CRÒNIQUES TARDORENQUES (3a part)

Centosfera

Xarrava animosament aquest migdia camí de casa amb un amic i company d’escola sobre la fatalitat del destí. És clar, dilluns, acabats d’eixir d’una aula de secundària....

Però no, la gènesi d’aquesta conversa ha estat motivada per un greu problema familiar que ha patit un conegut del qual ens hem assabentat, pràcticament alhora, aquest matí.

Jo he tractat d’esbossar-li un pensament que em persegueix des que aquest estiu, per desgràcia, em tocà viure una situació bastant desagradable de ben a prop. Li he explicat que estic convençut que quan ens “toca” (caldria definir amb molta tranquil·litat aquesta accepció del verb “tocar”) ens toca. Podem ser capaços d'intuir aquesta “fatalitat”, podem prevenir-la, podem amb tots els mitjans de què disposem intentar “ajornar-la, podem distreure-la, podem fingir que no en som conscients o, fins i tot, podem allunyar-nos-en tant com puguem. Però considere que és inútil, que en aquests casos el nostre destí està escrit d’antuvi, i que irremeiablement ,tard o prompte, ens eixirà al davant. I no, no estic referint-me a casos en els quals un es predisposa amb els seus actes o una sèrie de males decisions propicia un final dolent, no, parle de quan el destí est depara una sorpresa independentment de l’escassesa de mèrits que hages acumulat per ser-ne adjudicatari.

Continuava immers en les meues cabòries, fins i tot minuts després d’haver-me acomiadat del meu amic, quan he viscut una situació ben paradoxal.

Caminava per la vorera quan m’he adonat que ja hi era pràcticament a tocar d’un alumne meu de nom Vicent, que transitava cansadament uns pocs passos per davant de mi, quan l’he sobrepassat l’he saludat amb un “Adéu Vicent”, ni dos segons després, tot just enfront, a l’altra vorera, a la porta d’un quiosc, el seu propietari , a qui també conec, de nom Vicent m’ha aixecat la mà per saludar-me, òbviament li he dirigit la salutació pertinent: “Adéu Vicent”, però és que aleshores, en eixe mateix instant, per davant del quiosc creuava un antic alumne a qui educadament he adreçat un “Adéu Vicent” pràcticament solapat a l'anterior. Aquest festival de coincidències (promet que totes han ocorregut en un espai físic d'uns vint metres i en un espai temporal que no ultrapassa els vint segons) ha culminat quan, ja una mica al·lucinat, un cotxe que hi circulava a pocs metres de mi ha fet sonar el clàxon per reclamar la meua atenció, el vehicle l’he reconegut de seguida, el seu propietari, un bon amic meu, em somreia des de l'interior, el seu nom, evidentment, Vicent.

VK