La meua terra”, i un Paco extraordinàriament vestit de negre, molt ovidià per més que només recordà Ovidi en algun moment puntual. Tampoc no cità Fuster, no cabien. El temps darrer el volia dedicar als amics, a les dones treballadores i a les que pateixen tanta violència de mascle, a les xiquetes dels amics, als amics de tota la trajectòria... Carraixet, Manolo Boix, Armengol, Enric Lluch, Alfons Cervera... Només Juli Mira es va atrevir a pujar amb ell a l’escenari per cantar un “Serra de Mariola” que només es pot comparar al que cantà el públic en l’acomiadament de la Vall d’Albaida, a Bocairent el dia de sant Roc... Si havéreu vist l’emoció de les socarrades que tenia jo al meu costat... Però per a emoció, dues. La més profunda la de la filla de Vicent Andrés Estellés en començar Paco a cantar aquells versos tan bonics sobre la seua mort, uns plors d’estima sincera... I la més difícil, tel·lúrica fins i tot, la de Pepa. Quantes vegades em va venir al cap Pepa, patint a cada gest de cansament de Paco, a cada oblit... I van haver molts, d’oblits, d’oblits d’una lletra que no feia falta cantar sinó plorar, perquè Paco es va emocionar de debò a cada moment...
La cosa del canvi de lletra començà prompte, amb “Nabab” mateix, i anà pujant de to fins que arribà el torn del record a Martí i Pol. “Mare si fos mariner” amb Paco plorant, el cor cantant més fort encara i nosaltres aplaudint a mà trencada, ens arribà a l’ànima i construí una imatge que per als assistents serà icònica, perduradora. La mostra màxima de la tendresa... Ah, però això no vol dir que Paco se’n vinguera avall, perquè darrere, i ja al final del concert, va agafar i va brodar, pletòric, el “Romanç del Penyal i de l’Aitana”. I ací si que el públic va treure l’estima i cantà, i s’emocionà realment amb aquella tirallonga de muntanyes i d’amor que ens llega Paco a tall d’himne. “El vell Montgó” ens acorà, “La meua terra” ens erissava... I a la fi, un adéu tranquil, el de la “Serra de Mariola” on més hem plorat i l’inevitable, per desgràcia, per actual sent de les primeres cançons, per ser una mostra de com va de mal la cosa, el “Què vos passa, Valencians?”. I Paco es girà, i envoltat d’una llum grogosa que ressaltava el seu perfil familiar, anà avançant poc a poc, per l’escenari encosterat d’aquell Teatre Ideal, tot dient-nos adéu...
Volia fer la crònica; però, se m’ha avançat Sergi Gómez al seu Bloc http://sergicarrasca.blogspot.com/
per la qual cosa, me l’estalvie. Al cap i a la fi, el Sergi representa la nova generació de persones que, d’una manera o d’una altra, conformen allò que, pam amunt, pam avall, encara pensem.
Heus ací la crònica. Repetisc, del Sergi Gómez, cantant i nét del Sabater de la Vila (d'Ontinyent) i besnét del tio Carrasca, de Cocentaina.
Vam entrar al Teatre Ideal de Castelló de la Ribera, o com siga que ara es diga aquell poble, amb fred i amb el dubte aquell que tots els qui estimem Paco teníem. La nostra autosatisfacció egoista ens feia dubtar i fins i tot riure per sota del nas... Paco retirar-se? Paco fer l’últim concert? No ens imaginem el nostre món sense ell, sense que, de tant en tant i amb ninguna publicitat, ens convoque, ens sorprenga, ens torne a enamorar. Ací ha estat sempre Paco, pels qui ens hem criat amb la seua música, i ens neguem a pensar ni tant sols que Paco, el gran home, estiga cansat, ni que els anys passen. En no res, farà setanta anys que els Reis de l’Orient van regalar tan magnífic esperit al poble valencià, i el poble valencià l’ha escoltat, l’ha seguit i l’ha ignorat, com ha fet sempre amb totes aquelles coses i persones que l’han volgut fer viure. Encara com, Paco ha viscut amb i de la música sent fidel al seu poble i a la llengua que amb ell ha compartit i ha fet més forta i accesible. Encara resulten increïbles, però dissortadament certes, aquelles paraules d’Isabel-Clara Simó que deien que Paco era l’únic valencià que havia pogut viure de la música al seu propi País, així de mal ens van les coses...
Poc a poc, però, la sensació final s’imposava. Paco és capaç d’acabar hui de bona veritat. I ha triat un poble xicotet, un teatret menut, un dia amb massa coses, obligacions i autoobligacions nadalenques per això, tancar la paradeta o agafar la barca per anar mar endins. El seu estimat Martí i Pol li deia que val, que l’agafara, però que no s’oblidara de tornar... Res de televisions ni polítics ni espectacle sociobanal. Allí érem els amics i els fidels. Aquell deliciós teatre taquinat i a l’espectativa d’un concert on no importaven més les cançons que l’actitud magnífica d’un Paco cansat defenent-se de l’emoció. I això que se’ns feia un nus en la gola, en escoltar algunes cançons i pensar que ja no les tornarem a sentir en concert, amb tants bons músics a l’escenari, amb la bonhomia de Paco, ficant-se amb el mal govern de la Generalitat com acaronant records.
Amb tants ingredients, la cosa, estava clar, anava directa al cor, al sentiment, i ja des d’un bell antuvi vàrem tenir ben present allò de que eixiríem en barqueta, que sol dir-se d'un concert transcencent i catàrtic. Llàgrimes? Totes les que vulgueu... Formació musical de luxe, els germans Murillo, Flores, Latino, totes les quatre veus que l’han acompanyat en la gira darrera, “La meua terra”, i un Paco extraordinàriament vestit de negre, molt ovidià per més que només recordà Ovidi en algun moment puntual. Tampoc no cità Fuster, no cabien. El temps darrer el volia dedicar als amics, a les dones treballadores i a les que pateixen tanta violència de mascle, a les xiquetes dels amics, als amics de tota la trajectòria... Carraixet, Manolo Boix, Armengol, Enric Lluch, Alfons Cervera... Només Juli Mira es va atrevir a pujar amb ell a l’escenari per cantar un “Serra de Mariola” que només es pot comparar al que cantà el públic en l’acomiadament de la Vall d’Albaida, a Bocairent el dia de sant Roc... Si havéreu vist l’emoció de les socarrades que tenia jo al meu costat... Però per a emoció, dues. La més profunda la de la filla de Vicent Andrés Estellés en començar Paco a cantar aquells versos tan bonics sobre la seua mort, uns plors d’estima sincera... I la més difícil, tel·lúrica fins i tot, la de Pepa. Quantes vegades em va venir al cap Pepa, patint a cada gest de cansament de Paco, a cada oblit... I van haver molts, d’oblits, d’oblits d’una lletra que no feia falta cantar sinó plorar, perquè Paco es va emocionar de debò a cada moment...
La cosa del canvi de lletra començà prompte, amb “Nabab” mateix, i anà pujant de to fins que arribà el torn del record a Martí i Pol. “Mare si fos mariner” amb Paco plorant, el cor cantant més fort encara i nosaltres aplaudint a mà trencada, ens arribà a l’ànima i construí una imatge que per als assistents serà icònica, perduradora. La mostra màxima de la tendresa... Ah, però això no vol dir que Paco se’n vinguera avall, perquè darrere, i ja al final del concert, va agafar i va brodar, pletòric, el “Romanç del Penyal i de l’Aitana”. I ací si que el públic va treure l’estima i cantà, i s’emocionà realment amb aquella tirallonga de muntanyes i d’amor que ens llega Paco a tall d’himne. “El vell Montgó” ens acorà, “La meua terra” ens erissava... I a la fi, un adéu tranquil, el de la “Serra de Mariola” on més hem plorat i l’inevitable, per desgràcia, per actual sent de les primeres cançons, per ser una mostra de com va de mal la cosa, el “Què vos passa, Valencians?”. I Paco es girà, i envoltat d’una llum grogosa que ressaltava el seu perfil familiar, anà avançant poc a poc, per l’escenari encosterat d’aquell Teatre Ideal, tot dient-nos adéu...
No hay comentarios:
Publicar un comentario