Crònica ( a petició de V.K.)

Divendres passat se celebrà l'acte oficial de lliurament dels premis Ciutat d'Alzira.
En conec un que des de les set de la vesprada, amb un fred que talla el cutis, ja està col·locat al Rex Natura. Creia arribar el primer, però no. N'hi ha des de cambrers a tècnics de so i d'imatge (Info TV i Teleribera. No, no. Canal 9 no hi era.), passant pel personal de Bromera i de l'Ajuntament d'Alzira. Un formiguer de persones que tracten de preparar tot el que cal per acollir més de 900 persones. Després del primer assaig, quan la cosa sembla a punt, es presenta un amic (en forma de Tirantalcap) dient que cal fer unes remodelacions sobre el guió. O siga, a ratllar el guió i començar de nou; però bé, els amics i els collons són per a les ocasions. Més fred i escasses possibilitats de fumar-se un cigarret per trencar la tensió sense perill de quedar-te a la porta del carrer. De seguida, els components del grup Alcolp. Bona gent, de veritat. Primers dubtes tècnics: l'Anna i tu sou tan menuts que a penes us poden veure des de baix. Solucions: o cresqueu de seguida o us posen una banqueta als peus. Advertències: si puja alguna persona més alta, estireu del micro cap amunt. Val, perfecte. Comença a presentar-se la gent. Ascensió Figueres, de les més puntuals (ens fumem un cigarret? Val, però a tota pastilla que tinc les orelles congelades.) No em pot enxufar en l'AVL perquè no l'ha palmada ningú. Vaja! El Jordi Sierra i Fabra i la Dolors Garcia vénen junts. Com va? Uf, nerviosos. Què se sol dir en aquests casos? Home, que t'ho conte la Dolors que ja té experiència... Més gent que ve des dels aparcaments soterranis. Ah, però n'hi ha aparcaments soterranis? Més gent, moltíssima més gent. Amics i amigues, coneguts i conegudes. Gent que no havia vist en ma vida. Posa't bé la corbata i no faces gepa. Home, gràcies. Comença sonar la música d'Alcolp i comencen a veure's llumetes per tots els llocs. Atenció, Anna, que hi ha potes de ferro per tots els llocs i fils de la llum per terra. Si no anem en compte, ens pegarem una bescollada. A veure, que porten un ciri, que no veiem res. Vinga, menys històries i amunt. I comença la nit. Bé els primers tràngols. Puja la regidora de cultura i explica allò del premi desert de teatre i assegura que a l'any que ve la dotació serà doble. Bé. Seguim. Puja el jefe i Dolors. I el jefe clava les banderilles negres a qui vulga escoltar-lo. Tot seguit, Pep Catalunya (ens coneguem des de fa mil anys i continuem rient-nos cada vegada que ens veiem i això que no tinc ni un euro en Bancaixa) i el Jordi. Pep Catalunya explica que l'any que ve la dotació dels premis s'iguala a la de la Universitat i Jordi diu que el premi va íntegre a la Fundació que té a Colòmbia. Parada i fonda. A sopar! I una vegada a taula, a saludar els amics i les amigues. Pepito Franco, Manolo Baixauli (el cabrit que guanyà un pastó a les Illes), el campió del món de ciclomàster, Miquel Alandete, Voro, Lina, Àngels, Ferran, Amparo, Jose, Mercé Viana, Marçal, Verònica Cantó (que també es fuma damunt), Josep Lluís Doménech (acadèmic fumador i fluix de pròstata com jo), la meua xica Glòria Marcos (hem estudiat cinc anys junts i l'he vista de fallera major.), l'incombustible Isidre Crespo, Vicent Campos (hui no pixem o què?), Xelo, Carlets Cano, Pep (i la Maria Dolors? Allà està, tranquil·leta.), dom Giusseppe Millo (elegant i sense el cabell pentinat a l'estil neronià), Mari Carme, Isabel Clara-Simó (podré pujar les escales?. Sí, dona.), Llorenç Giménez (jo no em connecte al messenger, tio, és la meua dona.), Rafa, Mati, Joan Terenti and family (no pixem?, Au.), el Rector Francisco Tomàs (No t'havia vist. Home, que no sóc tan menut com tu.), Josep Ballester... Eh, no xarres tant que anem a seguir. Val. Ostris, i el café? Segona eixida i enganxada amb un dels ferros. La mare que va. Un poc més i me'n vaig contra l'escenari. Puja Salvador Bataller i Víctor Labrado (el vaig conéixer a Vilafranca, ja veus si la cosa té pelendengues, allà pel 1992. Ah! Ara ha perdut el Gómez pel camí.). Salva ens parla de poesia i Víctor d'algun aspecte de la seua obra. Puja el Rector i el premiat (ho sent, ara no me'n recorde del nom.). El Rector, sembla que la cosa de la Universitat no pirula massa bé, perquè pega fort i al bescoll. El premiat dóna les gràcies i capeja el temporal. Pausa i interpretació a fosques del grup Alcolp. Tan sols es veuen les baquetes blaves dels músics. La peça s'anomena Curtcuit i resulta al·lucinant, de debò. Toca la novel·la i puja l'alcaldessa i Isabel Clara-Simó. Tenia raó amb allò de les escales. Necessita Déu, ajuda i els braços de l'alcaldessa. Sense més problemes i s'acaba la sessió abans de la una. La gent sembla tenir ganes de xerrar mentre els premiats es fan les fotos de família, riuen contents i, de tant en tant, responen les preguntes d'algun periodista. Eixim de la sala faltant poc per a les dues. Don Giusseppe i jo concretem cosetes que tenim pendents amb La Cubana (i no és cap broma.) La meua dona, Mari Carme, Anna i el Jordi encara vénen rere de nosaltres. La noche es joven segons per a qui.