299 maneres de parlar-ne

Tal com indica el títol, i si el comptador del blog no ens enganya, amb aquesta entrada ja en van 299. No fa falta ser molt llest (encara que els qui cohabitem en aquest indret virtual fluixegem per aquesta branca dels nombres i les úniques arrels que coneguem són la del taronger i la del queixal de l’enteniment) per a endevinar que la propera serà la 300.

Per motius obvis, confie, desitge i espere, que tant Enric com Josep (podem pactar una 300a i una 330b) sàpiguen festejar amb el seu segell particular aquesta feliç avinentesa. Qui sap si arribarem a la 400 i allò que va davant va davant. Per cert, Josep, hi ha gent que encara em recorda l'assumpte de la paella.

De fet a Tirant a Fotre les commemoracions ja fa alguns dies que han començat. Ara, que com darrerament ens hem prodigat en realitzar puntuals cobertures de tots els saraos culturetes de la rodalia, sembla que ja no li sorprén a ningú que aquesta empresa tire l’ordinador per la finestra i siga un dels pocs mitjans valencians acreditats a la FIL de Guadalajara. Encara que us promet que no ha estat gens fàcil.Us explique tot seguit algun dels entrebancs que el nostre cronista hagué de superar.

Aquest blog preguntà a la gent sabuda quin era el lloc més important on es parlava de llibres. La gent saberuda no dubtà a afirmar que aquest honor requeia sens dubte en el programa de Sánchez Dragó. Com ens pareixia que era massa a prop, preguntàrem de nou, i ens digueren que Frankfurt està bé, que Bolònia també mola, però que, indubtablement, el racó més interessant és Guadalajara. Així que encomanàrem al nostre reporter especialitzat en cròniques socials que agafara el tren i marxara cap a la Manxa. Un cop allí Enric ens telefonà una mica desassossegat per informar-nos que l’única fira que se celebrava en aquestes dates per a aquella contrada era La Feria Navideña del Regalo Artesano de Guadalajara, que si no ens importava carregava uns regalets i se’n tornava cap a casa. L’assumpte finalment s’arreglà, i com heu pogut comprovar a l’entrada anterior, Enric ha complit amb escreix la tasca que li encomanàrem.

VK

A aquesta celebració conjunta he d’afegir una de particular (encara que tant Enric com Josep en són també deutors). Hui, després d’algunes setmanes d’espera, per fi tinc a les meues mans el meu primer llibre. És curtet, és senzillet, és, com no podia ser d’una altra manera, un llibre per infants escrit en valencià (almenys a la contracoberta així ho especifica: A partir de 10 anys) i jo n’estic satisfet. Gràcies a totes les persones que han aportat el seu gra de sorra perquè, malgrat que a la coberta només hi figura el meu nom, es tracta, sens dubte, d’una obra col·lectiva.